La ideologia de la innovació

La innovació s’ha convertit en l’eix central d’una de les ideologies més esteses de la nostra època. L’ús d’aquest concepte va començar a estendre’s després de la II Guerra Mundial i actualment és un dels termes més utilitzats en tota mena de discursos polítics, empresarials o acadèmics, incloent-hi, especialment, els econòmics. Tot i que sovint aquests discursos no ofereixen definicions ni caracteritzacions clares del que entenen per innovació –un estudi recent sobre literatura especialitzada trobava més de 40 definicions diferents–, gairebé tothom li atorga un valor enormement positiu. La innovació és indiscutiblement quelcom desitjable, quelcom a encoratjar, promoure i premiar. És, a més, suposadament, políticament neutre i, de fet, la majoria de partits polítics, siguin d’esquerres o de dretes, siguin d’orientació neoliberal o socialdemòcrata inclouen en els seus programes polítiques específiques per a afavorir la innovació i sovint en fan ostentació.

Moltes mesures polítiques es justifiquen en nom de la innovació que es considera, gairebé, un imperatiu per al progrés social. Fins i tot, es diu, cal transformar moltes de les nostres institucions –en especial, l’escola i la universitat– en nom d’ella. Els discursos crítics amb la innovació són pràcticament inexistents i quan algú formula objeccions és immediatament titllat de retrògrad o reaccionari (“no vius al segle XXI!”, “no ets un professor del segle XXI”!). De fet la ideologia de la innovació es vesteix sovint amb un discurs que intenta generar por o angoixa.

fqlb_innovateordie

En general, innovació vol dir “innovació tecnològica” i, en tot cas, la glorificació de la innovació neix del culte previ i acrític a la innovació tecnològica. Fins i tot en aquells àmbits on s’utilitza sense l’epítet, com quan es parla d’innovació docent en el context educatiu, la innovació acaba interpretant-se preferentment com a introducció de tecnologia.

La ideologia de la innovació assumeix, bàsicament, que el canvi tecnològic és el principal motor del creixement econòmic i, més en general, del benestar social i la qualitat de vida de les persones. En aquest sentit, es tracta d’una ideologia fortament impregnada de l’anomenat determinisme tecnològic. No es limita a considerar la innovació tecnològica com un factor important en el desenvolupament social o el creixement econòmic –quelcom indiscutible–, sinó que el converteix en l’element més important i, per tant, en l’eix fonamental per tal de reestructurar la societat actual.

En part, aquesta ideologia es basa en la distinció entre innovacions radicals i incrementals i en la idea que són principalment les de tipus radical les que realment constitueixen la font de creixement econòmic. Són molts els economistes que ha qüestionat aquesta tesi. Autors com Nathan Rosenberg o David Mowery, entre d’altres, especialistes reconeguts en la història econòmica de la tecnologia, sostenen en canvi que són les innovacions incrementals les que han estat generadores preeminents de creixement econòmic al llarg de la història.

La ideologia de la innovació es basa, igualment, en una suposada preeminència de la novetat respecte a l’ús, en l’àmbit de la tecnologia. Actualment, per exemple, hi ha molts més estudis sobre la innovació tecnològica, que sobre l’ús de les tecnologies i sobre els seus complexos processos d’adopció i difusió social. En paraules de Nathan Rosenberg:

«Durant diverses dècades, molts historiadors, fins i tot historiadors econòmics, s’han centrat en un únic aspecte del progrés tècnic: “Qui va ser el primer a fer-ho?”. Aquestes qüestions són importants en la història de la invenció. Amb prou feines s’ha prestat atenció a la velocitat amb la qual les noves tècniques han estat adoptades i incorporades al procés productiu. Veritablement, és com si la difusió no existís».

N. Rosenberg (1993). Dentro de la caja negra: tecnología y economía. Barcelona: Hogar del Libro, pàg. 19.

 

Una visió similar l’expressen els economistes Paul Stoneman i Paul David que insisteixen que,

«Les millores en productivitat i en qualitat, i per tant en el benestar econòmic i el rendiment de les empreses i indústries, no responen a la taxa de desenvolupament de noves tecnologies, sinó a la velocitat amb què les seves aplicacions s’estenen en les operacions comercials»

P. L. Stoneman i P. A. David (1986). «Adoption subsidies vs. Information provision as instruments of Technology policy». The Economic Journal, 96, Supplement (pàg. 142-150).

Però en l’àmbit de la tecnologia és molt diferent posar l’atenció en la innovació que fer-ho en l’ús dels artefactes. I cal no oblidar que només una petita part de les innovacions tecnològiques arriben a ser utilitzades a gran escala. La majoria d’innovacions, simplement, fracassen perquè no resulten socialment acceptades.

james-watt-and-the-invention-of-the-steam-engine

A banda d’això, existeix, en primer lloc, una marcada diferència en termes cronològics entre innovació i ús. Podem esmentar el cas de la màquina de vapor i l’anomena Primera Revolució Industrial. Tot i que la seva invenció data de mitjan segle XVIII, el seu ús i difusió va ser molt més important el 1900 que el 1800 –tant en termes relatius com absoluts. De fet, el consum de carbó a tot el món va augmentar de forma sostinguda fins al final dels anys 80 (i a Anglaterra el màxim consum es va donar als anys 50). Com assenyala l’historiador de la tecnologia David Edgerton, quelcom semblant passa amb la Segona Revolució Industrial. Tot i que acostuma a situar-se al final del segle XIX i al principi del segle XX, el màxim grau de desenvolupament de les indústries que s’associen amb ella no es va produir fins després de la segona Guerra Mundial.

Existeixen, de fet, nombrosos exemples d’indústries «antigues» que creixen més que les «noves». Tot i que la producció d’automòbils continua creixent des del final dels anys 60, des de llavors s’han fabricat en el món més bicicletes que automòbils. En general es pot afirmar que l’impacte de les innovacions tècniques sobre el creixement econòmic es produeix sovint molt més tard de la seva introducció. Per posar-ne un altre exemple, l’impacte més gran de l’electrificació en la productivitat industrial als EUA va tenir lloc en la dècada del 1920 i no en la del 1880.

A banda d’aquesta diferència cronològica entre la innovació i l’ús, existeix també una clara distinció espacial o geogràfica. Normalment l’activitat innovadora està molt més concentrada que la producció –considerant països, regions o empreses. Tot i que els primers usos dels electrodomèstics es van produir de forma gairebé simultània als EUA i a Europa, Anglaterra va arribar els anys 50 al nivell de difusió que els EUA havien assolit els anys 20. Aquestes diferències geogràfiques van, a més, associades a diferències socials. Com s’ha dit més d’un cop, en els estudis de la innovació no apareixen normalment ni dones, ni negres, ni pobres; mentre que si parem atenció a l’ús de la tecnologia, és molt probable que els usuaris siguin dones, homes no blancs o pobres.

condom

La ideologia de la innovació, a més, focalitza la seva atenció en els artefactes d’alta tecnologia per sobre de la resta. L’historiador David Edgerton comença la seva obra The Shock of the Old preguntant-se què ha tingut conseqüències més importants en la història de la humanitat: ¿l’avió o el preservatiu? És obvi que la majoria d’històries de la tècnica del segle XX esmenten l’avió i no el preservatiu. Una exposició sobre les tecnologies més significatives del segle XX destacarà un nombre reduït d’innovacions: l’avió, l’electricitat i l’automòbil per a la primera meitat, i l’energia nuclear, els ordinadors electrònics, internet i els coets espacials, per exemple, per a la segona –totes elles innovacions d’alta tecnologia. Però, tot i que no existeix una forma unívoca de copsar la rellevància social d’una tecnologia, seria possible argumentar que els efectes que el preservatiu ha tingut sobre la vida d’un nombre enorme de persones i sobre la dinàmica de les poblacions humanes, han estat més importants que els de l’aviació.

La ideologia de la innovació, finalment, és també pròxima a una altra tendència contemporània en referència a la tecnologia: l’imperatiu tecnològic (en anglès, technological fix). L’imperatiu tecnològic consisteix a pensar que la solució a qualsevol problema social – des de la soledat de la gent gran, el minvant hàbit de lectura entre els infants o la fam i la desnutrició – s’ha de trobar en la tecnologia. Fins i tot, quan el problema en qüestió sigui fruit de les conseqüències negatives d’una innovació tecnològica anterior, es pensa que la seva solució ha de venir de futures innovacions tecnològiques.ori_robot_senior_eldercare

És sabut, per exemple, que el canvi climàtic actual ha estat causat en bona part per les emissions de CO2 artificial provinents d’aquelles tecnologies que consumeixen combustibles fòssils. Des de l’imperatiu tecnològic, la solució no ha de ser la reducció dràstica d’aquestes emissions, sinó, per exemple, el disseny i construcció de miralls gegantins que, orbitant la Terra, puguin reflectir part de la llum que ens arriba del sol i minorar així l’efecte hivernacle –existeix actualment, de fet, tota una línia de projectes de recerca en aquesta línia sota la denominació de Gestió de la Radiació Solar (Solar Radiation Management).

L’imperatiu tecnològic, també anomenat de vegades solucionisme tecnològic, viu actualment una renovada efervescència al voltant d’Internet i les TIC. Evgeny Morozov és un dels crítics més destacats del solucionisme tecnològic al voltant del que ell denomina Internet-centrisme: la tendència a reduir la complexitat de tots els problemes socials, o bé a problemes clarament definits i acotats que es puguin escometre en termes computacionals, o bé a processos transparents i autoevidents que puguin ser resolts amb algorismes inserits en dispositius mòbils.

Eduard Aibar (eaibar@uoc.edu)

Nou cicle Literatura europea i patrimoni

MNAC site

Els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen una nova edició del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals.

Les visites, programades amb la col·laboració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic, són totalment gratuïtes i obertes a tothom i tenen l’objectiu d’acostar-nos al nostre patrimoni històric i cultural a partir dels relats de l’Europa medieval.

