De què parlem quan parlem de nació?

“Ni l’Esperit Sant ni vostè ni jo, ni don José Ortega y Gasset, sabem què és una nació” Joan Fuster

Imaginem-nos que un capvespre, tot veient un debat per la televisió sobre la independència de Catalunya, un dels nostres fills ens demanés: pare, som una nació? Què li respondríem?

diccionarispostDescartant el sí o el no taxatiu, es podria optar per buscar en un diccionari el terme nació, llegir-ne la definició que s’hi fa i comprovar si Catalunya compleix, o no, els requisits definits. D’entrada, podria semblar adient fer servir el Diccionari d’Història Universal Chambers, editat per Edicions 62 l’any 1995. Tindríem un primer ensurt en veure que no hi ha cap entrada amb el mot “nació”; és fa difícil entendre que «nació» no sigui un concepte històric prou important per a no sortir en aquest diccionari. Es podria optar llavors per consultar el Diccionari d’Història de Catalunya, editat per Edicions 62 el 1992. Semblava una obvietat que aquí sí que s’hi trobaria una llarga definició, amb l’origen del mot, la seva evolució semàntica, les interpretacions que se’n fan actualment… Doncs, no, tampoc hi apareix la paraula nació. I l’entrada «nacionalisme» remet a catalanisme. Tampoc hi surt al Diccionario Oxford complutense de Historia Universal del siglo XX, editat per l’Editorial Complutense el 1998. La reacció podria ser: si no es troba aquest concepte en diccionaris històrics de referència, cal suposar que no es tracta d’un concepte històric? Serà psicològic, per allò del “sentiment nacional”? Serà antropològic, per allò de la identitat nacional? Serà sociològic, per allò del poble? O potser econòmic, per allò de la riquesa de les nacions d’Adam Smith? Es pot fer un darrer intent i, via Internet, es pot consultar l’Enciclopèdia Britànica i…, després de definir-la com a «people», remet al mot nacionalisme. Serà la nació utilitzant els termes de Hobsbawm, una realitat inventada, o una comunitat imaginada, com afirma Benedict Anderson, i per això no té cabuda en diccionaris d’«història»?

Com poder, doncs, respondre la qüestió plantejada si no es té clar de què parlem en fer servir la paraula nació? Quin sentit pot tenir afirmar, o negar, que Catalunya, o Espanya, o…, és una nació?

No podem, doncs, fer un resum o una ressenya de com defineixen aquests diccionaris el terme nació. Ens queda, tanmateix, l’opció de preguntar-nos per què no hi apareix. La bibliografia que es mostra al final ens ha servit per elaborar tot un seguit de qüestions el conjunt de les quals, potser, explica aquest buit. No s’aspira, doncs, tant a definir el concepte de nació, com a esbrinar per què aquest concepte no apareix en els diccionaris d’història.

Segurament hi ha moltes maneres de realitzar, diguem-ne, aquesta recerca a l’inrevès: saber per què no hi ha… Una possible manera de presentar aquest procés és formular preguntes que presentin un ventall, el més ampli possible, de problemes. Vet aquí els que m’he plantejat.

Quan a París va rodar el cap del rei Lluís XVI, el crit que es va aixecar a la plaça fou “vive la nation!”. O sigui que la nació no és el rei. Això deu voler dir que la nació és el poble. Però, qui era a la França revolucionària el poble? El Tercer Estat? El Quart Estat? Tots?

Si l’ONU és l’Organització de Nacions Unides, per què només hi són representats els estats i no les nacions sense estat? És que estat i nació són sinònims? També el seu precedent, el primer intent pràctic d’organització internacional incorporada al Tractat de Versalles (1919) es deia Societat de Nacions.

El trofeu de les sis nacions és una competició de rugby entre Anglaterra, Escòcia, País de Gal·les, França, Itàlia i Irlanda. No tenen Gal·les i Escòcia selecció pròpia de futbol? I no juguen els de Belfast en la selecció de rugby d’Irlanda i no en la d’Anglaterra? Per què a Espanya no podria passar el mateix?

Israel és una nació o un estat? Quan no existia l’estat actual d’Israel, existia la nació jueva? Per a l’existència d’una nació és imprescindible l’existència d’un territori? Coincideix la nació jueva amb els límits de l’estat d’Israel? On existeix la nació kurda? En el pobles nòmades, la nació viatja amb ells? O els nòmades no poden constituir-se en nació? És un problema de territori o d’estat? És la nació un projecte polític que té com a finalitat que un poble pugui, mitjançant la sobirania nacional, formar un estat propi? Si no es té aquest projecte ja no podem parlar de nació?

