Les humanitats i la felicitat.

Benvolgudes i benvolguts,

La Jornada de celebració del 15è aniversari de les humanitats a la UOC vol tenir continuïtat en aquest blog. Per fer-ho, publicarem els resums de les intervencions de la taula 1 i de la taula 3. També hem demanat a tot el professorat d’Humanitats que ens respongui a la pregunta “Per què humanitats?”. Anirem publicant les respostes en aquest espai. I esperem els comentaris de tothom que hi vulgui participar.

Em permeto continuar el diàleg amb una reflexió sobre la relació de les humanitats amb la felicitat, tal i com en la seva intervenció va suggerir en Joan Manuel Tresserras.

Les humanitats i la felicitat.

Des de ben antic, en el món grec, la principal activitat de l’home lliure ha estat el cultiu de l’ànima i la recerca de la felicitat. És a dir, la  vita activa, ben diferent del feinejar, de la indústria o del comerç.

Malgrat que encara queda molt i molt camí per recórrer, i que potser hem fet i estem condemnats a fer més d’una reculada, afortunadament la possibilitat de recercar la felicitat en el nostre món està “potencialment” a l’abast de tots els homes i, cal subratllar-ho, de totes les dones. Més endavant podem discutir les encara moltes desigualtats estructurals i per raó de gènere en aquesta tasca del cultiu de l’ànima i l’aspiració a l’eudaimonia. Generalitzar aquesta possibilitat és un objectiu lloable. Voldríem fer-lo nostre.

En aquest horitzó de recerca, permeteu-me parlar dels primer filòsofs com dels primers humanistes preocupats per trobar aquella comprensió del món i d’un mateix -com proclamava l’Oracle de Delfos- que ens pot portar cap a la felicitat, la tranquil·litat de l’esperit o també, per els platònics, la contemplació de la veritat. En aquest sentit, la infelicitat, com la maldat, fora una forma d’ignorància.

Molt s’ha escrit i debatut sobre el valor de la filosofia en la vida humana. Aquí només vull ressaltar que aquesta possibilitat que les humanitats obren per mostrar el camí cap a la felicitat és en bona part una tasca política. Un guany personal si es vol, però sobretot una labor social i política.

La filosofia és filla de la polis, així ens ho han mostrat els grans historiadors del pensament grec (per exemple J.P. Vernant). Pensament racional i polis són dos esdeveniments estretament vinculats que ens fan pensar en la finalitat de la filosofia com una recerca política, la recerca política per excel·lència. No és en va que un dels fills més il·lustre, de la polis i de la filosofia, Sòcrates, ens ensenyés que la principal tasca del filòsof (llegeixi’s l’ésser humà) és intentar respondre a la pregunta “Com s’ha de viure?” Aquesta és la pregunta moral i política per excel·lència.

No és gens fàcil en el nostre món respondre a aquesta pregunta, trobar-hi una resposta. Perquè a més podem trobar-ne o assajar-ne moltes i de ben diferents; fins i tot, en part, incompatibles. O el que és pitjor, la mateixa pregunta pot quedar oculta si ens trobem immersos en la immediatesa de les exigències quotidianes o envoltats de seduccions.

A cadascú li pertoca trobar una resposta –que segurament ha des ser col·lectiva-; però és obligació de tots que la pregunta és pugui formular i respondre en llibertat. Això no és gens fàcil. En segons quines condicions, Sòcrates n’és també l’exemple, ens pot portar a l’ostracisme o fins i tot a la mort. Són moltes les formes de servitud voluntària, i molts els condicionaments estructurals i de gènere que ens marquen profundament.

Pot sonar a tòpic, però crec que hi ha prou indicis perquè puguem pensar que només el coneixement humanístic i la formació humanística , és a dir, la reflexió racional, el coneixement del nostre món i del nostre passat, la comprensió del que ens envolta i ens succeeix, tenen la clau per donar resposta a una pregunta que sempre, invariablement, ens urgeix: com s’ha de viure. I aquesta ha de ser també una de les principals tasques de les universitats, especialment de les públiques o amb voluntat de servei social.

