Per què humanitats? (Jaume Casals)

El professor Jaume Casals Pons, catedràtic de Filosofia del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, vicerector de professorat de la mateixa universitat i president del CBUC (Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya), va participar a la jornada “Per què humanitats?” amb aquesta intervenció.

Gràcies per convidar-me. Gràcies al Pere Fabra, persona d’alta seguretat en el sistema universitari català actual, a l’Agnès Vayreda, al Francesc Nuñez i a l’Anna Rodriguez, i gràcies als altres amics que m’han enviat missatges per orientar-me en aquesta jornada d’avui de la UOC, especialment al Joan Fuster i al Jaume Claret. Crec que, si no fos per ells, no hauria acceptat obrir la boca avui per seguir la temptació de la pregunta que ens feu: per què humanitats? El meu compromís personal i professional amb la UPF passa avui per un viarany particularment exigent, al límit d’un precipici, i potser no cal recordar que la Fabra és una universitat que ha apostat seriosament per les Humanitats, dit així mateix en totes les rúbriques oficials, d’ençà de la seva fundació. Compartir la taula amb il·lustres col·legues com l’Isidor, company admirable de l’IEC, i el Virgilio, que s’ocupa de temes literaris vinculats a la psicologia més delicada, augmenta encara més  els meus dubtes sabàtics (avui és dissabte i no puc oblidar la família nombrosa que m’espera).

Per què les humanitats? Aquesta és la gran pregunta que ens fa pessigolles a la punta del nas, on els ulls tendeixen a imaginar una pista d’aterratge formidable. La tendència dels ulls a no anar més enllà d’aquesta pista és un fenomen també formidable. I no em puc estar de recordar l’escena del Cyrano de Bergerac de Rostand que tots recordareu, tant si és en la versió del Lemos, com en la del Flotats, com la del Depardieu:

Gourmet: per aquell que ha tastat les delícies de la gran cultura literària, no hi ha cap dificultat a detectar el cim de la humanitat en l’estudi de les humanitats.

Universal: no hi ha sinó una sola ciència i tant se val de què tracta, de la vida o dels astres, dels diners o dels esdeveniments de la història.

Incòmode:  com és que el que m’agrada no té res a veure amb el que em serveix per a la feina?

Tendre: quina diferència la pell que m’envolta quan surto de casa i la que em toco quan em quedo a llegir els meus llibres!

Impossible: voldria aplicar a cada moment la veritat que em reservo per als meus clàssics.

Humanista cristià: en cada persona rau una essència comuna a tots els humans que només s’expressa en el saber de les humanitats.

Estúpid: els altres no saben el que jo amago en els meus secrets.

La sèrie és infinita i fins i tot jo mateix podria millorar aquests exemples fàcilment, si trobés una mica de calma i, sobretot, si ahir no hagués perdut el paper on havia anat anotant algunes idees per a aquesta trobada.  Ja em dispensareu. Podria  fins i tot acostar-me a una mena de sistema categorial amb un aspecte tan complet que deixés el concloent je touche de Cyrano al bell mig del concepte de la mort i a dins mateix de la meva probable mort . Sens dubte, el millor argument per a l’estudi de les humanitats és que elles ens tenen atrapats pertot arreu.

Però m’he fet el propòsit de no apel·lar a aquestes evidències que només sabem presentar somicant i perplexos per la tardança amb què ens castiga la veritat que ens ha de venir a premiar merescudament. No vull recórrer a cap mena d’argument reivindicatiu. No em cau bé aquell Werther : li semblava, diu aproximadament Goethe, que la felicitat que mereixia el seu cor trigava massa a arribar

I vaig a dir sense cap mena de circumloqui el que penso. Penso que només les Humanitats compleixen amb un concepte polític de saber que s’imposa per si mateix, que respon a l’expressió filosòfica que Spinoza atribuïa a la substancia divina com a començament de les seves demostracions a la manera dels geòmetres: index sui, que s’assenyala a si mateix, com l’espelma encesa, que s’il·lumina ella alhora que il·lumina les altres coses. Mentre que les altres ciències valen perquè són ciència, però són apreciades per la seva utilitat i, per consegüent no són index sui, les humanitats no són apreciades per la seva utilitat, però valen per elles mateixes.

