Els públics de la ciència

Malgrat el paper essencial de la ciència en la societat actual, la seva omnipresència en la nostra vida quotidiana i la seva creixent influència en les decisions polítiques i econòmiques públiques, la ciència continua essent tractada sovint com un apèndix marginal i gairebé invisible de la cultura. Tant en contextos mediàtics com, el que encara és més preocupant, des de tribunes acadèmiques, la cultura ha esdevingut un sinònim de “les arts i les lletres” i ha deixat de banda una de les fonts de pensament, pràctiques i coneixements més prolífiques i creatives dels darrers quatre segles.

Aquest fet és només un dels símptomes paradoxals de l’encaix problemàtic entre ciència i societat que estem vivint. La difícil relació entre els parlaments (i altres institucions polítiques) i els dictàmens o informes científics, la pervivència (o fins i tot l’auge) de perspectives i tècniques pseudocientífiques com el creacionisme, l’astrologia o l’homeopatia, en són d’altres. En aquest context, que l’autor descriu com a “malestar en la cultura científica”, la recerca sobre les interfícies entre ciència i societat, i en particular l’anàlisi del processos i canals de transmissió social del coneixement científic, ha esdevingut un dels fronts més importants en els estudis de ciència i tecnologia (Science & Technology Studies, STS).

L’estratègia dominant en les darreres dècades ha estat la d’entendre alguns d’aquests problemes des l’anomenat model de dèficit. S’ha suposat que el públic en general té menys coneixements científics del que seria desitjable, que els coneixements que té són sovint erronis i que aquesta és la font principal de desconfiança i poc suport a la recerca científica. És en aquest context que la relació entre ciència i públic ha estat conceptualitzada amb nocions com ‘popularització’, ‘divulgació, o ‘comprensió pública’ de la ciència.

L’obra de l’Agustí Nieto-Galan (Agustí Nieto-Galán. 2011. Los públicos de la ciencia. Expertos y profanos a través de la historia. Marcial Pons: Madrid.) ens ofereix un excel·lent tractament sistemàtic i històric d’aquest àmbit, problematitzant, però, els supòsits bàsics del model de dèficit, i fent ús de perspectives teòriques molt més actuals i empíricament contrastades.

L’Agustí Nieto-Galan desenvolupa aquesta tasca en la línia dels models de coproducció del coneixement desenvolupats des dels STS  i molt a prop del concepte d’epistemologia cívica de Sheila Jasanoff. En tota forma de societat existeixen formes tàcites, més o menys compartides, d’avaluar i considera fiable i sòlid el coneixement. Aquestes formes institucionalitzades estableixen la manera com una afirmació qualsevol ha de ser presentada, articulada i defensada en el context públic. La ciència, com la política o l’economia, ha d’adoptar també aquests esquemes per ser considerada fiable i útil, especialment si el que hi ha en joc són qüestions de gran rellevància social. L’èmfasi passa, doncs, de l’adequada “comprensió de la ciència” a la forma com el coneixement científic es percebut com a creïble, fiable i autoritzat en contextos polítics.

En contra dels models tradicionals, des de l’epistemologia cívica el públic es considerat proactiu, dinàmic i epistemològicament actiu. Lluny de ser un mer receptor passiu del coneixement científic, l’adapta a les seves expectatives i interessos, el modifica i domestica, el critica, l’utilitza o el descarta. Com aquesta obra ens mostra repetidament no existeix una frontera nítida entre creadors-experts i receptors-profans del coneixement científic.

Un dels encerts més destacables de l’obra és la doble pluralitat que atorga a l’àmbit de la divulgació. D’una banda, als espais i canals de divulgació; l’estudi recorre, en aquest sentit, una gran diversitat de canals: la lletra impresa, els teatres d’anatomia, els salons aristocràtics, les demostracions públiques, els cabinets de curiosités, les exposicions, els mass media, els museus o les biblioteques. De l’altra, el mateix concepte de públic, en línea amb la multiplicitat d’apropiacions socials de la ciència, passa a escriure’s en plural i, de fet, l’obra està estructurada com un recorregut per aquests diferents públics: la ciència impresa, la ciència espectacle, la ciència heterodoxa, la ciència en les aules, la ciència de la tècnica, la ciència mediàtica i la ciència democràtica.

El llibre és una excel·lent combinació de tractament conceptual rigorós – en un diàleg constant amb els STS i la història de la ciència – i d’exemples històrics (fonamentalment del segles XVII, XIX i XX) que il·lustren perfectament els temes i les tesis exposades. L’autor és professor d’història de la ciència, director del Centre d’Història de la Ciència de la UAB i investigador ICREA-Acadèmia. És un dels millors historiadors de la ciència del nostre país, expert en història de la química, i en els darrers anys s’ha especialitzat en la història de la divulgació científica i en el paper dels experts en la societat.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ressenyes per Eduard Aibar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Quant a Eduard Aibar

Eduard Aibar és professor als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup de recerca sobre Administració i Democràcia Electrònica (GADE) de l' Internet Interdisciplinary Institute de la UOC. Imparteix docència sobre estudis de ciència i tecnologia i sobre disseny de la recerca en el grau d'Humanitats i en el Màster i Programa de Doctorat sobre Societat de la Informació i del Coneixement. Ha publicat nombrosos treballs sobre la interacció entre el desenvolupament cientificotecnològic i el canvi social i organitzatiu en àmbits com l' eGovernment, l'urbanisme o Internet. Actualment lidera un projecte de recerca sobre la relació entre ciència i producció col·laborativa (peer production); en concret el projecte explora la percepció, actitud i pràctiques del professorat universitari respecte Wikipedia. És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona. És especialista en estudis de ciència i tecnologia (STS, Science & Technology Studies). Ha estat professor associat al Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, investigador postdoctoral al Maastricht Economic and Social Research Institute on Innovation and Technology (MERIT, Universiteit Maastricht, Països Baixos) i a la Universitat de Salamanca. Ha estat Vicerector de Recerca de la UOC, director del Internet Interdisciplinary Institute, director del programa de doctorat en Societat de la Informació i del Coneixement, president de la Comissió de Doctorat de la UOC i membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*