Per què Humanitats? Aportacions des de la filosofia.

Aportacions dels docents: Gonçal Mayos i Jordi Alberich.

El debat que es va generar al voltant de l’acte de celebració dels 15 anys d’Humanitats a la UOC continua aportant comentaris de diferent tipus: n’hi ha d’apocalíptics, altres que són més positius, n’hi ha de poètics, d’esperançadors o dels que reclamen l’actualització dels ideals de l’Humanisme en aquesta societat que ens ha tocat viure. A continuació us envio un parell de comentaris més per anar pensant i responent-nos plegats a la pregunta plantejada.

En Gonçal Mayos, consultor de l’assignatura de Pensament filosòfic i científic modern, ens diu que:

“Necessitem les Humanitats i –dins d’elles la filosofia per evitar la definitiva i fatal fragmentació dels sabers, que impedeix la construcció personal –però també col.lectiva d’un sentit global que dirigeixi la vida i ens situï en la història i la turboglobalització actual. Necessitem humanitats i filosofia interdisciplinars, integradores, transversals, “macro”, rigoroses, crítiques… per a poder fer dialogar la complexitat del món actual i sintetitzar-ne models útils i coordenades vàlides. La resta de sabers i ciències no poden fer-ho o en prescindeixen, però també ens ho reclamen… a l’igual que la gent, cada vegada més desconcertada i angoixada. Avui, o ho fan les humanitat i la filosofia, o senzillament no ho farà ningú.”

I en Jordi Alberich, consultor de l’assignatura d’Estètica i teoria de l’art, ens escriu:

“[…] Temps era temps, en una galàxia llunyana, unes criatures van dur la seva espècie fins a cotes de creació i expressió dignes de deixar empremta al llarg d’anys i anys-llum. El seu pensament, el seu art, la seva música, la seva literatura i el seu cinema mostraren l’acompliment de la seva visió i lloc en l’espai i en el temps que els tocà viure. Totes i cadascuna d’aquestes i moltes altres disciplines artístiques i culturals ocuparen el centre del seu propi creixement com a comunitat d’ens vius dotats de raó. Però ets aquí que, malauradament, el seu propi èxit, progrés i avenç tecnològic els portà a creure que la llum de la veritat i de l’existència era tècnica, i que aquesta els permetria finalment donar l’esquena a l’àngel de la Història. Portats per aquesta quimera menysprearen i menystingueren les seves pròpies arrels, i premiaren en endavant per segles l’ensenyament, el coneixement i la promoció de funcions enlloc de conceptes, de tecnologies enlloc d’història, d’indústries enlloc de raó, i així, dominats per l’èxtasi i l’administració d’un aquí i ara plaent i falsament segur, l’espècie va oblidar el sentit de la seva pròpia humanitat, fins arribar a destruir-se i perdre’s com les llàgrimes en la pluja …”. [Somnium Astronomicum: cròniques de les humanitats perdudes, Vol.15è: pp. 1997-2012].

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*