Margarita Padilla, coneguda ciberactivista i analista de la interacció entre Internet i política, acaba de publicar El Kit de la lucha en Internet. Para viejos militantes y nuevas activistas (Traficantes de Sueños, Madrid, 2012). L’obra analitza de forma profunda i original les noves eines que Internet posa a l’abast de la lluita política per la transformació social. Amb un discurs amè i accessible – malgrat el caràcter tecnològicament sofisticat d’algunes d’aquestes eines – Padilla aconsegueix identificar magistralment l’especificitat de les lluites polítiques a Internet, a partir d’una radiografia acurada de tres episodis o fenòmens recents a la xarxa: Wikileaks, Anonymous i Hacktivistas.
Des del punt de vista de l’autora, Internet no és només un nou espai o instrument per a la lluita política, sinó que ha esdevingut ella mateixa un objecte de conflicte polític on s’està jugant, bàsicament, l’accés, l’explotació i el control d’un nou tipus de béns: els béns immaterials. Aquest bens tenen característiques força especials: no es desgasten per l’ús – en molts casos, fins i tot, el seu valor augmenta com més s’utilitzen -, es multipliquen sense cost – tant costa produir una còpia com cent mil -, no són fàcilment excloïbles – és molt difícil permetre el seu ús a algunes persones i excloure’n a d’altres -, tampoc son rivals – el fet que algú els utilitzi no impedeix que una altra persona ho faci, fins i tot simultàniament – i es construeixen els uns a partir dels altres – són, a la vegada, productes i mitjans de producció. Els béns immaterials no són només música i pel•lícules, sinó programes informàtics, coneixement –inclòs el coneixement científic i tecnològic -, noves formes de participació política, o noves formes d’intercanvi econòmic.
Per tal d’exercir el control econòmic sobre aquesta mena de béns, que gràcies a Internet han esdevingut abundants, determinats agents socials i empresarials intenten imposar-hi una escassedat artificial. Ho fan, principalment, mitjançant les lleis de propietat intel•lectual (expandint el seu abast, multiplicant els mecanismes de persecució i enfortint els càstigs per la seva infracció) o, amb la complicitat dels Estats, per mitjà de la censura directa (tancant pàgines web). Es tracte, per tant, d’una lluita que és a la vegada econòmica i política.
L’obra analitza les particularitats d’aquesta lluita i, especialment, els seus elements novells pel que fa a l’acció política, a partir de tres casos que, a priori, semblen força diferents i allunyats. D’una banda Wikileaks, la plataforma de publicació de filtracions que va ser tancada – sense ordre judicial i amb la col•laboració de grans empreses que, en teoria, han de defensar els seus clients – arran de la publicació dels cables de les ambaixades americanes. Entre d’altres coses Wikileaks posa de manifest que a Internet no tenim drets i que el que hi fem, ho fem només mentre ens ho permeten.
Més enllà de la personalitat controvertida del seu líder, Wikileaks és un fenomen remarcable per molts motius. En primer lloc, Wikileaks no va desvetllar veritables secrets; simplement va confirmar documentalment el que ja se sabia. Va ser durament atacada, al contrari que els diaris que van publicar, de fet, els cables – per als poderosos Internet sembla resultar més perillosa que no pas la premsa convencional. A diferència d’aquesta premsa, Wikileaks no té una línia política afí a un partit, no s’ajusta als paràmetres tradicionals d’esquerra i dreta i no vol enderrocar un govern per substituir-lo per un altre de més propici. Ni tan sols es presenta com anti-sistema – quelcom que la fa difícil de desqualificar des de l’estatus quo. Simplement vol aprofundir la llibertat d’expressió i la transparència dels governs i les grans corporacions. Un discurs que, malgrat la seva aparent neutralitat, acaba sent inacceptable pel sistema que farà tot el que calgui – legal o il•legalment – per eliminar-lo.
Per últim, Wikileaks no analitza ni comenta la informació: l’ofereix en cru per tal que altres l’examinin i en treguin conclusions. Com diu l’autora, és un dispositiu inacabat que renuncia al control absolut del seu producte: són altres qui l’han de completar afegint-t’hi sentit; funciona, doncs, com una metàfora d’Internet on la intel•ligència rau en els nodes, en la pròpia xarxa i no en un centre de comandament.
Wikileaks fa també palès el valor de l’anonimat en la política actual – recordem que Wikileaks garanteix l’anonimat dels que filtren la informació. Però l’anonimat com a instrument polític adquireix una força insospitada amb Anonymous.
Resulta difícil caracteritzar Anonymous. No és una organització, no té estructura ni dirigents; per no tenir, no té ni pàgina web. És una comunitat difusa d’activistes que, entre d’altres coses, fa campanyes o accions de protesta –incloent els coneguts atacs DoS de denegació de servei – contra institucions racistes, que afavoreixen la censura a Internet o que, per exemple, boicotegen Wikileaks. A l’Estat espanyol, per exemple, es van fer visibles amb una manifestació (amb caretes) durant una cerimònia dels premis Goya contra la llei Sinde-Wert. Anonymous és un exemple paradigmàtic d’una forma innovadora d’acció política caracteritzada com a swarming, que consisteix en l’autoorganització espontània i en temps real de moltes persones i grups dispersos, que es coordinen per dur a terme accions puntuals.
El tercer fenomen analitzat per Padilla es hacktivistas, una comunitat de hackers polititzats que comparteixen recursos i organitzen, de forma assembleària i mitjançant la xarxa, campanyes i accions de resistència sota tres principis fonamentals: 1) la construcció d’una societat i una cultura lliure, oberta i participativa a través d’eines lliures; 2) el dret a la privacitat; i 3) el desig d’experimentar lliurement. A l’estat Espanyol han sigut particularment actius contra la llei Sinde-Wert o en l’afer Bankia.
Margarita Padilla és enginyera informàtica i exdirectora de la revista Mundo Linux. Va aprendre GNU / Linux en centres socials ocupats i amb altres hackers, va fundar Sindominio.net. Actualment forma part de la cooperativa Dabne-Tecnologies de la Informació, una empresa especialitzada en la implementació de biblioteques i arxius digitals, desenvolupament d’aplicacions web, projectes d’integració de tecnologies en l’educació, consultoria i implementació de projectes amb programari lliure. Ha publicat molts textos sobre els usos socials i polítics de les tecnologies de la informació i la comunicació.
El llibre ha estat publicat per Traficantes de sueños, una editorial (que també és, a la vegada, llibreria i distribuïdora) que pretén donar veu als moviments socials alternatius i que publica els seus textos amb Creative Commons, tant en paper, com en format digital i en obert a la seva web.
Aquest proper dijous 13 de juny a les 18:30 hores 
bre de 1934 són un d’aquells esdeveniments històrics incòmodes. Entre d’altres raons, perquè malgrat els anys passats, no estem davant d’una simple disquisició entre historiadors i erudits, sinó davant d’un mite encara avui present en el debat polític, ideològic i institucional. L’aparició del llibre del jove historiador Manel López Esteve (Lleida, 1981),