El mite de Sísif i l’etern retorn: homes contra dones i capitals eròtics

A finals de l’any passat la sociòloga Catherine Hakim va escriure un llibre, derivat d’un article seu anterior, que recentment ha estat publicat a Espanya amb el títol Capital Erótico. El Poder de fascinar a los demás (Debate, 2012).

Es tracta d’un llibre provocador i polèmic, al que s’han enfrontat les feministes de bona part del món, en el que Hakim proposa el terme “capital eròtic”  per referir-se a una combinació d’atractiu estètic, social i sexual i defensa que aquest atractiu es construeix a partir d’una inversió intel·ligent en la pròpia imatge, incloent-hi la forma com ens movem,  parlem, i ens comportem. Hakim situa aquesta inversió en igualtat (o superioritat) de condicions amb altres inversions (en educació, per exemple) i argumenta a favor del seu cultiu i explotació perquè de fet és i serà tan important per tenir èxit en la vida com l’educació i l’experiència laboral .

 Partint de la conceptualització de Bourdieu sobre el capital econòmic, el capital cultural i el capital social i simbòlic, Hakim considera que el capital eròtic, que potser innat però que també es pot (i es deu) conrear, ha de ser potenciat  perquè la gent guapa pot guanyar d’un10 aun 15% més que la gent d’aspecte “normal”.

 En aquest controvertit llibre, Hakim defensa que el capital eròtic engloba atractius estètics, físics i socials que operen fonamentalment sobre el sexe contrari. Ja haureu endevinat que el capital eròtic és fonamentalment femení, tot i que no només es refereix a la bellesa, sinó també a aquell intangible anomenat sex-appeal i a la manera de presentar-se.

 Les dones tenen més capital eròtic que els homes perquè el capital eròtic funciona com un mirall d’un desig sexual que és major en els homes que en les dones. Entenent que un enorme desig sexual és un tret innat dels homes, aquest desig, impossible d’ acontentar, genera en els homes una frustració que condiciona les seves relacions amb les dones, una frustració basada en un dèficit sexual que perdura durant tota la vida masculina. El capital eròtic apel·la a aquest dèficit ja que tot i que el desig femení disminueix a partir dels 30 anys en les dones, el seu capital eròtic no pateix una disminució semblant.

Per últim, Hakim considera també que com que els homes solen tenir més capital econòmic, es lògic intercanviar un capital per l’altre: de fet, el seu llibre en edició anglesa es diu Honey Money, que és una expressió que es deriva del “no money, no honey” utilitzat per les prostitutes a Jakarta .

 El que és polèmic del text de Hakim no es que digui que la bellesa és rendible o que el món laboral es regeix per les regles de l’atractiu. El que és provocador és que considera que afirmar que les dones tenen més capital eròtic que els homes no suposa cap tipus de discriminació ni de subordinació. Considera que amb l’actuació d’aquest capital situem a les dones com subjectes que activament desitgen cultivar el seu cos per ser més poderoses. Hakim no entén que no ens qüestionem la rendibilitat de fer estudis universitaris, aprendre idiomes o cursar un màster i en canvi no tinguem en compte la inversió en augmentar el nostre atractiu personal anant a la perruqueria, maquillant-nos, gastant-nos fortunes en vestits o fent-nos implants mamaris.  De la manera que sigui.

Hem parlat d’un llibre provocador i polèmic i crec que hem donat elements que, com a poc, provocaran una discussió animada. Per molt que sembli que és una qüestió antiga o ja superada, la qüestió de les relacions entre homes i dones continua donant joc. I continua donant joc perquè és part fonamental del joc social.

Es cert que no hi ha res ni de nou ni de qüestionable per si mateix, en defendre la necessitat de cultivar el propi cos, sigui per part dels homes o de les dones. Tots naixem amb un cos que és social i indissociable de la nostra presentació en el món. No hi ha res immanentment perillós en saber qui som i com som i “explotar” els nostres encants. No obstant, el cert és que en la nostra societat es valora més el cultiu de la ment –associada a allò masculí- que el del cos. Tradicionalment, els jocs del gèneres s’han basat en divisions tradicionalistes i estereotipades entre el públic (masculí) i el privat (la casa, la cura, la criança, àmbits femenins), la intel·ligència (masculí) i l’emotivitat (femenina), la ment (masculina) i el cos (femení). De fet, en el nostre sistema de representacions és bastant freqüent presentar la intel·ligència femenina com contraposada a l’atractiu femení (no esmentaré cap dels acudits que ara em venen al cap…). Les dones boniques sembla que hagin de ser poc intel·ligents per definició. I a l’inrevés. La pervivència d’aquest estereotip en el nostre imaginari és encara aclaparadora. Inserit en aquest context, el discurs de Hakim de reivindicació de l’atractiu eròtic femení en el joc social pot reubicar a les dones en una posició de subordinació, empoderades en explotar el capital corporal i eròtic però tancades en el rol que tradicionalment els estava reservat: què preferim ser, mestresses de casa amb marits milionaris que ens cobreixen de regals perquè estem fantàstiques als 40 o professionals independents amb més o menys capital eròtic? Ho podem ser tot? Ho hem de ser tot?

 Tampoc estic molt segura que tal i com Hakim el defineix, totes les dones puguin gaudir de tenir  “capital eròtic”: també les dones que no responen als cànons hegemònics de bellesa en tenen? Una dona de 50 anys i 130 quilos, per molt que vagi a la perruqueria i es maquilli –inversions fonamentals per Hakim- no podrà mai comprar vestits a Prada… ni sabates Louboutin… pot aquesta dona tenir capital eròtic per Hakim? Qui decideix qui i què és bell, qui i què és atractiu, qui i què és eròtic? Com es determina? Quina és la relació entre capital eròtic i capital econòmic?

 Per què el capital eròtic femení és més important que el masculí? Què passa amb les sexualitats no heterosexuals? Què passa amb els homes que pensen que no només amb paraules es “conquereix” una dona i que també volen reivindicar el seu capital eròtic?

 Aquestes són només algunes de les qüestions que Hakim em suscita… hi ha moltes més: unes que diem… tant homes com dones… i unes altres que només  pensem… tant homes com dones…


Fonts utilitzades i per saber més (totes consultades el 17 de juliol de 2012)

  • Bernabé Sarabia, ressenya de Capital erótico. El poder de fascinar a los demás, de Catherine Hakim (El Cultural, 10-2-2012)

2 comentaris a “El mite de Sísif i l’etern retorn: homes contra dones i capitals eròtics

  1. Molt bo el resum; jo també vaig llegir l’entrevista de La Contra. Recordo que em va suscitar la següent reflexió: perquè les dones amb càrrecs importants al món de l’empresa tenen més cura del seu capital eròtic que no pas les que tenen alts càrrecs polítics o a l’administració? O és una impressió meva? Hi ha excepcions, és clar (em ve al cap la Cristina Fernández, actual presidenta argentina). Una altra reflexió possible és: i si primer ve l’ascens, per dir-ho així, i després la inversió en la millora de l’atractiu físic, és a dir, com a conseqüència i no com a causa?

    • Sí, és un article que suscita moltes reflexions. En relació al teu comentari, compartim la teva observació. Respecte a la teva qüestió final, és difícil determinar en quin moment la dona inverteix en capital eròtic, si abans o després de posseir poder social, no obstant això, una qüestió que ens ajudaria a determinar-ho i a continuar comentant l’article seria: Què implica la normalització de la teoria de Hakim pel col•lectiu de dones? I per la societat en general?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*