Per què el PP utilitza la Constitució contra les propostes sobiranistes?, o de com es pot manipular el patriotisme constitucional de Habermas

Punt de partida: en les societats complexes, els mites, tabús i certeses inqüestionables, o el suport religiós o metafísic a les normes, sembla que ja no serveixen per a complir la funció d’integració social. Aquesta funció integradora només pot complir-se efectivament si les normes posseeixen un element de legitimitat que depassa la seva pura imposició coactiva i possibilita la mínima acceptació necessària per al seu seguiment. La legitimitat de les normes depèn de com aquestes normes hagin estat creades. Són legítimes quan, segons Habermas,  els seus destinataris “poden al mateix temps sentir-se, en conjunt, com a autors racionals d’aquestes normes”, és a dir, quan el procediment de creació de les normes reprodueix el procediment argumentatiu i consensual de la raó comunicativa, és a dir, quan es segueix el procediment democràtic sense distorsions.

Quan els destinataris de les normes no se’n senten autors, pel fet de no provenir d’un procés legislatiu de caràcter democràtic, aquestes normes no seran majoritàriament complertes i aquest ordenament no exercirà la funció d’ordre i coordinació de conductes que al dret li correspon. Ara bé, es pot constatar també que els ordenaments menys democràtics han aconseguit i aconsegueixen imposar les seves normes per damunt de qualsevol sentiment dels sotmesos a elles (per exemple, les normes jurídiques del nazisme que no provocaren precisament el rebuig dels alemanys), o que el fet de “sentir-se’n autors” es pot induir amb els mitjans i tècniques de l’Estat modern, i fins i tot aconseguir un grau d’unanimitat que mai es dóna en democràcia (ex. els referèndums dels dictadors que aconsegueixen un 95 % d’acceptació de les seves iniciatives legislatives). Amb tot, Habermas manté que un dret només compleix racionalment la seva funció integradora quan es fruit del discurs racional, d’un procés participatiu.

Habermas

El concepte de patriotisme constitucional, que va tenir el seu origen a Alemanya, el 1979, durant el 30è aniversari de la constitució alemanya i que fou encunyat per D. Sternberger, expressa el sentiment que haurien de tenir els ciutadans en una democràcia liberal de ser els creadors de la seva pròpia constitució.

Dues són les claus de la teoria del patriotisme de la constitució, o  dos els elements que conformen la xarxa de la institució nacional. El primer és la consciència nacional. Es tracta d’una magnitud prepolítica caracteritzada per la creació de vincles solidaris basats en dades indisponibles a la voluntat dels humans. És “un fenomen d’integració cultural” que supleix la xarxa de lligams de tipus estamental establerts prèviament. La tradició, la llengua, la cultura i el projecte històric compartits seran els factors que li serviran d’aglutinant. Per a Habermas, el nacionalisme és una forma específicament moderna d’identitat col·lectiva. Després de la ruptura amb l’Antic Règim, i amb la dissolució dels ordres tradicionals de les primeres societats burgeses, els individus s’emancipen en el marc de les llibertats ciutadanes abstractes. La massa d’individus així alliberats esdevé mòbil, no només políticament com a ciutadans, sinó econòmicament com a força de treball, obligats al servei militar (fins fa poc) i també culturalment a través de l’educació escolar obligatòria.

El segon, és la mentalitat republicana. Apareix amb la Revolució Francesa i opera sobre la base de la consciència nacional transformant-la en un tipus d’identitat política d’encuny democràtic. La nació de ciutadans que produeix la mentalitat republicana troba la seva identitat no tant en trets comuns de tipus ètnico-cultural com en la praxis de ciutadans que exerceixen activament els seus drets democràtics de participació. No existeix, doncs, enfrontament entre identitat i ciutadania, sinó que la ciutadania (entenent-la com a participació) s’aprofita de l’existència d’una identitat, en el sentit que és més fàcil exercir els drets democràticament si ha existit una praxis compartida intersubjectivament. És difícil que sorgeixi un reconeixement de la igualtat subjacent en tots els ciutadans sense l’existència prèvia d’un model que incideixi en el fet que l’autonomia política és un fi en ell mateix que ningú pot realitzar sol, sinó que ha de realitzar-se per tots en comú mitjançant la via d’una praxis compartida. “La invenció del poble-nació va tenir un efecte catalitzador per a la democratització del poder estatal, atès que una base per a la legitimació de la dominació política no hagués sorgit sense consciència nacional”.

