Espanya, en què és diferent?

22 Març, 2013

«Son españoles… los que no pueden ser otra cosa»[1]

Antonio Cánovas del Castillo, 1876 (en la redacció de l’article 1 de la Constitució)

Segons el darrer informe PISA (Programme for International Student Assessment) de l’OCDE, Espanya ocupa, en educació, el lloc 26 dels 34 països analitzats i, alhora,  és líder en atur amb el 26,6 % a finals del 2012. És aquest el fet diferencial d’Espanya respecte els països de l’eurozona? De fet, aquestes dades en serien més aviat una conseqüència. Podem rastrejar-ne l’origen?

Durant el franquisme va aparèixer l’eslògan turístic «Spain is different» per a promocionar la diversitat paisatgística i l’exotisme. Potser val la pena retenir en què, de què i de qui és diferent. Per esbrinar-ho, podem seguir a Álvarez Junco, i jugar al joc de les similituds i les diferències.

Durant l’Antic règim

1. Inicialment, el procés de construcció de la identitat nacional espanyola, és similar al de França i Anglaterra en el sentit que va pivotar al voltant de dos eixos: la monarquia i la religió (diferent fou el cas dels principats alemanys o les ciutats-estat italianes o flamenques). Tanmateix, s’observa d’entrada un endarreriment: el procés espanyol comença amb els Reis Catòlics els quals van «agregar» però no «unificar» la fragmentació política anterior; per contra, ja es pot parlar d’una monarquia francesa des de l’Edat Mitjana. És similar al cas anglès, amb l’agregació de Gal·les i Escòcia entre el segle XIV i el XVIII, i la gran fragmentació inicial també té similituds amb els casos alemany, italià i flamenc.

Primer fet diferencial: l’existència de moltes situacions d’excepcionalitat i autogovern dins dels regnes i senyories del territori peninsular, superior a la d’altres països.

2. La monarquia dels Reis Catòlics (nom donat pel papa Borgia, Alexandre VI, després de conquerir Granada) actuava com les corones francesa i anglesa: acaparar recursos econòmics i poder per fer front a prínceps externs i tensions internes. Cap de les tres monarquies era un «estat modern» (centralitzat, homogeni, amb pressió fiscal similar entre els súbdits). Però la necessitat d’homes i recursos per les constants guerres va afectar de manera desequilibrada als diferents territoris peninsulars: Castella en fou la víctima principal (despoblament, declivi industrial al segle XVI…)

Segon fet diferencial: els regnes perifèrics van intentar preservar els seus privilegis davant la voracitat fiscal reial, cosa que accentuava les situacions d’excepcionalitat .

3. La religió esdevingué la referència cultural bàsica del conjunt humà dominat per aquesta estructura de poder. La impremta va afavorir la difusió de lectures bíbliques i la pugna teològica, creant zones d’homogeneïtat cultural (llegien en la mateixa llengua i ho interpretaven de manera similar). També en el cas espanyol la religió va tenir molt pes en la formació de la naixent identitat cultural, però aquí va tenir poc impacte la reforma protestant i les autoritats varen prohibir la lectura de la Bíblia en llengua vernacla. A això cal afegir la «neteja ètnica» (expulsió de jueus i musulmans entre 1492 i 1502), la creació del Tribunal de la Inquisició, la política propapista de Carles V i successors, l’expulsió dels moriscs per Felip III…

Tercer fet diferencial: ser espanyol volia dir ser catòlic, apostòlic, romà i «cristià vell», identitat creada no amb la participació de la població sinó per la imposició de la monarquia i la submissió als dictats dogmàtics d’una autoritat. El catolicisme fou l’ingredient imprescindible de la identitat col·lectiva i l’Església la seva protagonista, la funció de la qual no era crear «espanyols» (membres d’una nació) sinó «catòlics» (membres d’una comunitat de creients).

4.  El preludi de les nacions de l’Edat Moderna estava basat, a més de la religió, en la construcció d’una imatge de singularitat cultural (funció duta a terme per la història i la literatura). Per a la creació d’una consciència nacional espanyola trobem la Historia general de España de Juan de Mariana, del segle XVI, i pel que fa a la llengua, el castellà era la llengua parlada per 2/3 de la població en temps de Felip V, llengua també de les elits polítiques i culturals. El castellà, doncs, dominava en la monarquia hispànica tant com l’anglès i el francès en la britànica i la gala i, probablement, amb més homogeneïtat perquè la separació entre variants regionals o de classe social era menor.

