La crisi de l’estat-nació: el cas espanyol

Cicle: Els temps estan canviant / Conferència: La crisi de l’estat-nació / Dr. Joan Campas Montaner – 26 de novembre del 2013

Casa Golferichs, centre cívic

Presentació

Dins del cicle Els temps estan canviant, la conferència d’avui porta per títol La crisi de l’estat-nació. Deixeu-me avançar les conclusions: el model d’estat-nació sorgit al segle XVII i consolidat durant el XVIII i XIX està obsolet. Ja no serveix. Es va desenvolupar per les necessitats que comportava la transició de les societats agràries a les societats industrials,  ha jugat un paper de primer ordre en el desenvolupament del capitalisme i està a la  base de la majoria de guerres de l’era contemporània. Fins el punt que el professor de filosofia David Alvargonzález, en un debat celebrat pel març del 2013, podia afirmar: «Mentre hi hagi estats-nació, hi haurà guerres».

Com podem caracteritzar l’actual situació mundial? Acabada la guerra freda, l’hegemonia la tenen els EE.UU., però amb unes potències emergents com Xina, Índia o Brasil, una economia mundialitzada i interconnectada, i alhora, unes terribles taxes de mortaldat (cada dia moren de fam en el món 40.000 persones) i terribles taxes d’inversions destructives (cada dia es gasten 4.000 milions de dòlars en armament). L’estat-nació ja no pot fer front, tot sol, als nous problemes que afecten el planeta: contaminació, migracions, interdependència i transnacionalització,  mercat mundial, flux de capitals, d’informació, etc.

Si l’estat-nació anava de la mà de la societat industrial, quin model d’organització política serà el més adient per a la societat del coneixement?

L’estat-nació està en crisi i estem en transició cap a no sabem on. Però malgrat la pèrdua de poder i sobirania dels estats-nació, una nova força, que es creia restringida als països africans i asiàtics i a l’etapa de la descolonització, està recorrent Europa i els altres continents, desafiant la al nou ordre internacional basat en el triomf absolut del mercat i la implantació del pensament únic neoliberal: és la força dels pobles en lluita per aconseguir tenir veu pròpia en aquest món d’interdependències. D’una banda, l’estat-nació tradicional s’aferra a mantenir-se, a no desaparèixer; d’una altra, els pobles sense estat consideren que l’única manera de tenir veu pròpia és disposant d’un Estat propi, és a dir, esdevenir Estat-nació.

Se’ns presenta, doncs, una mena de paradoxa: l’estat-nació està en crisi, però les nacions sense estat aspiren, precisament, a esdevenir estat-nació.

En la conferència d’avui, i per limitar-me al seu títol, em centraré, sobretot, a presentar, amb exemples referits a l’estat espanyol, com es manifesta la crisi de l’estat-nació, i apuntaré, a les conclusions, alguns aspectes de com sembla que es pot construir una alternativa a l’estat-nació. 

La construcció de l’estat-nació 

Comencem amb unes breus reflexions sobre el concepte i la construcció de l’estat-nació.

S’atribueix al tractat de Westfàlia del 1648 el punt de partida que va donar lloc al sistema d’estats modern i que va marcar l’evolució de les relacions internacionals d’aleshores ençà. Recordem que amb aquest tractat es posava fi a la guerra dels trenta anys a alemanya i a la guerra dels vuitanta anys entre Espanya i els Països Baixos.

Westfàlia va establir la concepció moderna de la sobirania estatal:

– a escala interna es va reconèixer l’Estat com l’única autoritat sobre el seu territori i població

– a escala externa, els estats es van reconèixer com a sobirans entre ells mitjançant el principi de no-interferència en el govern dels seus afers interns; és a dir, els estats només es relacionen externament amb altres estats

Amb les revolucions americana i francesa de finals del segle XVIII es va incorporar un element nou: la sobirania es va traslladar del rei a la nació. Aquest va ser un canvi important perquè es fonamenta en la idea de sobirania popular i en una concepció igualitària de pertinença a la comunitat.

Podríem, en síntesi, dir, que l’estat, abans del segle XIX, no servia a les nacions, ni al poble: servia a Déu i, atès que el representant de Déu era el rei, l’estat servia al monarca. Per això podem entendre que quan a París va rodar el cap de Lluís XVI, el crit que es va aixecar a la plaça fou “vive la nation!”

A partir d’aquest moment, un govern és legítim, NO en virtut del dret diví del monarca, sinó per la voluntat dels seus ciutadans. Consentiment i representativitat esdevenen dos fonaments clau que legitimen l’Estat. Aquests dos elements van comportar la progressiva democratització de l’Estat i van establir la identitat entre govern i governats.

És, doncs, la nació la que legitima l’Estat, però per fer-ho la població de l’Estat ha de ser homogènia nacionalment.

Apareix, doncs, la idea d’identitat entre Estat i nació, que podem formular de la següent manera: perquè un sistema polític funcioni adequadament hi ha d’haver una certa homogeneïtat entre el govern i els governats. En aquest context, la nació es definiria com el conjunt de trets compartits.

Autors tan diversos com Herder, Hegel, Rousseau o Stuart Mill defensen aquesta identificació entre Estat i nació.

Ara bé, tots els estats reunien en el seu territori una gran diversitat de pobles, llengües, costums… Com homogeneïtzar-los? Con nacionalitzar-los?  Calia educar el poble nacionalment, amb valors i costums comuns, i amb una legislació específicaque el diferenciés d’altres pobles. Calia, doncs, que l’estat construís la nació.

Així llegim en el llibre Consideracions sobre el govern representatiu de John Stuart Mill[1]: «les institucions lliures són gairebé impossibles en un país compost de diferents nacionalitats».

El mercat interior, indispensable per a la revolució industrial i el creixement econòmic, acabarà de definir els límits de l’Estat-nació, contra localismes i imperis (Àustria-Hongria, l’Imperi Otomà), amb mesures com la unificació de pesos i mesures, de moneda, la supressió de fronteres i peatges interiors…), i amb la imposició dels valors de la nova classe hegemònica (llengua, costums, educació, prioritats…).

Resultat de tot plegat: un Estat, una Nació, un Mercat.

L’Estat-nació té com a objectiu el desenvolupament del que podríem anomenar la “comunitat de ciutadans”. Mitjançant la figura de la ciutadania, l’Estat pretén integrar els seus membres en una comunitat homogènia, i la constitució d’aquesta comunitat de ciutadans és el que legitima l’acció interna i externa d’aquesta forma d’Estat.  L’Estat té com a objectiu promoure i mantenir la cohesió interna de la població, i legitima així la seva acció externa.

L’Estat, doncs, transforma la població en una comunitat de ciutadans, i amb aquest procés d’integració social els membres de la nació desenvolupen objectius, pràctiques i creences comunes.

Ara bé, aquesta integració no ha estat necessàriament un procés sense conflicte:

– a escala interna, el procés de consolidació dels estats nació representa un intent de suprimir la pluralitat interna dels estats amb la integració de la població sota estructures comunes, des de la fiscalitat fins a l’educació, homogeneïtzant les minories

– a escala externa, els conflictes bèl·lics, l’organització de l’aparell militar, la regulació del comerç o les relacions diplomàtiques tenen un paper clau en el desenvolupament dels estats, tant per marcar les seves fronteres com fins i tot per integrar la població de territoris nous en el seu projecte

A mesura que l’Estat es consolida i augmenta el seu poder i la seva capacitat d’influència en la societat amb les seves institucions (educació, exèrcit, sistema judicial i fiscal…), tendeix a substituir la força pel consens com a forma de govern, es democratitza i estén els drets.

L’actual ordre polític es fonamenta en la divisió territorial del món en Estats sobirans, cada un dels quals ostenta un poder, una sobirania exclusiva, sobre un àmbit territorial determinat.

Però mai ha coincidit la divisió formal del món es estats-nació i la realitat cultural, lingüística o socio-econòmica.