De la nacionalitat adscrita, pròpia de la consciència nacional, passem a la ciutadania adquirida, democràticament constituïda. En aquest pas no és dóna una absorció de la consciència nacional per la mentalitat republicana, sinó un tissatge. La ciutadania, conceptualment, ha estat des de sempre independent de la identitat nacional. La majoria de conflictes que actualment genera la qüestió nacional –sobretot des d’un punt de vista teòric– sorgeixen d’un enfrontament entre ambdós components de la nació. En situacions de normalitat la instància integrativa i la legitimadora es compenetren. El problema sorgeix quan una d’elles adquireix una preeminència excessiva. L’excés en la consciència nacional desemboca en el fonamentalisme autocomplaent, però l’èmfasi en la mentalitat republicana pot conduir a una fragmentació social que faci inoperant la pròpia societat.

El problema que denuncia Habermas en l’Alemanya de final de segle és que el batec patriòtic que reflecteix el desig de poder polític de la nació –la consciència nacional– ha anul·lat el factor de construcció nacional que afirma la llibertat i l’autodeterminació política cristal·litzades en la democràcia –la mentalitat republicana. Davant la reunificació d’Alemanya, Habermas proposa un patriotisme de la constitució per a equilibrar ambdós components. Aquest patriotisme constitucional consisteix en la creació d’un sentiment de pertinença a una comunitat fonamentat en l’adhesió als valors democràtics i el respecte als drets humans que recull la Constitució. No pot basar-se en la tradició o en la història, ja que tenen molt a prop el nazisme: en el cas alemany, fonamentar un nacionalisme recolzat exclusivament en la consciència nacional –en les dades que proporciona la història i la tradició- era especialment complicat. L’intent de superar les “dues dictadures alemanyes” propicien l’intent de creació d’una identitat política postnacional que es dissociï del rerefons d’un passat explicat en termes d’Història nacional i que es centri en el “contingut universalista d’una forma de patriotisme cristal·litzada al voltant dels principis de l’Estat constitucional democràtic”. Es parla de patriotisme per a recollir la consciència nacional; es parla de constitució per assimilar la mentalitat republicana.

De la mateixa forma que Habermas propugna una conjunció entre sobirania popular i drets humans per a establir un criteri de legitimitat política  –és a dir, una barreja de la irracionalitat latent en la tirania del nombre i de la racionalitat subjacent en el reconeixement de certs valors objectivats- es proposa aquí una construcció similar en la que s’alterna el que és emotiu i el que és racional com a parts indispensables per assolir una legitimitat del sentiment nacional. Es tracta d’harmonitzar la “nació nascuda” que opera d’element d’integració social i la “nació volguda” que actua com a factor de legitimació democràtica.

L’aparició en la Modernitat dels estats-nació demandaren un nou tipus d’adhesió i patriotisme, que és difícil de caracteritzar sense apel·lar al ‘sentiment’, com mostra la manera que té Habermas de presentar el ‘patriotisme constitucional’: el sentiment que haurien de tenir els ciutadans en una democràcia liberal de ser els creadors de la seva constitució.

Habermas creu en la possibilitat d’establir un patriotisme de la constitució a la República federal basant-se en la “disponibilitat a identificar-se amb l’ordre polític i els principis constitucionals” com a solució a la complicada formació d’una identitat alemanya que ha de prescindir de la referència al passat. El que proposa Habermas és construir un concepte de nació alemanya de rel politicista, en el sentit de lliure adhesió a certs valors. Consciència nacional i mentalitat republicana són els dos components per a conjugar la llibertat individual i la col·lectiva (el nacionalisme es deslegitima èticament quan, per excloent o per impositiu, es contraposa a la lògica inclusiva de la democràcia).

