La funció de l’androgínia a través de les pintures del Louvre

Se sol suposar que l’art francès de l’època immediatament pre-revolucionària i revolucionària està farcida d’herois republicans i màrtirs estoics; però si observem les obres exposades al Saló ens adonarem  que els temes eròtics o pastorals derivats de la mitologia clàssica hi sovintejaven força.

D’una banda, el discurs republicà i jacobí criticava implacablement un amenaçador efeminament identificat amb l’antic règim i la seva aristocràcia dissoluta; d’una altra, aquest mateix discurs celebrava els valors de la virilitat patriòtica (la virtut masculina i republicana), tot i que la producció cultural de l’elit francesa oferia innombrables exemples d’un tipus molt diferent d’ideal masculí: en concret, les imatges d’un jove efeb, trist, commovedor, passiu, androgin, i més o menys efeminat. La producció francesa d’efebs andrògins tenia nombrosos predecessors que posteriorment van ser adaptats pels artistes francesos d’intencions revolucionàries, com en algunes obres del mateix David.

Existeix, doncs, una aparent contradicció: d’una banda, la ubiqüitat i l’atractiu de l’ideal efeminat de la masculinitat –per a Winckelmann, l’apogeu de la perfecció masculina; d’una altra, el discurs “oficial” de la masculinitat interessat a celebrar valors més fàcilment associats amb Cató o Brut que amb Ganímedes o Paris. Com podem abordar aquesta contradicció? Es pot visualitzar contemplant aquestes dues obres del mateix David i època.

DavidSocrates

Jacques-Louis David: La mort de Sòcrates, 1787. Oli sobre tela. 129,5 x 196,2 cm. The Metropolitan Museum of Art, Nova York.

David_Paris_Helen

Jacques-Louis David: Els amors de Paris i Helena, 1788. Oli sobre tela. 147 × 180. Musée du Louvre, París.

Segons Thomas Crow, l’art de David i els seus estudiants manifesta un augment de la “masculinització” del contingut. «Als artistes se’ls demanava no només contemplar la virtut militar i cívica en termes tradicionalment masculins, sinó que es veien obligats a imaginar tot l’espectre de qualitats humanes desitjables, des de l’heroisme al camp de batalla fins a la bellesa corporal erotitzada, com a masculina».[1] Ara bé,  en primer lloc, és la cultura visual i política de l’elit neoclàssica la que manifesta una intensificant masculinització; en segon lloc, els processos de masculinització, incloent-hi el trasllat de la bellesa sensual al cos de l’home, no pot ser adequadament teoritzat sense fer referència a les determinacions inconscients de la subjectivitat i a les vicissituds històriques de les ideologies de gènere, i és en referència a això darrer que podem entendre millor la funció de la masculinitat feminitzada en l’univers masculinitzat de l’art neoclàssic.

La figura de l’efeb es va originar en l’art clàssic grec, i atès que l’art clàssic fou una influència recurrent en la pintura d’història de França, no es pot determinar amb precisió quan es va convertir en una presència dominant en el neoclassicisme francès.  Certament, pastors encantadors i deïtats adolescents gracioses són arreu en l’art de principis del segle divuitè. El seu nombre va augmentar constantment, i el seu atractiu es van reforçar encara més per una producció paral·lela de còpies. No obstant això, l’aspecte i la funció dels efebs andrògins en el neoclassicisme sembla notablement diferent de les seves primeres encarnacions, una diferència evident en gairebé qualsevol comparació entre el tractament del cos efèbic en el Rococó i el Neoclàssic.

Lagrene

Louis Jean Francois Lagrenée: Psyché surprend l’Amour endormi, 1769. Oli sobre tela circular. Diàmetre 121 cm. Musée du Louvre, París.

Lagrene2

Louis Jean Francois Lagrenée: Mars et Vénus surpris par Vulcain, 1768. Oli sobre tela circular. Diàmetre 121 cm. Musée du Louvre, París. Parella de l’anterior

Continua llegint

L’hermafrodita adormit del Louvre

Després d’haver visitat la sala de La Gioconda, comencem el nostre particular itinerari pel museu del Louvre. I la primera parada serà davant l’escultura de l’Hermafrodita adormit. hermafrodita_adormit_esquenahermafrodita_adormit_cara

Hermafrodita adormit. Època romana imperial, segle II. Roma, prop de les termes de Dioclecià. Marbre grec (l’hermafrodita), marbre de Carrara (el matalàs). 169 x 89 cm. Musée du Louvre, París.

No analitzarem aquesta obra sinó que la utilitzarem per investigar com l’art ha representat la identitat sexual, la diferenciació de sexes, la construcció de la masculinitat, el cos ideal… Continua llegint

Leonardo da Vinci: La Gioconda

Una visita al Louvre no pot deixar de banda La Gioconda. I per a contrarestar tanta especulació i ficció sobre Leonardo da Vinci (que si era català, que si el port de la seva Anunciació és el de Barcelona i les muntanyes del fons Montserrat…) proposo una  lectura d’un resum/adaptació d’un llibre modèlic pel que fa a la història de la cultura: el de  Donald Sassoon (2007). Mona Lisa. Historia de la pintura más famosa del mundo. Barcelona. Crítica. (Col. Ares y Mares). 368 pàgs.
Gioconda_Louvre

Leonardo da Vinci (1452-1519). Retrat de Lisa Gherardini, Monna Lisa o La Gioconda, entre 1503 i 1506.Oli sobre àlber. 77 x 53 cm. Musée du Louvre, París. Continua llegint

Esport i Cultura a Catalunya

By Barça_campió_1903.pdf: Vulcanoderivative work: H4stings (Barça_campió_1903.pdf) [CC-BY-SA-3.0 or GFDL], via Wikimedia Commons

 En el nostre univers cultural hi ha temes que són indiscutits, que tothom considera bàsics i imprescindibles, que conformen l’espinada del tronc del coneixement. En definitiva, temes que no cal presentar, que són obvis. Per contrast, hi ha qüestions o fets socials que al primer cop d’ull semblen més intranscendents, fins i tot en alguns casos algú pot considerar-los banals. No cal dir que en el nostre entorn cultural l’esport ha estat considerat molt sovint en aquest segon bloc, tot i que tingui una presència impressionant a la nostra societat.