Fixem-nos, per exemple que el 1945 el nombre d’estats membres de les Nacions Unides era de  51, el 1964 (amb la descolonització d’Àfrica) 115; el 1984, 159; el 1993 (després del desmembrament de la URSS, 184; i el 2011, 193. Què ens està indicant aquesta progressió?

Però l’ONU calcula en uns 5.000 el nombre de grups ètnics del món i es calcula que actualment existeixen en el món de l’ordre de 10.000 societats o col·lectivitats que poc o res tenen a veure amb les fronteres, unes 18.000 organitzacions no governamentals i 2000 organitzacions intergovernamentals.

Què s’està produint als inicis del segle XXI? Estem vivint un accelerat procés d’interdependència i transnacionalització en tots els ordres, amb la consegüent fallida del principi de sobirania. On radica actualment el poder? En un món tan multilateralitzat, és possible mantenir la idea que els únics dipositaris de l’autoritat sobirana són els estats? Té sentit en el món actual mantenir el propi concepte de sobirania?

Cada cop és més difícil la idea de l’estat com el garant únic de l’interès general. 

En el món actual el protagonisme de les relacions internacionals no és ja  exclusiu dels Estats. Les col·lectivitats territorials subestatals (nacions sense estat, regions, grups fronterers, grans metròpolis…) estan adquirint una gran protagonisme amb la seva presència en l’àmbit de les relacions internacionals. 

Fins aquí, les línies mestres del concepte, evolució i problemàtica dels estats-nació. Ara és el moment de preguntar-nos: per què l’estat-nació està en crisi?

I intentarem respondre aquesta qüestió des d’una perspectiva econòmica i d’una perspectiva política.

La crisi de l’estat-nació des de la perspectiva econòmica 

L’estat-nació ha perdut gran part de la seva capacitat per a prendre decisions autònomes: ja no regula la seva política fiscal i monetària (l’estat espanyol no pot, per exemple, devaluar la moneda).

Estan globalitzats els fluxos de capital, el mercat tecnològic, el de les primeres matèries i el de mercaderies. Això, afegit a la deslocalització dels processos productius, dificulta o impossibilita la construcció d’economies productives en marcs estatals, i el control dels fluxos de capital per part dels governs.

Diu Manuel Castells: «L’estat-nació és cada cop més impotent per a controlar la política monetària, decidir el seu pressupost, organitzar la producció i el comerç, recaptar els impostos sobre societats i complir els seus compromisos per a proporcionar prestacions socials. En definitiva, ha perdut la major part del seu poder econòmic»[2]

Per a demostrar aquest debilitament de l’estat-nació mirarem d’analitzar l’actual crisi econòmica.

Se sol dir, reiteradament, que la causa de l’actual crisi financera prové d’uns excessius dèficit i endeutament públics. Diuen, en els centres de poder, que la crisi es deu al fet que les administracions públiques han gastat massa i, per tant, per a sortir de la crisi, calen retallades, és a dir, retallar la despesa pública.

És correcte aquest plantejament? Són necessàries les retallades? Avanço la resposta: no, en absolut.

Primera dada. Si observem una gràfica de l’evolució del dèficit públic, es veu que no és fins el 2008 que el dèficit públic presenta un dèficit superior al 3 %, i que abans de la crisi les administracions públiques espanyoles tenien superàvit fiscal. 

Evolució del dèficit públic

deficit_publico

deficit_public

La crisi, iniciada als EE.UU., va provocar el tancament internacional del crèdit, cosa que va ocasionar la fallida de milers d’empreses, i va fer augmentar l’atur del 8 al 24 % en menys de 4 anys. L’estat ha ingressat menys (perquè hi ha menys gent cotitzant) i ha gastat més (perquè més gent cobra el subsidi d’atur).

A més, han disminuït els ingressos per la caiguda de l’impost de societats (pel tancament de moltes empreses).

L’Estat espanyol va passar de tenir un superàvit del 1,9 % el 2007 (uns + 20.255 milions d’€) a un dèficit de l’11,2 % (-117.143 milions d’€) el 2009.

I al mateix temps, entre mitjan del 2012 i la primera meitat del 2013 el nombre de persones amb un patrimoni valorat en més d’un milió de dòlars va experimentar un creixement del 13,2%, que representa uns 47.000 persones (El total de milionaris puja a 402.000 persones).

Per què el dèficit? Perquè el sistema fiscal espanyol grava les rendes de treball de les classes assalariades i no el capital de les classes altes i rendistes.

És a dir, el dèficit espanyol NO l’ha creat l’excés de despesa pública, sinó la manca d’ingressos.

Qui_paga_impostos

S’observa que els assalariats paguen un 74 % del que paguen a Suècia, i una mica menys de la mitjana de la Unió europea; però els més rics paguen només un 20 % del que paguen a Suècia. Les rendes de capital tributen molt menys que les rendes de treball. L’Estat és pobre perquè els rics no paguen.

En no voler afrontar la reforma fiscal (per acabar amb el frau i l’economia submergida, entre altres) que faci tributar el capital, el govern disminueix el dèficit retallant despeses.

Es calcula que el frau fiscal puja uns 80.000 milions d’€, que equivalen al triple de les retallades dels Pressupostos Generals del PP per al 2012.

Es diu que hem gastat per damunt de les possibilitats

Despesa_Social

Espanya NO és un país pobre. Té un PIB per càpita (el 2012 de 22.700 €) del 94 % de la UE (el 2012 de 28.500 €), però només una despesa social del 74 % de la UE. Si invertís el 94 % tindria 66.000 milions d’euros més per a finançar l’estat del benestar.[El 2012. França, 31.000 €; Alemanya, 32.299 €; Regne Unit, 30.000; Itàlia, 25.700; Irlanda, 35.600 €; Grècia, 17.200 €; Portugal, 15.600 €]

A Catalunya passa el mateix.

Despesa_social_Cat

Primera conclusió: el dèficit i el deute públic espanyols són conseqüència i no causa de la crisi financera, però el govern els fa pagar als assalariats.

Com, d’aquesta manera, espera que es mantingui la identificació estat – nació? Com els governats es poden sentir representats pel Govern?

Segona dada. Si la causa no és el dèficit públic, potser el problema sigui el deute públic.

El llindar que imposa la Unió Europea és no excedir el 60 % del volum del deute públic en relació al PIB (Producte Interior Brut).

En el cas espanyol, el deute públic no supera el 60 % fins a finals del 2010. És a partir de la crisi que augmenta i no abans: passa del 36 % del PIB el 2007 al 79,8 % el 2012. 

Evolució del deute públic

 deuda-publica

Deute_public_privat

A què es deu aquest augment? Al fet que el govern financia el dèficit emetent nou deute, en lloc d’incrementar els ingressos via reforma fiscal progressiva.

Per tant, s’està beneficiant doblement a les classes capitalistes:

– perquè no tributa el capital

– perquè en emetre deute públic, l’Estat ha de tornar als creditors, que són precisament aquestes classes capitalistes, el capital i els interessos 

Recordem que Zapatero va abaixar els impostos (2006) com a polítiques d’esquerres; conseqüència: els ingressos de l’estat van caure, entre el 2007 i el 2008, 27.223 milions d’euros.

Però, on es van abaixar els impostos? A les rendes sobre el capital i a les rendes altes

 Baixada_impostos

Amb tot, el deute públic espanyol és un dels més baixos del nostre entorn. A finals del 2010, les dades eren:

Grècia 145 % en relació al PIB; Irlanda, 95 %; Portugal 93 %; Itàlia 118 %; Bèlgica 96 %; Alemanya 83 %; França 82 %; Regne Unit 80 %

Tots tenen deutes públics superiors a l’espanyol.

Si el problema no és el deute públic, per què els mercats fan pujar la prima de risc i no assetgen de la mateixa manera a l’economia francesa o alemanya que tenen un deute públic superior a l’espanyol?

Perquè el problema NO resideix en el deute públic sinó en el deute privat, l’adquirit pel sistema financer espanyol durant la formació de la bombolla immobiliària amb capital estranger: els bancs estrangers van prestar diner als espanyols per a finançar la construcció, i ara tenen por de no poder recuperar les inversions.