Sovint es tendeix a identificar una cultura amb un poble i un territori. Però aquesta identificació, no és originada en el context de la creació dels estats-nació i del colonialisme, un moment en la història d’occident obsessionat per la delimitació i creació de fronteres i pel repartiment del món entre els estats poderosos? És que els pobles són homogenis i la cultura només està feta de consens? O és que acceptem el determinisme del territori?

Hi ha nacions a les quals s’hi pot «entrar» i se’n pot «sortir». Hom pot decidir ser francès o britànic si un en té la determinació i la voluntat. A d’altres, només s’hi entra per naixement: hom no pot «decidir» ser alemany o serbi o croat, perquè es «neix» alemany, serbi o croat. De fet, els fills dels xilens nascuts a la regió de Valdivia, si són d’ascendència alemanya, descendents dels emigrants alemanys que hi van anar a finals del segle XIX, obtenen immediatament el passaport alemany al consolat més proper. En canvi, un turc de Kreutzberg de la segona generació nascuda a Berlín, tercera des que el seu avi hi va emigrar, tindrà les dificultats més grans per arribar a ser membre de la “nació alemanya”. Per què no es deixa votar als alemanys que són fills o néts d’immigrants turcs? El dret de vot té a veure amb la “puresa de sang” o amb el fet de formar part de l’ètnia “originària”? Només els qui formen part de l’”ètnia” originària tenen tots els drets de ciutadania?

Els colons que s’independitzaren d’Anglaterra i crearen els Estats Units, van deixar de ser anglesos i esdevingueren americans amb aquest acte polític? Varen deixar de pertànyer a una nació per passar a pertànyer a una altra? No compartien la mateixa llengua i cultura? Quan temps cal –i què ha d’esdevenir- per deixar “de ser” d’una nació i “sentir-se” que es forma part d’una altra? Només cal el sentiment? Si els EE.UU. són una nació, quin ha estat el procés de la seva construcció? No és, pel cap baix, curiós, que -en el cas que considerem que els EE.UU. siguin una nació- estigui formada per la barreja de successives onades migratòries d’arreu del planeta, menys dels qui n’eren originaris, que s’autoproclamen “nacions índies”?

Observem les fronteres dels estats africans; les línies tirades amb regla en un despatx de qualsevol ministeri d’un estat europeu, què separen? Té el  mateix sentit parlar de nacions a Europa que a Àfrica? Pot sorgir una nació a partir de la creació d’un estat? En aquest context, hem d’identificar nació i ètnia?

Quan Alemanya estava dividida en Alemanya occidental i Alemanya oriental, es tractava d’una sola nació dividida en dos estats? Implica això que estat i nació no tenen per què ser coincidents? La guerra de Corea (1950-53) va comportar la partició de Corea en dos Estats: però no segueix existint una sola nació coreana? Quan Portugal pertanyia a la monarquia espanyola, era una nació? O ha esdevingut nació des que, cap el 1640, esdevingué independent? És, doncs, l’estat el qui crea la nació?

Afirmar estatutàriament que Catalunya és una nació és afirmar que la nació catalana és Catalunya, on té valor l’Estatut. O sigui, Catalunya és una nació que arriba, pel sud, fins al riu de la Sénia. Delimitació políticament irrefutable, institucionalment clara, i que ha estat votada en referèndum. Què formen, llavors, el Rosselló, la Franja de Ponent o d’Aragó, el País Valencià i les Illes Balears, és a dir, els territoris formalment i estatutàriament exclosos de Catalunya-nació?. Qui afirma que Catalunya és una nació, i ho posa en l’Estatut de Catalunya, pot afirmar alhora que els Països Catalans són també una nació? O s’ha de recórrer a la fórmula de confederació de nacions?. Però, els que es confederen no són els estats? Seria, doncs, Suïssa una confederació de nacions?

Per tal que existeixi una comunitat nacional, sembla condició necessària i suficient que ho cregui un nombre prou gran de persones durant un temps prou llarg. En el cas d’Espanya, no hi ha cap dubte que hi ha molta gent que creu, des de  Cadis fins a Cadaquès, des del Cabo de Gata a Finisterre, que són espanyols i que Espanya existeix com a nació. Els qui afirmen que Catalunya és una nació, què els legitima per a dir que Espanya no és una nació? I viceversa, els qui diuen que Espanya és una nació, en què es basen per dir que Catalunya no és una nació? Si Espanya és la nació espanyola, i per tant nació de tots els espanyols, com hi cabrà una altra nació en la nació, suposant que la categoria de nació sigui la mateixa?

Quin paper hi juga l’atzar (les múltiples interaccions econòmiques i polítiques que es donen en tot procés històric) en la conformació dels espais nacionals? Imaginem que Bismarck hagués incorporat Àustria al Reich: voldria dir que actualment no existiria ni l’estat ni la nació austríaca? O només no existiria l’estat austríac?

Si la identitat nacional existeix, com l’experimenta l’individu? I la col·lectivitat? Si es tracta d’un sentiment, com argumentar en contra dels qui no ho senten? Si les persones posseeixen identitats múltiples, és a dir, pertanyen de manera simultània a cultures diferents i mantenen sistemes de normes i comportaments diversos que usen en diferents contextos o àmbits, quin sentit pot tenir parlar d’identitat nacional com si fos una unitat ben delimitada?

Per què els  seguidors neo-feixistes dels equips de futbol anglesos fan onejar la bandera nacional? Es tracta d’un fenomen nou o és una mera prolongació de les velles formes de nacionalisme?. Segurament es tracta d’un fenomen no polític, tot i que pot ser i serà explotat pels polítics. No ofereixen cap solució política o de cap altre tipus perquè no pensen en termes de solucions. Què pretenen, doncs, els neonazis de l’Alemanya actual a qui no cal confondre amb els nacionalsocialistes originals? I per què, en el cas espanyol, només es fa onejar la bandera constitucional en unes determinades manifestacions i per uns determinats grups polítics?

Si el que defineix la cultura o cultures és la diversitat, no és una simple tautologia parlar de diversitat cultural? A més, qui defineix, qui controla i difon una determinada visió del món i n’exclou les persones i idees que no hi estan d’acord? És que la cultura només està feta de consens, d’homogeneïtats? No existeix a l’interior de cada “cultura” grups i segments socials que comparteixen uns determinats interessos, expectatives, costums, pràctiques i visions del món diferents dels proclamats pels sectors dominants? Què vol dir, aleshores, cultura catalana, o espanyola o finesa?

La paraula cultura existeix, es fa servir i té efectes. Posem els següents exemples: si identifiquem nació i cultura i considerem que Espanya és una nació, vol dir aleshores que catalans, bascos i andalusos tenim la mateixa cultura? Considerem, ara, que Catalunya és una nació. Qui forma part de la cultura catalana? Els qui parlen català i tenen una ascendència fins al rebesavi catalana? A més, qui diu i des de quina estructura de poder diu, qui és espanyol, català o basc? Si com opina Gellner només aquelles persones que comparteixen la cultura, és a dir, que formen una nació, poden constituir-se com a unitat política o com a estat, hauríem de deixar votar a les autonòmiques als castellans residents a Catalunya?

Si en lloc de definir la cultura segons els paràmetres dels grups socials dominants, de les classes hegemòniques, dels centres de poder, ho féssim segons la visió i percepció de les classes o segments socials subalterns (dones, obrers, immigrants sense papers…), hi hauria tantes diferències entre les cultures, per exemple, catalana i castellana? O catalana i magribina?

El sentit geogràfic que podien tenir les nacions en un cert moment, té sentit que el mantinguin en un moment de grans processos migratoris, de fluxos de capitals i mercaderies, de deslocalitzacions, de mundialització i de difuminació territorial? El sentiment de territorialitat, vigent durant segles en què la majoria de gent no sortia pràcticament del seu poble o comarca, es pot mantenir en un moment de gran nomadisme, de viatges massius…? La consciència de compartir espais comuns, interessos comuns, sentits i festes, segueix vigent en un món fet d’hibridacions, simulacions i fragments interconnectats en xarxa?

En un moment en què la cultura està cada cop més desterritorialitzada, amb un increment exponencial del volum i la velocitat de la transmissió d’informació i la difusió incontrolada de trets culturals, es pot seguir pensant en àrees culturals separades, en cultures autòctones i cultures forànies? No serà aquest debilitament del concepte de cultura el que ha fet emergir a primer pla el d’identitat? I no serà el debilitament de l’estat-nació el que ha convertit l’argumentació política i social en un discurs cultural i identitari?

Avui en dia vivim immersos en un capitalisme globalitzat, basat en la capacitat d’aquest sistema econòmic de funcionar en tot el planeta com si fos una unitat cada dia, i això significa que en aquest moment no hi ha una política econòmica nacional o una empresa que pugui ser independent del que està passant en la resta del planeta, entre d’altres coses perquè la globalització comença per la globalització del capital, la globalització financera (cada dia, en el mercat de divises, es canvien uns 3 bilions de dòlars, unes 3 vegades el PIB de l’estat espanyol). Per tant, el que s’esdevé en cada economia nacional depèn d’una sèrie de relacions econòmiques a escala mundial. Davant d’això, què hi ha darrere la pregunta de si som o no som una nació? La realitat estamental era típica de la societat feudal o de l’Antic règim: tindria sentit utilitzar el concepte d’estament en les anàlisis sociològiques d’una societat avançada el segle XXI? No s’esdevé el mateix amb els termes de nació i d’identitat nacional en un món globalitzat? O poden ser les reivindicacions nacionals i les polítiques de la diferència i el reconeixement estratègies defensives davant la possible uniformització i homogeneïtzació cultural del planeta?

Alemanya i Àustria parlen alemany; es tracta d’una única nació o de dues? Tots els països en els quals es parla anglès formen una sola nació? I els països àrabs, són una nació o són tantes nacions com estats? O només es pot parlar de nació quan s’aplica a aquelles societats que han experimentat/sofert un determinat procés històric més o menys relacionat amb les revolucions burgeses?

Seguint amb el tema de la llengua, existeix el belga? I el suís? I el canadenc? Sembla, doncs, que l’existència d’una llengua pròpia tampoc és imprescindible per constituir una nació.

El gir lingüístic ha reforçat la idea que essent la cultura bàsicament llenguatge compartit, llenguatge i idioma eren la mateixa cosa i que les fronteres d’un idioma o llengua eren les fronteres d’una cultura (de fet, només són les fronteres d’una literatura, i encara). Per tant, hi ha qui considera que compartir un llenguatge i un idioma són la mateixa cosa. Per què alguns nacionalismes (català, espanyol) han identificat fortament idioma i cultura, convertint-lo en un lligam gairebé indissoluble per mitjà d’un poderós discurs polític? En aquest cas, no tindríem la mateixa cultura catalans, valencians i baleàrics? Tots els països on es parla castellà, tenen la mateixa cultura?.

Sovint s’apel·la a la memòria històrica en la construcció nacional. Però no s’afirma que la història l’escriuen les classes dominants? A través de quins filtres s’han seleccionat uns esdeveniments, i no uns altres, qui ha ritualitzat algunes commemoracions, qui ha seleccionat uns personatges convertint-los en “pares de la pàtria” i n’ha rebutjat d’altres, qui ha considerat quins són els fets rellevants…? Per tant, qui i com es configura una memòria històrica? Memòria de què i de qui, a favor de què i de qui? No és curiós que tots els comtes i nobles catalans siguin “bons”, en canvi els senyors feudals de la resta del món siguin uns explotadors dels pagesos? És possible una història “nacional” exempta de mites? És possible fer història dins un estat plurinacional, o sempre les interpretacions estaran tenyides del color nacional al qual pertanyi l’historiador?

Per què algunes nacions no han pogut constituir-se en estats i altres sí (pensem en Escòcia, Gal·les, Catalunya, País Basc…)? Senzillament perquè algunes varen guanyar una guerra, com Portugal? I per què la varen poder guanyar? Per sort, per una determinada correlació de forces o d’aliances…? Quin paper hi varen jugar les corresponents classes dominants? Quan es parla de centralisme, per què uns estats ho són i d’altres han adoptat, d’entrada, el federalisme o la confederació?

Per què hi ha actualment a Espanya diferents sentiments identitaris? Com i per què durant el segle XIX, i en el marc del règim liberal, s’imposà la visió d’una Espanya única i es frustraren els projectes alternatius que propugnaven la construcció d’una Espanya plural? Per què no va poder ser realitat una Espanya que reconegués la diversitat d’identitats culturals, que era la desitjada per molts catalans, per molts demòcrates (els republicans federals), per bona part dels foralistes bascos, dels iberistes, dels provincialistes gallecs i per regionalistes de diferents territoris? Per què no ha estat possible configurar una Espanya que, tot i basar-se en lligams de solidaritat política, reconegués i fomentés les diferents identitats i tradicions culturals? Com va ser possible que el projecte inicial de construcció de la nació dels liberals, la nova nació dels ciutadans, derivés finalment en un discurs nacionalista espanyol, essencialista, que sostenia que la seva legitimació venia de la prèvia existència d’una vella i única identitat nacional espanyola, que alguns historiadors fan remuntar a l’edat dels metalls?

La definició clàssica de ciutadania es basa en la condició que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i han de complir les mateixes obligacions i respectar les mateixes lleis, i atorga als qui la posseeixen el dret de participar en el govern de l’estat. Però a l’actualitat, la presència d’un nombre elevat d’immigrants a la major part dels estats occidentals, i l’ampliació de la Unió Europea, fa que alguns qüestionin aquesta idea de ciutadania i es preguntin com s’ha de definir la ciutadania en el marc europeu. Què s’ha de fer amb els no ciutadans que viuen permanentment en estats europeus? Cal donar la ciutadania a aquests immigrants, o només cal ampliar els seus drets polítics? Caldria començar a plantejar una ciutadania política postnacional?

És possible parlar de multiculturalitat o d’interculturalitat sense fer referència a l’estructura social que organitza la diversitat en contextos socials concrets? Per què aquest interès a utilitzar aquests termes, quan totes les societats del planeta, des del paleolític, han estat interculturals, si per això entenem que han estat en contacte amb altres cultures? Si les cultures no són homogènies, ni impermeables, ni immutables, ni essències eternes, sinó que són flexibles, fluides, mutables, canviants, contingents, desterritorialitzades i policèntriques, com i on establir els límits, la frontera, entre una cultura i una altra per poder parlar de multi-culturalitat o d’inter-culturalitat?

Molts dels suposats conflictes culturals no són, en el fons, conflictes econòmics i socials, condicionats per l’accés desigual als recursos i al poder? Per què, doncs, aquest interès a disfressar els problemes econòmics, polítics i socials amb fraseologia culturalista?

Aquestes són algunes de les preguntes que, parafrasejant Bertolt Brecht, es fa un obrer que estudia història.

Joan Campàs Montaner

Bibliografia

Alvarez Junco, José. “El nacionalismo español: las insuficiencias en la acción estatal”, Historia Social, nº 40, 2001, pàgs. 29-51

Anderson, Benedict (2005).Comunitats imaginades : reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. Catarroja. Ed. Afers. (Col.El món de les nacions, 10). 260 pàgs.

Anguera Pere, “Els orígens del catalanisme. Notes per a una reflexió”. Dins: DD.AA. III Jornades de Debat. Orígens i formació dels nacionalismes a Espanya. Reus. Centre de Lectura de Reus, 1994, pàgs. 11-79.

Aróstegui, Julio, “El estado español contemporáneo: centralismo, inarticulación y nacionalismo”, Revista de Historia Contemporánea [Bilbao], núm. 17 (1998), pàg. 31-57.

Bastida, Xacobe (1998), La nación española y el nacionalismo constitucional. Barcelona. Ariel. 240 pàgs.

Bastida, Xacobe: Otra vuelta de tuerca. El patriotismo constitucional español y sus miserias, en línia.

Beramendi, Justo G., “La historiografía de los nacionalismos en España”, Historia Contemporánea (Bilbao), núm. 7 (1992), p. 155-182

Berlin, Isaiah (1997), Nacionalisme. València. Tàndem ed. Col. Arguments 1. 110 pàgs.

Blas Guerrero, Andrés de (1989), Sobre el nacionalismo español. Madrid. Centro de Estudios Políticos y Constitucionales. 150 pàgs.

Breuilly, John (1990), Nacionalismo y Estado. Massanet de la Selva.  Ediciones Pomares-Corredor. 448 pàgs.

Defez Martin, Antonio: “Nacionalisme i inidentitat”, L’Espill, 1993, vol. 14, pàgs. 6-15. València. Universitat de València – Edicions Tres i Quatre. En línia.

Defez Martin, Antonio: “Memoria, identitidad y nación”, a Torrevejano, M. & Faerna, A.M. (eds.) (2003), Identidad, individuo e historia. Valencia. Pre-textos, pàgs. 287-300. En línia.

Fernández Albadalejo, P. (ed) (2001), Los Borbones. Dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII. Madrid. Marcial Pons, Ediciones de Historia. 646 pàgs.

Fradera, Josep M. (1992), Cultura nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a Catalunya (1838-1968). Barcelona. Curial. Col. Biblioteca de cultura catalana, 71. 304 pàgs.

