Per què Catalunya no acaba d’encaixar en/amb Castella?

15 febrer, 2013

Mirem de respondre a aquesta qüestió seguint un dels capítols centrals del llibre de Fontana, Josep (2005). La construcció de la identitat : reflexions sobre el passat i sobre el present. Barcelona. Base CA. (Col. Col·lecció Base històrica, 11). 144 pàgs.

Dos són els camins que, des del segle XVI, porten Europa cap a la  formació d’estats: el de la monarquia absoluta i el de la representació parlamentària. Els seus paradigmes són l’estat francès i l’anglès.

Quan pensem en estat absolutista, ens imaginem ràpidament un poder fort i centralitzat, però una anàlisi més profunda mostra la debilitat que s’amaga sota el cerimonial absolutista. Les societats europees de l’Antic Règim funcionaven dins  d’unes estructures de poder que se sobreposaven i s’entrecreuaven, i que regulaven la vida de la gent no tant per la força com pel consentiment col·lectiu, per l’acceptació d’un ordre de coses que no es referia només a la relació entre governants i governats, sinó a la subordinació a l’interior de la família (entre homes i dones, pares i fills), a les regles comunitàries de la societat camperola, a l’ordenació del treball dins dels gremis. És simplificador afirmar, senzillament, que l’autoritat emana del rei. En altres paraules, <u>si pot existir un règim absolutista en una determinada societat, és perquè les relacions de poder en el si d’aquella societat són, en certa manera, absolutistes, jeràrquiques, verticals, de subordinació</u>.

Les monarquies absolutes havien d’acomodar-se a l’existència d’un pla intermedi entre el sobirà i els súbdits, integrat  per una oligarquia de magnats i un grup inferior de propietaris acomodats, nobles o no. A aquests dos estrats s’hi afegia l’Església, que mediatitzava la capacitat d’actuació del sobirà, i entre els tres controlaven la vida local. Pierre Goubert ens descriu així la llunyania i debilitat del poder suposadament absolut de Lluís XIV: “Les ordres venien de Versalles a la velocitat màxima d’un cavall al trot, i depenia de les autoritats locals, i sobretot dels capellans, que es donessin a conèixer als seus administrats en la llengua del lloc, que en dos casos de cada tres no era pas el francès. El poble, a més (…), des del moment en què se sentia amenaçat per una nova càrrega, cercava els mitjans més hàbils per salvar-se’n: la passivitat, la ignorància simulada, el silenci i el frau”.

La França de Lluís XIV, model d’estat absolut, no tenia un govern unitari, sinó que era un mosaic d’institucions i de lleis, i estava molt lluny de tenir una administració eficaç. Les grans commocions socials arran de la crisi demogràfica baixmedieval i les guerres de religió van fer sentir a les classes dirigents la necessitat d’un poder central més fort. Va ser en els segles XVI i XVII quan va prendre volada l’absolutisme. Cal, però, recordar les limitacions de l’Estat absolut, el qual disposava, de fet, de poc poder efectiu, ja que hi havia, en el seu interior, zones estratificades de poder. D’una banda, l’extensa jurisdicció senyorial, de l’altra, les jurisdiccions autònomes: estaments, ciutats, confraries d’oficis…; finalment, hi havia el nivell de poder del príncep. Per tant, podríem parlar com ha fet Joël Cornette, d’una divisió de la sobirania fins a l’infinit. Per molt que els monarques proclamessin el seu poder absolut –i que legislessin en aquest sentit– a la pràctica es veien limitats per fer-lo complir. Per això avui es parla d’absolutisme imperfecte. És clar que, si el rei no trobava impediments sòlids que limitessin el seu marge d’acció, tendia a eixamplar-lo: fou el que succeí a Castella, després de la derrota dels Comuneros a Villalar (1520). A partir d’aleshores les Corts van esdevenir una institució testimonial, ja que com ha dit I.A.A. Thompson “no feien les lleis i no eren necessàries per fer-les”.

Una de les conseqüències més greus de la debilitat del poder estatal de les monarquies absolutes, com analitza Josep Fontana,  és la permanent crisi d’hisenda. De 1685 a 1815 sovintegen els conflictes armats entre els països europeus (s’ha anomenat aquesta època “la segona Guerra dels Cent Anys”). La necessitat de cobrir les despeses de guerra (cada cop més cara) obligava a organitzar una estructura d’hisenda eficaç que, a més de recaptar els ingressos fiscals ordinaris, pogués obtenir-ne d’extraordinaris per mitjà del deute públic. Però qui invertiria en deute públic si l’estat absolut tenia una llarga tradició de suspensions de pagaments i fallides? Per això els grups financers, per a cobrir-se les esquenes, cobraven taxes d’interès molt elevades. La monarquia absoluta estava, doncs, a mans dels especuladors. Els règims absoluts, malgrat les seves pretensions, no podien obtenir crèdit ni fixar impostos a voluntat. Només governs amb fortes institucions representatives podien aconseguir grans ingressos amb els impostos i negociar préstecs d’un volum considerable.