Ara bé, per què la pressió dels mercats s’adreça sobre el Govern i la seva gestió, i no sobre el sector privat?

Perquè els governs del PSOE i del PP han ajudat sempre a la banca, comprometent diner públic per tal que aquesta pugui tornar els deutes que té amb la banca estrangera.

Recordem que a final de maig del 2012 Bankia, en roda de premsa, va anunciar que necessitava ajudes públiques per import de 19.000 milions d’euros per sanejar els seus comptes i fer front als nous requeriments legals imposats pel Govern. A aquesta xifra cal suma-hi els 4.465 milions que l’Estat va injectar inicialment en l’entitat en forma de participacions preferents a finals de 2008, el que eleva el total diners públics que requereix el banc a 23.465 milions d’euros.

I deixeu-me dir: Què podria haver fet l’estat amb 23.500 milions ?

– Es podrien pujar un 20% les pensions a tots els pensionistes
– Es podria cobrir el 81,5% de les prestacions d’atur dels 5 milions de desocupats.
– Es podria augmentar en 18,5 vegades el programa de beques atorgat pel govern .
– Es podria multiplicar per 4,6 la inversió en seguretat ciutadana .
– Es podria augmentar en un 280 % la despesa en educació i sanitat .
– Es podria incrementar en un 13 % la despesa social a Espanya previst per a aquest any 2012 .
– Es podria augmentar fins a 10 vegades l’Ajuda Oficial al Desenvolupament .
– Es podrien multiplicar per 4 les polítiques de foment a l’ ocupació .
– Es podria augmentar 25 vegades la inversió en matèria de cultura .
– Es podria incrementar en 167 vegades les actuacions de suport a les petites i mitjanes empreses .
– Es podria multiplicar per 2 la inversió en matèria d’infraestructures i encara sobrarien 728 milions d’euros .
– Es podrien cobrir 4 anys de recerca i desenvolupament atenent la inversió prevista el 2012.

Però l’estat-nació NO és sobirà respecte el mercat internacional: aquest entén que la millor manera de cobrar els deutes privats és obligar al sanejament públic, per tal que l’estat pugui continuar salvant un sistema financer en crisi.

I a quant puja el deute privat? Es calcula que a finals del 2009 era del 400 % del PIB (informe de McKinsey Global Institute i informe Eurozone)

Pel gener del 2012 el deute total pujaria a 4,3 bilions d’€. D’aquest total:

750.000 milions són del deute de les administracions públiques: 17 %

870.000 milions      “    “    “                 famílies espanyoles: 20 %

1,3 bilions               “    “    “                 empreses no financeres: 29 %

1,4 bilions               “    “    “                 empreses financeres: 34 %

El deute privat empresarial representa un 63 %, quasi 4 vegades el deute públic

I qui va finançar gran part del deute privat i públic espanyol a finals del 2011? Els bancs d’Alemanya, França, EUA i Gran Bretanya 

El problema de la banca alemanya

 Europa_euro

És important considerar el paper que ha jugat el procés de reunificació alemanya. Amb la caiguda del mur de Berlin, Alemanya s’unifica. Però les potències que han patit dues guerres mundials temen aquest nou gegant, i la mesura que s’adopta per tal d’integrar Alemanya dins d0’Europa és substituir la moneda alemanya per l’euro; però Alemany posa una condició: que el Bundesbank tingui molta influència en el Banc Central Europeu, que és qui governa l’euro.

Però el Banc Central Europeu no és un Banc Central, sinó un lobby de la banca. Un Banc Central:

• imprimeix diners

• compra els bons de l’estat

• protegeix l’estat enfront de l’especulació financera

Però el Banc Central Europeu no compra bons públics, sinó que fa préstecs a la banca a interès molt baix i amb aquests diners la banca  compra bons a un interès del 6/7 %.

Per tant, la banca alemanya exporta euros a Espanya i provoca la bombolla immobiliària.

Ara les retallades són per a tornar els diners que la banca alemanya té a Espanya, uns 200.000 milions d’euros, i el rescat de la banca espanyola és per ajudar a aquesta a retornar aquests diners a Alemanya. 

Fou, doncs, també, la banca internacional la que va prestar de forma irresponsable, sense preocupar-se de si estaven ajudant a crear una crisi financera sense precedents.

Què en podem concloure? Que és el capital financer el causant de la crisi, no el sector públic. I és aquest capital financer qui pressiona a favor de les retallades i de la privatització del sector públic, per tal de recuperar les inversions i augmentar el marge de beneficis. Si l’Estat retalla i privatitza, tindrà suficients fons per donar a la banca.

– els creditors de l’estat l’estan forçant a fer reformes contra l’estat del benestar

– els creditors obliguen a l’Executiu a prioritzar el pagament dels deutes per damunt de satisfer les necessitats bàsiques de la població

I aquesta obligació ha quedat escrita en la pròpia Constitució espanyola, a partir de la reforma del setembre del 2011, pactada entre el PSOE i el PP i sense referèndum, que no només fixa un límit al dèficit públic sinó que estableix que:

Fixem-nos en el que deia l’article 135 de la constitució del 1978:

Artículo 135

1. El Gobierno habrá de estar autorizado por ley para emitir Deuda Pública o contraer crédito.

2. Los créditos para satisfacer el pago de intereses y capital de la Deuda Pública del Estado se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de los presupuestos y no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la ley de emisión.

I ara fixem-nos en el què diu després de la reforma:

Artículo 135:

“1. Todas las Administraciones Públicas adecuarán sus actuaciones al principio de estabilidad presupuestaria.

2. El Estado y las Comunidades Autónomas no podrán incurrir en un déficit estructural que supere los márgenes establecidos, en su caso, por la Unión Europea para sus Estados Miembros.

Una Ley Orgánica fijará el déficit estructural máximo permitido al Estado y a las Comunidades Autónomas, en relación con su producto interior bruto. Las Entidades Locales deberán presentar equilibrio presupuestario.

3. El Estado y las Comunidades Autónomas habrán de estar autorizados por Ley para emitir deuda pública o contraer crédito. Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta. Estos créditos no podrán ser objeto de enmienda o modificación, mientras se ajusten a las condiciones de la Ley de emisión.

Què ha incorporat, doncs, la nostra Constitució, sense passar per referèndum?

– que l’estat ha renunciat al dret d’immunitat sobirana, que diu que cap creditor pot forçar a un Estat a pagar el seu deute sobirà

– que el pagament d’interessos i capital del deute públic és prioritari al pagament de pensions, atur, sous a funcionaris, devolucions d’hisenda…

– que l’estat renuncia a la possibilitat de renegociar el deute: els creditors estan pel davant i per damunt dels ciutadans

Resumint, doncs: hem començat parlant de la crisi dels EE.UU., la qual està a la base de l’increment del deute públic, el qual fa que l’estat faci retallades per tal de poder tornar a la banca estrangera les inversions que han fet, i per a garantir que es retornaran els diners, l’estat reforma la Constitució, sense passar per cap referèndum.

I aquesta és la constitució que impedeix fer una consulta al poble català?

 

La crisi de l’estat-nació des de la perspectiva política 

Un cop vista la dimensió econòmica, anem a analitzar ara la crisi de l’estat-nació des de la dimensió política.

En la dimensió política, la mundialització ha generat dues dinàmiques oposades i complementàries:

1. una condueix a la consolidació de les instàncies supraestatals,

2. l’altra porta a l’emergència dels marcs polítics subestatals,

Actualment, amb la globalització[3], la sobirania dels estats es veu afectada a diferents nivells, que podem resumir en una pèrdua creixent de sobirania i de capacitat d’integració de la població, i comporta canvis en l’entorn en què actuen els estats nació, tant en l’àmbit econòmic com en el social, el cultural i el tecnològic. I tot plegat qüestiona el model de l’Estat-nació tradicional

A nivell polític, s’ha produït una transferència de competències fonamentals per part dels Estats-nació a les institucions de la Unió Europea. A partir del Tractat de Maastrich del 1992, s’han començat a europeïtzar un seguit de temes relatius a la Justícia i l’ordre públic, com ara l’asil, la immigració, el terrorisme, el narcotràfic, la delinqüència internacional…, creant-se, fins i tot, una Autoritat policial europea.