He dit “concepte polític”, i ara de seguida intentaré explicar per què. Abans, però, em pregunto: són ciència, les humanitats? Si em permeteu continuar amb aquest to massa pretensiós, degut  només a la voluntat de ser simple, diré que no, que les humanitats no són ciència. Amb permís de l’Isidor, que podria esclafar-me immediatament amb mig argument de la sociolingüística empírica, diré que no em sembla que, en l’essencial, les ciències que solem col·locar dins el calaix de les humanitats no són ciències. Potser contenen ciències, elements científics, però no en són. Són més aviat un humor, un medi, en el qual esdevé rellevant el valor de les ciències. Són l’espai en qual les ciències adquireixen sentit en el joc dels nostres parlars o els nostres pensars. M’estic acostant una mica més a la política.

El text fonamental (literalment fonamental) de Kant sobre la Il·lustració arrenca d’un lema clàssic, dit també en llatí, potser perquè és alhora una cita d’Horaci o d’algun altre clàssic llatí: sapere aude, atreveix-te a saber, atreveix-te a pensar.  Una magnífica col·laboradora meva, de la UPF, la Carme Martinell, s’ha entestat a fundar una mena de School of Thinking, perquè no en té prou de la nostra magnífica i llampant Barcelona School of Manangement. Troba que l’àmbit en què els nostres emprenedors del futur poden formar-se veritablement no pot ser el d’aquesta tal ciència o aquesta altra. Pensa en alguna cosa integral, que no s’enquadra en la cartografia de les ciències, sinó que n’és just l’enquadrament. I té raó (i ja en tenien Heràclit, Plató i Aristòtil), perquè és llesta com ningú.

Com el sapere aude veig una frase insòlita i superba, que Edison, l’inventor, atribueix al pintor Joshua Reynolds, que diu així:

There is no expedient to which a man will not resort to avoid the real labor of thinking (No hi ha feina que l’home no estigui disposat a emprendre per estalviar-se la dura feina de pensar).

És una altra manera d’expressar l’ideal de la Il·lustració que Kant volia definir. Ens llancem fàcilment al que aprenem de les ciències. Però, oi que ens costa molt posar en dubte el que hem après? Oi que ens gronxem fàcilment cap al cantó d’allò que ja sabem? Aquest ideal de no ensopegar una vegada i una altra en el punt delicat profundament assumit i aquest saber que és un espai per poder valorar els sabers, s’ha d’ensenyar en alguna facultat, ha de tenir un departament concret en les nostres universitats?

Aquesta pregunta no és nova. Manuel Sacristán, filòsof que no venero, però que admiro en gran mesura per aquell opuscle que els més veterans dels presents potser poden recordar (Sobre el lugar de la filosofía en los estudios superiores), ja va proposar en el tardofranquisme que l’estudi de la filosofia no havia de residir en cap facultat ni cap títol, sinó que era el lloc propi de la recerca, l’espai que avui anomenaríem “escola de doctorat” de les universitats modernes. És en aquest espai que les ciències adquiririen el seu valor com a ciències, és a dir, acostarien la seva utilitat a la seva veritat. Sacristán mai no ho hauria dit així. Jo ho dic perquè no tinc compromisos en aquest  terreny. És l’espai de l’ontologia, de la metafísica, de la filosofia (en el sentit literal de les paraules), de la literatura (en el sentit literal de la paraula), de la història (en el sentit literal de la paraula), de la llengua (en el sentit literal de la paraula lógos), de l’art (en el sentit etimològic de la paraula).

Vet aquí les humanitats: sentit de les ciències per a la societat, valor dels sabers per a la ciutat. Sentit polític seriós, fins a les últimes conseqüències, per respondre al  per què que , volent celebrar amb raó un aniversari, la Universiat  Oberta de Catalunya ens invita a pensar.  Ara ho diré bruscament, sense mesura, en el moment en què el nombre dels meus caràcters s’acosta perillosament al que se m’ha demanat: la pregunta per les humanitats és idèntica a la pregunta per la universitat, i la pregunta per la universitat és igualment idèntica a la pregunta per la ciutat, la polis , potser escamotejada per l’assumpció de la idea moderna d’estat.

En quin àmbit estem preparats per pensar allò que ens serveix bàsicament per pensar? Això no és justament la ciutat? Que una universitat amb la funció teòrica de la UOC ens faci aquesta pregunta sobre  per què les humanitats, no és un exercici, per fi, en algun lloc, de sentit comú?

Jaume Casals
Universitat Pompeu Fabra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*