Per què Humanitats? Aportació des de la filosofia

Podem renunciar a les humanitats? A què renunciem si en prescindim? A la nostra ciutadania, a la nostra condició d’individus socials capaços d’exercir-la amb esperit crític i plena llibertat per imaginar i determinar el model d’organització pública i privada –la relació amb un mateix- en què volem viure? A la capacitat d’interpretar i projectar allò que ara no sembla possible? De decidir quina imatge volem que ens retorni el mirall en què reflectim la nostra persona? Les humanitats, que poden ser enteses com un punt de vista i una actitud més que no pas un cúmul de coneixements, permeten que ens reconeixem a nosaltres mateixos com a homes i conserven, precisament, allò que, de tan útil com és, elimina qualsevol possible valoració d’utilitat: una vida viscuda amb plenitud i sentit i una humanitat que no abdica de la seva capacitat de superació. I aquest valor últim es manté viu i es renova a les nostres universitats, evitant una informació fragmentada i inconsistent, reduccionista. George Steiner parla de la necessària inutilitat de les humanitats, però si calgués trobar-hi un per què, una utilitat, permeteu-me que reprodueixi una cita que sovint m’agrada recordar als estudiants del grau d’humanitats:

Nous ne sommes hommes et nous ne tenons les uns aux autres que par nos paroles

Si la paraula, com diu Montaigne, és el que ens fa ser homes, les humanitats són el recer d’aquesta paraula, allà on conservem la traça de la nostra cultura i de la nostra capacitat i compromís irrenunciables d’abstraure i reorientar el món. Laura Fontcuberta (Col·laboradora docent del Seminari de Preparació per al TFG)