Aquesta presentació de les idees centrals del patriotisme constitucional en Habermas té a veure amb el fet que el patriotisme constitucional s’ha instal·lat en el debat polític espanyol, sobretot a partir d’una ponència del Partit Popular (XIV Congrés, 2002) i s’ha convertit en un concepte utilitzat per l’espanyolisme per clarificar i argumentar la seva postura davant la qüestió nacional. Per una banda, la referència a Habermas dóna autoritat a l’argument; per l’altra, és una construcció apta per a assolir una solució de compromís. L’al·lusió a la pàtria satisfà els desigs del nacionalisme espanyolista tradicional, i l’al·lusió a la Constitució dóna als nacionalistes espanyols més moderats el bàlsam per alleugerir el seu reaccionarisme, ja que la Constitució és sinònim directe de convivència, pluralisme, tolerància, etc.

La conjuntura històrica en la que va sorgir a Alemanya el patriotisme de la constitució era molt similar a l’actual situació espanyola. En ambdós països es plantejava la qüestió sobre la millor articulació nacional, i en els dos països el nacionalisme d’estat havia deixat una memòria de sang, de manera que intentar fundar una nació sobre el seu passat i la seva tradició era una temptativa gens idònia.

N’hi ha prou per a considerar Espanya una nació que ho digui el text constitucional? Què és el que no té en compte la visió del Partit Popular respecte el plantejament habermasià?

En primer lloc, la relació amb el passat que estableix la teoria de Habermas i la del Partit Popular no és la mateixa. El filòsof alemany  es posiciona entre el seguiment cec de la tradició i la moralització autocomplaent  servint-se de la memòria crítica. “No podem buscar-nos les nostres pròpies tradicions, però sí que hem de saber que està a les nostres mans decidir com podem prosseguir-les (…) atès que tota prossecució de la tradició és selectiva, i és precisament aquesta selectivitat la que ha de passar avui pel filtre de la crítica, d’una apropiació conscient de la pròpia història” afirma Habermas. Amb el patriotisme de la constitució la identitat col·lectiva troba els seus límits en els postulats d’universalització de la democràcia i els drets humans, però no es renuncia a la forma d’identitat nacional formada a través de la consciència històrica. “El mateix contingut universalista caldrà que sigui en cada cas assumit des del propi context històric i que quedi ancorat en les pròpies formes culturals de vida. Tota identitat col·lectiva, també la postnacional, és molt més concreta que el conjunt de principis morals, jurídics i polítics al voltant dels quals cristal·litza”. Així doncs, encara que el patriotisme constitucional ha de nodrir-se forçosament de l’herència de la tradició cultural -“les tradicions nacionals segueixen encunyant encara una forma de vida que ocupa un lloc privilegiat”- ha de canviar el punt central de la legitimació col·lectiva: ha de passar de la consciència i identitat nacionals a la universalització de la democràcia i dels drets humans. La clau de la memòria crítica parteix de la necessitat de passar comptes a la història i a la tradició. La tradició no adquireix legitimitat pel fet de transmetre’s generacionalment. La memòria és necessària, però no n’hi ha prou. No hi ha innocència en la mirada; és la forma de mirar la que determina tant allò que es mira com el lloc des d’on es mira. “La forma en què, en aquesta mirada retrospectiva a la història, veiem distribuïda la culpa i la innocència reflecteix també les normes segons les quals estem disposats (…) a respectar-nos mútuament”. En definitiva, els dos elements que conformen aquesta memòria crítica són la recuperació del passat –la memòria– i l’actualització del passat mitjançant una visió del conjunt –la crítica. En el cas espanyol, a l’hora d’afrontar la relació amb el passat –i això s’esdevé en el procés constituent de 1978– es prefereix l’oblit de la història més recent en nom d’una reconciliació nacional. La dreta espanyola prefereix construir el nou sentiment patriòtic amb base a l’amnèsia (el PP mai ha condemnat parlamentàriament el cop franquista, sempre s’ha oposat a una investigació sobre els assassinats comesos en la postguerra –cas Garzón). També es mutila la faceta crítica del pensament de Habermas, ja que davant la recuperació crítica del passat que proposa Habermas aquí ens trobem amb l’oblit crònic, amb el record interessat i acrític.

