Commemoració del centenari del naixement de John Cage

A l’exposició Imatges del silenci, la qual us vam ressenyar en aquest blog, l’han seguit el ple d’activitats dedicades a l’obra de John Cage, de les quals en volem fer ressò aprofitant que un dels alumnes del nostre Grau d’Humanitats dedicarà part del seu treball de recerca a aquesta figura.

La setmana del 8 al 11 d’octubre s’ha inundat de concerts, conferències i lectures organitzats per l’Arts Santa Mònica, la Fundació Antoni Tàpies i l’Institut d’Estudis Nord-Americans, amb la col·laboració de la Universitat de Barcelona i l’Orquestra del Caos, de la qual en fou membre fundador Xavier Maristany, que signa aquesta crònica, i sota la coordinació de Lluís Nacenta i Carmen Pardo. Us en fem cinc cèntims de dos dels actes programats.

Va encetar aquesta setmana “cageana” la conferència inaugural a càrrec de James Pritchett, musicòleg al qual devem l’únic estudi crític que abraça la totalitat de la producció musical de Cage. Més enllà de la celebèrrima 4´33’’ –que Cage no estimava especialment, prova d’això és que no en faci esment al seu llibre El silenci- i totes les teoritzacions que se n’han fet, Pritchett va  parlar també de les altres obres sobre el silenci de l’autor i en va destacar l’evolució del concepte al llarg de tota la seva trajectòria. Sovint els termes que ens ajuden a apropar-nos a l’obra de Cage: la influència de la filosofia zen, l’atzar, el concepte de silenci com a pèrdua d’atenció… Només es poden referir a una etapa concreta de la vida creativa de Cage. La conferència inaugural ens va ajudar, doncs, des de bon començament, a veure totes les possibilitats que ofereix l’obra d’aquest autor i, fins i tot, va deixar oberta la interpretació d’una de les seves últimes obres, One. Pritchett, d’altra banda, ens va regalar una interpretació de 0’00’’, un esdeveniment poc freqüent, perquè la peça no es programa dins dels circuits musicals habituals.

A l’endemà, i a Arts Santa Mònica, Carmen Pardo, també especialista en Cage, va pronunciar una conferència amb el títol de Sonidos en libertad. Si la conferència de Pritchett havia tractat sobre el silenci, la de Pardo ho va fer del so. Cage, comentava Carmen Pardo, s’adona que la música viu en una gàbia (“Cage”, en anglès) i es proposa alliberar-la. Tres són els aspectes que encerclen la música en aquesta gàbia. En primer lloc, el llenguatge musical (allò que durant tant de temps se n’ha dit “solfa”). Cap als anys 30, Cage troba la clau per a aquesta porta: amb la percussió –entesa en el sentit més ampli- aconsegueix fer del so una experiència, deslliurar les notes (les freqüències) del seu nom. La segona porta correspon a la música concebuda com a arquitectura: cal deixar de pensar la música com a estructura prefixada (ABA, formes musicals, recorreguts temporals predefinits). I, per tal d’obrir aquesta porta, Cage recorre a l’atzar. La darrera porta correspon a la música com a drama, una música transcendent que el compositor rebutja, sempre recorrent a l’atzar. La indeterminació, així, s’erigeix en l’eina principal amb què compta per alliberar la música de la gàbia i obrir-la a la llibertat.

Després de la conferència, la pianista Lluïsa Espigolé va interpretar, al claustre de Santa Mònica, les conegudes Sonates i interludis per a piano preparat de Cage. Amb la hipnòtica sonoritat resultant de la preparació del piano, la interpretació va resultar emotiva i alhora relaxant. Hem de dir que  l’acte va comptar amb una gran afluència de públic, tanta que gairebé no hi havia cadires per a tothom. Cage, doncs, sembla que desperta encara interès entre els afeccionats.

Finalment, cap a les 12 de la nit, començava un veritable “tour de force” del qual no en vam ser testimonis i, per tant, no us en podem fer arribar les nostres impressions. Les Vexations d’Erik Satie, un senzill motiu musical per a piano que es repeteix ni més ni menys que durant dotze hores. Carles Santos i Inés Borràs foren els intèrprets d’aquest happening sonor que tant admirava Cage.

Xavier Maristany, alumne del Grau d’Humanitats de la UOC