On la disminució de sobirania es nota més és en l’àmbit de la política militar i de defensa. Un terreny que, com se sap, constitueix una de les raons més importants, sinó la fonamental, que atorga a l’Estat nacional la seva pròpia raó de ser. L’aliança Atlàntica constitueix, com a organització supranacional sota la direcció d’un comandament militar integrat en temps de pau, el cas més paradigmàtic d’autodissolució de la raó de ser dels estats nacionals.

El triple fonament en el que es basa l’Estat nacional: territori, població i sobirania, deixa de tenir sentit, atès que es desnacionalitzen els exèrcits, a nivell exterior els Estats nacionals esdevenen regions militars, i a nivell interior, l’exèrcit deixa de complir el seu objectiu històric de la defensa de la integritat territorial de l’estat-nació.

Però també es nota a nivell judicial. Dret i Estat han anat sempre de la mà. El dret, en el seu sentit clàssic, ha constituït sempre una emanació de la sobirania estatal. No es reconeixia cap altre dret que el generat pel propi Estat, i el dret internacional s’acceptava només en la mesura que l’Estat el legitimava. Actualment l’Estat-nació ja no té l’exclusivitat com a legitimador de l’Estat de dret, com ho mostra l’existència del Tribunal de Justícia de la Comunitat Europea o el Tribunal Europeu de Drets Humans.

És evident l’existència creixent d’institucions i organismes supraestatals que, a nivell mundial, estan assumint competències que fins fa poc eren exclusives dels Estats i formaven part del nucli del concepte de “sobirania nacional”.

A la Unió Europea han desaparegut les fronteres, la moneda, la política exterior de cada un dels estats. I a nivell social, polític i  jurídic cada cop s’anirà imposant el marc europeu (el darrer exemple l’hem vist en el cas de la doctrina Parot).[4]

I en paral·lel a aquest fenomen de superació de l’estat-nació per dalt, se’n dóna un altre: l’eclosió dels nacionalismes, o superació dels estat-nació per baix, que està íntimament relacionada amb la forma en què la mundialització s’està produint.

Al llarg del segle XX, dues han estat les situacions més propícies per a l’emergència i consolidació dels nacionalismes perifèrics (per a diferenciar-los del nacionalisme estatal):

1ª. la no coincidència entre centres econòmics i centre de poder polític a l’interior d’estats-nació (cas de Bèlgica, de Catalunya…)

2ª el debilitament del poder d’un estat com a conseqüència de la seva derrota en guerres interestatals o l’ensulsiada d’un règim polític (és el cas de la URSS o de Iugoslàvia)

La doble acció dels organismes i institucions supraestatals, d’una banda, i dels moviments nacionalistes, d’una altra, està buidant i fent obsolet el model d’estat que es va imposar a Europa des de finals del segle XVIII i que Europa va imposar al món amb el seu colonialisme: el model de l’Estat-nació.

Actualment, tots els estats-nació estan perdent competències i sobirania, tant per dalt, les instàncies supraestatals, com per baix, amb la transferència de competències.

Com reacciona davant d’aquesta situació l’estat-nació espanyol? Intentant refermar un model d’estat-nació que veu com se li escapa de les mans. Intentant recuperar la sobirania cedida a les autonomies, ja que no pot recuperar la que ha cedit a la Unió Europea (això ja va començar amb la LOAPA –Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic– pactada pel PSOE i la UCD el 1982)[5]. Intensificant el seu paper tradicional d’homogeneïtzador: lleis contra l’etiquetatge en català, llei Wert a favor del castellà, crítiques al govern de la Generalitat per establir “ambaixades” catalanes… En definitiva, recentralitzant. I com a mostra, ens podem preguntar: Per què Espanya és el país d’Europa que té més aeroports amb excés de capacitat? Per què té més quilòmetres d’AVE amb menys ús? Per què té més autopistes més infrautilitzades?. La resposta ens la va donar el president Aznar el 25 d’abril del 2000 en el Discurs del 2ª debat d’investidura, parlant de la principal fita de la política d’infraestructures: «Una red ferroviaria de alta velocidad que, en diez años, situará a todas las capitales de provincia a menos de cuatro horas del centro de la península». L’important és, doncs, arribar a Madrid, i no potenciar el creixement i desenvolupament econòmic. ¿S’entén, doncs, el poc interès de l’estat pel corredor de la Mediterrània? 

Magdalena_Alvarez

Magdalena Álvarez, ministra socialista de Foment. Novembre del 2007: «Nosotros entendemos que hay que tener visión de país. La alta velocidad es coser con cables de acero nuestro país, unirlo, conectarlo y hacernos sentir más españoles con la alta velocidad»

 Ana_Pastor

Ana Pastor, ministra de foment del govern Rajoy. Febrer del 2012: «¿Por qué es fundamental el corredor central? Pues es fundamental porque nosotros no queremos una España asimétrica. ¿Cómo les explico yo a los españoles que los de una Comunidad autónoma determinada son más importantes que los de otra?»

El 21 de febrer del 2012, justificava i es ventava, davant les retallades en educació i sanitat, de la inversió de 4.200 milions d’euros d’inversió per a l’AVE durant el 2012, afirmant literalment que «el AVE nos hace iguales a los españoles» 

Però és que l’estat-espanyol ja no pot complir ni amb les pròpies exigències de la Constitució, que és el fonament jurídic de la seva actuació i legitimitat.

 

Recordem l’article  35. Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball.

No calen comentaris; només mirar la següent gràfica de l’atur.

 tasa_paro

O bé l’article 47. Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret.

En el 2012, el 20 % de les cases de l’estat espanyol estaven desocupades, cosa que representa uns 5 o 6 milions d’habitatges desocupats.El nombre de desnonaments produïts a Espanya des del 2007 fins al juliol del 2012 puja a 185.140 i la xifra d’execucions hipotecàries se situa en 374.230. En el primer trimestre del 2013 s’executaren  19.468 desnonaments.

Com la nació es pot sentir identificada amb l’Estat? Com es pot sentir seva la Constitució?

El fracàs del procés nacionalitzador 

Però a aquestes dues perspectives, econòmica i política, de la crisi i debilitat de l’estat-nació, en el cas espanyol se’n ha d’afegir una altra que li és pròpia. És el fet que, durant el segle XIX, l’estat no va aconseguir  nacionalitzar, homogeneïtzar a la població.

Què volia dir construir una nació en el segle XIX?

Construir una nació significava formular un projecte col·lectiu que pogués harmonitzar els interessos de les classes dirigents –terratinents, industrials, burgesia comercial i financera– i que fos gestionat per un estat que, oferint igualtat de drets a tots els ciutadans i presentant-se com a àrbitre per damunt dels interessos de les diferents classes, fos capaç de crear el convenciment que aquest projecte col·lectiu era beneficiós per a tothom.

Però els protagonistes de la revolució burgesa espanyola es conformaren a organitzar un estat centralitzat amb uns mecanismes repressius eficaços, i no es varen preocupar per construir una «nació» com varen fer els francesos, italians o alemanys.

La nacionalització espanyola va ser un fracàs perquè no va eliminar les antigues identificacions i lleialtats regionals i sectorials. Les velles pàtries regionals no es van dissoldre en el marc d’una nova pàtria nacional. No van ser els nacionalismes perifèrics els que van destruir una suposada unitat nacional espanyola, sinó que, al contrari, potser el fracàs del nacionalisme espanyol del segle XIX o la crisi de la seva penetració social va ser un factor que fins i tot va contribuir a l’èxit polític dels nacionalismes alternatius.

Per a la construcció nacional, per a la creació d’una consciència col·lectiva i d’homogeneïtzació, els elements que hom sol tenir en consideració són l’educació com a servei públic, el servei militar, els símbols nacionals (la bandera, l’himne nacional, la festa nacional, els  monuments), als quals, en el cas d’Espanya, hi podríem afegir la monarquia i l’Església catòlica.