Ens agradi més o menys, sempre heretem un món cultural dels nostres predecessors. Ser humanista, o com a mínim estudiar humanitats, ens ha d’ajudar a respondre com viure bé en aquest món que ens és donat i a saber què podem canviar del que no ens agrada. Per entendre els contextos socials en els quals vivim i saber-nos desenvolupar en ells, cal fer l’esforç de desentrellar els sentits i els significats del món (humà) que ens envolta, i com han estat construïts. Per això volem ser humanistes, perquè ens interessa el món humà, i també el misteri que amaga. No podem deixar en mans de la contingència, la resposta a una pregunta tan fonamental.

3 comentaris a “Les humanitats i la felicitat.

  1. Hola! Felicitats per aquesta entrada i també per la Jornada de celebració del 15è aniversari dels estudis d’Humanitats a la qual vaig poder assistir. He de dir que la conversa d’en Tresserras i d’en Mira de la qual feu ressò aquí va ser el que vaig trobar més interessant.

    Trobo que les paraules d’en Tresserras (que ara no recordo exactament, però vindria a ser que les humanitats ens poden ajudar a ser feliços) són encertades no tan sols per ser certes sinó també perquè semblen extretes d’un manual de màrqueting.
    I dic això perquè penso que en una societat amb un potencial científic i tecnològic enorme cal també una base humanística i de reflexió crítica, que tot i que és probable que sigui més gran que mai abans no es troba lo suficientment compensada en relació amb altres factors com poden ser la ciència o l’economia.

    Voldria llançar una pregunta respecte a això. En un moment en que els mateixos humanistes (en un acte de celebració dels 15 anys d’Humanitats) es plantegen la pregunta PER QUÈ LES HUMANITATS?, és possible que un camí a recórrer per part de les humanitats sigui el d’una “operació d’imatge” al més pur estil “marquetinià”, amb sentències de l’estil «les humanitats serveixen per ajudar-nos a ser feliços»?

  2. No sé si la referència al “màrqueting” és positiva o negativa.
    En favor del màrqueting deixem citar un fragment d’un gran llibre sobre consum visual:
    “Marketing is the institution that handles most of the roles that religion, the state, and the family once held: providing meaning in a myth-like way that helps us make of our world.” (Schroeder, J. E. (2002) Visual Consumption. London: Routledge).

    Dit això, sí, crec que donat l’assetjament –o desprestigi, si vols- del coneixement humanístic, és a dir, la dificultat per despertar interès social i personal (solen anar junts) és una bona cosa “refundar”, en el sentit del fragment citat, el mite del valor de les humanitats.

  3. Hola a tothom,

    Si parlem de filosofia i felicitat, avui dia tenim l’oportunitat de viure i experimentar un “laboratori” socio-econòmic notori, especialment caracteritzat per infelicitat, depressions, pobresa creixent, i un molt destacable augment de sucidis. I sembla que això és tan sol el principi… La nostra felicitat està associada majoritària i directament a uns valors materials que ens limiten mentalment del desenvolupament de recursos alternatius per poder viure d’altres formes.

    Els antics filòsofs van ser els primers humanistes i -espero que no equivocadament- sempre els he percebut com “els homes bons”, homes que pensàven (que no és poc), profundament empàtics, intensament involucrats a la política i a la societat, i amb una alta capacitat per somatitzar la realitat que els envoltava. Disculpeu l’atreviment, però els que estimeu el cinema de ciència-ficció, comprendereu ràpidament el símil amb la pel.lícula “Matrix”, en el qual argument els filòsofs serien el personatge de “Neo” i ja harien despertat de Matrix i observarien/enfrontarien la seva existència real, mentre la resta de mortals seguiriem amb una visió onírica, il.lusòria, cavèrnica, inclús “huxleyana” de la nostra vida.

    Si els humanistes d’avui dia són els hereus d’aquells filòsofs, -m’agradaria deixar una pregunta oberta al respecte-… Donada la gran pèrdua de valors ètics, morals i polítics que envolta aquesta crisi, no tindrien els humanistes “homes (i dones) bons” certa responsabilitat intelectual i obligació moral d’organitzar-se i de comprometre’s amb els seus conciutadans per donar respostes més felices al poble, bé des de la política, bé encapçalant d’altres importants foros socials?

    Salutacions. Lluís

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*