Espai i modernitat: propietats, presons i fronteres (o una història del filferro espinós)

Reviel Netz, historiador i filòsof de la ciència de la Universitat de Stanford, va publicar ja fa alguns anys el llibre Barbed Wire: An Ecology of Modernity (Middeltown, CT: Wesleyan University Press; 2004) que acaba de ser traduït al castellà (Alambre de Púas: Una ecología de la modernidad. Buenos Aires: EUDEBA; 2013; traducció a càrrec de Jaume Sastre). El llibre comença així:

“Sobre la superfície bidimensional de la terra, traci línies a través de les quals el moviment s’ha d’impedir i tindrà un dels temes clau de la història. Amb una línia tancada (és a dir, una corba que encercla una figura) per impedir el moviment de l’exterior de la línia cap el seu interior, n’obtindrà la idea de propietat. Amb la mateixa línia, però per impedir el moviment des de l’interior cap a l’exterior, n’obtindrà la idea de presó. Amb una línia oberta (és a dir, una corba que no encercla cap figura) per impedir el moviment en qualsevol de les dues direccions, n’obtindrà la idea de frontera. Propietats, presons i fronteres: l’espai entra a la història per impedir el moviment” (p. xi).

sl20fo10
Per tal que aquestes línies – entitats abstractes – puguin exercir la seva funció, cal implementar-les físicament mitjançant diferents dispositius tècnics. Un mur o una paret acostumen a ser instruments útils per impedir el moviment de forma gairebé absoluta; les tanques el fan difícil, però no impossible. Les inscripcions simbòliques, que apel•len a normes o hàbits socials, també poden funcionar. En tots els casos, però, cal exercir una coerció basada en la força física, actual o potencial, donat que el que es mou són cossos (humans o animals) i per impedir el seu moviment cal afectar-los d’alguna forma.

Aquest llibre és la història d’un dels artefactes més utilitzats en la història recent per impedir el moviment dels cossos animals: el filferro espinós. En sintonia amb les tendències recents més innovadores en la historiografia de la tecnologia, Netz no se centra únicament en el procés d’innovació i desenvolupament sinó, per sobre de tot, en els usos de la tecnologia, en les pràctiques on esdevé peça clau, i en els seus vincles heterogenis.

Estem acostumats a pensar la modernitat com l’era de la mobilitat: des del segle XIX hem vist l’emergència i consolidació de noves i més sofisticades formes de transport (el tren, els vaixells de vapor, l’automòbil, l’avió,…) però la tesi de Netz que és les tecnologies per impedir el moviment són, de fet, més fonamentals i més importants. Els transport ferroviari requereix, per exemple, la restricció de l’accés a les estacions i en molt casos a les vies. Les tanques, murs i altres sistemes de control de la mobilitat acompanyen sempre les grans vies de connexió i transport, des de les autopistes als aeroports.
1389.4 Holocaust A
Netz ens demostra, en una obra excel•lent i magníficament escrita, com la modernitat suposa i es recolza en l’eclosió dels sistemes de control massiu del moviment. I el primer d’ells es basa en un artefacte relativament senzill però que explota sàviament un fet primari: el ferro permet infligir dolor sobre la pell dels animals de forma barata i efectiva. El llibre explica de forma detallada amena i molt intel•ligent el recorregut sinuós del filferro espinós, des de la seva aplicació inicial per controlar el moviment de les vaques a les Grans Planes dels EEUU a finals del s. XIX, fins els Gulags de la URSS en la dècada dels 50 del s. XX, on va ser utilitzat per confinar milions de persones, passant per la guerra dels Boers (on s’inventa el camp de concentració), la Primera Guerra Mundial o els camps d’extermini nazis.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Comentaris, Ressenyes i s'ha etiquetat en per Eduard Aibar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Quant a Eduard Aibar

Eduard Aibar és professor als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup de recerca sobre Administració i Democràcia Electrònica (GADE) de l' Internet Interdisciplinary Institute de la UOC. Imparteix docència sobre estudis de ciència i tecnologia i sobre disseny de la recerca en el grau d'Humanitats i en el Màster i Programa de Doctorat sobre Societat de la Informació i del Coneixement. Ha publicat nombrosos treballs sobre la interacció entre el desenvolupament cientificotecnològic i el canvi social i organitzatiu en àmbits com l' eGovernment, l'urbanisme o Internet. Actualment lidera un projecte de recerca sobre la relació entre ciència i producció col·laborativa (peer production); en concret el projecte explora la percepció, actitud i pràctiques del professorat universitari respecte Wikipedia. És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona. És especialista en estudis de ciència i tecnologia (STS, Science & Technology Studies). Ha estat professor associat al Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, investigador postdoctoral al Maastricht Economic and Social Research Institute on Innovation and Technology (MERIT, Universiteit Maastricht, Països Baixos) i a la Universitat de Salamanca. Ha estat Vicerector de Recerca de la UOC, director del Internet Interdisciplinary Institute, director del programa de doctorat en Societat de la Informació i del Coneixement, president de la Comissió de Doctorat de la UOC i membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*