Una visita al museu del Louvre

Imagineu-vos que no teniu vacances, o bé en teniu però no podeu marxar de viatge. Si és així, us invito a fer el que milions de turistes solen fer per vacances: anar a un museu. Si em voleu acompanyar, durant el que queda de juliol i gran part de l’agost, ens dedicarem a recórrer algunes sales d’un dels museus més visitats del món: el Louvre.

Mentre us acabeu de decidir si veniu o no, o mentre feu els preparatius virtuals per aquest viatge, us proposo fer un recorregut per la història del palau del Louvre, des que va començar com a castell fins que va esdevenir museu, passant per l’etapa que va ser residència reial. Hi observarem dues constants: la política de grans construccions públiques per a dinamitzar l’economia (i suprimir, de passada, la memòria històrica), i l’acumulació d’obres d’art en una institució per a resignificar, legitimar i prestigiar el poder monàrquic i centralitzador.

Louvre_Berry

Germans de Limburg, Herman, Paul i Johan : El Louvre en el segle XV. Miniatures de les Très Riches heures du duc de Berry, 1412-1416 i 1485-1489. Castell de Chantilly, Musée Condé.

El Palau del Louvre, a la marge dreta del Sena a París, és un antic palau reial situat entre els jardins de les Tulleries i l’església de Sant-Germain l’Auxerrois. Els seus orígens es remunten al període medieval, tot i que el disseny general del palau fou concebut en el Renaixement.

Va ser la seu reial del poder a França (Carles V –1338-1390– hi va establir la seva residència), fins que Lluís XIV es va traslladar a Versalles el 1682. A partir de la Revolució Francesa ha albergat el Museu del Louvre així com diversos departaments governamentals. 

Origen del nom 

La primera fortalesa del Louvre, sota Felip II –també anomenat Felip August– (1165-1223), va ser construïda en un indret anomenat en baix llatí lupara, terme que designa el lloc on s’hi guarden els equips utilitzats per a caçar llops (en llatí lupus vol dir “llop”). Etimologia que també pot ser propera a la de la ciutat de Louvres a la Val-d’Oise.

Segons Geneviève Bresc-Bautier[1], lupara podria ser també un nom d’origen cèltic que porta el sufix ara que caracteritza els hidrònims[2].

Entre les hipòtesis formulades per l’historiador Henri Sauval (1623-1676) al segle XVII, una d’elles (no confirmada pels lingüistes), fa remuntar l’origen del nom Louvre a l’antic francès lauer o lower que significava “torre de vigilància”, conseqüència directa de l’ocupació dels francs salis[3] (o sicambres[4]: Meroveu, Khilderic, Clodoveu…), la llengua dels quals era germànica i no llatina. En aquesta llengua, la paraula leovar, lovar, lover, leower o lower significaria “castell” o “campament fortificat”.

El Louvre medieval

En els orígens del Louvre existia un castell, construït pel rei Felip II el 1190 i que ocupava el quart sud oest de l’actual Cour Carrée. Quan s’entra al pati pel pavelló Sully (o el pavelló de l’Horloge), el Louvre medieval ocupava la part situada a la dreta.

Fou per a reforçar la defensa de la ciutat de París, per tal de convertir-la en el centre polític i religiós del regne, que Felip August va fer construir una gran muralla al voltant de la ciutat. El Louvre, situat a l’oest de la muralla, neix com una fortalesa constituïda per una torrassa de 15 metres de diàmetre amb un mur de 4,20 m de gruix a la seva base, i una altura de 30 metres (la Grosse tour del Louvre), al centre d’un recinte rectangular de 72 x 78 metres de costat, envoltat de fossats, i reforçat amb deu torres de defensa al qual s’hi accedeix per dues portes amb ponts llevadissos situats respectivament al sud i a l’est. Els treballs acabaren el 1202.

Una de les seves funcions bàsiques era la vigilància de la part baixa del Sena, una de les vies tradicionals utilitzades per les invasions i les ràtzies des de l’època dels víkings.