L’educació

Per a la construcció nacional el servei públic més important és el de l’educació. I l’escola pública espanyola tingué un paper quasi nul com a instrument de culturització i de nacionalització. El 1857 les corts aprovaren una Llei General d’Instrucció Pública a proposta del moderat i neocatòlic ministre de Foment Claudio Moyano. L’ensenyament públic quedava unificat, sota el control compartit d’Església i Estat. Semblava que ara ja es podia parlar d’un pla de nacionalització de les masses, ja que la reglamentació posterior de la llei de 1857 establia un sistema d’educació nacional complet i unitari, amb un període d’escolaritat obligatòria comú a tots els espanyols. Es varen publicar les primeres Historias de España de factura moderna i textos pedagògics nacionalitzadors com els de Fernando de Castro. La seva aplicació fou, tanmateix, molt insatisfactòria (no tenint recursos amb els quals finançar la Llei Moyano, va decretar que serien els municipis els qui haurien de construir i mantenir les escoles d’ensenyament primari, precisament en un moment que se’ls privava de les seves rendes, amb la desamortització dels béns propis de 1855, i va encarregar a les diputacions provincials els instituts d’ensenyament mitjà).

El Govern central, doncs, es va desentendre dels compromisos de subministrar determinats serveis públics, sabent que serien desatesos per unes corporacions locals que no tenien recursos. El 1898, la meitat de les escoles previstes per la Llei Moyano encara no existien, no estava escolaritzada el 60 % de la població infantil, un 64 % dels espanyols eren analfabets, i la majoria dels qui sabien llegir i escriure havien estudiat en institucions privades catòliques. I cal tenir present que l’església catòlica no era només anti-liberal, sinó també anti-estatal, i que en disputar a l’Estat les competències educatives, esdevenia anti-nacional, un obstacle clar a la nacionalització.

L’escola pública es mantenia tancada en si mateixa, difonia continguts reaccionaris, tradicionalistes i escassament científics, per la qual cosa estava totalment desprestigiada per la seva limitada qualitat. Aquella escola era incapaç de difondre un discurs patriòtic que servís com a factor d’integració i de modernització social i, per tant, de nacionalització.

L’Estat espanyol del XIX no va fer cap esforç per a crear escoles públiques on, com diu Pierre Vilar, havien de “fabricar-se espanyols”. Dominaven els col·legis religiosos i en ells es fabricaven catòlics. A més, pel caràcter reaccionari i el desprestigi social de l’escola pública espanyola (el reglament d’escoles de primària de Calomarde, del 1824, mantenia encara l’exigència que per optar a ser mestre de primària, calia presentar un certificat de puresa de sang), a final de segle una bona part de l’ensenyament va ser assumit per iniciatives privades populars, com ateneus o escoles laiques, vinculades al món ideològic i cultural republicà, socialista o anarquitzant, que transmetien uns valors oposats al sistema establert.

El servei militar

El servei militar era una segona via cabdal per a la integració de la població rural en la nova identitat nacional. I l’exèrcit espanyol tampoc no va servir com a canal d’integració social i de nacionalització dels espanyols. En el decurs del segle XIX, l’exèrcit es va crear la imatge d’institució classista i aïllada, marcada per un estricte esperit de casta, cada vegada més aristocratitzant i conservadora. Les seves freqüents intervencions com a força repressiva en conflictes polítics i socials li va anar creant la fama de ser una institució dedicada preferentment al control de l’ordre interior. Cal afegir el conegut rebuig popular del servei militar obligatori existent a l’Espanya del segle XIX, les quintes; un servei militar del que els rics se’n lliuraven no podia considerar-se patriòtic: com predicar el sacrifici per la pàtria si tothom no feia el soldat? Hom diu que el servei militar obligatori té efectes nacionalitzadors pel fet de trencar l’aïllament en el que vivia molta gent i de conviure amb d’altres persones d’altres regions i practicar un idioma comú, i de rebre un bany de retòrica sobre el bé a la pàtria. L’exèrcit mai va jugar a Espanya el paper unificador que va tenir en altres Estats europeus, en els que el servei militar era obligatori per a tots els ciutadans. I tot plegat va ser especialment important en un país com Espanya, que en el decurs de seixanta-cinc anys, entre 1833 i 1898, va passar, pel cap baix, per tres guerres civils i quatre de colonials.

Símbols nacionals

Per a l’extensió dels sentiments nacionalistes són necessàries l’adopció i difusió d’un conjunt de símbols nacionals. Eric Hobsbawm parla d’”invenció de la tradició” per a referir-se al procés de creació, per part dels Estats europeus del XIX, de banderes, himnes, cerimònies commemoratives, festes, monuments, noms de carrers i altres símbols i rituals que es pretenien expressió d’un ent col·lectiu d’immemorial antiguitat.

1. La bandera nacional

“Bandera nacional” fou el terme que figura al decret de Carles III pel qual va disposar la utilització, per part de la marina de guerra, d’una ensenya rectangular amb tres franges horitzontals, vermelles als extrems i groga, de doble amplada, en el centre. El rei, en aquest decret, es referia a “la meva” armada, possessiu molt revelador de la mentalitat oficial que treia valor a l’adjectiu “nacional” de l’ensenya. Una bandera és la primera cosa que dissenya qui concep un projecte nacional. En aquell complex conjunt de regnes que dominaren els Habsburg i els primers Borbons mai hi va haver una bandera comuna, i menys encara nacional. Les tropes de Carles V o Felip II feien servir diverses ensenyes nobiliàries o locals. Carles III va establir, el 1785, la bandera vermella i groga per a la marina de guerra. Carles IV, el 1793, va estendre el seu ús a les places marítimes. Durant la guerra napoleònica varen proliferar diversos estendards i banderes, però la bicolor de Carles III va anar imposant-se, precisament perquè Cadis, com a plaça marítima, esdevingué un símbol de la resistència contra els francesos, i d’aquí va passar a ser l’ensenya liberal, adoptada per la Milícia Nacional (per això Ferran VII no la difongué, tot i acceptar el seu ús marítim). Durant la primera guerra carlista fou l’enarborada per l’exèrcit cristí i el 1843 una llei la va estendre a tot l’exèrcit de terra. No era, doncs, una bandera nacional -com alguns volen veure- perquè el seu valor era només militar (a ningú se li va ocórrer posar-la en els ministeris o edificis públics civils). Haurem d’esperar al cop d’estat de 1868 per trobar un decret que l’anomena “bandera nacional” (hi estaven en contra els carlistes, fidels a la blanca amb la creu de Borgonya, els republicans, amb una franja morada, i l’Academia de la Historia que desmentia l’antiguitat i el caràcter nacional d’aquest símbol). La República de 1873 va instaurar la tricolor i la Restauració va reimplantar la vermella i groga, considerada liberal i monàrquica alhora; però fins el 1908 no va onejar, oficialment, en tots els edificis públics i fins el 1927 no es va ordenar que la duguessin tots ell bucs mercants. La Segona República va tornar a posar una franja morada, i el franquisme va tornar a la bicolor. A partir de 1977 -Santiago Carrillo i la plana major del PCE van aparèixer embolcallats per la bandera bicolor arran la legalització del Partit Comunista- s’ha anat acceptant com a bandera comuna dels “espanyols”.

2. L’himne nacional

Durant el regnat de Carles III es va escriure l’”Himno de Granaderos”, futura marxa reial; durant el segle XIX era interpretada a les grans ocasions, és a dir, en presència reial. En els moments liberals i durant les dues repúbliques, s’interpretava, i es va declarar oficial, l’Himne de Riego. En moments de mobilització, com la guerra de Cuba, les tropes embarcaven al so de la marxa de la sarsuela Cadis, i les multituds populars cantaven La Marsellesa, composició francesa per expressar l’adhesió a la causa espanyola. El 1908 la “Marcha Real” va obtenir el rang d’himne nacional, però a començament de 1931, a les darreries de la monarquia d’Alfons XIII, el “músico mayor del real cuerpo de guardias alabarderos” Bartolomé Pérez Casas en va fer una adaptació i la va enregistrar, com a creació pròpia, a la Societat General d’Autors (els seus hereus han seguit cobrant drets d’autor fins ara). José Maria Pemán li va posar lletra, que va assolir una certa difusió sota el franquisme (“Viva España / alzad los brazos, hijos / del pueblo español, / que vuelve a resurgir…”). Amb la implantació de la democràcia, es va optar per a deixar l’himne sense text, renunciant, així, a un dels més eficaços mecanismes d’interiorització de la identitat pàtria, com és un cant col·lectiu d’integració (qui no recorda els americans cantant l’himne després de l’11 de setembre del 2001?).