En segon lloc, el substrat real de la ciutadania en relació amb la qüestió nacional és antitètica en el cas d’Espanya i Alemanya. La realitat sociològica en la que s’inscriuen un i altre patriotisme és antagònica. A l’Alemanya prèvia a la unificació de 1989 existia un acord social sobre la necessitat d’unió al voltant d’una mateixa constitució –“una expressió inequívoca de la voluntat nacional de reunificació”. De fet, en un sentit estricte, a Alemanya no existia qüestió nacional, si per aquesta expressió entenem les discrepàncies que sorgeixen en un estat sobre què es considera una nació. Els desacords existents estaven relacionats amb el tipus d’unió, no amb la pròpia unió. A l’estat espanyol no existeix una voluntat unànime pel que fa a la unitat nacional. Que Espanya sigui una nació i que els ciutadans de l’Estat espanyol es considerin integrants d’aquesta nació –aquest era el pressupòsit sociològic a Alemanya- no és una idea que aquí es doni: la nació espanyola no suscita una adhesió tal que permeti parlar del consens ideològic necessari per a establir una consciència nacional comuna (i, segons Habermas, la consciència nacional opera de substrat de la mentalitat republicana). La unitat nacional no s’inclouria entre les significacions socials que consoliden i cohesionen la societat. En resum, mentre que a Alemanya la unitat nacional era un dels pressupostos de legitimació de tota acció política, a Espanya era, i és, un impediment d’aquesta legitimació.

En tercer lloc, l’articulació del patriotisme constitucional es concep de manera oposada en la versió de Habermas i en la del PP. I això per dos motius.

a) El primer motiu, pel diferent caràcter assignat a la voluntat en el procés de formació nacional i perquè el patriotisme constitucional habermasià fa servir el concepte de nació política i desemboca en la defensa d’un nacionalisme cívic. Per nació política cal entendre tota aquella nació que utilitza com a clau fonamental de construcció nacional la voluntat dels membres que la composen -i no tota aquella nació que parteixi de la preexistència d’un estat, com pretén la doctrina dominant. A la inversa, per nació cultural cal entendre tota aquella nació que es serveix d’elements objectius, aliens a la voluntat dels membres d’aquesta nació, per assolir la construcció de la nació –i no tota aquella nació mancada d’Estat i que aspiri a ell. La teoria de Habermas s’inscriu en la línia que incideix en la voluntat dels membres com a element determinant de la definició nacional. Si ens prenem seriosament la mentalitat republicana –l’element que serveix de legitimació democràtica a la nació– cal incloure la voluntat política dels membres de la nació. Cal que siguin “els ciutadans de la República Democràtica els qui decideixin en eleccions lliures si volen passar a formar part d’un futur Estat alemany unitari” i per això cal que “es concedeixi una oportunitat a qualsevol camí que els ciutadans de la República Democràtica vulguin emprendre per lliure decisió”. La voluntat esdevé la clau de volta de l’arc patriòtic habermasià.

El cas espanyol és l’antítesi del que preconitza Habermas. Tant en els debats constituents de 1978 que crearen l’actual concepció de la nació espanyola com en el text de la mateixa Constitució apareixen elements que anul·len l’operativitat de la voluntat dels ciutadans en la configuració de l’àmbit del que és nacional. Quan es va plantejar la possibilitat de reconèixer la plurinacionalitat de l’Estat espanyol i, per tant, el reconeixement del dret d’autodeterminació, aquells discursos que exaltaven les “empreses comunes”, “la voluntat de viure junts” o la “lliure voluntat dels pobles d’Espanya” es varen diluir i es varen quedar en pura fraseologia. La unitat de la nació espanyola semblava estar en perill amb l’entrada de la possibilitat del plebiscit i per això s’anul·la el concurs de la voluntat ciutadana: no es podia qüestionar que Espanya fos Una Nació. Per tant, la nació ja no es defineix de manera política sinó al marge de la voluntat dels associats. Espanya esdevindrà una unitat forjada per la Història, pel destí històric; és per tant irreformable. “Damos por sentado que España, como nación, existe antes de la Constitución. Para nosotros la nación como hecho relevante es derecho preexistente a la Constitución” declarava Gregorio Peces-Barba. “Y es claro que la Constitución no puede echar los cimientos o fundamentos al edificio que es España, porque España es una magnitud extensiva e intensiva que se sustrae a toda regulación constitucional. España era antes, y será después de esta Constitución, una entidad permanente” deia Miguel Herrero de Miñón. En definitiva, la nació espanyola existeix amb independència de la voluntat i l’acord humà, és un fet que, en la seva realitat i estructura, se’ns imposa. Quan es parla d’Espanya com a realitat històrica, de fet s’està dient “realitat inamovible”, “realitat natural” o “realitat necessària”. En conclusió, no es pot assimilar la concepció habermasiana de nació que dóna lloc al patriotisme constitucional amb la que s’ha consolidat a Espanya.

b) El segon motiu, és per com s’entén el concepte de constitució en la construcció “patriotisme de la constitució”. En el propi text constitucional és perceptible una mutació fonamental entre la teoria del patriotisme de la constitució que s’invoca i el que la Constitució de 1978 ofereix. Habermas s’alertava contra la possibilitat que “la força integradora de la nació es fes derivar d’alguna cosa donada prepolíticament”. Per a la mentalitat republicana, democràtica, és fonamental que la transformació dels afectes que sorgeixen de la consciència nacional de pertinença –els afectes “prepolítics– passin pel sedàs de la voluntat política dels ciutadans. I això es nega radicalment en el text de l’article 2 de la Constitució espanyola: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”.

Recordem que fou el 1812 quan es va definir, per primer cop, Espanya com a concepte sòcio-polític, com a imaginari que identifica unes persones: a la Constitució de 1812 s’hi diu que “la Nació espanyola és la reunió de tots els espanyols d’ambdós hemisferis”. És l’article primer del primer pacte social entre les persones que, sota el mateix Estat, es constituïen en ciutadans per a deixar enrere la condició de súbdits, ja que la nació espanyola, com diu l’article 2, “no és ni pot ser patrimoni de cap família ni persona”. Si mirem, ara, la Constitució de 1978, notarem que no s’hi especifiquen fronteres territorials, tot i que s’hi consideren immutables els límits existents el 1978, de manera que s’atura la història en establir a l’article 2 “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Entre 1812 i 1978 les fronteres han canviat tant que ni la “nació espanyola” és la mateixa, ni el nacionalisme que la sustenta s’organitza amb idèntics ingredients. Tanmateix, la paraula Espanya s’hi manté com a concepte immutable.

És una realitat pre-constitucional, essencialista, la que fonamenta la Constitució, i no a la inversa, és a dir, que la nació es fonamenti sobre la base de la llibertat de decisió ciutadana. És, doncs, la indissoluble unitat de la nació espanyola la que actua de marc prepolític que conforma el que és jurídic (fins i tot, es parla que la unitat de la nació és el límit implícit a la reforma constitucional). La voluntat dels membres de la nació no entra en joc: la indissoluble unitat nacional és prèvia i fonamentadora d’aquesta voluntat que, per tant, ja no és lliure –ja no és voluntat.

Quan s’afirma, doncs que “Espanya, amb l’acte constituent de 1978, va decidir ser una nació o una pàtria comuna” no és del tot cert; de fet, la Nació espanyola –concebuda com a substrat previ a la Constitució– va decidir ser una Nació espanyola o pàtria comuna.

Segons Habermas, el patriotisme de la constitució és una identificació comuna amb una comunitat històrica fundada sobre certs valors, però ha de tractar-se d’una comunitat els valors centrals de la qual incloguin la llibertat, individual i col·lectiva. Si això és així, com es pot dir que “en la Constitució de 1978 aquest patriotisme (…) està recollit i definit a l’article segon” si es nega als ciutadans la possibilitats de decidir lliurement  –d’exercir la llibertat– quina es vol que sigui la seva adscripció nacional?

La veritable democràcia pressuposa  l’existència del nacionalisme –de la consciència nacional en terminologia de Habermas– com a principi ontològic. Moltes investigacions actuals prescindeixen del tractament de la democràcia en la formació nacional i identifiquen com a nacionalistes aquelles formacions que impugnen la realitat estatal com a font de legitimació.