Sota Lluis IX (1214-1270) el castell va experimentar una notable ampliació, amb noves sales sense funció defensiva, com la sala de sant Lluís (1230-1240). Amb la transferència dels béns de l’Orde del Temple a l’Orde de l’Hospital, el Tresor reial, conservat fins llavors a la Maison du Temple de París, fou transportat el 1317 al Louvre, donant un  nou caràcter a la fortalesa.

Tanmateix, fou sota el rei Carles V (1338-1380) que el castell esdevingué residència reial. Després d’haver reprimit la revolta del prebost dels comerciants Étienne Marcel, va fer acabar una nova muralla per a protegir la ciutat que s’havia desenvolupat molt extra murs. El Louvre, fins ara situat a l’exterior de la muralla de Felip II, fou inclòs en aquest nou sistema defensiu. El castell pren, llavors, una doble funció: a més del seu paper protector, esdevé una de les residències del rei i de la cort, amb el castell de Vincennes, el palauet Saint-Pol al Marais i el palau de l’illa de la Ciutat la funció del qual era més administrativa i, sobretot, judicial.

En aquest període París esdevé un important centre de luxe, i Carles V transfereix al Louvre una part de la seva biblioteca (uns 900 manuscrits), i fou el primer monarca a plantejar-se la creació d’una biblioteca reial. Amb aquest objectiu va fer dipositar tots els llibres que va poder reunir a la torre nord oest del Louvre, anomenada torre de la Fauconnerie, i que a partir de llavors fou anomenada de la Llibreria. Els llibres hi ocupaven tres pisos i, per tal de conservar-los, va fer tancar totes les finestres, i per tal que s’hi pogués treballar a tota hora, va fer penjar a la volta trenta canelobres i una làmpada de plata que estaven encesos totes les nits.

El castell adquireix igualment importància com a símbol de l’autoritat reial. Fins a la Revolució Francesa, tots els feus que depenien directament del rei són anomenats de competència de la grosse tour du Louvre, fins i tot després de la seva destrucció al segle XVI. El Louvre es mostrava, així, com la seu de l’autoritat feudal del rei, mentre que el palau reial de la Ciutat, esdevingut palau de justícia, era la seu de l’aspecte sobirà de la seva autoritat, en la seva funció més eminent, la justícia.

El Louvre en el Renaixement

El 1527, Francesc I (1494-1547) va decidir fer del Louvre la seva principal residència parisenca. Va fer destruir la torrassa i va confiar a l’arquitecte Pierre Lescot el projecte de construcció d’un palau modern en l’esperit del Renaixement.

Al seu retorn de la captivitat a Espanya, els Estats Generals demanen a Francesc I que resideixi més sovint a París. El rei ordena als regidors del Louvre de restaurar el palau de Carles V, arruïnat per la guerra dels Cents Anys (1337-1453). Es restauren els accessos al Louvre, es destrueix la torrassa central (1528). El 1539, amb motiu del pas de l’emperador Carles V (1500-1558) per París, no va poder ser hostatjat al Louvre, cosa que va comportar que Francesc I tingués més pressa per a construir un palau modern.

El 1546 fou adoptat el projecte de l’arquitecte Pierre Lescot, menys ambiciós però més concret que el dels altres candidats. El pla consistia en un pati quadrangular que s’adaptava als contorns del recinte medieval, al voltant del qual havia projectat un conjunt en forma d’U que permetia obtenir un gran cos obert a l’est amb dues ales. L’ala principal situada a l’oest havia d’estar separada en dos por una escala monumental al centre, mentre que les dues ales al nord i al sud tindrien només un pis. Del desembre del 1546 al març del 1549 va tenir lloc la demolició de la part oest del recinte de Felip II. Però la mort de Francesc I (el 1547) va interrompre els treballs.

Lescot

Ala occidental construïda per Lescot (1546-1556)

A la mort del rei les obres tot just havien començat, i el seu fill Henri II (1519-1559) va decidir continuar els treballs i mantenir la confiança en Lescot que va edificar en uns anys l’ala central amb la sala de ball.