El Cicle està organitzat per Neus Rotger, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats, i conduït per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC.

El cicle consta de tres activitats independents que tenen lloc a tres ciutats que destaquen pel seu patrimoni medieval: Barcelona, Girona i Vic.

CALENDARI 

Dissabte, 11 de març de 2017: Literatura europea al Museu Episcopal de Vic
Dissabte, 25 de març de  2017: La Girona del Cerverí al Museu d’Arqueologia de Catalunya
Dissabte, 13 de maig de 2017: Literatura romànica al Museu Nacional d’Art de Catalunya

PROGRAMA 

Continua llegint

Feliç aniversari Mr. Darwin! – Trencant tòpics

Després de 208 anys de darwinisme celebrem l’aniversari de Charles R. Darwin trencant 10 tòpics sobre ell.

 

Jordi Serrallonga
Arqueòleg, naturalista i explorador
Professor col·laborador de la UOC
Estudis d’Arts i Humanitats UOC
jserrallonga@uoc.edu

 darwin

El dia 12 de febrer, de 1809, Charles R. Darwin va néixer a la localitat anglesa de Shrewsbury. És a dir, avui celebrem el 208 aniversari d’aquest eminent naturalista; un fascinant personatge que –com sempre m’agrada destacar– no només va revolucionar la Història de la Ciència sinó també la Història de la Humanitat. I unes 208 vegades, aproximadament –segons indica el comptador del meu iTunes–, són les que he escoltat la Banda Sonora Original amb la que escric aquest article: la música que Christopher Young va composar per a la pel·lícula Creation. Una extraordinària cinta que la BBC va dedicar a Darwin l’any 2009 però que, curiosament, no es va estrenar a les sales comercials de casa nostra. Poc després, això sí, van arribar poderoses pel·lícules de natura bíblica com Noé o Exodus. Sense anar més lluny, aquell Any Darwin de 2009 (on es celebrava el 200 aniversari del seu naixement i el 150 aniversari de la publicació de L’Origen de les Espècies), també a casa nostra vàrem passar més temps discutint, en els mitjans de comunicació i a les acadèmies, sobre polèmiques introduïdes pels anti-darwinistes, que de la vida i obra d’una de les grans figures de la Ciència i el Pensament. Però és que al voltant de la ‘caricatura’ que, moltes vegades, s’ha dibuixat sobre Darwin (si se’m permet aquesta expressió… tinc fusta, com en Thomas H. Huxley, de Bulldog de Darwin), i malgrat el coneixement que hauríem de tenir del seu llegat, precisament per desconeixement –unes vegades– i ganes de ridiculitzar –unes altres– han anat creixent i retro-alimentant-se tota una sèrie de vells tòpics que tot seguit exposaré. Només seran uns pocs, i per suposat que m’esperona el meu posicionament d’admirador absolut de Darwin –en la seva vessant científica però també personal–, però espero siguin útils a tothom interessat en el nostre protagonista.

captura-de-pantalla-2017-02-11-a-las-13-49-27

 

1

Darwin, abans del seu viatge de cincs anys a bord del HMS Beagle, no fou un naturalista que tenia en ment demostrar l’evolució de les espècies; li agradaven molt les Ciències Naturals però s’havia graduat a la Universitat de Cambridge com a teòleg; conseqüentment, de forma prèvia a voltar món (la seva autèntica carrera universitària), Darwin va ser seguidor convençut de la Teologia Natural d’en Paley: les espècies eren immutables i, a la Natura, tot es corresponia amb una Creació divina perfectament dissenyada.

 

2

Aleshores, perquè el jove Charles R. Darwin, va embarcar l’any 1831 com a tripulant convidat del HMS Beagle? En primer lloc s’ha de dir que ell no era la persona escollida; el millor candidat era un dels seus professors: Henslow. Ara bé, aquest va declinar l’oferiment per temes personals, i va recomanar al seu deixeble preferit: Darwin. En realitat, el capità Robert FitzRoy –pensant en la llarga durada del viatge– volia comptar amb algun cavaller –ben instruït a nivell intel·lectual– amb el que compartir discussions sobre temes diversos. Alhora, si tenia coneixements d’Història Natural, molt millor. I Darwin en tenia, però encara era un aprenent, i un teòleg; com hem dit abans, es va ‘graduar’ com a naturalista al llarg de la circumnavegació de cinc anys. Sobretot, gràcies a les seves grans facultats d’observació.

 

3

A les Illes Galàpagos, fora del que s’ha dit moltes vegades, Darwin no va cridar el famós eureka que relacionem –no sempre de forma correcta– amb determinats científics. Precisament, la decepció de Darwin en desembarcar a les illes fou monumental. Les seves primeres descripcions parlen d’un lloc infernal construït a base de laves i volcans, i poblat d’animals antediluvians (les tortugues gegants, les iguanes marines i terrestres…). Ara bé, de mica en mica, també és cert que va començar a observar alguns aspectes que serien claus per al desenvolupament de les seves teories un cop va ser de retorn a Anglaterra; per exemple, la variació de les espècies animals i vegetals a les diferents illes segons clima, alimentació, ubicació, etcètera.

 

4

En el punt anterior hem desvinculat a les Illes Galàpagos de l’eureka de Darwin, i és que els descobriments científics sempre acostumen a derivar-se d’un cúmul d’observacions, dades, experiments, reflexions, etcètera. En aquest sentit, podem dir que els primers escrits de Darwin sobre el que seria la seva famosa teoria sobre l’evolució de les espècies a partir dels mecanismes de la Selecció Natural van ser en una de les seves llibretes vermelles, poc després de desembarcar al Regne Unit. El viatge s’havia allargat fins l’any 1836. Això vol dir que Darwin trigà poc en publicar la seva obra magna: L’Origen de les Espècies? No. Passarien molt anys fins que va gosar, atrevir-se, a publicar aquest llibre que suposaria un punt d’inflexió en la forma de veure el món.

 

5

Forces vegades s’ha dit que el gran fre a la publicació de L’Origen de les Espècies va ser la dona de Darwin, però no és així. Malgrat Emma fou una persona molt religiosa, quan investigues, veus com sempre va respectar i recolzar el treball del seu marit. Aquest, precisament, per respecte a la família, és a dir, neguitós pel rebuig social que podrien patir esposa i fills, va enclaustrar les seves idees més revolucionàries a les pàgines de llibretes i més llibretes que avui coneixem però que, aleshores, eren inèdites. Darwin només gosà compartir els seus descobriments/neguits científics amb alguns dels seus amics més fidels: Henslow, Lyell, Hooker i Huxley.

 

6

Finalment, l’any 1859, després de més de dues dècades a partir de la seva primera referència –en un diari personal– sobre la Selecció Natural, Charles R. Darwin publicà la gran obra que, com ell sospitava, va causar una gran resposta no només científica sinó també social: L’Origen de les Espècies. I aquí és on hem de desmuntar un dels tòpics més malintencionats amb els que s’intenta desprestigiar el bon nom d’aquest naturalista: l’afirmació de que Darwin es va apropiar de les idees d’un altre eminent científic. Parlo d’Alfred R. Wallace. Wallace era un naturalista més jove que, després de molts anys voltant pel planeta a la recerca d’espècimens naturals, i aturat a l’Arxipèlag Malai afectat de malària, escriu un breu treball on resumia les seves sospites sobre l’evolució de les espècies segons el mecanisme de la Selecció Natural. Efectivament, era la mateixa idea que Darwin estava desenvolupant des de feia anys. Wallace, sabent del prestigi de Darwin a les acadèmies angleses, va enviar el seu treball a Down House –la mansió dels Darwin– tot suggerint si podia ser presentat a la Societat Linneana de Londres (on Darwin i els seus amics n’eren membres reconeguts). Podem imaginar-nos la sorpresa de Darwin quan, un bon dia de 1858 –un any abans de la publicació de L’Origen de les Espècies–, llegeix l’article de Wallace, i ràpidament reconeix que és parlant del mateix que ell havia apuntat feia vint anys.

Aleshores, arribats a aquest punt, certs detractors han afirmat que Darwin es va apropiar de la idea de Wallace i que, degut això, va accelerar la publicació de L’Origen de les Espècies amb l’objectiu de desenvolupar-la en una obra molt més extensa que li assegurés la paternitat de la revolucionària teoria. Però, això és una absoluta infàmia, i ho raonaré degudament. Per exemple, començarem pel començament. Una carta, enviada a una mansió aïllada del camp anglès, des d’ultramar no és com un burofax o una carta certificada actuals dirigida a la secretaria d’un departament universitari, o a la redacció d’una prestigiosa revista científica. Darwin podria haver destruït el paquet d’en Wallace i publicar L’Origen de les Espècies, un any després, sense que ningú s’assabentés; sempre hauria estat la paraula d’un científic sense posició social ni recursos, com Wallace, contra la d’un respectable cavaller britànic membre de la Royal Society, i de gran poder econòmic, com Darwin. Alhora, no ho oblidem, Wallace era sota les febres del paludisme, i a l’altra punta del món, podia morir en qualsevol moment; retornaria sa i estalvi algun dia? Lluny de tot això, Darwin es va dirigir a la Societat Linneana de Londres i va recolzar que el treball d’aquell jove fos presentat en públic. Darwin era cedint el protagonisme a Wallace doncs havia estat més ràpid en les seves intencions de publicar; ell, en canvi, encara tenia tota la seva saviesa amagada en llibretes vermelles inèdites que s’acumulaven als prestatges de Down House. I aquí és on van fer acte de presència els amics de Darwin. Des de Henslow a Lyell, passant per Hooker i Huxley, tots van protestar. Eren posseïdors de les proves –nombroses cartes que tothom pot llegir doncs són publicades per la University Cambridge Press– que demostraven que Darwin duia més de dues dècades desenvolupant la mateixa idea que, de sobte, Wallace era insinuant de forma magistral. Quina era la solució?

Els amics de Darwin van insistir en el fet que Darwin havia d’avançar-se a Wallace, del contrari perdria la paternitat de la idea, però el nostre protagonista era tot un cavaller –quelcom difícil de trobar a la Història de la Ciència– i va exposar que només accediria a presentar un treball sobre la Selecció Natural si l’autoria era compartida amb en Wallace. I així es va fer. L’any 1858, a la Societat Linneana de Londres, va tenir lloc aquest moment crucial on, paradoxalment, només van assistir unes poques persones, i que no va despertar cap ressò. Ara bé, Wallace, lluny d’haver estat esborrat de la història, amb aquest acte acadèmic públic quedava ratificat, per sempre, com a pare –junt a Darwin– de la teoria de la Selecció Natural. Però, Wallace era viu? Algú sabia on era?

 

Com a testimoni de l’actitud cavalleresca d’en Darwin versus Wallace, Wallace versus Darwin, s’ha de dir que cal explicar què va succeir inclús després de la publicació de L’Origen de les Espècies l’any 1859. Wallace havia sobreviscut al seu enèsim episodi de febres palúdiques, i passat un temps va poder trepitjar, de nou, el Regne Unit. Esclataria en ira en veure que el seu treball de 1858 havia estat publicat de forma conjunta amb el seu admirat Darwin? Encara s’enervaria més en descobrir que Darwin era venent milers d’exemplars de L’Origen de les Espècies i acaparava tots els focus –per bé i per malament– de la comunitat científica, religiosa i política de l’època? Eren això, cavallers. Wallace va manifestar que ell només havia apuntat una idea sense desenvolupar, mentre que Darwin portava molt de temps –tal com es demostrava a L’Origen de les Espècies– treballant aquesta mateixa idea. En poques paraules, tots dos es van sentir orgullosos de ser els coautors… i sempre foren amics.

 

7

Si parlem una mica del què pensava Darwin sobre l’evolució de les espècies, és el moment de recordar una idea que moltes vegades es fa servir a la lleugera –aquests dies l’hem pogut escoltar de llavis d’en Donald Trump– i que s’atribueix, injustament, al nostre eminent naturalista; es resumeix en una frase: “sobreviu (triomfa) el més fort”. Darwin mai no va dir això, entre d’altres coses perquè no sempre triomfa el més fort: sobreviu el millor adaptat.

charles-darwin-libro-the-origin-of-species

8

I què podem comentar sobre una altra cita que hem llegit en nombroses ocasions: “Darwin va dir que venim del mico”. Aquest tema és, si més no, tan dramàtic com divertit. I ho dic perquè relacionem aquesta màxima amb la publicació de L’Origen de les Espècies l’any 1859, però segurament despertaré l’atenció del lector si explico que Darwin va tenir la suficient cura de no excitar, encara més, a l’establishment tot endinsant-se en un tema tan escabrós, sensible i passional com l’origen de l’ésser humà. Una cosa era parlar de l’evolució dels animals –i ja es va muntar un bon sidral, per dir-ho d’una manera simpàtica– però atrevir-se amb la gènesi de la Humanitat era una heretgia que podia disparar no precisament les lloances sinó els insults més salvatges. Ara bé, malgrat va esquivar introduir la discussió sobre els nostre llinatge a L’Origen de les Espècies, l’any 1860, arran d’aquesta publicació, es va celebrar a la Universitat d’Oxford un debat entre creacionistes i evolucionistes. Entre els primers hi havia el bisbe d’Oxford, Samuel Wilberforce, i en un moment final del debat –tot volent ridiculitzar les teories darwinianes– va dir el següent: “Sr. Huxley, prefereix descendir d’un simi per part d’avi o àvia?”. I Thomas H. Huxley, el Bulldog de Darwin, va respondre que si li donaven a escollir entre descendir d’un home –com Wilberforce– o d’un simi, preferia descendir, sense dubtar-ho, d’un simi. “Venim del mico, quin horror!”, va exclamar un dels assistent al debat abans de patir un esglai. Darwin no era present a l’acte però, com és normal, al dia següent –i fins els nostres dies– tothom va relacionar, de forma inexacte, el “venim del mico” amb Darwin i la seva gran obra. I dic ‘inexacte’ perquè ell, encara, no havia obert la boca al respecte. Però ho va acabar fent.

 

9

L’any 1871, Charles R. Darwin va publicar L’Origen de l’Ésser Humà. Aquesta obra és fonamental per entendre les arrels de la nostra espècie. Per exemple, Darwin va afirmar que els humans compartíem un ancestre comú amb els actuals ximpanzés. És a dir, que lluny del que es podria pensar (de vegades m’he trobat amb aquest error, o mite, inclús en centres docents) els ximpanzés no són els nostres ancestres sinó que són els nostres cosins. Compartim una forma simiesca de la qual descendeixen ximpanzés –d’un banda– i humans –d’una altra. Però Darwin va anar molt més enllà quan va situar a aquest ancestre comú, i a les primeres baules mig humanes-mig simiesques de la humanitat, al continent africà. Ho va proposar de forma teòrica, doncs ell mai no va explorar Àfrica, però en contra dels desitjos que tenien molts científics i prohoms del XIX (i encara alguns del segle XXI), va ubicar el bressol de la Humanitat a l’Àfrica; i això ho ha demostrat l’arqueologia i la paleontologia actuals.

 

10

I acabarem aquest decàleg de tòpics sobre Darwin amb l’etiqueta de l’Anís del Mono. Normalment, afegint-se a les nombroses caricatures que es van mofar de Darwin coincidint amb la publicació de L’Origen de les Espècies i, sobretot, L’Origen de l’Ésser Humà (el més habitual era veure un cos de simi amb el bust d’en Darwin), s’ha dit que l’etiqueta del famós anisat badaloní també era una burla a Darwin, i una postura en contra del darwinisme. La cara de la mona, si ens fixem, té un semblant amb el científic britànic. Ara bé, l’etiqueta adquireix una lectura molt diferent si estudiem el pergamí que té agafat, amb la mà dreta, la mateixa mona. Obrim el moble bar i fem-nos amb una ampolla d’Anís del Mono. Comprovarem que el pergamí té inscrit el següent text: “Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento”.

Ni que fos amb objectius comercials, els germans Bosch de Badalona, segurament van aprofitar-se d’una polèmica, i escàndol, que es repetia a Acadèmies però també a teatres i revistes de societat –”Venim del mico!”– per tal de donar molta més volada internacional al seu anisat. I ho van aconseguir. És l’anisat més venut arreu del món. I és que, efectivament, venim del mico!

Feliç aniversari Mr. Darwin!

Converses a la documenta: L’anarquisme a Catalunya: Oblit d’una història / història d’un oblit (per Toni Estradé)

Durant els últims anys, s’ha anat escampant una visió crítica del règim polític i social sorgit del postfranquisme. Un dels retrets que s’han formulat a l’etapa històrica compresa entre la mort del dictador i l’esclat de la darrera crisi socioeconòmica del 2008 és que va ser un període en el qual, des dels sectors dominants que conformen la opinió pública (dirigents i partits polítics principals, grans mitjans de comunicació, sistema general d’ensenyament, etc.), es va fomentar l’oblit d’aquells elements del passat que podien posar en qüestió el relat mític de la Transició. Darrerament, per contra, se’ns reitera que vivim un boom espectacular de la memòria, i que aquelles coses amagades comencen a sortir, amb força, a la llum.

elisee-reclus1

Potser sí. Però, en qualsevol cas, aquí volem posar de relleu que hi ha aspectes essencials del nostre passat col·lectiu que en temps de records continuen preterits, que quan suposadament “es parla de tot” segueixen sent silenciats. O que quan s’arriben a esmentar és només per presentar-ne una imatge tan parcial com distorsionada. I en aquesta des-consideració (en sentit literal) hi intervenen no tan sols els “sospitosos habituals” abans esmentats (forces parlamentàries hegemòniques fins ara, diaris i televisions de més abast…) sinó alguns dels que més insisteixen a presentar-se avui en tant que abanderats de la “memòria històrica”: la major part del sindicats anomenats “de classe”, departaments universitaris d’història i de ciències socials, revistes d’assaig i de difusió en aquests mateixos àmbits, opcions sorgides de la que es designa com a “nova política”…

El cas del moviment obrer d’inspiració anarquista és paradigmàtic en aquest sentit. D’una importància cabdal durant més de tres quarts de segle al nostre país, amb uns nivells d’afiliació que per moments deixen en ridícul l’actual nombre de socis del Barça (425.000 cotitzants a la CNT catalana l’any 1919, quan el total d’habitants del territori ben just superava els dos milions), capaç de mantenir durant dècades un diari redactat íntegrament per obrers i amb una circulació de desenes de milers d’exemplars cada dia, organitzat de baix a dalt amb un règim federal assembleari on els càrrecs eren rotatius i sense remuneració, articulat com una força sociocultural que, mitjançant ateneus, biblioteques, escoles, etc., educava i capacitava la gent de classe treballadora, amb un estol de militants destacats que en qualsevol altre país serien figures llegendàries… malgrat tots aquests (i molts altres!) elements d’interès innegable, no només per a les persones que viuen a Catalunya sinó per a la història social del continent europeu i de tot el món, malgrat l’actualitat i rellevància de bastants dels seus plantejaments i propostes, el moviment llibertari català continua sent, ara i aquí, un gran desconegut per a la immensa majoria.

Quins són els factors que poden ajudar-nos a entendre la persistent negligència de què ha estat objecte un ingredient tan remarcable del nostre patrimoni comú? Per quin enfilall de circumstàncies, com diria Max Weber, s’explica que en sapiguem molt poques coses? Des d’una perspectiva que gosem qualificar de “sociologia del desconeixement”, en aquesta sessió de debat mirarem de formular unes quantes preguntes com aquestes i d’avançar algunes temptatives de resposta.

