Monarquia? República? Elefants!

Allò desconegut sempre ens meravella. Una fascinació ambivalent, doncs sovint ens atreu i ens repulsa a la vegada. Ens succeeix, per exemple, amb l’abisme, quan ens aboquem a mirar des de dalt d’un penya-segat i sentim, alhora, l’atracció i la por de la caiguda. Aquella “felicitat dels abismes” descrita per Nietzsche o Heidegger.

Peter Watson

La mateixa sensació es dóna amb el coneixement o amb la bellesa. Peter Watson va tenir l’encert de titular un dels seus llibres més coneguts com A terrible beauty. Tot i que la primera temptació seria traduir-ho com “Una bellesa terrible”, l’adjectiu català ha quedat segrestat per la primera accepció que el vincula al terror, i segurament per això es va optar pel neutre: Historia intelectual del siglo XX. La segona accepció s’acosta més al seu significat últim: “excessiu en alt grau, molt gran, molt impressionant”, sense distingir entre connotacions negatives o positives.

La fascinació per allò llunyà, siguin cultures, paisatges, flora o fauna, té la mateixa arrel. Allò diferent provoca el nostre interès… i el dels documentals, sempre més citats que vistos, de La2 i el 33. Extingida la gran fauna abans present a Europa (mamuts i grans felins han quedat restringits a les pintures rupestres i a algunes restes arqueològiques), ja els romans van haver de recórrer a Àfrica per omplir els seus circs amb lleons, elefants i d’altres animals. De fet, els propis romans van veure com el principal desafiament –abans de l’enfonsament de l’Imperi— va plantar-se a les portes de Roma a lloms d’elefants duts des de Cartago.

El record d’aquells animals va originar, amb el temps, algunes de les bèsties contrafetes que durant l’època medieval van esdevenir gàrgoles. Amb tot, aquella fauna pètria no es basava únicament en la memòria romana, doncs allò exòtic sempre ha estat símbol de poder i riquesa. Els comtes-reis catalans n’eren ben conscients, i encara avui es manté aquesta certesa (només cal recordar el registre fet a les propietats del gerent municipal d’Urbanisme de Marbella Juan Antonio Roca). Tornant al nostre passat, en el seu excel·lent Treball Final de Carrera, l’alumne Carles Bonet ens recorda com l’antic Palau Reial Menor o Palau de la Reyna incloïa entre les seves dependències, vora el verger, una sèrie d’animals salvatges (lleons, guepards, tigres, óssos, galls fers, micos, estruços, entre altres). Feres delicades que necessitaven d’atencions i que, fins la destrucció del Call jueu barceloní el 1391, anaven a compte dels súbdits jueus. Fets similars es produïen a la resta de corones. El Premi Nobel José Saramago novel·lava el viatge d’un elefant des de la Cort portuguesa fins la vienesa, com a obsequi entre monarques.

"Mamut", de Miquel Dalmau (1907), Parc de la Ciutadella, Barcelona

L’evolució de la història natural va traslladar aquesta atracció pels animals exòtics a un camp més científic i amb una voluntat més expositiva. D’aquí sorgeixen primer els gabinets de curiositats i, finalment, els zoològics. Previ a Floquet de Neu i a l’odissea de l’orca Ulisses, a Barcelona existia una fascinació pels paquiderms, tant els de veritat com els de mentida. Així, en acabar l’Exposició Universal de 1888, es van projectar una sèrie de models de fauna prehistòrica… però el pressupost només va permetre fer el mamut de pedra que encara pot trobar-se al Parc de la Ciutadella. També la vintena llarga d’elefants, inquilins de l’històric zoo barceloní, han tingut la seva glòria, especialment l’elefanta Susi.

Avui, la fascinació s’ha convertit en proximitat. Amb absoluta naturalitat, la canalla ha canviat en Patufet per les aventures de Babar, cíclicament ressorgeix la moda kitsch de les corbates amb proboscidis amb la trompa aixecada, o es fan jocs de paraules amb la seva anatomia per rebatejar l’etílica ruta de tapes pel barri antic de Logroño. Fins i tot, a la nostra història recent ha esdevingut recorrent paraula clau: des de l’esperat elefant blanc per part dels implicats en el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, fins l’elefant blau que va aixecar la bandera de revolta contra l’etern i llagrimejant president Josep Lluís Núñez.

I sí, també hi ha un vincle entre elefants i monarquia. Però no d’ara, sinó d’antic, doncs la història molt sovint adopta forma circulars. Així, Julián Besteiro, poc abans del 14 d’abril de 1931, escrivia: «algunos exploradores africanos cuentan haber visto, en las selvas, elefantes que permanecen en pie después de muertos, sostenidos por el enorme peso de su mole: la monarquía española es uno de esos elefantes».