Quart tret diferencial. El desinterès de la monarquia per a imposar el castellà on es parlaven altres llengües i la glorificació de les gestes militars i de la «veritable fe» en lloc de la llengua i la literatura castellanes no va ajudar en la constitució d’una singularitat cultural espanyola.

5. També cal considerar en la formació d’una identitat lligada a la monarquia, l’existència d’un imperi. En el cas de l’espanyol, l’imperi s’havia format per atzar: el “descobriment” de Colom i l’herència dels Reis Catòlics als Habsburg. Ambdós fets i l’hegemonia europea resultant, van originar una consciència de monarquia providencial i, de retruc, de poble elegit. Fins aquí, típic de les diverses monarquies. Però, en el cas espanyol, la sensació de superioritat va ser substituïda per la de decadència, amb el final de l’hegemonia a Europa, curiosament no compensada per la continuïtat de les colònies americanes (l’eurocentrisme va relegar a un segon lloc les gestes americanes). A això cal afegir la mala imatge del poder espanyol (la «Llegenda negra») i, de retruc, del poble espanyol: crueltat, fanatisme, ignorància, culte a la noblesa de sang en lloc del treball productiu, en resum, absolutisme i intolerància estaven lligats al que és «espanyol». I això va comportar una contradicció quan les elits espanyoles varen intentar modernitzar la monarquia (imitant, sobretot, el model francès) a partir del 1700: volien imitar les monarquies europees però preservant la identitat político-cultural espanyola la qual, precisament, era ridiculitzada per aquestes monarquies com a nobiliària, absolutista i monolíticament catòlica,  que, a més, negaven el valor de les aportacions espanyoles a la cultura europea.

Cinquè tret diferencial. L’orgull i la superioritat de sentir-se espanyols va donar, aviat, pas a la sensació de declivi i decadència. I va sorgir la idea de la diferència, de la «anormalitat», tan angoixant i obsessiva per a les elits modernitzadores. Espanya començava a ser «diferent».

De tot plegat se’n poden treure unes primeres conclusions:

1. la identitat elaborada al llarg dels segles XVI al XVIII havia estat assumida per les elits polítiques i culturals de la monarquia, però amb contradiccions i límits:

• aquesta consciència es reduïa als cercles cultes i cortesans; entre el poble dominava la lleialtat al rei, la religió i la identitat local

• aquesta consciència no tenia res a veure amb un sentiment nacionalista modern atès que no incloïa la referència a la sobirania del grup humà sobre el territori

2. la manca d’institucions representatives del regne va anar distanciant Espanya tant d’Anglaterra com de França. Aquí no existien ni unes elits socials ni unes institucions que se sentissin legitimades per enfrontar-se al rei en nom del conjunt, del regne.

3. Al voltant de la monarquia espanyola s’havia generat una identitat col·lectiva que hagués pogut servir de base per a construir una nació moderna. Però, l’excessiu pes de la monarquia, l’omnipresència de l’Església i la manca d’institucions representatives atorgaren un tret diferencial a aquest procés, posat en marxa al segle XIX.

Durant el procés de revolució burgesa (segle XIX) 

El punt de partida és la Guerra Peninsular o Guerra de la Independència (o Guerra del Francès) del 1808. Un període bèl·lic caracteritzat pel fet que l’escenari era el propi territori (fet gens habitual en una potència colonial), per anar contra França (l’aliada secular) i tenir a Anglaterra com aliada (l’enemic secular), amb la família reial fora del territori, i el poble,  actuant al marge de les elits, organitzat en juntes que desembocaren en una Junta Central i a la convocatòria de les Corts a Cadis que declararen la sobirania nacional.

Comença una nova cultura política, la dels liberals (similar a la dels revolucionaris anglesos i francesos): es proclama la sobirania nacional, la divisió de poders, els límits al poder reial, l’eliminació de privilegis nobiliaris, i s’elabora una mitologia històrica d’una Edat Mitjana idealitzada on els espanyols havien estat lliures i independents, impulsant la nacionalització en termes espanyols: s’enfronten a l’absolutisme en nom de la nació espanyola. Fins aquí, plenament homologable a altres revolucions europees.