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
14 de febrer
Hora: 18,30h

Zygmunt Bauman

Ahir, 9 de gener, va morir Zygmunt Bauman , un dels sociòlegs contemporanis amb més fama i reconeixement mundials. Nascut a Polònia l’any 1925, d’origen jueu, durant les darreres dues dècades de la seva vida va adquirir fama mundial, sobretot arran de la seva conceptualització de la “modernitat líquida”, en el marc de l’estudi de la modernitat, la postmodernitat i la globalització. També és conegut per les seves aportacions sobre l’holocaust, el socialisme i el consumisme, entre d’altres.

zygmunt_bauman_fot-_m-_oliva_soto_6144135392Com a bon sociòleg, la seva obra traspassa les estrictes i acadèmiques fronteres de la sociologia per barrejar-se amb la història, la filosofia o la ciència política. Bauman també és un bon escriptor que ha mostrat tenir un dels dons més valuosos de l’escriptura literària: la capacitat de generar metàfores que donen forma (imatge) a l’abstracció i la gràcia de fer de la manera de descriure la realitat social una motiu més d’interès. A aquesta capacitat narrativa se li ha de sumar un enorme coneixement de la tradició literària, filosòfica i humanística, en general, de la cultura occidental. És un plaer intel·lectual llegir els seus llibres.

Bauman és, com hem dit, un sociòleg i, per tant, el seu centre d’interès ha estat la modernitat i els seus efectes. La sociologia és filla de la modernitat i, com a tal, una constant reflexió per comprendre les causes d’aquest moment de la història occidental que anomenem modernitat, així com les conseqüències socials i personals que aquesta modernitat té en les consciències dels individus. Així doncs, no és d’estranyar que el centre d’interès de Bauman siguin alguns dels temes que vertebren i que millor descriuen aquest “huracà” que ha sacsejat formes de vida i consciències, comunitats humanes i països, estructures econòmiques, polítiques i societats.

Continua llegint

CONVERSES A LA DOCUMENTA: Diàlegs incòmodes

La segona conversa que us proposem és: Literatura europea, literatura mundial

Neus Rotger serà l’interlocutora convidada

17 de gener de 2017 a les 18,30h a la llibreria Documenta (Pau Claris, 144)

neus-rotger_world-lit1

“Avui la literatura nacional no significa gran cosa: està començant l’era de la literatura mundial, i tothom hauria de contribuir a accelerar el seu adveniment”. Des de les cèlebres paraules de Goethe, pronunciades en conversa amb Eckerman el 31 de gener de 1827, el somni de la Weltliteratur ha inspirat la Literatura Comparada en el seu afany per superar la parcialitat i la intolerància de les perspectives nacionals. Ara bé, la qüestió d’una “literatura europea” –que és de fet com s’ha volgut entendre el concepte de Weltliteratur durant molt de temps–, i encara més la d’una “literatura mundial”, és sens dubte polèmica. El problema remet, en primer lloc, a la continuïtat de la tradició literària al llarg de més de dos mil·lennis. Però també es refereix a la possibilitat d’aïllar, més enllà de les llistes de textos, una concepció literària sostinguda i comuna. Implica reflexionar avui sobre Europa i el món com a subjectes culturals, o com a espais imaginaris que ha forjat la literatura.

Neus Rotger és doctora en Literatura Comparada per la UAB i professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

15 pensamientos filosóficos para empezar el año

¡Os deseamos un feliz año nuevo con estos pensamientos filosóficos para empezar el 2017!

captura-de-pantalla-2017-01-02-a-las-11-25-38


  1. “Ningún descubrimiento se haría ya, si nos contentáramos con lo que sabemos.”
    Séneca (4 a. C.-65 d. C.)

  2. “La actividad más importante que un ser humano puede lograr es aprender para entender, porque entender es ser libre.”
    Baruch Spinoza (1632-1677)

  3. “Los seres humanos olvidan siempre que la felicidad es una disposición de la mente y no una condición de las circunstancias.”
    John Locke (1632-1704)

  4. “Cuanto más alto coloque el hombre su meta, tanto más crecerá.”
    Friedrich Schiller (1759-1805)

  5. “La vida no es un problema que tiene que ser resuelto, sino una realidad que debe ser experimentada”
    Søren Kierkegaard (1813-1855)

  6. “Y quien ansia superarse creando posee la voluntad más pura.”
    Friedrich Nietzsche (1844-1900)

  7. “La cultura es el despertar del ser humano.”
    María Zambrano (1904 – 1991)

  8. “Felicidad no es hacer lo que uno quiere, sino querer lo que uno hace.”
    Jean Paul Sartre (1905-1980)

  9. “El remedio de la imposibilidad de predecir, de la caótica inseguridad del futuro, se halla en la facultad de hacer y mantener las promesas.”
    Hannah Arendt (1906-1975)

  10. El yo, no es un ser que permanece siempre el mismo, sino el ser cuyo existir consiste en identificarse, en recobrar su identidad a través de todo lo que le acontece.
    Emmanuel Lévinas (1906-1995)

  11. “El día que una mujer pueda no amar con su debilidad sino con su fuerza, no escapar de sí misma sino encontrarse, no humillarse sino afirmarse, ese día el amor será para ella, como para el hombre, fuente de vida y no un peligro mortal”
    Simone de Beavoir (1908-1986)

  12. “Cada uno de nosotros tiene su línea de universo por descubrir, pero no se la descubre sino trazándola, trazando su trazo rugoso.”
    Gilles Deleuze (1925-1975)

  13. “El saber es el único espacio de libertad del ser”.
    Michel Foucault (1926-1984)

  14. “Vivimos en un mundo de fantasía, en un mundo de ilusiones. La gran tarea de la vida es encontrar la realidad.”
    Iris Murdoch (1919-1999)

  15. “No deberíamos estar buscando héroes, deberíamos estar buscando buenas ideas.”
    Noam Chomsky (1928)

La colònia Güell: modernisme i industrialització a Catalunya

Dins el Cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats que organitza els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, tindrà lloc el proper dissabte, 17 de desembre,  la visita a la colònia Güell de santa Coloma de Cervelló en el qual es tractaran els àmbits temàtics següents:

  • El modernisme a Catalunya
  • El simbolisme en les obres de Gaudí
  • De l’emfiteusi a les colònies industrials

cripta_Gaudimargo_filadora

Programa

9,45 h.  Trobada a l’entrada del centre d’Interpretació de la Colònia

10 h. Visita al Centre d’Interpretació de la colònia
Seminari: L’urbanisme de la Colònia i la maqueta polifunicular de l’església

11,30 h. Al bosc d’en Joaquim Folguera: Seminari: el Modernisme a Catalunya

12,30 h.  Visita a la cripta de la Colònia Güell de Gaudí
Seminari: Simbolisme i estructura arquitectònica de la cripta
Seminari: Criterios de conservación del patrimonio desde el punto de vista de su seguridad estructural, per Dr. Armando Aguilar del Barcelona Supercomputing Center y de la Universidad Veracruzana (México)

14 h.  Dinar a l’Ateneu Unió

16 h.   Recorregut per la colònia

Seminari: El procés d’industrialització a Catalunya

18,30 h.   Final de la jornada

Com sempre, està obert a tothom (amics, acompanyants, familiars, saludats…). Per qüestions de logística (entrades a la Cripta de Gaudí i dinar al restaurant Ateneu Unió) és necessària la inscripció a la jornada, la qual es pot fer des de:

Inscripció obligatòria.

Informacions d’interés

  • Mapa Colònia Güell.
    • La visita a la Cripta de la Colònia Güell costa uns 2/3 €.
    • Preu aproximat del dinar: 20 €.

Adreces d’interès Continua llegint

Imágenes Full Time

seminari

“Imágenes Full Time” és un seminari de periodicitat anual organitzat pel Festival Margenes en col·laboració amb Ajuntament de Madrid i La Casa Encendida. Aquesta iniciativa vol esdevenir un espai de reflexió i discussió de caràcter interdisciplinari al voltant de la constant, ràpida i impredictible transformació de les imatges en l’entorn digital, la gènesi i desenvolupament del qual s’emmarca en un capitalisme tardà cada vegada més accelerat que ens imprimeix lògiques temporals de producció i consum hipertròfiques.

La primera edició del seminari, que se celebrarà els dies 3 i 4 de desembre de 2016 a La Casa Encendida de Madrid, gira al voltant de la #HIPERVISIBILIDAD, concepte que al·ludeix a l’actual ecosistema audiovisual caracteritzat pel soroll mediàtic, la instantaneïtat, voracitat, superposició, connectivitat i desmaterialització de les imatges, i la sobreexposició de la subjectivitat a través de selfies o xarxes socials.

Així, s’estima que cada dia es pugen al portal Flickr un milió i mig de fotos. Si destinéssim un segon a contemplar cadascuna d’aquestes imatges, trigaríem més de dues setmanes a veure-les totes. Les estadístiques són encara més vertiginoses si parlem d’altres xarxes socials. Cada 60 segons … es generen 72 hores de vídeo a YouTube, es comparteixen més de 2.4 milions de peces de contingut a Facebook, s’envien més de 277.000 tuits, es generen més de 216.000 imatges a Instagram.

Aquesta proliferació indiscriminada, barroca i aclaparador d’informació (text i imatges), pròpia de la societat hipermoderna, té importants repercussions en la nostra relació amb l’espai i el temps. Imatges de tot tipus -pròpies i alienes que basculen entre la catàstrofe i la més absoluta banalitat- estan hiperconnectades de formes abans impensables, i aparentment desjerarquitzades. Es produeixen, muten i difonen a un ritme incessant i inaprehensible.