Fusi, Juan Pablo (2000), España. Madrid. Temas de Hoy. 312 pàgs.

Gellner, E. (2003), Naciones y nacionalismo. Madrid. Alianza ed. Col. Alianza universidad, 532. 192 pàgs.

Greenfeld, Liah (1999), Nacionalisme i modernitat. Catarroja. Ed. Afers. Col. El món de les nacions, 4. 191 pàgs

Habermas, J. (1989), Identidades nacionales y postnacionales. Madrid. Tecnos. 121 pàgs.

Habermas, J.(1993), Ciutadania política i identitat nacional. Barcelona. Universitat de Barcelona, Publicacions i Edicions. Col. Actes universitaris, 10. 117 pàgs.

Habermas, J. (1997), Más allá del estado nacional. Madrid. Editorial Trotta. 192 pàgs.

Habermas, J. (2000), La constelación postnacional. Barcelona. Paidós. Col. Paidós biblioteca del presente, 11. 218 pàgs.

Hastings, Adrian (2000), La construcción de las nacionalidades. Madrid. Cambridge University Press. 272 pàgs.

Hobsbawm, E. J. i Ranger, Terence (2005). La invención de la tradición. Barcelona. Crítica. (Col. Libros de historia). 1ª impr. 320 pàgs.

Hobsbawm, E.J. i Ranger, Terence (1988), L’invent de la tradició. Vic. Eumo ed. 290 pàgs.

Hobsbawm, E. J. (2004). Naciones y nacionalismos desde 1780. Barcelona. Crítica. (Col. Biblioteca de bolsillo, 53). 2ª impr. 216 pàgs.

Huntington, Samuel P. (2004), ¿Quiénes somos? Los desafíos a la identidad nacional estadounidense. Barcelona. Paidós. 488 pàgs.

Kymlicka, W. (2003), La política vernácula: nacionalismo, multiculturalismo y ciudadanía. Barcelona. Paidós Ibérica. Col. Paidós estado y sociedad, 106. 452 pàgs.

Kymlicka, W. (2004), Estados, naciones y culturas. Córdoba. Ed. Almuzara. 120 pàgs.

Maalouf, Amin (1999), Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona. La Campana. 216 pàgs.

Miller, David (1997), Sobre la nacionalidad. Autodeterminación y pluralismo cultural. Barcelona. Paidós. Col. Paidós estado y sociedad, 53. 256 Pàgs.

Mouffe, Chantal (1999), El retorno de lo político: comunidad, ciudadanía, pluralismo, democracia radical. Barcelona. Paidós Ibérica. Col. Paidós estado y sociedad, 69. 208 pàgs.

Nora, Pierre (ed) (1984-1992): Les lieux de la mémoire II: la nation. 3: La gloire, les mots. París. Gallimard. 667 pàgs..

Núñez Seixas, Xosé M.  “Los oasis en el desierto. Perspectivas historiográficas sobre el nacionalismo español”, Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne. Ais de Provença], núm. 26 (1997), pàg. 484-533.

Riquer i Permanyer, Borja de (2000), Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya. Vic. Eumo. Col. Referències, 28.  280 pàgs.

Rocamora, José Antonio (1994), El nacionalismo ibérico, 1792-1936. Valladolid. Universidad de Valladolid, Secretariado de Publicaciones e Intercambio Editorial. 205 pàgs.

Smith, Anthony D.  (2004), Nacionalismo: teoría, ideología, historia. Madrid. Alianza ed. Col. Alianza ensayo, 254. 208 pàgs.

Smith, Anthony D.  (2002), La nació en la història. Catarroja. Ed. Afers. Col. El món de les nacions, 7. 134 pàgs.

Smith, Anthony D. (1997), La identidad nacional. Madrid.  Trama Editorial. 176 pàgs.

Smith, Anthony D. (1976), Las teorías del nacionalismo. Barcelona. Ed. 62. 392 pàgs.

Torres Sans, Xavier: “La historiografia de les nacions abans del nacionalisme (i després de Gellner i Hobsbawm)”. Manuscrits 19, 2001, pàgs. 21-42. En línia.

Vilar, Pierre, “Estado, nación y patria en España y Francia, 1870-1914”. Estudios de Historia Social (Madrid), núm. 28-29 (1984), p. 7-41.

Wallerstein, Immanuel Maurice i Balibar, Etienne (1991), Raza, nación y clase. Madrid. Instituto de Estudios Políticos para América Latina. 360 pàgs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*