3. La festa nacional

Un tercer símbol de la nació que també va mancar a l’Espanya del XIX fou una festa nacional. El Dos de Maig fou la primera opció que es va plantejar, atesa la seva versatilitat política, és a dir, la seva acceptació per totes les fraccions del ventall ideològic, des dels absolutistes als republicans passant pels liberals. Les corts de Cadis ho havien decretat en plena guerra napoleònica; però el règim de Ferran VII no ho va veure amb bons ulls i va passar a l’oblit. Mai va arribar a ser una festa nacional. A mitjan segle XIX, el Dos de Maig havia esdevingut una festa madrilenya. Pel seu centenari, l’exèrcit s’havia apropiat de la festivitat i l’havia convertit en un homenatge a Daoiz i Velarde, una manera d’auto-glorificar el comportament de les forces armades enfront de la invasió francesa (clara manipulació de la història, un cop més, ja que aquests dos capitans havien estat l’excepció). Caldrà esperar al govern Maura, a la segona dècada del segle XIX, per a trobar instituïda una festa nacional: el 12 d’octubre, data de l’arribada de Colom a l’illa de Guananí. Podia semblar que triomfava un nacionalisme laic i imperialista; però no, ja que aquest dia es celebrava la festa del Pilar, el record de l’aparició de la marededéu a l’evangelitzador d’Espanya. Per tant es mantenia l’ambigüitat: s’exalçava la potència de l’Estat i de la nació, però també la del cristianisme. No és, com a mínim curiós, que de les curses de braus se’n digui “fiesta nacional”?

4. Monuments nacionals

Tampoc l’Estat va potenciar la construcció de monuments als herois i a les glòries nacionals. En morir Ferran VII no hi havia a Madrid cap monument patriòtic. Els reis havien viscut a Aranjuez o La Granja, més que a Madrid. En començar el segle XVIII només hi havia a Madrid dos monuments de significat polític: les estàtues eqüestres de Felip III i Felip IV, regals dels Mèdicis, que exaltaven el poder reial, no les glòries nacionals. Carles III va embellir la ciutat amb la monumental església de San Francisco el Grande, la porta d’Alcalà i el passeig del Prado coronat, als extrems, per les escultures de la Cibeles i Neptú. Però aquests monuments no decoraven Madrid com a capital de l’Estat, sinó com a cort o residència reial. Ferran VII va afegir-hi la porta de Toledo i va convertir l’edifici de Villanueva, pensat com a museu de ciències naturals, en una pinacoteca amb les col·leccions de pintures reials.

Els liberals, als quals corresponia establir un nou ordre simbòlic en els centres urbans de la nació, van considerar prioritari construir un monument als morts davant dels francesos pel maig de 1808. El projecte fou bloquejat i no fou inaugurat fins el 1840; mai va representar gran cosa. Pel 1850 s’inaugurava, a la carrera de San Jerónimo, la nova seu de les Corts espanyoles, en un lloc cèntric, però en un lateral i sense perspectiva. El 1866 s’hi afegiren dos lleons de bronze, fosos amb el metall dels canons capturats a l’enemic (és un típic acte d’humiliació de l’enemic, en convertir les seves armes en estàtua duradora en honor a les glòries alienes). Però l’enemic, en aquella ocasió -l’únic derrotat al llarg de tot el segle XIX- eren les tropes marroquines que ni tan sols formaven un exèrcit regular, en un conflicte al qual, exageradament, s’ha donat el nom de Guerra d’Àfrica.

La febre monumentalista va augmentar a finals del XIX. A Madrid s’erigiren estàtues de reis i cabdills militars (Isabel la Catòlica, Espartero…), descobridors i artistes (Colom, Murillo, Goya, Velázquez…). El monument patri de més ambició i significat fou el Panteó de Hombres Ilustres, aprovat el 1869 per les Corts constituents de la Gloriosa, i que volia imitar el Panteó francès, la Santa Croce florentina o el Westminster anglès. La gran avinguda que havia d’obrir en canal el casc antic i que desembocaria a les Corts ni tan sols es va iniciar. A la Restauració es va pensar en un Panteó, annex d’una gran basílica a erigir prop d’Atocha; es va fer l’annex, i la basílica es va acabar després de la Guerra Civil. Avui és un dels racons més oblidats de Madrid.

5. La manca de consens polític envers la monarquia

Un altre factor que va dificultar la nacionalització dels espanyols va ser l’escassa capacitat de consens polític creada per la mateixa monarquia liberal. La reina Isabel II (1833-1868), en no actuar d’àrbitre entre les diferents faccions polítiques liberals, va impedir que la Corona fos vista i acceptada com l’encarnació de la nova nació: la seva actitud partidista i sectària, les seves vinculacions a camarilles reaccionàries i la seva vida privada plena d’escàndols, van impedir que la monarquia fos un element d’integració nacional; al contrari, va ser vista com un simple instrument de grups d’interessos polítics, econòmics i religiosos ultraconservadors. I aquest desprestigi polític va dificultar la identificació de la Corona amb la “nació” en un moment transcendental per a la consolidació del règim liberal espanyol, cosa que, en canvi, sí que passava en altres països d’Europa occidental (com la Gran Bretanya, Bèlgica, Suècia, Holanda, Dinamarca i, fins i tot, Itàlia o Alemanya).

6. Una església antiliberal

Probablement,  la feble identificació de l’Església amb el règim liberal durant bona part del segle XIX, les contínues condemnes que adreçava als polítics i el fet que qüestionés la legitimitat del sistema van dificultar també l’adhesió d’un sector dels espanyols a “la nació dels liberals”. L’Església espanyola va adoptar, generalment, una posició antiliberal i durant molts anys va insistir a defensar els suposats valors igualitaris i d’harmonia social de l’Antic Règim. Per als eclesiàstics, la revolució liberal era la responsable que la religió perdés la posició central que sempre havia tingut en la societat espanyola. I per això el discurs tradicionalista de l’Església obstaculitzava el procés de nacionalització, que passava per la identificació dels ciutadans amb el nou règim. La reconciliació entre els  moderats i l’Església -arran del concordat de 1851- possibilità que el catolicisme aparegués com un fet consubstancial a la nació espanyola dels conservadors, de les dretes. Així es consolidava la confessionalitat catòlica de l’estat i es reforçava la identificació tradicional d’Espanya com la “nació catòlica” per excel·lència. 

Davant de tots aquests factors, ens hem de preguntar: ha aconseguit algun cop Espanya ser un estat-nació? I d’una manera més radical: és Espanya una nació?

 

A manera de conclusió 

Què en podem aprendre de tot plegat?

Que gran part del que està esdevenint a l’estat espanyol es pot contextualitzar en la crisi de l’estat-nació, tal com es va constituir a Europa al llarg d’aquests tres darrers segles.

– Crisi d’operativitat: no funciona, com ho mostren els múltiples casos de corrupció i la inoperància de multitud de lleis.

– Crisi de legitimitat: cada cop menys gent s’hi sent representada i molts menys estan disposats a morir per una bandera nacional.