Trets diferencials del liberalisme espanyol:

1. El monolitisme catòlic (veure l’article 12 de la Constitució de Cadis)

2. El populisme: confiança en l’acció espontània de les masses (fidel reflex de l’actitud romàntica) i, de retruc, desconfiança envers les normes i institucions i tendència a «echarse al monte» i alçar-se en armes. Aquests trets del liberalisme seran monopolitzats després per l’absolutisme i pels carlins.

3. El projecte modernitzador dels liberals no tenia el suport de la monarquia (com tingueren els il·lustrats, que els protegia dels conservadors): el rei i l’església s’oposaven a les reformes. Només podien comptar amb les elits intel·lectuals i funcionarials i d’un sector dels militars –ciutadans normals havien esdevingut oficials arran el conflicte napoleònic. Els conservadors mobilitzaven utilitzant la vella retòrica religiosa i la nova mitologia nacionalista.

4. S’ìntenta reelaborar una cultura en termes nacionals [la Historia General de España de Modesto Lafuente, la música “espanyola” –Turina, Granados, Albéniz–, excavacions a Numància, l’estil “espanyol en pintura, arquitectura…] i es fonamenta una creença en un caràcter, una forma de ser espanyols, ratificada per l’estereotip romàntic (muntanyes escarpades, salvatgisme dels habitants, apassionament de les dones –la Carme de Mérimée, carreteres nefastes, bandolers, manca de salons i tertúlies cultes) que elogiava aquests trets com a autèntics i fidels a la pròpia identitat.

Però ben aviat, Espanya es va anar allunyant de la via liberal i industrial, de la secularització i de l’obertura del sistema polític a la participació popular, accentuant les diferències amb Gran Bretanya i França.

Amb quines dificultats es va trobar l’afiançament de la identitat espanyola? Quins foren els trets diferencials espanyols?

1. La inestabilitat política (durant el segle XIX es donaren uns 200 pronunciaments militars) amb canvis constants: d’absolutisme a liberalisme, de monarquia a república… era impossible consolidar símbols polítics compartits per tothom: bandera, himne, festa nacional… n’hi havia dues o tres versions

2. Pèrdua sobtada de rang i presència internacional: des del període napoleònic, Espanya no va participar en cap esdeveniment important europeu, ni en les dues guerres mundials: havia desaparegut de l’escena. La causa? La pèrdua del domini colonial precisament en el moment en què Europa construïa els seus imperis. La manca de recursos que això va comportar no va poder ser compensada per la fiscalitat interior. El deute esdevingué crònic i aclaparador. L’Estat no podia proporcionar serveis culturals, ni crear un exèrcit mínimament eficaç. Tot plegat esdevingué un factor debilitant del procés de construcció nacional.

3. Un procés nacionalitzador mancat d’objectius definits. Els nacionalismes són construccions culturals que poden servir per a modernitzar l’economia o la societat o, pel contrari, per a mantenir les tradicions; per a formar unitats polítiques, o per a fragmentar imperis multiètnics… el procés nacionalitzador espanyol va quedar estancat a mitjan segle XIX.

4. Per als conservadors –que dominen la quasi totalitat del segle XIX amb breus parèntesis progressistes– la nació era una de tantes novetats revolucionàries. Vivien al marge de la nació: la història no la protagonitzava la nació sinó la cristiandat. Els carlins, per exemple, que reaccionaven contra tot intent d’estrangeritzar Espanya, eren “espanyolíssims”, cosa que no vol dir nacionals o nacionalistes: defensaven les estructures de poder de l’Antic règim i les tradicions heretades, sobretot el catolicisme. La dreta espanyola va seguir ancorada en la religió i la tradició, al marge de la nació.

5. L’apropament entre catolicisme i nació prové de Jaume Balmes i dels neocatòlics (recordem el títol dels diaris: La Nación, El Pensamiento Español). Però la nació espanyola que defensaven era idèntica al catolicisme

6. Quan la nació, juntament amb la propietat privada, la família, la religió  i l’ordre, esdevingué, finalment, un principi fonamental de la política (durant el Sexenni Revolucionari de 1868), va aparèixer l’amenaça de l’obrerisme internacionalista. Existia, doncs, un objectiu polític: la contrarevolució. El nacionalisme liberal  va perdre força i s’imposà el nacionalisme conservador amb els corresponents homenatges a Santa Teresa, Murillo, Calderón, la conversió d’Espanya al catolicisme Amb Recaredo… La manca de protagonisme internacional, la pèrdua de les darreres colònies (1898), les convulsions internes…, va generar una imatge molt negativa de la pròpia identitat col·lectiva, una idea pessimista del país (radicalment diferent del que s’esdevenia a França o a la Gran Bretanya), i molta literatura sobre el «problema español». La derrota a la guerra cubana va destruir l’autoimatge heretada, i la passivitat popular davant la derrota va ser interpretada com un símptoma de la «degeneración de la raza».

