Itinerari-seminari per Barcelona

En el marc del projecte Catalunya, laboratori d’Humanitats, el dissabte 19 d’octubre es va  realitzar l’itinerari-seminari L’espai públic a Barcelona, amb els 54 inscrits a l’activitat.

drac_Nagel

El primer seminari (a tocar el drac d’Andrés Nagel a la plaça dels Països Catalans de Barcelona) va girar al voltant de la següent qüestió: com l’art pot ser un element d’integració, de (re)significació, de creació d’identitats i de socialització de l’espai públic. Per a desenvolupar aquesta pregunta ens varem centrar en tres eixos:

  1. les diferents tipologies del centre urbà: àgora – fòrum – església – plaça del mercat – bancs i grans superfícies comercials
  2. les funcions de l’escultura en un espai públic
  3. la crisi de la ciutat

I ho varem concretar en el comentari sobre la Plaça dels Països Catalans, exposant les idees contingudes en el material accessible a http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/Pla%E7a%20dels%20Pa%EFsos%20Catalans.pdf

Ens varem translladar, amb metro, a l’església de sant Pau del Camp on es varem plantejar com l’arquitectura codifica una determinada estructura política i social. Tres temes es varen tractar, els apunts dels quals es poden trobar a                      http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/SantPaudelCamp.pdf

  1. l’evolució de l’espai de la llar: de la casa mesopotàmica al claustre dels monestirs i la façana medieval
  2. la correspondència espai interior – volums exteriors
  3. aspectes formals de l’art romànic: de la volta d’arestes a la volta de creueria

Després de travessar el Raval, ens varem aturar al Pla de l’Os, just davant del portal de la Boqueria (on hi havia les portes que el comte Berenguer IV havia fet portar d’Almeria com a trofeu de guerra) i molt a prop d’on havia nascut Joan Miró, i tot contemplant com la multitud trepitja la ceràmica de Miró, i reprenent temes de la crisi de la ciutat, observàvem com, de vegades, es dilueix la funció de l’art del carrer enfrontat amb la publicitat. La següent parada va ser la plaça Reial, de la qual es va destacar, com consta en els apunts de http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/Pla%E7aReial.pdf:

  1. l’origen de moltes places de Barcelona en la desamortització del 1835
  2. l’academicisme del seu arquitecte, Francesc Daniel Molina

Arribats a la plaça sant Jaume, ubicats en la intersecció del cardo i el decumanus, i atès que el tema central d’aquest itinerari són els processos d’integració i socialització derivats de la monumentalització de l’espai públic, es van plantejar les grans línies de l’actual crisi de l’estat-nació, amb referències:

  1. al patriotisme constitucional de Habermas i al per què es pot afirmar que l’ús per part del PP de la Constitució espanyola és feixista
  2. al per què Catalunya no encaixa amb Castella
  3. a Espanya com exemple de la crisi de l’estat-nació

Santa Maria del Mar va ser la propera parada, de la qual es varen subratllar les diferències entre el gòtic internacional i el gòtic català, i el què poden significar aquestes diferències, considerant l’art com una interfície entre nosaltres i la societat que va produir l’obra estudiada.

I no podíem passar per alt el Fossar de les Moreres, on fàcilment s’hi sintetitzen molts dels temes presents en aquest itinerari-seminari, en particular, la monumentalització de l’espai públic, el seu simbolisme i la creació d’identitats. Una de les qüestions cabdals que s’hi varen formular: és possible una història nacional sense mites? I un cop més es va reivindicar la lectura del llibre Núria Sales (1984). Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Barcelona. Empúries. (Col. Biblioteca universal Empúries, 13 ). 224 pàgs., una ressenya del qual es troba en un post del blog d’Humanitats, La guerra de Successió com a guerra civil catalana.

Finalment, el darrer indret d’aquest itinerari que ens ha portsat del segle XI fins el 1983, ha estat el fris de Picasso del Col·legi d’Arquitectes, on hem tornat a plantejar els aspectes centrals de l’art al carrer i com Picasso sap traslladar, en forma d’esgrafiat, la idea d’una Barcelona urbana i mediterrània.

Es pot accedir a un article de conjunt sobre el tema d’aquest itinerari-seminari fent clic a L’art al carrer com a factor de socialització.

Joan Campàs   Aura digital

4 comentaris a “Itinerari-seminari per Barcelona

  1. Gràcies per l’enriquidor seminari, varem passar un dissabte molt amè i profitós.
    On em vaig quedar sense reaccionar, i em fa vergonya, va ser a Plaça Sant Jaume, li voldria fer unes reflexions posteriors:
    Tan sols comentar-li que una democràcia per poder ser feixista ha de deixar de ser democràcia. Almenys això diuen els politòlegs. (Espanya no crec que tingués gaires problemes per superar qualsevol dels mètodes d’estudi sobre això, el de Przeworski, Cheiub, Boix o Epstein i el seu Polity IV) També fer notar el meu total desacord amb les afirmacions sobre lo democràtic del sistema nacionalsocialista i de totes les seves polítiques. És cert que Hitler va arribar al poder en unes eleccions democràtiques però tan sols controlava el 34% del parlament. En les posteriors va arribar al 44% després d’incendiar el Reichtag, va canviar la constitució i va instaurar un règim totalitari. Així doncs el sistema nacionalsocialista i les seves polítiques eren un règim totalitari que res té a veure amb la democràcia.
    L’autoritarisme o les majories absolutes no són motiu suficient per adjectivar la democràcia de feixista. (Caldria que es donessin diverses característiques alhora tal i com va definir-ho Payne)
    La democràcia espanyola és perfectible, té moltes mancances i de ben segur en el moment en què estem caldria regenerar-la i reorientar-la. Jo estaria a favor d’una democràcia representativa (amb llistes obertes, control independent dels partits, etc) que es fes càrrec de governar el dia a dia durant el seu mandat d’acord a allò pel què s’ha presentat i que per decisions a llarg termini o que afectin a futures generacions es fessin referèndums vinculants. Potser així cercant un entremig, virtut aristotèlica, podríem intentar superar allò de negatiu que tenen la lògica representativa i la lògica participativa.
    Estic cercant el documental que ens va recomanar. Tan sols fer-li notar també que part de les polítiques que va desenvolupar Attlee tenen la paternitat intel·lectual en la figura de Beveridge, economista i polític britànic del partit liberal, pare ideològic del Welfare State. (No cal confondre liberals amb neoliberals) Així doncs l’aplicació de les polítiques eren socialistes però la paternitat liberal.

    Moltes gràcies professor, espero poder anar a altres sortides.

  2. Només puntualitzar que aquest comentari s’ha d’emmarcar en el context de l’article de Josep Fontana: La deriva nazi del Partido Popular (s´hi pot accedir des de http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/deriva-nazi-del-partido-popular-2336761), que ja s’havia comentat amb anterioritat, així com del post publicat al blog d’Humanitats, És l’Espanya actual un exemple de la crisi de l’estat-nació?, al que s’hi pot accedir des de http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/03/14/es-lespanya-actual-un-exemple-de-la-crisi-de-lestat-nacio/, on es reflexiona sobre la legitimitat democràtica a partir de referents com ara la democràcia radical de Chantal Mouffe o el patriotisme constitucional de Habermas.
    Només recordar que Stanley Payne ha dit, entre altres que «El proceso al franquismo “no puede responder a la decisión unilateral y arbitraria de un solo juez que proclama anulada la ley de amnistía de 1977 porque sí. Es increíble. Algo que sólo puede suceder en España con un juez ególatra y exhibicionista como Garzón. Si se decide anular esta ley, debe ser, como es lógico en todo Estado de Derecho, en el Congreso» (http://ecodiario.eleconomista.es/interstitial/volver/directsag13/cultura/noticias/854856/11/08/Payne-ataca-a-Garzon-Es-egolatra-y-exhibicionista.html) [fal·làcia lògica ad hominem: en lloc d’argumentar sobre el procés al franquisme, es refereix a la persona del jutge]. I què passa quan el congrés impedeix tirar-ho endavant perquè aplica la seva majoria absoluta? O quan el PP, aplicant la seva majoria absoluta rebutja que sigui delicte l’apologia del franquisme?, o…

  3. Professor, de ben segur que el vaig entendre malament perquè veig que parlem de coses diferents.
    L’afirmació que em va semblar sentir és que vivim en una democràcia feixista. Si no va ser així, la ubicació i el soroll ambient juguen males passades, prego que em disculpi. No podem qualificar una democràcia de feixista (en el feixisme no hi ha democràcia); en tot cas, i seguint el què diu l’article de Josep Fontana, podríem parlar de govern feixista amb totes les precaucions possibles ja què el feixisme és defineix sota una sèrie de paràmetres i no crec que l’actual govern acompleixi tots els trets característics d’aquesta mena de règims. El PP encara no porta una legislatura sencera i convendria no prendre una part (un govern de tres anys) per la totalitat (sistema democràtic espanyol).
    Trobo les seves preguntes finals molt interessants i s’hi podrien afegir altres. Estic d’acord amb la necessitat urgent de reformar la democràcia espanyola que neix viciada i amarada de franquisme en tots els llocs claus de l’administració de l’Estat. Per què els diferents governs socialistes, fins i tot amb Garzón presentant-se com a diputat, no ho varen fer?

    Ens trobem en properes sortides, una abraçada.

  4. Una vegada més donar les gràcies per aquesta interessant sortida i per sacsejar-nos intel.lectualment que, tot sigui dit…ens convé!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*