Continua llegint

Ieoh Ming Pei: La piràmide del Louvre

Fitxa tècnica

 piramide_Pei

Alçada de la piràmide: 21,65 m
Longitud del costat de la base de la piràmide: 35,42 m
Angle d’inclinació: 51,7 graus
Vidres: 603 romboides de vidre de  3,00 m x 1,80 m. Cadascun dels rombes pesa 150 kgr., i 70 triangulars. Total: 673 vidres segons el Louvre, 698 segons l’oficina d’I.M. Pei
Estructura portant: 6000 bigues (entre 58 i 90 mm​​), 2100 nusos
Pes de l’estructura portant: 95 tones
Pes total de la piràmide: unes 180 tones

Cost: 11,43 milions euros

pati_piramide

pati_piramide2

Arquitecte: Ieoh Ming Pei[1] & Partners, Nueva York
Arquitectes executors locals: Georges Duval i Michael Macary
Direcció del projecte: Yann Weymouth, Washington
Planificació d’il·luminació: Claude i Danielle Engle, Washington
Estàtica: Sogelerg, Rungis, Serete, París
Contractista d’obres: Compagnie Francaise d’Entreprises Métalliques, París
Coordinació: Planitec, París

Inauguració : 30 de març del 1989

Continua llegint

Una visita al museu del Louvre

Imagineu-vos que no teniu vacances, o bé en teniu però no podeu marxar de viatge. Si és així, us invito a fer el que milions de turistes solen fer per vacances: anar a un museu. Si em voleu acompanyar, durant el que queda de juliol i gran part de l’agost, ens dedicarem a recórrer algunes sales d’un dels museus més visitats del món: el Louvre.

Mentre us acabeu de decidir si veniu o no, o mentre feu els preparatius virtuals per aquest viatge, us proposo fer un recorregut per la història del palau del Louvre, des que va començar com a castell fins que va esdevenir museu, passant per l’etapa que va ser residència reial. Hi observarem dues constants: la política de grans construccions públiques per a dinamitzar l’economia (i suprimir, de passada, la memòria històrica), i l’acumulació d’obres d’art en una institució per a resignificar, legitimar i prestigiar el poder monàrquic i centralitzador.

Louvre_Berry

Germans de Limburg, Herman, Paul i Johan : El Louvre en el segle XV. Miniatures de les Très Riches heures du duc de Berry, 1412-1416 i 1485-1489. Castell de Chantilly, Musée Condé.

El Palau del Louvre, a la marge dreta del Sena a París, és un antic palau reial situat entre els jardins de les Tulleries i l’església de Sant-Germain l’Auxerrois. Els seus orígens es remunten al període medieval, tot i que el disseny general del palau fou concebut en el Renaixement. Continua llegint

Ruta pels castells càtars

Dins de la segona edició del Cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats que organitza els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, va tenir lloc el passat cap de setmana del 28 i 29 de juny, una sortida per la Catalunya Nord, centrada en els castells càtars, amb els 72 inscrits.

Castell_Peyrepertuse

El primer seminari, sota un roure del castell de Puylaurens va versar sobre la terminologia càtara, Occitània i el sistema feudal.

El segon seminari, a la sala del pilar del castell de Queribus, es va centrar en el catarisme com a doctrina religiosa, el dualisme, la caiguda de les ànimes, la negació del lliure albir, la transmigració de les ànimes. S’hi van explicar els mites del pelicà, del cavall i del cap d’ase, i es van enumerar els principals elements de la seva litúrgia: el consolament, la convenenza, l’endura, l’abstinència, la continència, la predicació…

El tercer seminari, a la capella sant Jordi del castell de Peyrepertuse, va fer referència a la croada albigesa i al seu caràcter polític, i es va distingir la croada dels barons (1209-1215), la reconquesta (1216-1225) i la croada reial (1226-1229), fent especial esment a la batalla de Muret (1213) i la fi d’un possible estat catalano-occità.

El temps va ser esplèndid, fins arribar a Carcassona, on un xàfec va deixar les muralles de la Ciutat més romàntiques del que es podria haver imaginat el propi Viollet-le-Duc. Pel matí del diumenge, es va fer el quart seminari a la porta de Narbona, i el tema, òbviament, va ser la comparació entre els sistemes de restauració de Viollet-le-Duc (1814-1879) i el de Camillo Boito (1836-1914).

El darrer seminari es va fer al pati del castell de Montsegur, i sota una fina pluja, es va parlar de la inquisició, de la foguera als peus del castell i del final del catarisme.

Es pot consultar el contingut dels diferents seminaris en el dossier sobre Feudalisme i heretgia càtara.

Possiblement, la propera sortida sigui pel 20 de setembre a Cardona – Miracle – Solsona. Possiblement…