Ciència i copyright

Fa poc dies CEDRO, una entitat que gestiona drets d’autor en el sector del llibre –és a dir, una mena de SGAE en l’àmbit literari– ha demandat la Universidad Carlos III de Madrid, perquè els seus professors distribueixen entre els estudiants continguts protegits amb copyright mitjançant el campus virtual de la universitat. Pel que sembla, CEDRO amenaça amb demandar la resta d’universitats que no han accedit a pagar-li la quota corresponent.

La gran majoria dels textos que els professors universitaris distribueixen als seus estudiants són articles publicats en revistes científiques i capítols de llibres acadèmics. Els autors d’aquestes textos són també professors o investigadors acadèmics; de vegades són els mateixos autors-professors qui distribueixen entre els estudiants les seves pròpies publicacions en format digital.

La immensa majoria d’aquests autors-professors no percep ni percebrà mai ni un sol cèntim pels treballs que ha escrit. La immensa majoria d’aquests autors tampoc percep ni un sol cèntim per les quantitats, gens modestes, que recapta CEDRO – entre d’altres raons perquè a Espanya hi ha uns 100.000 autors-professors i CEDRO només compta amb 18.000 associats, dels quals és impossible saber quins són professors, perquè CEDRO manté en secret els seus noms (!!!).

De fet, la immensa majoria d’aquests autors-professors no té cap interès a limitar l’accés a les seves obres. Tot el contrari, el seu desig és que tinguin la màxima distribució possible, que els textos siguin llegits i, si pot ser, citats i referenciats quantes més vegades millor. De fet, la ciència, en totes les seves branques, des de la física a l’antropologia, es recolza, des de la revolució científica dels segles XVI-XVII, en el principi d’accés lliure a les publicacions i als resultats de la recerca. Compartir lliurement la informació és l’essència de l’activitat científica i el requisit que fa possible el progrés del coneixement. Si l’accés a les equacions de Maxwell o als Principia de Newton hagués estat privatiu o propietari a principis del segle XX, Einstein s’hauria jubilat a l’Oficina de Patents de Berna sense haver pogut entreveure ni tan sols els rudiments de la teoria de la relativitat.

Considerant les possibilitat que la Web i Internet ofereixen per compartir informació, podríem pensar que l’accés al coneixement científic –una part bàsica de la nostra cultura– és ara més universal que mai. Però, tot i que la immensa majoria de revistes científiques tenen ja una versió digital –i moltes són ja únicament digitals– i malgrat el moviment de publicacions Open Access, la major part d’articles científics només són accessibles mitjançant bases de dades molts cares o a través de subscripcions directes.

Una cerca a Google Acadèmic mostra que, com a professor, tinc accés a la major part d’articles científics sobre un tema com Wikileaks, no perquè siguin d’accés obert, sinó perquè la meva universitat paga les taxes corresponents a una editorial determinada o bé la subscripció institucional a una revista concreta. Això passa si em connecto des del meu ordinador a la universitat –perquè Google Acadèmic identifica la IP del meu ordinador com a membre de la universitat–. Si ho faig des de casa, és a dir, com podria fer-ho qualsevol persona que no pertanyi a una universitat, la majoria dels articles no em seran accessibles. Un càlcul ràpid m’indica que hauria de pagar uns 400 euros per un grup de 10 articles.

En el seu origen històric les lleis de propietat intel•lectual van ser creades per protegir els autors i creadors de la voracitat de la indústria editorial. En l’actualitat, i considerant la situació que acabem de descriure al voltant del coneixement científic, resulta difícil entendre de quina manera estan protegint o afavorint la creació.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de _Ciències socials per Eduard Aibar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Quant a Eduard Aibar

Eduard Aibar és professor als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup de recerca sobre Administració i Democràcia Electrònica (GADE) de l' Internet Interdisciplinary Institute de la UOC. Imparteix docència sobre estudis de ciència i tecnologia i sobre disseny de la recerca en el grau d'Humanitats i en el Màster i Programa de Doctorat sobre Societat de la Informació i del Coneixement. Ha publicat nombrosos treballs sobre la interacció entre el desenvolupament cientificotecnològic i el canvi social i organitzatiu en àmbits com l' eGovernment, l'urbanisme o Internet. Actualment lidera un projecte de recerca sobre la relació entre ciència i producció col·laborativa (peer production); en concret el projecte explora la percepció, actitud i pràctiques del professorat universitari respecte Wikipedia. És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona. És especialista en estudis de ciència i tecnologia (STS, Science & Technology Studies). Ha estat professor associat al Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, investigador postdoctoral al Maastricht Economic and Social Research Institute on Innovation and Technology (MERIT, Universiteit Maastricht, Països Baixos) i a la Universitat de Salamanca. Ha estat Vicerector de Recerca de la UOC, director del Internet Interdisciplinary Institute, director del programa de doctorat en Societat de la Informació i del Coneixement, president de la Comissió de Doctorat de la UOC i membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu.