“La desafecció política: la distància entre el carrer i la política institucional”

Nueva_imagenEl 14 de novembre a les 18,30 tindrà lloc a la seu del Col·legi oficial de doctors i Llicenciats de Catalunya (Rambla Catalunya, 8) la tercera de les converses del cicle que organitzen el Grau i el Màster d’Humanitats: art, literatura i cultura contemporànies de la UOC, juntament amb el Col·legi.

En aquest cas parlarem de “La desafecció política: la distància entre el carrer i la política institucional”. Per fer-ho comptarem amb Xavier Casals, doctor en Història i col·laborador docent de la UOC. La seva recerca ha estat especialitzada durant molts anys en moviments d’extrema dreta a Europa, i recentment ha publicat el llibre “El pueblo contra el Parlamento. El nuevo populismo en España 1989-2013”.

Casals conversarà amb la directora del Màster en Societat de la Informació de la UOC Rosa Borge i el professor dels Estudis d’Arts i Humanitats Isaac Gonzàlez entorn de la creixent distància entre les institucions democràtiques i la població, que s’expressa en noves formes de protesta informal o en procés de formalització, així com de l’aparició de noves formes de populisme arreu d’Europa de signe divers.

Inscripció.

Sobre la conferència
Per Xavier Casals

“Catalunya: només independència?”

L’eventual separació de Catalunya fa un any que monopolitza l’agenda política catalana i bona part de l’espanyola. Però aquesta demanda d’independència per a amplis sectors de la ciutadania és inseparable d’un canvi en la forma de fer política: davant la tradicional, articulada des de dalt i que discorre per vies institucionals, en sorgeix una altra associada al món civil, generada des de baix, de caire assembleari i que demanda una major participació.

El declivi dels grans partits

I és que la desafecció de bona part dels catalans de l’Estat és parella a una altra desafecció vers a la seva classe política cada cop més marcada. En aquest sentit, totes les enquestes indiquen una davallada continuada dels grans partits i l’ascens de nous, notablement Ciutadans [C’s] i la Candidatura d’Unitat Popular [CUP], tot i que aquest no són els únics (com han testimoniat la Plataforma per Catalunya [PxC] o l’ara extraparlamentària Solidaritat Catalana per la Independència [SI]). ¿Tenen trets compartits? Si ens hi fixem, són formacions que aspiren a una mobilització social davant d’unes elits percebudes com a llunyanes o que han esdevingut una oligarquia (“casta”) que, pretesament, han segrestat —o limitat— els drets ciutadans.

Aquests nous actors, doncs, volen escurçar la distància entre representats i representants polítics, si s’escau amb fórmules radicals. El Procés Constituent liderat Teresa Forcades i Arcadi Oliveres s’emmarca en aquesta tendència: Forcades s’ha pronunciat per una supressió o “modificació radical” dels partits perquè no funcionen democràticament i són ostatges del poder econòmic que els finança. En síntesi, el sistema polític sorgit de la Transició arriba al seu cicle final a Catalunya i tot just podem albirar les línies mestres del futur.

Catalunya, el laboratori polític d’Espanya

Aquest declivi dels grans partits, tanmateix, no és limita a Catalunya. Al contrari: aquest és l’àmbit d’Espanya on el fenomen s’ha produït primer i des d’aquí ha començat a expandir-se arreu.

Ho palesen Unión y Progreso y Democracia [UPyD], ocupant el centre de l’espectre polític, i d’altres sigles que ocupen la perifèria. Ens referim a partits tan diferents com Foro Asturias, Alternativa Galega de Esquerda [AGE], Bildu, España 2000 i Compromís a València, o la Unión Cordobesa [UCOR], liderada per l’empresari Rafael Gómez. El Principat és revela, d’aquesta forma, com el laboratori polític de l’Estat.
En aquest sentit, a Catalunya les tendències de canvi han irromput primer i des d’aquí s’han expandit arreu de l’Estat, com ho testimoni l’espectacular declivi que coneix a les enquestes el bipartidisme PSOE-PP.

Més sobirania, però també més democràcia

En aquest marc, la demanda d’un plebiscit sobre la independència de Catalunya gaudeix d’un ampli consens perquè fa convergir la política institucional amb la política del carrer, que reclama una democràcia més directa i participativa.

Aquesta tendència ja la plasmaren les consultes populars per la independència i els indignats. Les primeres les organitzaren entitats cíviques en 554 municipis (d’un total de 947) entre setembre de 2009 i abril de 2011. Hi participà el 19% del cens previst, prop d’un milió de votants (884.508 persones). L’eclosió dels indignats el 15 de maig del 2011 reafirmà aquest procés i en marcà una altra fita: si els nous partits eren una protesta dins del sistema, els indignats en feren una general contra el sistema i encarnaren el desig d’una democràcia horitzontal.

En suma, tot els canvis descrits envien un missatge clar: gestionar l’actual moviment secessionista des de la política institucional serà cada cop més difícil per una raó: hom vol un nou Estat, però també una nova política.