Sembla que l’estat-nació sigui obsolet. Raons de la crisi? Ja no controla la globalització de l’economia ni els fluxos d’informació, ja no pot decidir sobre el comportament dels mercats financers i monetaris, té cada cop més problemes per a cobrar els impostos (com controlar els fluxos de capital de les transnacionals?) i s’ha d’endeutar en el mercat internacional de capitals, no pot desenvolupar autònomament polítiques econòmiques nacionals (per l’existència d’una moneda única, un Banc Central Europeu i mercats de valors integrats) i els seus pressupostos tenen marges molt estrets si s’han d’harmonitzar amb els criteris europeus. L’exemple, tràgic, de l’arribada de pasteres i cayucos a les costes de Canàries o d’Andalusia és un clar exemple de com l’estat necessita de la col·laboració d’altres estats per a fer-hi front. A més, els grans problemes planetaris (medi ambient, drets humans, creixement sostenible…) es tracten en fòrums internacionals i les organitzacions no governamentals cada cop tenen una presència i eficàcia més considerable (Greenpeace o Amnistia Internacional han fet  molt més pel món que moltes assemblees d’estats).

Què fan els estats-nació davant d’aquests problemes? Aliar-se entre ells (Unió Europea -no ens ha d’estranyar, doncs, que es formuli com una unió d’estats, no de nacions o de pobles), i intentar recuperar protagonisme, en el cas espanyol amb la recentralització autonòmica i municipal. L’estat-nació es veu, doncs, desbordat per dalt. Però també per baix. Els problemes que afecten la vida quotidiana dels ciutadans, com l’educació, la sanitat, l’esport, els equipaments socials, el transport urbà, la seguretat ciutadana, la modernització dels barris…, són competència de les entitats locals i autonòmiques.

Què considerem que hauria de fer, doncs, l’estat-nació? Transformar-se en estat xarxa, en estat hipertextual, en el qual els diferents nodes siguin els governs autònoms, els ajuntaments, les institucions europees (Tribunal europeu, comissions especialitzades…), els organismes no governamentals, les institucions intermèdies (Associació de Regions Europees, Comitè de Regions i Municipis d’Europa…), les institucions multilaterals. En definitiva, desaparèixer com estat jeràrquic, lineal i centralista, i reconvertir-se en estat xarxa, horitzontal i distribuït.

És més que probable que l’estat-nació, a la curta, no desaparegui, però sembla bastant segur que l’estat del segle XXI no pot ser ja l’estat-nació dels darrers dos segles. Tota societat és plural, multinacional, diversa…, en definitiva, hipertextual, no lineal, ni rígida ni estable. Per això, quan un col·lectiu no se sent reflectit en cap node, quan no pot establir lliurement els seus enllaços, reacciona plantejant la seva alternativa, que pot anar des de la simple defensa i l’aïllament fins a reivindicar la creació d’un altre node (aquesta és la idea de l’independentisme).

Des d’aquesta perspectiva, i davant la crisi de l’estat-nació, és possible afirmar que, en la societat del coneixement,  no es poden ja mantenir les estructures actuals de l’estat-nació, per més descentralitzades que es presentin. Sembla que l’immediat futur apunti cap a la proliferació de nodes articulats en un  estat hipertextual, els enllaços del qual haurien d’estar basats en el contracte social i en la radicalització democràtica, és a dir, en la lliure interacció de les seves interseccions en la xarxa. Ha de ser l’estat qui s’adapti a la voluntat dels ciutadans, i no a l’inrevès. L’hipertext existeix, només, quan existeixen nodes entrellaçats, i l’estat xarxa del segle XXI s’haurà de vertebrar entorn dels nodes que el constituiran.

L’ homogeneïtzació, sigui ètnica, cultural, constitucional o de qualsevol tipus, és un atemptat contra tot, fins i tot contra la vida. El moment present reivindica la xarxa, la hibridació, la creació cultural a través del diàleg i la interacció. L’estat-nació haurà de desaparèixer per deixar pas a un estat xarxa que aprofundeixi en la democràcia a través de l’activació de múltiples enllaços bidireccionals.

Segons aquesta perspectiva, és absurd voler solucionar definitivament l’estat de les autonomies, o definir d’una vegada el títol VIII de la Constitució, o solucionar definitivament el problema de les nacionalitats mitjançant un Estat federal… aquestes idees pertanyen a l’època dels Estats-nació com a subjectes de la sobirania.

Estem en una època de transició pel que fa a l’organització i repartiment de la sobirania i, en un futur proper, els nivells de major protagonisme seran el supraestatal i el dels pobles-nació. Encara que alguns segueixin entestats a mirar al segle XIX.

Potser, i dic només potser, tenia raó l’artífex de la Restauració espanyola, Antonio Cánovas del Castillo, quan el 1876, discutint l’article 1 de la Constitució, diuen que va dir: «Son españoles… los que no pueden ser otra cosa».

Penso que aquesta frase podria sintetitzar força bé el que us he intentat explicar en aquesta conferència.

Moltes gràcies.   

Bibliografia 

Alesina, Alberto i Spolaore, Enrico (2008). La mida de les nacions. Madrid. LID Editorial Empresarial. (Col. Acción empresarial). 304 pàgs.

Alvarez Junco, José: “El nacionalismo español: las insuficiencias en la acción estatal”, Historia Social, nº 40, 2001, pàgs. 29-51

Anderson, Benedict (2005). Comunitats imaginades : reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. Catarroja. Ed. Afers. (Col.El món de les nacions, 10). 260 pàgs.

Aróstegui, Julio: “El estado español contemporáneo: centralismo, inarticulación y nacionalismo”, Revista de Historia Contemporánea [Bilbao], núm. 17 (1998), pàg. 31-57.

Balfour, Sebastian i Quiroga Fernández de Soto, Alejandro (2007). España reinventada : nación e identidad desde la transición. Barcelona. Península. ( Col. Atalaya, 276). 416 pàgs.

Bastida, Xacobe (1998). La nación española y el nacionalismo constitucional. Barcelona. Ariel. 240 pàgs.

Bastida, Xacobe: Otra vuelta de tuerca. El patriotismo constitucional español y sus miserias. En línia a http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/23584061091481851665679/doxa25_07.pdf

Berlin, Isaiah (1997). Nacionalisme. València. Tàndem ed. (Col. Arguments 1). 110 pàgs.

Breuilly, John (1990). Nacionalismo y Estado. Massanet de la Selva.  Ediciones Pomares-Corredor. 448 pàgs.

Buchanan, Allen (2013). Secesión : causas y consecuencias del divorcio político. Barcelona. Ariel. 280 pàgs.

Corcuera Atienza, Javier (dir.) (1999). Los nacionalismos: globalización y crisi del estado-nación. Madrid. Consejo General del Poder Judicial. 300 pàgs.

Chomsky, Noam (1998). Autodeterminación y nuevo orden : los casos de Timor y Palestina. Tafalla. Txalaparta Argitaletxea. 212 pàgs.

Defez Martin, Antonio: “Nacionalisme i inidentitat”, L’Espill, 1993, vol. 14, pàgs. 6-15. València. Universitat de València – Edicions Tres i Quatre. En línia a http://www.filosofia-internet.net/defezweb-net/nacionalisme.pdf.

Defez Martin, Antonio: “Memoria, identitidad y nación”, a Torrevejano, M. & Faerna, A.M. (eds.) (2003). Identidad, individuo e historia. Valencia. Pre-textos, pàgs. 287-300. En línia a http://www.filosofia-internet.net/defezweb-net/memoria.pdf.

Fontana, Josep (2005). La construcció de la identitat : reflexions sobre el passat i sobre el present. Barcelona. Base CA. (Col. Col·lecció Base històrica, 11). 144 pàgs.

Fusi, Juan Pablo (2010). La patria lejana. El nacionalismo en el siglo XX. Madrid. Taurus. 528 pàgs.

Fusi, Juan Pablo (2006). Identidades proscritas : el no nacionalismo en las sociedades nacionalistas. Barcelona. Seix Barral. 352 pàgs.

Fusi, Juan Pablo i altres (2011). Provincia, región y nación en la España contemporánea. Santander. Universidad de Cantabria. Servicio de Publicaciones Cantabria. Parlamento. 168 pàgs.

Fusi, Juan Pablo  (2000). España. Madrid. Ediciones Temas de Hoy. 312 pàgs.