No només assistim a una dràstica reconfiguració de les relacions entre el subjecte observador i les representacions del món, sinó també a un canvi radical en la tradicional figura de l’espectador/a, avui ja indefectiblement convertit en prosumidor/a: (re) creador/a i difusor/a d’imatges i agent actiu en la producció d’imaginaris socials. A més, bona part de les imatges que ens envolten i consumim es caracteritzen per emergir d’un punt de vista “escindit” de la perspectiva humana: ja sigui la generació d’imatges per ressonància magnètica o el motion control. Entre la imatge absolutament encarnada i la descarnada, es perfila un complex paisatge visual que, com sintetitza el teòric Jonathan Crary, s’entrecreua amb les necessitats de les indústries de la informació global i amb els requeriments (expansius) dels poders polítics, econòmics i tecnològics.

Aquest torrent full time i non-stop d’imatges 24/7 ens exigeix ​​construir espais
de reflexió sobre l’impacte d’aquesta sobreabundància visual en la política, la cultura, la identitat, la subjectivitat i les relacions socials. En conseqüència, el Festival Marges inicia aquesta proposta formativa i crítica, on l’alfabetització audiovisual es pren en un sentit ampli, ja que considerem que no només afecta als/les nadius/es digitals, sinó també als/les joves i adults que hem vist com les imatges desborden
la multiplicitat de pantalles que ens envolten fins submergir-nos en un nou món sense son, sense parades, sense descans de consum.

http://margenes.org/imagenes-full-time.html

“Subtitular en línea” MOOC de UVic-UCC | Traducción

Desde el grado de Grado de Grado de Traducción, interpretación y lenguas aplicadas UOC-Uvic y el Máster de Traducción especializada de la UOC recomendamos el  MOOC Subtitular en línea.

El 28 de noviembre empieza el MOOC Subtitular en línea, desarrollado desde MiriadaX, la plataforma de MOOC de referencia en el territorio ibérico y latinoamericano. El registro en el curso es gratuito. Este MOOC “Subtitular en línea”, está organizado por la Universidad de Vic – Universidad Central de Cataluña e irá a cargo de Marcos Cánovas, director del Departamento de Traducción, Interpretación y Lenguas Aplicadas Uvic – Ucc.

mooc-marcosEl curso gratuito está destinado a todos aquellos que quieran aprender a subtitular productos audiovisuales. Este MOOC es una apuesta perfecta para iniciarse en la práctica de la subtitulación y la producción de subtítulos en línea, conociendo la plataforma Amara, que será la herramienta principal de trabajo. Este curso gratuito también trata los aspectos teóricos de la subtitulación y se realizará una práctica para poder aplicar los conocimientos impartidos en el curso. Podéis conocer todos los aspectos que se tratarán y el sistema de evaluación en el blog Tradiling.

Si os queréis apuntar:

Inscripción gratuita

MOOC SUBTITULAR EN LÍNEA

La història de Catalunya a través de l’art

El proper dissabte 26 de novembre tindrà lloc una visita guiada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). La visita consistirà en un recorregut per la història de Catalunya des de l’Edat Mitjana fins al segle XX a partir de l’anàlisi d’una selecció d’obres del fons del MNAC.

Entre les obres analitzades hi ha el pantocràtor de Sant Climent de Taüll, les pintures murals de la conquesta de Mallorca, la Mare de Déu dels Consellers de Lluís Dalmau, La Batalla de Tetuan de Marià Fortuny, La catedral dels pobres de Joaquim Mir, Cala Forn de Joaquim Sunyer, Tarda de diumenge de Xavier Nogués, i un conjunt de cartells i fotografies de la Guerra Civil espanyola.

Projection: Rectilinear (0) FOV: 54 x 51 Ev: 13.93

La visita anirà a càrrec de Josep Grau, consultor d’Història de Catalunya de la UOC.

Inscripció obligatòria

Aquesta és una activitat gratuïta.

Hora d’inici: 10:30 del matí

Punt d’inici: davant de l’entrada del MNAC

Durada de la visita: 2 hores

Capacitat màxima de la visita: 30 persones

 

Dia Mundial de la Filosofia

El Dia Mundial de la Filosofia, impulsat per la UNESCO, se celebra cada any des de 2002 el tercer dijous de novembre. Amb ell es reivindica una cultura internacional de debat filosòfic que respecti la dignitat humana i la diversitat, promovent els intercanvis universitaris i valorant la contribució que el saber filosòfic pot (i hauria de) fer davant els reptes i problemes mundials. Aquesta celebració mundial es materialitza arreu del món i en molts diferents espais públics i acadèmics amb debats, conferències, taules rodones, fòrums, trobades i diàlegs de tot tipus i des de prismes culturals, socials, lingüístics, plurals.
Aquest any, amb motiu del III Festival de Filosofia Barcelona Pensa 2016 (www.barcelonapensa.cat), organitzat per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, us volem convidar a la projecció del documental Agitando la cuna (Shaking the Cradle) [Sacsejant el bressol] el pròxim divendres 18 novembre 2016 a les 16:00 h a l’Institut d’Estudis Catalans (Carrer del Carme 47, 08001 Barcelona), amb accés lliure i gratuït.

ciudad
L’activitat ha estat proposada i impulsada per les realitzadores de l’audiovisual, Virginia Solà, periodista, i Montserrat Crespín, doctora en filosofia i col·laboradora docent del màster d’Humanitats de la UOC.

Continua llegint

Masculinitats i Homes en Moviment: International Conference

men in movement blog

Els Estudis de les Masculinitats van sorgir en els anys 70, però s’han generalitzat en els últims 20 anys, després de la célebre publicació de Connell ‘Masculinities’ i la seva teorització de la masculinitat hegemònica. No obstant això, encara són escassos dins de les ciències socials i en els estudis de gènere, en particular, que han buscat sobretot explicar i fer front a l’absència de les dones dels cànons i desvetllar les relacions de poder intrínseques a les relacions de gènere.

En conseqüència, la tendència principal en la investigació de les masculinitats ha estat interrogar les pràctiques dels homes des d’una perspectiva crítica i deconstruir els discursos i els models dominants en els significats i les practiques de gènere. En alguns casos, l’anàlisi i el desemmascarament de les masculinitats “tradicionals” ha estat un procés paral·lel al “descobriment” de les anomenades “noves masculinitats”. Continua llegint

Videoconferència: ¿Para qué sirve el arte?

videoconferencia_mexicDemà, 9 de novembre, a les 16 de la tarda, qui vulgui podrà seguir la videoconferència que, des de Barcelona, es farà amb estudiants de la facultat d’Arquitectura i d’Enginyeria Civil de la Universitat de Veracruz (regió Poza Rica – Tuxpan), Mèxic,i que porta per títol ¿Para qué sirve el arte?

Es pot accedir al power point que s’utilitzarà des de http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/para_que_sirve_arte.ppt

S’experimentarà amb el sistema de connexió younow i es podrà seguir des de l’adreça següent
https://www.younow.com/caestructurasuv

Joan Campàs Montaner   aura digital

III Seminari de Doctorat d’Estudis Literaris

seminari estudis literaris

Els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen el III Seminari de Doctorat d’Estudis Literaris, un espai de debat acadèmic dirigit a doctorands de literatura i obert també als estudiants del Màster d’Humanitats interessats en fer recerca doctoral en aquest àmbit.

El seminari se celebrarà el proper divendres 25 de novembre de 2016 a la seu de la UOC del Tibidabo (Av. Tibidabo, 39-43). Per participar en aquesta sessió tancada de treball, podeu escriure a nrotgerc@uoc.edu. Continua llegint

Seminari Dels orígens de l’art al Big Data Art

crisi_esperança

El que van donar de sí cinc hores i mitja de compartir problemes, idees, recerques, preguntes… el passat dissabte 5 de novembre del 2016:

  • Altamira versus Atapuerca: quan, com i per què apareix la capacitat simbòlica? Som Homo sapiens i, a partir, d’aquí, elaborem art, llenguatge, simbolismes…, o bé hem anat construint l’art, el llenguatge i els simbolismes i hem arribat a ser Homo sapiens?.
  • Sincronia reproductiva, pintura vermella, control de la paternitat, coalició femenina de cosmètics
  • Per què ens agrada el que ens agrada? Com estudiar art implica analitzar les relacions entre els trenta centres visuals i el sistema límbic de les emocions? L’abstracció, la hipèrbole, l’aïllament, l’agrupació de colors, la metàfora… Com dibuixaríem una forma que respongués al so “kiki” i una altra que respongués a “boluba”?
  • Per què “filosofia” no vol dir “amor a la saviesa”? El món minoic, el món micènic, l’ànax, el lineal A, el lineal B, aristocràcia guerrera, l’hoplita, l’arché, les deeses Philia i Eris, la isegoria, la isonomia, de l’oralitat a l’escriptura, es to meson, es to koínon, la sofia com a política, la filosofia com a dialèctica de l’equilibri, com a història feta conceptes
  • El Guernica de Picasso, la mort d’Ares, el triomf de la República, la possibilitat de la pau. De com la utopia artística es quda en això, en utopia.
  • L’art abstracte: l’origen europeu i l’origen nordamericà. Kandinsly i Malèvitx, d’una banda, Mondrian, d’una altra. Pollock en el context del Federal Art Project.
  • Del Net.Art art al Big Data Art passant per les instal·lacions interactives

Es pot accedir a les presentacions des de:

La menstruació farsa. La coalició de dones pintades com origen de l’art http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/sexe_paleolitic.ppt

La divinitat en clau de gènere http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/DivinitatGenere.pptx

Aproximació al neuroart http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/aproximacio_neuroart.ppt

Art i filosofia: el cas del Partenó http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/filosofia_art.ppt

El Guernica de Picasso http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/Picasso_Guernica.ppt

L’art abstracte http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/Art_abstracte.ppt

Art digital: del Net.art al Big Data Art http://cv.uoc.edu/adf/~04_999_01_u07/net_art_big_data_art.ppt

Alguns llibres que es varen citar:

Jean-Pierre Vernant (2011). Los orígenes del pensamiento griego. Barcelona. Paidós Ibérica. 1ª impr. 144 pàgs.

