Redescobrir Vicens Vives

Els aniversaris ens fascinen. D’una banda, per l’atracció del números rodons i, de l’altra, perquè de cop i volta redescobrim un fet, personatge o obra, passant de sobte del dejú absolut a la bulímia compulsiva. El més greu, però, és quan, passada la commemoració, l’oblit torna a instal·lar-se.

Aquest no sembla que hagi de ser el cas de l’Any Jaume Vicens Vicens (Girona, 1910 – Lió, 1960). Més enllà dels actes celebrats al llarg de 2010 i principis de 2011, l’aniversari es tanca amb un excel·lent bagatge editorial: reedicions d’originals de l’historiador gironí, obres de tercers inspirades en el seu mestratge, volums d’homenatge i recuperacions singulars. L’empremta, almenys a llibreries i biblioteques, és considerable.

Entre tota aquesta producció, m’agradaria destacar dues obres aparegudes el 2012 a l’editorial Quaderns Crema: la biografia intel·lectual a càrrec de Cristina Gatell i Glòria Soler Amb el corrent de proa, i la recuperació per part de Miquel Àngel Marín Gelabert del pràcticament desconegut Espanya contemporània (1814-1953).

Aquest darrer representava l’aportació espanyola al projecte de l’editor milanès Carlo Marzorati, compromès en una aventura agosarada: oferir una història contemporània europea (segles XIX i XX), on les històries nacionals s’encaressin des d’una perspectiva continental. Més enllà de la seva rellevància en la construcció d’un imaginari comú per l’Europa postbèl·lica, per Vicens suposava un reconeixement indubtable en sumar-lo a una nòmina d’autors de primera fila i, alhora, una oportunitat única per encarar la contemporaneïtat espanyola sense les constriccions de la dictadura franquista.

Tot aquest potencial, però, semblava haver-se malbaratat, doncs cap original havia pogut ser localitzat en el seu arxiu i l’edició en francès havia passat desapercebuda. Per fortuna, cinc dècades després, l’historiador Miquel Ángel Marín Gelabert l’ha rescatat i, a través d’una acurada edició, ens ha permès accedir a un text important. Important perquè en poc més de 200 pàgines, Vicens ens ofereix una síntesi brillant i desacomplexada de la història d’Espanya des de l’ocupació napoleònica fins 1953. Tot i que, sens dubte, allò més sucós es concentra en l’anàlisi dels 15 primers anys de dictadura a través de sis disjuntives essencials: “dirigisme o llibertat econòmica, socialisme d’estat o justícia social, autoritat o llibertat, unitarisme o regionalisme, ortodòxia o dissidència, incorporació o divisió intel·lectual”.

Evidentment, el seu valor no rau en la seva vigència com a manual –la pròpia evolució historiogràfica l’ha fet envellir—, sinó com a testimoni. Perquè assenyala i obre els camins que havien de centrar l’atenció de les següents generacions d’historiadors. I perquè ens redimensiona la figura de Vicens. Sense les limitacions ideològiques i acadèmiques del franquisme, accedim a les seves reflexions més sinceres sobre el passat recent i el futur immediat espanyols.

El Vicens de Marzorati manté les característiques que l’havien convertit en un referent dins l’assagística (llegibilitat, amenitat, síntesi, modernitat, intuïció…), però hi suma la novetat temàtica –contemporaneïtat—, d’enfocament –europeista— i, sobretot, la honestedat. Només cal donar una ullada a la bibliografia utilitzada, on al costat dels textos canònics franquistes apareixen les darreres referències internacionals, així com autors eliminats de les lleixes i les aules espanyoles. Conscient d’adreçar-se a un públic europeu i parapetant-se rere una edició internacional i en francès, el gironí destil·la “un discurs nou i que mai més no tornarà a repetir”.

El text de Cristina Gatell i Glòria Soler ens ajuda a entendre i quiratar l’excepcionalitat del Vicens de Marzorati. Serà de les poques ocasions en què l’historiador gironí podrà manifestar-se obertament, sense les limitacions que caracteritzaren la seva vida acadèmica, política i personal. Amb el subtítol de Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives, les autores ja ens adverteixen de la seva voluntat de centrar-se en el Vicens ciutadà i de la diversitat del propi personatge.

El prometedor historiador del temps de la República acabarà sent l’home-pont per excel·lència entre les diferents sensibilitats catalanistes de l’interior i de l’exili, a més d’un interlocutor qualificat amb certs sectors del poder central. Però, entremig i durant els anys centrals de la seva vida, prevaldrà el pare de família, l’acadèmic, l’investigador i l’empresari que haurà de sobreviure a la misèria –econòmica, moral i científica— de la postguerra.

Fins 1955, la política serà present a la seva complexa agenda quotidiana. Però, hi serà com a eina, conscient de què sense influències en aquest camp, la càtedra i, posteriorment, la consolidació de la seva Escola haguessin estat impossibles. La publicació de Notícia de Catalunya dóna un tomb a les seves prioritats i normalitza la seva figura dins la societat catalana i, sobretot, dins dels nuclis polititzats.

Tanmateix i malgrat el seu interès i la seva innata capacitat de lideratge, Vicens se’ns mostra sovint poc dotat per la política i el ‘politiqueig’. En ell, l’optimisme i la confiança en les pròpies forces es combinaven amb “una notable ingenuïtat i una escassa visió”. Amb tot, la prematura mort de l’heterodox historiador va fer que, per bona part de la generació política i intel·lectual protagonista de la Transició, esdevingués un referent ineludible.

Amb el corrent de proa demostra que, malgrat l’Any Vicens i els treballs previs (Muñoz, De Riquer, Santirso…), la seva figura –complexa i suggerent— justifica plenament l’interès, com a estudi de cas i com a representant d’una generació. De la seva biografia sorgeix l’evidència d’una societat catalana molt més diversa que no la grisor franquista feia intuir. En paraules de Verdaguer: “i a on tu veus lo desert / eixams de móns formiguegen”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*