Per què Humanitats? Aportacions d’historiadors

Col·laboradors docents: Adela Fargas, Santi Izquierdo i Josep Maria Pons.

Adela Fargas
“Per què Humanitats? Per no viure la vida a mig gas (perquè estar pendent de les coses d’una manera inquieta i involucrada significa repensar-te a tu mateix i repensar el món i les Humanitats et faciliten les eines per a això), per no deixar de banda els problemes que t’envolten (perquè les Humanitats , des de l’origen del temps, no fan altra cosa que cercar i analitzar els problemes que envolten homes i dones), per no insensibilitzar-te amb l’entorn (perquè les Humanitats han vist néixer les disciplines que més s’han preocupat per la solidaritat i els pensaments que més han elevat els sentiments), per no passar pàgina a les dificultats (perquè les Humanitats no han defugit els problemes, els han cercat, en el present i en el passat, els han ensenyat), per no acomodar-te (perquè les Humanitats qüestionen i reconstrueixen), per no deixar de lluitar i superar-te (perquè la Història és canvi), per no tancar la porta, en fi, a tot allò que et sembla diferent (les Humanitats són plurals)…”

Santi Izquierdo
“Cal formar humanistes? Són necessaris? Quin paper hi tenen en el món del segle XXI? Aquestes, i altres de semblants, són les preguntes que, sovint, ens fan amics, coneguts o, fins i tot, col·legues universitaris, quan els diem que fem classes a Humanitats (presencialment o virtualment).  No sé si té massa sentit intentar respondre aquestes qüestions (per l’obvietat de la única resposta possible). Al llarg de la història (de la humanitat -i remarco, humanitat-), hem parlat reiteradament (especialment a partir del segle XIX), dels drets de l’home, dels drets humans (i remarco, humans), d’homes lliures, de societats cultes i civilitzades, de… Doncs bé, què no estem parlant, en el fons, de les humanitats?  Història, art, literatura, filosofia, pensament…, que són, sinó, petites parts d’un tot més global que podríem anomenar “Humanitats”.  Si no formem humanistes (en la mesura que això sigui possible), si no reivindiquem la necessitat de les “Humanitats”, estarem renunciant a la possibilitat de construir un món més intel·ligent, més culte, més enriquidor per a tots plegats i, en definitiva, estarem deshumanitzant un món que només serà viable si en ell hi tenen cabuda, i d’una forma molt més evident que fins ara, això que en diem les “Humanitats”.

Josep Maria Pons
“Per què humanitats? Em penso que una de claus és recordar que som sers curiosos per naturalesa i que tenim tendència a esbrinar què passa al nostre voltant, a plantejar-nos causes i conseqüències, a expressar els nostres sentiments. I des de les Humanitats aconseguim més recursos per entendre el nostre entorn social (en sentit molt ampli) i per plantejar-nos les preguntes correctes (és el més difícil). Em sembla que hauríem d’evitar la retòrica de la “superioritat moral” en comparació amb altres disciplines: de vegades, aquesta mena de discurs és una manera poc dissimulada d’afrontar les pròpies mancances o la pròpia percepció de decadència, és una via de sortida massa còmoda (“som millors però no ens entenen”). En canvi, potser és preferible remarcar que compartim determinats interessos i a partir d’aquí fem activitats que són útils, ens fan feliços i contribueixen a fer un món més digne. Qui ens ho pot negar? Salutacions.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*