Finley, Moses I. (1980). Vieja y nueva democracia. Barcelona. Ariel. (Col. Ariel quincenal). 212 pàgs.

Hardt, Michael i Negri, Antonio (2006). Multitud. Barcelona. Debolsillo. (Col. Ensayo, 155). 464 pàgs.

Joan Campàs

Presentació del llibre ‘Lesbos, a cor obert’ d’Arantza Diez

Farà uns mesos vàrem organitzar unes xerrades sota el títol ‘Europa, l’última frontera‘ amb motiu del conflicte sirià i els refugiats, per tal d’aprofundir en la tràgica situació que s’està vivint i, oferir una visió crítica més enllà dels relats purament descriptius i descontextualitzats a nivell socio-històric que ofereixen els mitjans de comunicació. Vàrem tenir l’oportunitat de comptar amb Òscar Camps (Director de Proactiva Open Arms), Arantza Diez (Periodista i codirectora del documental ‘To Kyma, rescat al mar Egeu’ i autora del llibre ‘Lesbos, a cor obert‘) i Joan J. Pujades (Catedràtic d’Antropologia social URV). Des dels Estudis d’Arts i Humanitats volem continuar donant ressò a totes aquelles iniciatives que promouen amb profunditat una mirada crítica, comunicativa i necessària d’aquesta deshumanitzada situació.

És per aquest motiu que us animem a assistir a la presentació del llibre ‘Lesbos, a cor obertd’Arantza Diez que tindrà lloc el pròxim dia 10 de novembre a les 19h a l’auditori de la Blanquerna.

 

image

TRADUCTORS a “Les altres cares del llibre” | Traducció especialitzada

 El durant el darrer trimestre del 2016 tindrà lloc “Les altres cares del llibre”, un cicle de converses entre professionals del món del llibre, moderades per Albert Forns. La pròxima sessió serà el 3 de novembre a les 19h a l’Ateneu Barcelonès i està dirigida als interessats en la traducció i el sector del llibre. Impartiran l’activitat Ferran Ràfols i Dolors Udina.  Organitza els Diàlegs Tramoia Cultura. Des del Màster de Traducció especialitzada UOC recomanem l’assistència a aquesta jornada.

 “En aquest cicle de diàlegs posarem el focus en els diversos oficis, sovint anònims, que fan possible l’experiència lectora, i descobrirem les preocupacions i els reptes de cada gremi literari, resseguint tota la cadena productiva que fa possible el naixement d’un llibre.”
Tramoia Cultura

3/11/16 a les 19h a l’Ateneu Barcelonès: TRADUCTORS a “Les altres cares del llibre”.

Les altres cares del llibre Traduccion especialitzada

Les altres cares del llibre – 3/11 Traducció

CONVERSES A LA DOCUMENTA: Diàlegs incòmodes

El màster d’Humanitats reprèn les Converses a la Documenta. Aquest any amb el format de Diàlegs incòmodes.

Per aquest curs us proposem sis converses amb sis veus suggeridores del camp de les humanitats sobre diferents temes d’interès i actualitat que ens han de seguir ajudant a mantenir una mirada crítica sobre el món en el qual vivim.

Durant 15 o 20 minuts, el professor o professora convidat ens farà una exposició sobre el tema plantejat després de la qual el presentador i els assistents conversaran amb el ponent amb la intenció de no “acomodar-se” a preguntes o respostes fàcils i condescendents.

La primera conversa que us proposem és:

Provincialitzar Europa: una aproximació als Estudis Subalterns

David Martínez-Robles serà l’interlocutor convidat.

provincializar

L’any 2000, l’historiador Dipesh Chakrabarty va publicar el llibre Provincializing Europe: Postcolonial Thought and Historical Difference, un text desafiant i influent que dialoga de manera crítica sobre com s’ha construït històricament una idea d’Europa que li ha atorgat una posició d’excepció dins el món.

ChakrabartyEn aquesta presentació partirem d’algunes de les idees de Chakrabarty per apropar-nos als desafiaments que planteja l’escola dels anomenats Estudis Subalterns i a les seves reflexions sobre la configuració del món i el nostre lloc en la història.

 

(Foto: Dipesh Chakrabarty)

David Martínez-Robles és professor dels Estudis d’Arts Humanitats i Director del Programa d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC

Llibreria Documenta (c. Pau Claris, 144)
15 de novembre
Hora: 18,30h

Properes converses:

17 gener: Neus Rotger: Literatura europea, literatura mundial
14 de febrer: Toni Estradé: L’anarquisme a Catalunya: Oblit d’una història / història d’un oblit
14 de març: Miquel Fernàndez: Al Raval tot s’hi val! Els bombardejos com a tècnica de sanejament urbanístic
9 de maig: Dafne Muntalnyola: La creativitat… individual o col·lectiva?
13 de juny: (per confirmar)

Mary Beard o por qué los estudios clásicos son MUY necesarios, por Óscar González

beard_1Para el común de los mortales, Winifred Mary Beard (n. 1955) es esa simpática e informal señora británica que pasea en bici y viaja por el mundo para “trasladarnos” a la antigua Roma en los documentales que ha realizado para la BBC. Para los que nos dedicamos a los estudios clásicos, Beard es, sobre todo, una sólida profesora de estudios clásicos –lo que en el mundo anglosajón llaman “Classics” y que en nuestro ámbito hispánico no tiene un equivalente exacto: ¿historia antigua? ¿Arqueología? ¿Filología clásica? ¿Un poco de todo?– en la Universidad de Cambridge (véase su página académica) y autora de algunas monografías esenciales sobre el mundo clásico, romano en particular. También es la editora de la sección de estudios clásicos en el Times Litterary Supplement: es quien decide qué reseñas de qué libros se publican y quién las escribe. Y para unos y otros, es la autora de un divertido y muy sugerente blog, A Don’s Life (en el TLS), en el, que además de historias sobre el mundo clásico, suele hacer interesantes reflexiones sobre lo que sabemos de aquella época y cómo se refleja en aspectos muy diversos de los tiempos actuales. Y hoy (21 de octubre) recibe en Oviedo el Premio Princesa de Asturias de Ciencias Sociales 2016. Un premio más que merecido, del que nos alegramos los lectores y seguidores de su labor historiográfica (y documentalista). Si se me permite, por fin los estudios sobre la Roma clásica reciben un reconocimiento con un premio de estas características; ya era hora que “una de los nuestros” consiguiera un premio que haga justicia y visibilice (si es que a estas alturas hace falta) todo lo que ha aportado a los estudios clásicos y a las Humanidades en general. Y es que “algo pasa con Mary”… Continua llegint

Miró documents

Miró y el objeto

Ens plau convidar-vos a la presentació del segon exemplar de la col·lecció Miró Documents, que recull les diferents ponències del simposi Miró and Twentieth-Century Sculpture celebrat a Caixaforum Madrid el 15 i 16 d’abril passats.

Aquest acte tindrà lloc a l’Auditori de de la Fundació Joan Miró el dia 10 de novembre, a les 19.00.

La publicació Miró and Twentieth-Century Sculpture està editada per la Fundació Joan Miró i la Universitat Oberta de Catalunya, amb la col·laboració de la New York University a Madrid.

La presentació d’aquest segon exemplar anirà a càrrec de Robert Lubar Messeri, que conversarà amb les professores en Història de l’Art de la Universidad Complutense de Madrid Estrella de Diego i María Dolores Jiménez-Blanco.

Dels orígens de l’art al Big Data Art

Hirst_tauro

Com cada semestre, i amb l’objectiu de poder compartir qüestions, dubtes i problemes plantejats per les assignatures d’art, i dins el Cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats que organitza els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, tindrà lloc el proper dissabte, 5 de novembre, durant el matí, de 9 a 14,15 h, els seminaris  a la  sala d’actes de la UOC (Avda. Tibidabo 39-43, 08035 Barcelona) en els quals es tractaran els àmbits temàtics següents:

9 – 9,15 h           Trobada i recepció a la seu de la UOC
9,15 – 10 h         Sobre els orígens de l’art
10 – 10,45 h        Aproximació al neuroart
10,45 – 11,20 h   Arquitectura i filosofia: el Partenó d’Atenes
11,20 – 11,50 h   Descans i cafè
11,50 – 12,25 h   Anàlisi d’una obra abstracta: Mondrian versus Pollock
12,25 – 13            Anàlisi d’una obra figurativa: Guernica de Picasso
13 – 13,30 h        Anàlisi d’una instal·lació: el tauró de Damien Hirst
13,30 – 14,15 h   Del Net.art al Big Data Art

Com sempre, està obert a tothom (amics, acompanyants, familiars, saludats…). Per qüestions de logística, i per tal de poder organitzar millor l’estona de descans (s’oferirà un petit refrigeri per tal d’optimitzar el temps) i preveure l’assistència en relació a l’aforament de la sala, és necessària la inscripció a la jornada, la qual es pot fer des de:

Inscripció obligatòria

Professor que impartirà  els seminaris:
Dr. Joan Campàs Montaner jcampas@uoc.edu
Estudis d’Arts i Humanitats

Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura

Dylan premi NobelLa concessió del Premi Nobel de Literatura d’enguany a Robert A. Zimmerman, Bob Dylan (Duluth, EUA, 1941) està generant una certa polèmica –com era previsible, d’altra banda. Ningú discuteix que Dylan és excepcional en el seu art, però es dubta que el seu art pugui ser qualificat de literatura.

Des del punt de vista del rock i la música popular, que és el d’aquest article, Bob Dylan va canviar per sempre més la naturalesa de la lletra de les cançons. Fins a Bob Dylan eren artefactes de consum, bàsicament variacions sobre les emocions de l’amor adolescent i altres temes susceptibles d’impacte comercial, compostes per escriptors professionals a sou de les productores. Bob Dylan canvia les regles del joc.

El mite de la cançó protesta.