Considerem, ara, l’altra via, la de la consolidació i transformació de governs representatius que limiten els poders del monarca. En alguns lloc d’Europa els parlaments tradicionals seguien un procés de transformació que els permetia passar d’ésser un mer reflex de les societats estamentals medievals a representar efectivament els interessos econòmics i socials dominants del seu entorn. En el cas britànic, el Parlament va conservar la seva capacitat de limitar el poder reial i va assentar les bases d’una política “nacional” ja que els diversos grups d’interessos que hi tenien accés van aprendre a negociar-hi, facilitant amb això que es formulés una política de consens. La multiplicació per la impremta de les publicacions de notícies, va afavorir l’aparició d’una opinió pública que es va poder sentir implicada en aquests debats encara que no pogués votar. El naixement de la democràcia en els temps moderns es basa en aquesta expansió de la comunicació, la qual també ha ajudat a reforçar la consciència de pertànyer a una col·lectivitat. Holanda i Anglaterra, que havien modernitzat els seus sistemes representatius, s’enfrontaven al deute públic amb molta més eficàcia que els seus veïns absolutistes. Els seus governs, controlats per parlaments representatius, generaven confiança en els inversors, que compraven deute públic a un interès molt baix. “El crèdit i la llibertat van sempre units”. El triomf del sistema representatiu a Anglaterra, des del 1688, va afavorir el desenvolupament d’una economia moderna i el d’un estat prou fort com per a vèncer a França i Espanya.

Pensem que, precisament, aquestes dues vies tenen la seva rèplica quasi exacta en el cas de la península ibèrica. La via absolutista, que seguia Castella, i la via parlamentària que seguia la Corona d’Aragó. Aquí rau, al nostre entendre, el mal encaix de Catalunya a Espanya i tots els problemes que, al llarg del XIX i del XX, s’han definit des de l’estat central com “el problema catalán”. No és, doncs, un problema de llengua ni cultura, ni de reconeixement nacional, ni de proclames identitàries: és un problema de model polític i, de retruc, econòmic.

A la Corona d’Aragó, el marge d’acció reial es veia molt constrenyit per l’ordenament jurídic propi com no es cansaven de repetir els virreis. Si a Catalunya regia el principi “lo senyor rey és obligat a judicar segons disposicions de dret” o bé, “El rey ab la Cort està per damunt d’ell tot sol”, a Castella el rei dictava pragmàtiques que els súbdits havien d’acatar.

A l’Europa del 1500 hi havia unes 500 unitats polítiques, més o menys independents, que anaven des de ciutats lliures i comtats fins a grans unitats territorials, com Anglaterra, França i Castella, que ja es caracteritzaven per una tradició de poder centralitzat i una extensa jurisdicció reial. Les pressions unitaristes prenien volada, a mesura que els monarques intentaven amb cert èxit afermar el seu poder i estendre els dominis mitjançant la conquesta i les estratègies dinàstiques. En aquest procés sobresurten dues formes d’unió: l’accessòria, mitjançant conquesta i assimilació (com s’aplicà en els dominis americans, a Irlanda, a Bohèmia, al Franc-Comtat…) i l’”aeque principaliter” o horitzontal, que respectava l’ordenament politicoconstitucional del territori incorporat i es fonamentava en el pactisme entre el governant i els súbdits, tal com succeïa a la Corona d’Aragó, a Escòcia i a Hongria. Per bé que la consolidació de la monarquia absoluta eclipsà les formacions nacionals emergents a la fi de l’Edat Mitjana, i que com a resultat del procés d’agregació a finals del XVIII s’havia produït una reducció dràstica del nombre d’unitats polítiques independents, la incorporació en una unitat política més àmplia no significava, necessàriament, la fi de les identitats nacionals (tot i que és obvi que l’estat reforçava la nació). <u>I on diem “identitats nacionals” llegeixis model parlamentari, societat civil dinàmica, propietat emfitèutica</u>…

La via dels governs representatius era l’única que, a llarg termini, resultava compatible amb el creixement econòmic modern, tot i que els mateixos estats moderns amb governs representatius es van imposar a la resta del món (imperialisme) i es van ocupar d’impedir que s’hi donessin les condicions de modernització política, que hauria fet difícil mantenir la subordinació colonial.

Però, per tal que la representativitat política estigui vinculada amb un creixement econòmic cal, a més, una societat civil vigorosa (per exemple, associacions “horitzontals” de ciutadans: gremis, societats d’ofici, d’ajuda mútua, culturals…), incompatible amb l’absolutisme, per reforçar el teixit de la societat civil i les institucions de govern local (on dominaven les relacions verticals de jerarquia i diferència, el teixit de la societat civil va resultar més dèbil, l’absolutisme reial va aconseguir d’imposar-se, i les formes polítiques representatives van trigar molt més a aparèixer).

Josep Fontana remarca l’associació entre representativitat política i societat civil i insisteix en la transcendència que ha tingut per al desenvolupament econòmic el fet de poder basar-se en la iniciativa d’una societat civil vigorosa. La superioritat tecnològica i científica d’Occident en els dos segles darrers no procedeix tant de l’aparició de noves idees tecnològiques com del major accés de la societat a aquestes idees (la socialització de la tecnologia), que va resultar possible gràcies a l’existència d’una xarxa social integrada per universitats, editors i institucions.

Aquesta idea de xarxa, aplicable a la societat catalana, és, potser, el principal element diferenciador respecte la idea d’estructura arbòria lineal, aplicable a la societat castellana. Durant segles, aquests dos models de societat varen coexistir juxtaposadament. El problema va aparèixer quan el model castellà es va erigir en el model dominant per a la construcció de l’Espanya contemporània com a estat-nació.

És una bona base per a iniciar l’anàlisi i la reflexió sobre els plantejaments sobiranistes actuals…

Joan Campàs Montaner                                                                                                      Aura digital

(Visited 45 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari