El sentit de les humanitats en un món global: un nou humanisme (Virgilio Tortosa)

Continuant amb les intervencions a la jornada “Per què les Humanitats?” passem el torn de paraula al professor Virgilio Tortosa Garrigós, professor de Literatura Comparada a la Universitat d’Alacant:

Una flagrant contradicció del nostre temps: Mai havien estat més menyspreades les humanitats i mai havia hagut una presència institucional tan gran a la universitat espanyola, sent demandada per milers d’estudiants anualment.

Els estudis d’humanitats, entenc, concerneixen de ple al món que vivim en aquest moment, inclosa —molt més encara— una maleïda crisi que ha enfosat l’economia amb el persistent enrajolament del Mediterrani (i altres parts, és clar), fent de la construcció (i especulació urbanística) la principal economia de l’Estat a les dues últimes décades,  sota la complicitat de governs de diferent signe. Ón estaven els titulats d’humanitats per a aconsellar a polítics, periodistes, constructors, agents immobiliaris, i compradors i venedors fins i tot? Ni estaven ni se’ls esperava, sembla la resposta més recurrent en aquest cas. El fet és que malgrat dedicar la universitat pública ingents recursos destinats a la formació de graduats, l’absència social d’aquests especialistes sembla del tot injustificada en la resta de problemes de la nostra realitat social: biogenètica, producció d’aliments transgènics, biotecnologies, canvi climàtic, model econòmic neoliberal, mass media, oci, etc., etc. Perquè encara segueix sent el lloc que obliga a pensar la veritable dimensió humana conjugant les més diverses perspectives del saber.

http://dfelg.ua.es/es/imagenes/area-teoria-lit/virgilio-tortosa.jpgCrisi, quina crisi?
La crisi de les humanitats és la crisi permanent dels succesius models haguts des dels grecs, sumint en una inestabilitat contínua el seu paradigma, portant a una superació de vells models. És per tant la crisi una oportunitat que en cada época ens hem concedit per a trobar solucions a problemes enquistats. Adela Cortina, en alusió a Jerome Kagan, parla de «declivi de les humanitats» per factors como un intrusisme capaç de buidar de sentit el terme a la nostra societat, d’afany imperialista explicant la vida humana des de l’empirisme de la experiència, l’economia o les neurociències. Al marge d’una crisi històrica de certs llocs de les humanitats en sentit no negatiu, i malgrat que mai havia sigut tan ampla l’alfabetització de la població, i el nivell cultural, no podem sinò reconèixer una caiguda de valors de tot allò que concerneix a les humanitats, inclós el seu motor que és la educació amb una desvalorització per part de la societat dels seus paradigmes. Dit això, la crisi de les humanitats no sembla molt diferent que la crisi de la societat occidental actual, viciada pel seu model econòmic neoliberal, pel seu afany postorgànic i per l’encara seua conciència colonialista del saber.

Identificat el diagnòstic, estarem en situació privilegiada per a encarar una eixida digna a un postrament de la nostra civilització que, aliena al model humanístic, s’enfronta a perills reals greus. És per això que el qüestionament del cànon cultural vigent a la fi del segle, la caiguda de les fronteres nacionals i l’emergència d’un nou escenari transnacional de la cultura i del pensament, l’auge d’una transversalitat de discursos i l’aparició d’una ampla diversitat cultural perifèrica (étnies, cultures, gènere) obliga a (re)pensar la cultura del nostre temps des d’una perspectiva novedosa: és el nou humanisme al que estem asistint.

Un nou humanisme al segle XXI
Una societat amb nous suports de transmisió del saber, nous models d’escriptura, lectura i apropiació del discurs obliga a repensar tot. Els grans movimients de masses dels últims segles, en forma de colonització, deportacions, guerres o simple turisme han alterat la faç de la terra com mai abans. La nostra societat es funda sobre els intercanvis perpetus: lingüístic (poliglotisme), comunicatiu, migratori, econòmic, polític… El segle XX asistí a una reversió de l’ordre de privilegis a l’hora de classificar el nivell intel·lectual dels subjets d’occident, supeditat a una societat utilitarista asentada sobre els mecanismes del capitalisme avançat. Sabem manejar amb habilitat l’ordinador però no sabem necessariament res de programació: la capacitat d’ús d’intruments generats pel ser humà després de la revolució industrial és la nostra esència, més que el mode en que aquestos instruments generats ens conformen, per quedar adscrita aquesta parcel·la del coneixement a una elit d’iniciats benpensants que s’ocupen d’això. És el que Jenaro Talens dirimeix mitjançant la dicotomia entre «robotitzar els nostres coneixements o convertir-nos en robots il.lustrats». El seu resultat és la creació de subjectes socials específics amb un sistema de valors determinats.

Les noves humanitats han de ser l’antídot contra aquest estat de coses, perquè ahí és on es decideix el tipus de ciutadà que anhelem. Els centres universitaris són, més que mai, guardians del saber, legitimadors de l’ordre de la reproducció cultural i de la producción cognitiva d’acord amb una lògica que no és sinò la del mercat. La creixent burocratització d’aquests centres del saber construeix subjectes específics amb sistemes de valors determinats d’acord amb la lògica imperant més que ciutadans lliurepensadors. Noam Chomsky ha arribat a parlar de (Des)educació al sistema nordamericà per ser colonial, transmetre l’oficialisme de les capes dominants sense qüestionar-lo en cap moment i neutralitzar tot pensament crític: una educació domesticadora que serveix al sistema neoliberal de pensament ideològic. En el fons, la qüestió nuclear del debat sobre les humanitats és medular del tipus de ciutatans que pretenem formar i el tipus de societat que hereten.

Eludir perills dirigistes i totalitaris (com els haguts al segle XX), tindre un nord cap al que caminar a pas segur, ser ciutatants de ple a les democràcies (reinventar aquest concepte), interpretar coherentment els procesoss històrics que vivim, i compassar-los amb l’estadi de desenvolupament cientifico-técnic humà en la mesura oportuna, qüestionar els modes de progrés i apropiació de la naturalesa no vàlids, buscar una biomimesi o ecologisme capaç de transmetre amb condicions óptimes d’habitabilitat el planeta a futures generacions, interpretar i clarificar el sentit dels discursos del nostre temps, donar pas a la diversitat de veus que mai havien tingut oportunitat de manifestar-se (africans, asiàtics, indígenes latinoamericans, dones, homosexuals…). Gens menyspreable la tasca humanista hui.

Com el kibernetés grec, el nou cibernauta del món digital té l’enorme repte d’enfrontar-se a una selva indomable de discursos de molt variada procedència, clarificar-los i validar els oportunos. En suma: establir l’ordre del discurs, la seua validesa i oportunitat per a no caure a la banalitat del nostre temps. Aquest cibernauta serà capaç de navegar amb clarividència en tot moment per tota mena de mars. Es tracta, ni menys ni menys, de burlar les temptatives apocalíptiques del ser humà que aguaiten de manera constant, de seguir sent, malgrat la complexitat del saber del nostre temps; les humanitats són l’argamassa amb què edificar al ser humà hui.

Un nou humanisme que ja no pot ser el del passat però que es sent hereu natural de la seua tradició, que continua pensant la dimensió global del ser humà en totes les seues manifestacions del saber, malgrat  una diversitat més gran que mai. La diferència, pot ser, és que l’humanista no usarà els codis tecno-científics però sí serà capaç de plantejar en la més ampla dimensió el debat que obri la seua matèria, del mateix mode que un científic que es pree tindrà la capacitat plena d’entreveure els aports del seu camp des del coneixement subjectiu de la literatura. És Salvador Dalí abraçant la ciència del segle XX als seus quadros, o Albert Einstein explicant la teoria de la relativitat des de l’amor romàntic.

El futur dels estudis humanístics
Ser una persona informada i culta sembla que passa per estar al dia dels últims best-sellers i llibres d’autoajuda, però no per dirimir la complexitat del sistema cultural del nostre temps. No interessa altre pensament sinò el superficial o kitsch. L’humanista actual ha de terciar, qual Quixot del nostre temps, en el fondo conflicte instal·lat a les nostres societats que meripopitzen la cultura fins a extrems de banalització suma: pensar el present, aportar alternatives viables de civilitat, construir ponts dialèctics amb el repertori d’obres, formar a la ciutadania, comprometer-se al món.

Els nous Graus i Màsters dissenyats, per imitació del sistema nordamericà, no semblen haver arribat per a resoldre les mancances del sistema educatiu sinò per agreujar encara més la situació. Sembla signe del nou temps l’homologació d’aquest pensament únic alié inclós al sistema educatiu europeu en una macdonalizatzació planetària de la pedagogia. Un sistema apte per al marc neoliberal i poscapitalista de la societat americana, implantat sense les possibilitats europees i espanyoles (lligatzó universitat-empresa, I+D+I…). Hem preferit el sistema americà però sense les bondats del sistema nordamericà. Dins d’aquesta cruel mercantilització de la universitat, els estudis humanístics (en general) són els que han eixit pitjor parats en una fatal equiparació al patró tecno-científic. Els nous Màsters, anglicisme on el haja, han anivellat el que foren els estudis d’especialització i excelència académica pel seu arrasador més baix, ofertant a falta de major presupost una gavella d’assignatures conformades pels professors del propi centre sense més ambició que complir el requisit de coste zero. L’ampla oferta de màsters de les diferents universitats, i d’una mateixa universitat, porta a una relaxació d’exigències per a aconseguir matrícula que no és gens falaguera.

Per últim, la recerca en humanitats és la menys costosa de les recerques universitàries. Més enllà dels camps preferents i la moda de determinades temàtiques, ha d’atendre a la interdisciplinarietat, alteritat, diversitat del nostre temps, sense oblidar el ressorgiment d’una nova memòria (exenta), el nou sentit de la ficció. I, com no, a la consecució d’aquesta utopia textual que és l’òpera de les arts en el ciberespai. El que ha canviat l’ésser humà en aquest temps i el que ha de canviar. Si l’humanisme clàssic apelà a la recuperació de valors humans com la llibertat, la responsabilitat cívica, l’actual està obligat a insertar de ple el debat sobre l’evolució tecno-científica (estadi posthumà) i les seues implicacions. Com a exercici professional académic, o no, les Humanitats —rótul administratiu— es fan impossibles de seguir pensant-les dins dels estrictes màrgens d’aquells studia humanitatis pel seu desbordament metodològic i disciplinar. Un desborde que no només afecta a les arts i la literatura, la història i l’educació o la filosofia, sinó també a noves branques del saber —desenvolupades al llarg del segle XX— com la sociologia, psicologia, antropologia… en un complex encreuament que suposa el seu lloc natural actual. En temps d’incertidumbre com l’actual té la missió de pensar el nostre present i futur, repensar vells paradigmes capaços de donar vigència a conceptes, ferramentes, crítiques i interpretacions al nostre temps. Allò institucional, sent inel·ludible, probablement no siga l’àmbit més important per a aquest nou humanisme. O haurà de ser d’un altre mode a l’actual.

Virgilio.Tortosa@ua.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*