En l’article 2n de la Constitució espanyola no hi ha lloc ni per a la llibertat col·lectiva, ni per a la democràcia. Es podria parlar de veritable pàtria comuna si s’hagués establert un procediment en el qual les parts nacionals que són reconegudes per la mateixa Constitució, poguessin expressar la seva voluntat lliurement de pertinença al tot nacional (ens referim al dret d’autodeterminació rebutjat per la Cambra al·legant el consens assolit en l’article 2n). L’article 2n no pot ser fonament de cap patriotisme que tingui com a base el valor de la llibertat que, segons Habermas, és necessari per a poder parlar de patriotisme constitucional. A més, en el procés de redacció del article 2n  tampoc hi va haver autèntica llibertat en la seva elaboració, atès que va ser imposat –i redactat– pel poder militar.

Estem, doncs, davant d’un text en el qual no hi va intervenir la llibertat en la seva redacció i la redacció del qual no deixa lloc per a la llibertat. En canvi, segons el Partit Popular i el seu patriotisme constitucional, l’article 2n va ser “un gran pacte històric de la transició democràtica” que mostra “la voluntat de tots per a trobar un marc en el que puguem sentir-nos raonablement còmodes” [Piqué, J.  i San Gil, M. (pàgs. 2-4]. En “oblidar” la llibertat i la democràcia, presents en els plantejaments de Habermas, queda clar que la filiació del patriotisme constitucional espanyol cal cercar-lo en els corrents conservadors, tradicionalistes i feixistes. “Defensar la Constitució és defensar els Estatuts d’Autonomia (…); defensar els Estatuts d’Autonomia és defensar amb totes les seves conseqüències la idea d’Espanya” [Piqué, J.  i San Gil, M., pàg. 3]. “Constitució, Espanya i llibertat (…) són termes sinònims” [pàg. 6]. La defensa de la constitució es fa passar, doncs, per la defensa d’un article 2n que representa la impossibilitat d’articular democràticament la qüestió nacional en l’Estat espanyol. L’article 2n impedeix el concurs de la llibertat ciutadana i impossibilita arribar a una solució democràtica a l’articulació nacional de l’estat. Sense el reconeixement del dret d’autodeterminació no es pot parlar ni de procediment discursiu, ni de llibertat, ni de tolerància.

En l’articulació del patriotisme de la constitució de Habermas i en la seva versió espanyola no només existeix una diferència fonamental en el paper que s’atorga a la voluntat ciutadana, sinó també en el mateix concepte de constitució que es fa servir. Quan Habermas parla de la constitució com a focus del patriotisme es refereix als postulats d’universalització de la democràcia i dels drets de l’home que es troben en les constitucions occidentals. Si hi ha alguna cosa que ha d’unir als ciutadans de manera emotiva, si hi ha alguna cosa que ha de lligar-los en la defensa de la seva comunitat, això haurà de ser, primordialment, producte dels principis universals, dels procediments i dels drets abstractes recollits en la constitució. Així doncs, la constitució es concep com el refugi de la mentalitat republicana que assegura que els motius de cohesió sorgits en principi de la consciència nacional es depurin mitjançant un gresol universalista. La constitució és sinònim de valors substantius, de reconeixement dels drets humans com a nucli bàsic d’unió, i de procediments discursius que facin possible la democràcia. El patriotisme de la constitució habermasiana està basat en una “identitat nacional fundada en la lleialtat comuna amb els procediments democràtics i amb els drets fonamentals”. Per contra, en el patriotisme constitucional hispà, la constitució de la que es parla equival no a cap valor substantiu, sinó al document formal. No es considera la constitució com a punt d’encontre de la mentalitat republicana, sinó que es parteix de la constitució per a generar una consciència nacional –espanyolista. El concepte de nació que s’ha constitucionalitzat no és producte d’una decisió voluntària dels seus ciutadans, sinó reflex d’una unitat preexistent a la formació de la voluntat ciutadana. Per això, el patriotisme que emani d’aquesta visió –que és antivoluntarista, culturalista i prepolítica– serà tot el constitucional que es vulgui, però no serà democràtica, en el sentit pregon de voluntat participativa.

