Un país gairebé normal. Dos dies de seminari sobre la cultura catalana i contra ningú

AF Poster seminari UOC 2013Qui perd els orígens, perd identitat” és un dels versos més coneguts de Raimon. Concebut com a himne de combat manté encara avui un valor testimonial d’un temps i  d’un país, tot i que potser sigui hora de qüestionar-ne el seu sentit últim. D’una banda, perquè la identitat no es perd com qui perd les claus, ni és única ni unívoca. La identitat és, per definició, quelcom en constant transformació, múltiple i, sovint, de fronteres borroses. De l’altra, la referència als orígens segurament apel·la a uns temps passats que, tenyits per la nostàlgia i la distància, recordem enganyosament com a millors, harmoniosos i arcàdics. I, en canvi, com ens recorda Salvador Cardús: “la identitat sobreviu i es recrea a condició de revisar els orígens”.

De la revisió del passat en sorgeix, entre d’altres, una lectura que normalitza la retòrica excepcionalitat catalana i, alhora, ofereix un interessant joc de miralls. Així, la lenta recuperació de la cultura catalana, des de l’any zero (1939) fins la seva present ‘normalització’, es farà paral·lelament als intents de l’oposició clandestina i del franquisme més intel·ligent per dur-la al seu camp.

5047004140_fa63ea6faa_bEls primers faran seu, sense ser-ne conscients, l’esquema plantejat per l’historiador txec Miroslav Hroch: (re)descobriment de les lletres, agitació política i nacionalització de les masses. Els segons substituiran, en part, la repressió per una certa tolerància i alguns tímids intents de cooptació. Un “regionalismo bien entendido” entre sardanes i cartells que, amb motiu del referèndum de 1966, comminaven –en català— a la població: “Tu pots decidir el futur d’Espanya” i “No barris el pas al progrés del País. Digues sí al futur”. Més enllà de la sobtant ‘vigència’ dels lemes, a l’intent, però, li coixejava la credibilitat.

L’èxit dels primers –de l’oposició clandestina convertida ara en classe política— només serà complet quan, en recuperar la democràcia, aconsegueixin bastir un discurs hegemònic socialment. Amb tot, aquesta hegemonia serà disputada i més conflictiva, atès que durant el procés apareixen nous actors i l’antagonisme inherent a qualsevol societat democràtica, fet que fa impossible les identitats completes. I en aquesta construcció del relat, tant important resulta la buscada confusió dels interessos de part pel tot, com el control de la interpretació del passat.

121206_Norma-copia

Cap enrere, el relat oscil·la entre el simplisme d’una definició de Catalunya en cinc segons (“Catalunya és l’empelt entre Jaume I i la revolució econòmica dels segles XVIII i XIX”, Jordi Pujol dixit), i la recreació nostàlgica d’una suposada unitat primigènia. Recreació que ja no es fa des de l’Acadèmia o els llibres.

Contra la comoditat interpretativa del simplisme i la nostàlgia, un camí és el de la integració de la complexitat. Un camí que passa per enriquir el relat comú amb aquells classificats com a subalterns del passat i del present. Com en el seu moment feren Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Clavería deixant constància, aixecant acta, de l’existència d’uns barris perifèrics que aspiraven a ser reconeguts, nomenats i reivindicats. Com passa ara en camps com el patrimoni culinari o els espais interfronterers, o en sectors marginals com la prostitució i les presons.

url

Com ja ens advertia George Steiner, a Europa el passat ens rodeja sigil·losament des del nomenclàtor dels carrers i des de les estacions de metro. Tanmateix, avui la pantalla ha esdevingut el mitjà d’accés majoritari a la història. Història que no es vol conflictiva ni traumàtica, sinó complaent, sanadora i evocadora d’un temps suposadament ideal. “Los dioses se han marchado, nos queda la televisión”, en paraules de Manuel Vázquez Montalbán.

Segons el novel·lista Julian Barnes “la historia és la certesa produïda en el punt on les imperfeccions de la memòria es troben amb les deficiències de la documentació”. D’aquí la importància que des dels Estudis Culturals, ens aproximem a tots dos extrems. Per veure com parlem de nosaltres mateixos als papers amb què ens adrecem als altres quan, per exemple, volem vendre el somni olímpic; o com preserven la memòria d’institucions rellevants per la nostra cultura, com ara les literàries.

imagesAlgunes d’aquestes reflexions m’acompanyaren al llarg de les diferents sessions sobre “Institucions i identitat en la cultura catalana de la normalització”. Especialistes en catalanística vinguts d’arreu (de Montpeller a Xicago, de Sheffield a Venècia, de Perpinyà a Richmond, de Cardiff a Barcelona), s’aplegaven –ens aplegàvem— per parlar de cultura, identitat, resistència, institucionalització i normalització. Per dialogar sense necessitat, sorprenentment, de recórrer a termes com l’auto-odi, tot defugint molts altres tòpics que llastren sovint la vida acadèmica. I, per un moment, podíem arribar a pensar en el nostre país com “next to normal” (gairebé normal).
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*