Agustín García Calvo, in memoriam

Una doble entrada d’homenatge al professor Agustín García Calvo (1926-2012), a càrrec de Laura Fontcuberta i Francesc Núñez.

Laura Fontcuberta
El dia de Tots Sants va morir l’escriptor, filòleg i traductor Agustín García Calvo. Havia nascut a Zamora el 1926 i havia rebut, entre d’altres, el Premi Nacional d’assaig, el de literatura i el de traducció pel conjunt de la seva obra. Va ser també professor universitari i col·laborador de diversos mitjans de comunicació. Va cultivar gairebé tots els gèneres, des del periodisme fins al teatre i, com a pensador polític, va qüestionar tota la ideologia dominant des d’una perspectiva propera a l’anarquisme. La seva reflexió sobre els mecanismes del llenguatge com a pensament i acció el va dur a reinterpretar la història de la filosofia i sobretot va fer que s’interessés pel pensament presocràtic.

La singularitat i diversitat de les seves obres, personalitat i trajectòria fan que tots els que l’hem seguit en tinguem una imatge gairebé única. Som molts, però, els qui li devem, des dels nostres temps d’estudiants, el descobriment dels textos presocràtics gràcies a  les Lecturas presocráticas II. Razón común, una edició crítica, traducció i comentari de fragments del llibre d’Heràclit, que es pot situar al mateix nivell que les edicions clàssiques de renom internacional sobre aquests fragments. Valguin aquestes línies com a homenatge i agraïment per haver-nos ajudat a apropar-nos-hi.

Francesc Núñez
Com molts de vosaltres, jo també em vull sumar a l’homenatge i a l’agraïment a l’Agustín García Calvo. Deixeu-me fer una breu lloança.

L’Agustín vivia al marge de les aparences i fugia dels grans Discursos plens d’Idees. Segurament, consideraria que l’estratègia de fascinar als demés amb el capital eròtic (tan de moda des de la publicació del llibre de Catherine Hakim) era una estratègia més del Capital per mantenir-nos sotmesos en tant que individus ufanosos de les seves “possessions”. Dic això, perquè sempre em va sorprendre la seva “aparença”. En algún moment, l’he sentit recomanar despreocupar-nos per la roba que ens posem a sobre,  vestir-se amb indiferència, com ell feia, agafant tres o quatre camises (això sí, gairebé sempre camises) i, segons el fred, posant-se-les a sobre una de l’altra. Sense que li importés massa l’estampat, el color o la talla.

També les paraules havien de sorgir de la mateixa manera, amb el rigor i la lògica implacable de la cosa que parla, del poble que parla en les paraules, quan sorgeixen sense la voluntat de ser IDEES. La seva veu, captivava, com el logos comú que les seves paraules trenaven.

Va escriure (i encara més va parlar, en classes, en famoses tertúlies, en conferències i en incansables converses) sobre molts temes. A les seves admirables traduccions dels presocràtics, com ens lloa la Laura, cal destacar excepcionals llibres sobre el llenguatge: Lalía. Ensayos de estudios lingüísticos de la sociedad [remeneu cel i terra, busqueu i trobeu aquest llibre, us fascinarà!], Del lenguaje, De la construcción (Del lenguaje II), Del aparato (Del lenguaje III), Del ritmo del lenguaje, Hablando de lo que habla. També va escriure “contra” moltes imposicions, perquè dir NO, afirmava l’Agustin, és una característica fonamental del que de poble queda en nosaltres i no es deixa sometre per les grans PARAULES. Contra el tiempo, Contra la Paz, Contra la democràcia, Contra la pareja. S’avançava al alguns dels malestars i indignacions dels nostres temps.

 En la “seva” modesta però entranyable editorial Lucina, ha publicat cartes, contes, pamflets, manifestos i joies i delícies com per exemple, De la felicidad (que portava literalment lligat un mini llibre “Alabanza de lo bueno. Apéndice a De la felicidad”) o El amor y los 2 sexos i Del tiempo de amor y olvido.

Us copio dos fragments d’aquest darrers llibres. Un perquè és significatiu del seu pensament i manera d’argumentar; l’altre, perquè és una joia, una premonició, el poble que parla. L’Agustín García Calvo és un gran filòsof i, sobretot, pot ser un bon mestre. Rescatem la seva herència. O millor encara, deixem que la raó comú parli en nosaltres.

“No es, desde luego, tarea fácil la de mantener viva esa diferencia: todo el Capital del mundo, con el Estado a su servicio i viceversa, está empeñado en darles el cambiazo a las poblaciones y en hacerles creer que no hay más vida que la que se les vende” (Apéndice a De la Felicidad).

“En efecto, sólo para seguridad del dominio y sometimiento puede servir el Amor mayúsculo; ¿qué otro medio más eficaz podría imaginarse para conseguir que el Señor, sin necesidad de costosas guardias ni vigilancias, se asegurara la posesión, obediencia y fidelidad a él solo de su mujer o sus mujeres? Cuando la ley de los señores ha conseguido que en el propio aparato anímico de las mujeres se establezca la creencia en el Amor, como ligada indisolublemente a la propia necesidad de determinación y susbsistencia de ellas, parece que se ha puesto en marcha el más perfecto procedimiento de dominación del sexo sometido, y podrán los señores con algo más de tranquilidad dedicarse a sus trabajos y sus guerras” (El amor y los 2 sexos).

2 comentaris a “Agustín García Calvo, in memoriam

  1. Muy peculiar ha sido siempre este querido zamorano, aunque muchas veces no lo hemos sabido valorar lo suficiente en Zamora, espero que sepa perdonarnos y no hagamos lo mismo con otras personas que destacan en alguna faceta del arte en nuestra tierra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*