Joan Campàs Montaner

Aura digital

Bibliografia

  • Aróstegui, Julio, “El estado español contemporáneo: centralismo, inarticulación y nacionalismo”, Revista de Historia Contemporánea [Bilbao], núm. 17 (1998), pàg. 31-57.
  • Bastida, Xacobe (1998), La nación española y el nacionalismo constitucional. Barcelona. Ariel. 240 pàgs.
  • Xacobe Bastida: Otra vuelta de tuerca. El patriotismo constitucional español y sus miserias, en línia.
  • Habermas, J. (1989), Identidades nacionales y postnacionales. Madrid. Tecnos. 121 pàgs.
  • Habermas, J. (1992), La reconstrucción del materialismo histórico. Madrid. Taurus Ediciones. 5ª ed. Col. Ensayistas, 190. 320 pàgs.
  • Habermas, J.(1993), Ciutadania política i identitat nacional. Barcelona. Universitat de Barcelona, Publicacions i Edicions. Col. Actes universitaris, 10. 117 pàgs.
  • Habermas, J. (1997), Más allá del estado nacional. Madrid. Editorial Trotta. 192 pàgs.
  • Habermas, J. (1998), Facticidad y validez: sobre el derecho y el Estado democrático de derecho en términos de teoría del discurso.  Madrid. Trotta, 696 pàgs
  • Habermas, J. (2000), La constelación postnacional. Barcelona. Paidós. Col. Paidós biblioteca del presente, 11. 218 pàgs.
  • Habermas, J. (2004), La inclusión del otro. Estudios de teoría política. Barcelona. Paidós. Col. Paidós básica, 98. 258 pàgs.
  • Lacasta-Zabalza, José Ignacio: Tiempos difíciles para el patriotismo constitucional español. En línia.
  • Mouffe, Chantal (2003), La paradoja democrática. Barcelona. Gedisa. 160 pàgs.
  • Mouffe, Chantal (1987), Hegemonía y estrategia socialista: hacia la radicalización de la democracia. Madrid. Siglo XXI. 232 pàgs.
  • Mouffe, Chantal (1999), El retorno de lo político: comunidad, ciudadanía, pluralismo, democracia radical. Barcelona. Paidós Ibérica. Col. Paidós estado y sociedad, 69. 208 pàgs.
  • Chantal Mouffe: Per una política d’identitat democràtica. Conferència impartida en el seminari Globalització i diferenciació cultural, 19-20 març 1999 MACBA-CCCB. En línia.
  • Nussbaum, Martha C. (1999), Los límites del patriotismo: identidad, pertenencia y “ciudadanía mundial”. Barcelona. Paidós. Col. Paidós estado y sociedad, 67. 188 pàgs.
  • Piqué, J.  i San Gil, M. (2002), El patriotismo constitucional. Ponencia presentada en el XIV congreso del Partido Popular, 22-25 enero del 2002.

Un comentari a “Per què el PP utilitza la Constitució contra les propostes sobiranistes?, o de com es pot manipular el patriotisme constitucional de Habermas

  1. Interessant i exhaustiu post!

    Hi afegiria un aspecte psicoanalític, el de la creixent consciència de subjecte a partir de la qual es generen metàfores per explicar la desafecció nacional com la del “matrimoni-divorci”, entenent les relacions estat-ciutadania en termes d’individus que es relacionen en un mateix nivell, cosa que fa evident la necessitat de desestructurar les construccions verticals i de dur el debat a un imaginat joc d’iguals (fins i tot a reduir-lo a un il·lusori tu i jo).

    Trobo interessant, en aquest sentit, la tesi de Jessica Benjamin (Bonds of love, 1988) on exposa que els nivells de domini-submissió estan relacionats amb la capacitat d’equilibrar la tensió inherent als individus entre afirmació i reconeixement. Així doncs, a major capacitat de sostenir aquesta tensió, major equilibri en les relacions interpersonals. Paradoxalment, el subjecte que més bé suporta aquesta tensió és el que es demostra menys vulnerable a sofrir instints de domini o submissió.

    Aplicaria la tesi de Benjamin a les relacions ciutadania-estat: com més capacitat de suportar la tensió, més demanda de democràcia i d’automonia. A menor capacitat, més tendència a buscar l’aixopluc en estructures d’estat com més denses millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*