Hi ha un gran malentès popular sobre Bob Dylan. Dylan és víctima del clixé de la cançó protesta, com John Lennon ho és del clixé de pau, amor i flors que suposadament representa Imagine. Però Dylan no ha estat mai un agitador. Dylan explica històries o exposa estats de consciència.

Sense cap mena de dubte, en els seus segon i tercer LPs la preocupació social és la clau d’algunes cançons que segueixen la veta polititzada del seu mestre Woody Guthrie; són les més conegudes i les que li donen repercussió mundial (Blowin’ In The Wind, With God on Our Side, A Hard Rain’s A-Gonna Fall, Masters of War, The Times They Are a-Changin’) però ni tan sols són majoria en aquests dos àlbums, on per cert ja hi trobem les primeres grans mostres de la sensibilitat que sí que definirà la seva obra (Don’t Think Twice It’s Allright, Girl from the North Country). De fet, Dylan va renegar explícitament de ser un abanderat de la cançó protesta en la estrepitosa electrificació que es produeix a partir dels àlbums Bringing It All Back Home (Columbia, 1965) i Highway 61 Revisited (Columbia, 1965), que li va valer l’anatema dels seguidors amb consciència social, que donaven per fet que havien trobat un nou profeta.

En la resta dels seus cinquanta anys de carrera la consciència social tan sols la trobem en algunes cròniques de personatges reals (Hurricane, Ballad of Hollis Brown, The Lonesome Death of Hatie Carroll, Blind Willie McTell, George Jackson), on sobretot narra la vida de negres tractats amb injustícia. Sí, més enllà dels seus dos o tres primers anys de carrera, Bob Dylan demostra tenir consciència política, especialment preocupació per la discriminació racial. Però Bob Dylan no protesta  –en aquest tipus de cançons fa cròniques, en alguns casos sorprenentment asèptiques i distants. El resultat és que, amb aquestes excepcions, la pràctica totalitat del cançoner de Dylan no té intenció política ni social.

La revolució de Dylan.

La gran innovació de Bob Dylan és que introdueix en les lletres del rock l’expressió de la introspecció i la subjectivitat, i la utilització de tot l’aparell propi de la poesia (metàfores, imatges, col·locacions paradoxals) per a crear paisatges emocionals o ficcions abstractes que prenen sentits variables a les ments dels oients.

A partir de Bob Dylan el món assumeix que les lletres de les cançons populars (1) poden expressar (o presentar-se com que expressen) emocions adultes i els punts de vista del cantant, que crucialment és l’autor de la lletra; i (2) poden tenir intenció artística, poètica. En la música popular global això és un canvi radical, un canvi d’època.

L’altaveu de la revolució.

L’efecte es nota molt clarament en el gran fenomen global de la música popular, els Beatles. Els Beatles canvien el pop i el rock per sempre més, però Bob Dylan canvia la manera d’escriure dels Beatles. Les lletres de les cançons dels Beatles son radicalment diferents a partir de 1964. Fins aleshores els Beatles havien seguit –amb un èxit espectacular, per cert– el patró de les lletres d’amor i vivències adolescents dels escriptors de cançons comercials. El canvi comença tímidament a I’m a Loser, de l’àlbum Beatles for Sale (Parlophone, 1964), pren forma a, Help (Parlophone 1965) i s’estableix definitivament a Rubber Soul (Parlophone 1965) i Revolver (Parlophone 1966).

Aquest canvi es produeix inicialment en la manera d’escriure de John Lennon, que ell mateix reconeix causat per la fascinació que li produeix la lírica del segon àlbum de Dylan The Freewheelin’ (Columbia, 1963). A partir d’aquest moment, temes de John, Paul o George com Nowhere Man, Taxman, Eleanor Rigby, I’m Only Sleeping, She Said She Said o Doctor Robert obren la porta a una nova via d’expressió en la resta d’autors de cançons de tot el món: donen pas a una lírica adulta en la cançó popular.

Això ara és rutinari i normal, però el 1964 no ho era. I darrera els Beatles van venir tots els altres. La gran influència dels Beatles amplifica i globalitza la revolució de Dylan en l’escriptura de cançons. Està clar que ni l’expressió de la subjectivitat ni la cançó amb intenció poètica són un invent de Bob Dylan; a la música popular occidental contemporània ja existeixen el blues, del que Dylan és continuador, o la chanson francòfona (Brassens, Brel), sense anar més lluny. Tanmateix, aquí no estem parlant de fenòmens sectorials o localitzats, sinó de l’impacte global del pop i el rock.

Poesia i/o cançó.

Però tornem a l’origen de la polèmica. El que fa Dylan, és literatura?  És a dir, és poesia? Jo no ho sé. Tendeixo a pensar que textos com els que ens ocupen, o bé són un poema, o bé són una cançó, però que es tracta de coses diferents. La diferència pot raure en què un poema s’aguanta sol sense música, i el text d’una cançó no. Les lletres de Dylan, ¿són poesia simplement llegides? Ho podeu jutjar vosaltres mateixos en aquests magnífics fragments de cançons de Dylan triats per Lluís Gavaldà i publicats a la revista Catorze. A mi aquests versos em transmeten i causen emocions, cosa que, com a simple lector, diria que és la funció de la poesia. Però no sé si ho fan perquè abans els he sentit molts cops cantats i per tant, quan els llegeixo, la cançó em ressona al cap.

En canvi, per introduir una comparació rellevant, la majoria de lletres de Leonard Cohen funcionen perfectament sobre el paper, sense ser cantades. Tampoc ens ha d’estranyar, perquè de fet moltes provenen dels seus llibres de poesia i han estat musicades posteriorment. Potser, Cohen és un poeta (que posa música als seus versos) i Dylan és un autor de cançons (amb qualitat poètica). És una diferència notable, que sens dubte descansa en la identificació de la poesia amb el text escrit.

Però hem de tenir en compte que l’origen de la poesia, des de l’antiguitat clàssica i els trobadors, és l’oralitat; més concretament la recitació musicada davant d’un públic. I això és el que fa Bob Dylan, ni més ni menys. Potser podem pensar aleshores que l’art de Bob Dylan no fa altra cosa que tornar la poesia a casa, als seus orígens naturals.

Així doncs, el que fa Bob Dylan és poesia? Suposo que depèn de com es defineixi la poesia. Tampoc cal que li pregunteu a ell, que no us ho dirà; Dylan mai s’explica ni molt menys dóna interpretacions del sentit de les seves cançons, en Dylan només puja a l’escenari i canta. Plantegem-ho diferent: en Bob Dylan, és un poeta? Atès que com a cantant és justet i com a músic simplement correcte, si el seu impacte emocional en el receptor és tan intens com tothom reconeix, quasi bé que hauríem de dir que sí.

Finalment, ¿hi ha poetes millors, i que per tant es mereixen molt més el Premi Nobel de Literatura? Probablement. Però és difícil que de passada hagin canviat la naturalesa i la història d’un àmbit artístic complet, com ho ha fet ell amb la cançó popular.

Salvador Climent
Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats.

20 anys dels Estudis d’Arts i Humanitats

Els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, com a estructura organitzativa i com a equip de persones, van néixer ara fa 20 anys, quan el setembre de 1996 es posava en marxa el curs pilot de la titulació d’Humanitats.

isidor-mari

Els actes d’aquest 20è aniversari, que seran diversos i s’anunciaran oportunament, s’inicien dimecres, dia 19 d’octubre, amb la conferència que impartirà el professor Isidor Marí Mayans sota el títol

La diversitat lingüística, més enllà del sentit comú

Enguany també fa 20 anys que s’aprovà la Declaració Univer­sal de Drets Lingüístics de Barcelona. En aquesta avinentesa, el professor Marí, socio­lingüista i primer director dels nostres Estudis, vindicarà el paper de les humanitats com a fona­ment d’una comprensió crítica de la realitat, exem­plificada en la consideració d’alguns prejudicis que solen acompanyar les idees socialment acceptades sobre el plurilingüisme.

L’acte tindrà lloc a l’auditori de la Fundació Joan Miró, a les 18.30 h.

En acabar, s’oferirà una copa de cava al Pati Nord de la Fundació, des d’on també podrem admirar unes vistes privilegiades sobre Barcelona, envoltats de l’arquitectura racionalista de Sert i de l’obra de Miró.

Us convidem a compartir amb nosaltres, si ho desitgeu, aquesta celebració.

L’acte és obert a tothom però l’aforament és limitat. 

……………………………………………………………………………………………………………….

Acte acadèmic de celebració dels 20 anys dels Estudis d’Arts i Humanitats

Dia: 19 d’octubre de 2016
Hora: 18:30h
Lloc: Fundació Joan Miró

Inscriu-te aquí

Un matí al Museu d’Història de Catalunya

El dissabte 15 d’octubre tindrà lloc una visita al Museu d’Història de Catalunya, a Barcelona (Plaça Pau Vila 3). La visita se centrarà en la secció dedicada a la història contemporània (segles XIX i XX), que inclou, entre altres, aquests temes:

  • La Catalunya de l’Antic Règim
  • Catalunya a l’Espanya liberal
  • Industrialització i obrerisme
  • El catalanisme durant la Restauració
  • República, guerra civil i revolució
  • La dictadura franquista
  • La Catalunya autonòmica

museu_historia

A més de repassar els fets i períodes més importants de la història contemporània de Catalunya, durant la visita ens fixarem també en l’organització i funcionament del museu. Analitzarem, per exemple, quin és el seu discurs museogràfic, quins continguts prioritza, quins recursos expositius fa servir i quina experiència vol transmetre al visitant.

Aquesta activitat anirà a càrrec de Josep Grau, doctor en Història i consultor d’Història de Catalunya de la UOC.

La visita és gratuïta, però és necessari inscriure’s.