7. Calia regenerar el país. Es va impulsar la industrialització del país, es varen crear escoles, carreteres, embassaments per a la irrigació i producció d’electricitat, es va produir una intensa urbanització amb el consegüent sorgiment d’una cultura laica i moderna, emancipada de rectors i cacics, els plans educatius fomentaven el patriotisme…, però fou massa tard: ja havia sorgit el mite de la revolució social, de la construcció d’una societat justa i igualitària (socialisme, anarquisme, comunisme), i guanyaven força els nacionalismes català i basc que tenien el suport de les seves respectives esglésies. L’internacionalisme proletari i els nacionalismes perifèrics foren dos dels problemes amb els que s’hauria d’enfrontar la II República. Però les seves reformes varen topar amb els que defensaven la identitat tradicional i les creences religioses, I foren aquests els que guanyaren la Guerra Civil., un conflicte que fou, també, l’enfrontament de les dues versions de la nació que venien del segle XIX: la liberal, laica i progressista, i la catòlico-conservadora. I foren aquests darrers, els vencedors de la guerra, els qui s’apropiaren de l’adjectiu «nacional».

8. Guanyada la guerra, s’inicia una etapa d’intensa nacionalització de masses i un allau de propaganda patriòtica: festes nacionals, creus dels caiguts, desfilades, himnes, campaments juvenils, pel·lícules, còmics…, però era massa tard i, sobretot, aquella campanya de nacionalització estava mancada de capacitat i voluntat integradora. A la nova Espanya només hi cabia allò que era nacional conservador. Fou una forma d’implantar una identitat nacional brutal, recolzada en la força i la repressió. Es nacionalitzava a cops de «tienes la lengua sucia, habla la lengua del Imperio».

9. A l’exili es va seguir discutint sobre l’essència d’Espanya (Sánchez Albornoz i Américo Castro), amb pressupòsits ja obsolets pels joves intel·lectuals, al temps que els nacionalismes basc i català guanyaven prestigi pel seu enfrontament i oposició al règim franquista, i «lo español» s’identificava amb la dictadura, el subdesenvolupament i la repressió, enfront de la democràcia i la modernitat que representaven aquests nacionalismes perifèrics.

10. Durant la Transició va esclatar un festival d’identitats locals o regionals que feien tot el que podien per distanciar-se de «lo español» i treure’n profit d’un procés de descentralització. Zones on mai havia existit consciència nacionalista (la Rioja, Murcia, Cantabria…) es distanciaven del franquisme cercant una arrels i un passat cultural que permetés definir-se com a nacionalitat oprimida per «España». I la Constitució de 1978 va haver de reconèixer un règim descentralitzat basat en «comunitats autònomes». Ara Espanya és una unitat «indissoluble» amb tot de «nacionalidades» al seu interior.

Actualment, no és tant diferent de la situació política d’altres estats de l’eurozona o del món. El problema és que sempre ha arribat massa tard. I aquest és, potser, el seu tret més diferencial. Potser per això estem en el 26è lloc de l’Informe PISA i en el primer de l’atur europeu.

Joan Campàs Montaner

Aura digital

José Alvarez Junco[1]: “España: El debate sobre la nación”, pàgs. 29-64., del llibre de Nigel Towson (dir.) (2010) ¿Es España diferente?. Madrid. Taurus. (Col. Taurus historia). 300 pàgs.


[1] José Álvarez Junco és director del Departament d’Història del Pensament i dels Moviments Socials i Polítics de la Universitat Complutense de Madrid, va dirigir (1992-2000) la càtedra Príncipe de Asturias del Departament d’Història de la Universitat de Tufts de Boston i el seminari d’Estudis Ibèrics del Centre d’Estudis Europeus de la Universitat de Harvard.


[1] Citat a Andrés Guijarro Mayor: «Reflexiones históricas y socioculturales sobre la crisis del fin del siglo XX», a Religión y cultura (Madrid), XLIII (1997), pàg. 583.

Sobre l'autor

Comentaris

Deixa un comentari