Gellner, E. (2003). Naciones y nacionalismo. Madrid. Alianza ed. Col. Alianza universidad, 532. 192 pàgs.

Gómez-Olivé i Casas, Dani: ¿Quién controla el agujero de la deuda privada española?  Revista de Economía Crítica, nº13, primer semestre 2012, pàgs. 97-105. en línia a http://bloc.odg.cat/wp-content/uploads/2013/05/dani-aqui-ponencia.pdf

Greenfeld, Liah (1999). Nacionalisme i modernitat. Catarroja. Ed. Afers. Col. El món de les nacions, 4. 191 pàgs.

Guibernau i Berdún, Montserrat (1997). Nacionalismes : l’estat nació i el nacionalisme al segle XX. Barcelona. Proa. 246 pàgs.

Guibernau i Berdún, Montserrat (1997). Nacions sense estat. Nacionalisme i diversitat en : Nacionalisme i diversitat en l’era global. Barcelona. Columna. (Col. Columna assaig,21). 326 pàgs.

Hastings, Adrian (2000). La construcción de las nacionalidades. Madrid. Cambridge University Press. 272 pàgs.

Habermas, J.(1993). Ciutadania política i identitat nacional. Barcelona. Universitat de Barcelona, Publicacions i Edicions. Col. Actes universitaris, 10. 117 pàgs.

Habermas, J. (1997). Más allá del estado nacional. Madrid. Editorial Trotta. 192 pàgs.

Habermas, J. (2000). La constelación postnacional. Barcelona. Paidós. Col. Paidós biblioteca del presente, 11. 218 pàgs.

Keating, Michael (1996). Naciones contra el Estado : el nacionalismo de Cataluña, Quebec y Escocia. Barcelona. Airel. (Col. Ariel ciencia política). 296 pàgs.

Hobsbawm, E.J. i Ranger, Terence (1988). L’invent de la tradició. Vic. Eumo ed. 290 pàgs.

Hobsbawm, E. J. (2004). Naciones y nacionalismos desde 1780. Barcelona. Crítica. (Col. Biblioteca de bolsillo, 53). 2ª impr. 216 pàgs.

Huntington, Samuel P. (2004). ¿Quiénes somos? Los desafíos a la identidad nacional estadounidense. Barcelona. Paidós. 488 pàgs.

Kymlicka, W. (2003). La política vernácula: nacionalismo, multiculturalismo y ciudadanía. Barcelona. Paidós Ibérica. Col. Paidós estado y sociedad, 106. 452 pàgs.

Kymlicka, W. (2004). Estados, naciones y culturas. Córdoba. Ed. Almuzara. 120 pàgs.

Lacasta-Zabalza, José Ignacio: «Tiempos difíciles para el patriotismo constitucional español». En línia a http://www.uv.es/cefd/2/Lacasta.html.

Maalouf, Amin (1999). Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona. La Campana. 216 pàgs.

Miller, David (1997). Sobre la nacionalidad : autodeterminación y pluralismo cultural. Barcelona. Ediciones Paidós Ibérica. (Col. Paidós estado y sociedad,53). 256 pàgs.

Moreno Luzón, Javier i Núñex Seixas, Xosé M. (eds.) (2013). Ser españoles. Imaginarios nacionalistas en el siglo XX. Barcelona. RBA Libros. 592 pàgs.

Mouffe, Chantal (2003). La paradoja democrática. Barcelona. Gedisa. 160 pàgs.

Mouffe, Chantal (1999). El retorno de lo político: comunidad, ciudadanía, pluralismo, democracia radical. Barcelona. Paidós Ibérica. Col. Paidós estado y sociedad, 69. 208 pàgs.

Núñez Seixas, Xosé M.  “Los oasis en el desierto. Perspectivas historiográficas sobre el nacionalismo español”, Bulletin d’Histoire Contemporaine de l’Espagne. Ais de Provença], núm. 26 (1997), pàg. 484-533.

Nussbaum, Martha C. (1999). Los límites del patriotismo: identidad, pertenencia y “ciudadanía mundial”. Barcelona. Paidós. Col. Paidós estado y sociedad, 67. 188 pàgs.

Piqué, J.  i San Gil, M. (2002): «El patriotismo constitucional». Ponencia presentada en el XIV congreso del Partido Popular, 22-25 enero del 2002. En línia a http://www.abc.es/contenidos/apoyos/documentos/HTM_48_1.html

Riquer i Permanyer, Borja de (2000). Identitats contemporànies, Catalunya i Espanya. Vic. Eumo Ed. (Col. Referències,28). 280 pàgs.

Riquer i Permanyer, Borja de (2001). Escolta Espanya : la cuestión catalana en la época liberal. Madrid. Marcial Pons Ediciones de Historia. 320 pàgs.

Saz, Ismael i Archilés, Ferran (2001). Estudios sobre Nacionalismo y Nación en la España contemporánea. Zaragoza. Prensas Universitarias de Zaragoza. 322 pàgs.

Serrano, Ivan (2013). De la nació a l’estat. Barcelona. Angle ed. (Col. El fil d’Ariadna, 59). 203 pàgs.

Smith, Anthony D.  (2004). Nacionalismo: teoría, ideología, historia. Madrid. Alianza ed. Col. Alianza ensayo, 254. 208 pàgs.

Smith, Anthony D.  (2002). La nació en la història. Catarroja. Ed. Afers. Col. El món de les nacions, 7. 134 pàgs.

Smith, Anthony D. (1997). La identidad nacional. Madrid.  Trama Editorial. 176 pàgs.

Torres Sans, Xavier: “La historiografia de les nacions abans del nacionalisme (i després de Gellner i Hobsbawm)”. Manuscrits 19, 2001, pàgs. 21-42.

Towson, Nigel (dir.) (2010). ¿Es España diferente?. Madrid. Taurus. (Col. Taurus historia). 300 pàgs.

Vilar, Pierre, “Estado, nación y patria en España y Francia, 1870-1914″. Estudios deHistoria Social (Madrid), núm. 28-29 (1984), p. 7-41.

Wallerstein, Immanuel Maurice i Balibar, Etienne (1991). Raza, nación y clase. Madrid. Instituto de Estudios Políticos para América Latina. 360 pàgs.


[1] Mill, John Stuart (2001). Consideraciones sobre el gobierno representativo. Madrid. Alianza ed. (Col.El libro de bolsillo. Ciencia política, 3411).  1ª impr. Cap. 16, pàg. 230 de l’original.

[2] Castells, Manuel (1998). La Era de la Información: Econbomía, Sociedad y Cultura. Volumen II: El poder de la Identidad. Madrid. Alianza ed. Pàg. 282

[3] La globalització fa referència a una multiplicitat d’aspectes. Les tecnologies de la comunicació han incrementat els fluxos d’informació i el moviment de capitals, i estan incidint en les relacions interculturals, la difusió de valors culturals i formes de vida, la construcció d’identitats individuals i col·lectives a través de les xarxes socials

[4] El 10 de juliol de 2012 el Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, va sentenciar que l’anomenada “doctrina Parot”, establerta pel Tribunal Suprem espanyol el 2006 i ratificada pel Tribunal Constitucional, violava els articles 7 i 5.1 de la Convenció Europea de Drets Humans, per la qual cosa instava el govern espanyol a posar en llibertat a Inés del Río Prada, membre d’ETA condemnada a més 3.000 anys de presó. El 20 de març de 2013 el Tribunal Europeu de Drets Humans tornà a examinar la sentència que va dictar una de les seves sales al juliol de 2012, a instància del recurs presentat pel Govern espanyol.El 21 d’octubre de 2013 la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans es va pronunciar en el mateix sentit que havia fet anteriorment, donant la raó a Inés del Río, que hauria d’haver estat excarcerada el 2008, ordenant la seva posada en llibertat, i sentenciant que la interpretació jurídica per a allargar la seva estada a presó vulnera el Conveni Europeu de Drets Humans.

[5] El 13 d’agost de 1983 el Tribunal Constitucional d’Espanya declarà anticonstitucional 14 dels 38 articles de la Llei

Joan Campàs Montaner

Aura digital

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*