Inscripció obligatòria

Hora d’inici: 10:30 del matí

Punt d’inici: davant de l’entrada del Museu d’Història de Catalunya

Durada de la visita: 2 hores

Capacitat limitada a 30 persones

Guia i comentaris a càrrec de Josep Grau Mateu
jgraum@uoc.edu

5 motivos para defender la figura del traductor | Traducción

Los traductores, los eternos invisibles, necesitan que su figura sea revalorizada y reconocida socialmente. Ahora es más necesario que nunca. Su labor es esencial para la transmisión de la información y el conocimiento. Con la globalización y la era digital, las fronteras se difuminan, pero sigue existiendo una gran barrera en esta interculturalidad: los idiomas. A pesar de las múltiples facilidades que ofrece la tecnología, sigue siendo indispensable la figura del traductor. La transmisión del conocimiento necesita de un rigor y profesionalidad absoluto a la hora de trasladar un mensaje de una lengua a otra, sin que esta transformación implique una pérdida de información o de calidad. Sería imposible la gran cantidad de textos traducidos que circulan en diversos formatos sin la labor de un traductor: textos literarios, jurídicos, medios de comunicación, diálogos, instrucciones…

Es por este motivo que hoy, después del Día Internacional de la Traducción, desde el Máster de Traducción especialitzada de la UOC y el Grado de Traducción, interpretación y lenguas aplicadas UOC-Uvic, seguimos reivindicando la figura del traductor, destacando cinco motivos que los hace imprescindibles y merecedores de reconocimiento y revalorización social.

traduccion traductor

  1. Competencia y capacidad

Los traductores tienen el dominio especializado de dos o más lenguas. Ese conocimiento por sí solo no los convierte en profesionales de este campo. Los (buenos) traductores son aquellos que tienen la capacidad, la competencia y el conocimiento de adecuar un mensaje expresado en una lengua origen a una lengua meta, y que pase desapercibida su intervención.

  1. Son un puente entre dos culturas

El traductor hace valer sus conocimientos de dos lenguas, pero también es un mediador entre dos culturas diferentes. Tiene la competencia lingüística y cultural de los dos idiomas, con el fin de que su mediación entre los elementos traducidos mantenga la riqueza del texto.

  1. Rigurosos comprometidos

Tiene que lidiar siempre con los múltiples factores que cualifican la traducción: la fidelidad al texto de origen, el estilo, el significado, el uso lingüístico normativo y la comodidad de lectura en el idioma traducido… en resumen, que la adaptación tenga la máxima fluidez y fidelidad.

  1. Transformadores invisibles

Tienen la capacidad de transformar el texto sin que se perciba que ha sufrido un proceso de transformación. Toda modificación y/o adaptación conlleva la posibilidad de perder ciertos elementos característicos y/o esenciales. El (buen) traductor se compromete con el texto.

  1. Cualificados y actualizados constantemente

El traductor no sólo posee la formación y las herramientas adecuadas para desarrollar su profesión, sino que debe estar actualizado constantemente, con tal de ofrecer un resultado satisfactorio al máximo. El (buen) traductor se adapta a los tiempos actuales, conoce las herramientas que facilitan la traducción con tal de ser un trabajador eficiente, a la vez que tiene un conocimiento profundo del material con el que trabaja.

 

Conferència “La Història importa: la crisis de la Unió Europea i el paper dels historiadors”

En el marc de la quarta edició del Màster en Història contemporània i món actual, coorganitzat per la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya,  el proper dijous dia 6 d’octubre a les 19:00 hores tindrà lloc la conferència La Història importa: la crisis de la Unió Europea i el paper dels historiadors” que serà impartida pel Dr. Guirao, catedràtic Jean Monnet d’història “ad personam” a la UPF. La xerrada és oberta a tothom i se celebrarà a la Sala Gran del quart pis de la Facultat de Geografia i Història de la UB, al carrer Montalegre 6 de Barcelona.

fernando_guirao (1)El Dr. Guirao és llicenciat en Filosofia i Lletres per la UAB (1986) i Doctor en Història i Civilització per l’Institut Universitari Europeu de Florència (1993). És professor a la Universitat Pompeu Fabra i també a la Barcelona Graduate School of Economics. Ha sigut professor visitant en diverses institucions d’entre les que destaquen el Council on West European Studies de la Universitat de Yale (1992-1994) o el St. Antony’s College de la Universitat d’Oxford (1997).

D’entre les seves nombroses publicacions destaquen Spain and the Reconstruction of Western Europe, 1945-57. Challenge and Response (London/NY, Macmillan/St. Martin’s Press, 1998); (ed.) Alan S. Milward and Contemporary European History: Collected Academic Reviews (London/NY, Routledge, 2015); (ed.) Alan S. Milward and a Century of European Change (London/NY, Routledge, 2012); i Democrazie. L’Europa meridionale e la fine delle dittature (Milan, Mondadori Education–Le Monnier, 2010).

Us deixem a continuació l’abstract que ell mateix ens ha fet arribar sobre la conferència que impartirà el proper dijous. Hi esteu tots convidats!

Els historiadors tenim la nostra quota de responsabilitat en la crisi europea que vivim des del 2008. Tenim responsabilitat en quant al relat històric sobre la integració europea que traslladat a la societat i per la incapacitat del nostre col·lectiu de mostrar possibles vies de sortida a la present crisi europea. La història — l’anàlisi i el relat dels historiadors — importa, i no  hi han societats prosperes i segures sense bons historiadors, un actiu malauradament en fort declivi.

Nou cicle Literatura europea i patrimoni

MNAC site

Els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen una nova edició del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals.

Les visites, programades amb la col·laboració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic, són totalment gratuïtes i obertes a tothom i tenen l’objectiu d’acostar-nos al nostre patrimoni històric i cultural a partir dels relats de l’Europa medieval.

El Cicle està organitzat per Neus Rotger, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats, i conduït per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC.

El cicle consta de tres activitats independents que tenen lloc a tres ciutats que destaquen pel seu patrimoni medieval: Barcelona, Girona i Vic.

CALENDARI 

Dissabte, 22 d’octubre de 2016: La Girona del Cerverí al Museu d’Arqueologia de Catalunya
Dissabte, 12 de novembre 2016: Literatura europea al Museu Episcopal de Vic
Dissabte, 26 de novembre de 2016: Literatura romànica al Museu Nacional d’Art de Catalunya

PROGRAMA 

Continua llegint

Mil anys d’història pels carrers de Barcelona

El proper dissabte 1 d’octubre tindrà lloc una visita guiada pel centre de Barcelona per tal de dur a terme un recorregut per la història política i institucional de Catalunya des de l’Alta Edat Mitjana fins al moment actual, i se centrarà sobretot en els aspectes següents:

  • Les institucions catalanes medievals.
  • Catalunya a l’Espanya dels Àustries.
  • La Guerra de Successió i la Nova Planta.
  • Catalunya dins la monarquia liberal espanyola.
  • La Segona República i la Guerra Civil.
  • La dictadura franquista.
  • La Catalunya autonòmica

plaça_rei

La ruta de la visita inclou diversos edificis, monuments i espais relacionats amb la història política de Catalunya, com ara la Plaça del Rei, el Palau de la Generalitat, el Mercat del Born, el Fossar de les Moreres, el Parlament de Catalunya i l’antiga seu del Govern Civil de Barcelona.

Inscripció obligatòria

Aquesta activitat tindrà una durada de dues hores i estarà dirigida per Josep Grau Mateu, doctor en Història i consultor d’Història de Catalunya de la UOC.

El punt d’inici de la visita és la plaça Ramon Berenguer el Gran (metro Jaume I) a les 10,30 h.

Guia i comentaris a càrrec de Josep Grau Mateu
jgraum@uoc.edu

Jornades de Neurociència i Humanitats. Universitat d’Estiu can Maltas

Tal com s’enunciava en el post Neurociència i Humanitats, el cap de setmana del 17-18 de setembre es duran a terme, en el marc de la Universitat d’Estiu de Can Maltas, dins del Projecte Catalunya, laboratori d’Humanitats, unes jornades d’introducció a les noves perspectives que ofereixen les recerques en Neurociència per a les Humanitats, que tindran lloc a l´alberg Torre Ametller, Camí de Santa Elena s/n (tel. 937 59 44 48), de Cabrera de Mar.

humanitats_neurociencia

El programa serà el següent:

Dissabte

9,30 a 10         Benvinguda, cafè, repartiment del material didàctic

10 a 10,10       Presentació de les Jornades

10,10 a 11,30

  • Presentació i anàlisi de caos (Phineas P. Gage, Louis Victor Leborgne,                       Elliot, Gustav Molaison, Clive Wearing, Ellen Gould White, monsieur F, Erik Weihenmayer, Michael Stone, Audrey Hepburn, John Forbes
    Nash)
  • Tecnologies per a l’estudi del cervell
  • Els neuromites
  • Problemes en els diagnòstics (TDAH, els experiments de Rosenhan i de
    Lauren Slater)
  • Breu història d’alguns psicòtrops

11,30 a 11,45  descans

11,45 a 13

  • Evolució del cervell
  • El que sabem i el que no sabem del cervell
  • El cervell del fetus, del nadó, de l’adolescent

13 a 15            dinar

15 a 16,30

  • Neurofilosofia
  • La realitat, la consciència i el jo, la «teoria de la ment»
  • Neuroart: per què ens agrada el que ens agrada

16,30 a 16,45  descans

16,45 a 18

  • Neuroètica: el comportament moral, el lliure albir
  • Neuroteologia: les creences religioses

Diumenge

9,30 a 10         Benvinguda, cafè

10 a 11,30

  • Neuropsicologia
  • Sensacions, emocions i sentiments
  • Emoció i raó

11,30 a 11,45  descans

11,45 a 13

  • L’agressivitat, la culpa, l’angoixa, el dol, l’empatia, l’alegria, l’amor i
    el sexe

13 a 15            dinar

15 a 16,30

  • Neuroeducació
  • Intel·ligències, coneixement, memòria, oblit, aprenentatges

16,30 a 16,45  descans

16,45 a 18

  • La revolució epigenètica

Inscripció obligatòria  

Informacions d’interès Continua llegint