Henri II va modificar els plans inicialment previstos per Lescot; fa ubicar una gran sala de recepció a la planta baixa, la sala que havia d’anar al centre la desplaça a l’extrem nord, el que permetia crear una sala d’uns 600 m2: és la sala de les Cariàtides, anomenada així per les quatre estàtues monumentals de l’escultor Jean Goujon, que servien de pilar a la tribuna dels músics.

Jean Goujon: Tribuna de les Cariàtides

 Al Louvre Lescot crea una arquitectura que esdevindria el símbol de l’arquitectura del Renaixement francès. Durant segles, la seva ala occidental ha servit de referència per a les ampliacions del palau i per a l’arquitectura francesa en general. Una altra invenció original de Lescot és l’edifici coronat per una teulada inclinada, novetat que es va generalitzar i esdevingué un tret característic de l’arquitectura francesa: la mansarda.

Cour_carree

Planta baixa de la Cour carrée

L’obra va prosseguir amb la construcció del pavelló del rei amb els apartaments reials i la de l’ala sud que dóna al Sena. Aquesta va ser alentida per les guerres de religió i una gran part del castell medieval (ala nord i est) restava encara dempeus.

LouvreLescot

La façana de Pierre Lescot dissenyada el 1579 per Jacques Androuet du Cerceau

El Louvre durant les guerres de religió

A partir de 1564, la reina Caterina de Mèdici (1519-1589) va privilegiar la construcció d’un nou palau i d’un gran jardí de plaer a l’indret de les tuileries (teuleries o lloc on es fabriquen teules) que li donen el seu nom, Palau de les Tuileries.

Durant les guerres de religió[5] el palau del Louvre va servir de lloc de residència a la família reial quan anava a París, sobretot durant les noces de Marguerite de Valois, que desembocaren en la matança de Saint-Barthélemy el 1572.

Sant_Bartomeu

La matança de Saint-Barthélemy (1572). La fortalesa del Louvre està representada al fons del quadre; l’entrada medieval està dominada pel Pavelló del rei construït per Lescot.

Residència principal del rei a partir d’Henri III (1551-1589), el Louvre esdevingué una mena d’espai sagrat on s’exercia el poder monàrquic, un lloc de diversió i el teatre dels esdeveniments de l’època. El Louvre, doncs, a partir del 1574, esdevingué la residència principal del rei de França i ho serà fins a la instal·lació de Lluís XIV a Versalles el 1682.

El Louvre d’Henri IV (1553-1610)

Arribat al poder el 1589, en mig d’un país arruïnat, Henri IV ajudat del seu ministre Sully, va prendre mesures immediates per a pacificar el conflicte religiós. En reprendre els afers polítics, el nou sobirà donà un nou impuls a l’obra del Louvre, intentant rellançar l’economia amb grans treballs públics. La voluntat d’ampliar el Louvre, que pren el nom de Grand Dessein (Gran intenció o propòsit) va anar acompanyat d’un sanejament del barri.

El Grand Dessein perseguia diversos objectius:

  • la supressió dels vestigis del Louvre medieval
  • la construcció d’un pati quadrat sobre la base de l’ala Lescot ja edificada (superfície multiplicada per quatre en relació a la del pati medieval)
  • ajuntar el Louvre amb les Tulleries
  • expropiació dels edificis entre els dos palaus

Un ambiciós projecte es realitza entre 1594 i 1610, any en el qual s’acaba la gran galeria o galeria vora el riu, que uneix el Louvre i les Tulleries, de 450 metres de llarg per 13 d’ample.

A la mort d’Henri IV les obres s’alenteixen i les parts nord i est del Louvre resten al seu lloc.

El Louvre de Lluís XIII (1610-1643)

La manca de treballs sota la regència de Maria de Mèdici del 1610 al 1617 permet la instal·lació  en el barri de palauets particulars dels grans del regne. Quan Lluís XIII reprèn la idea del Grand Dessein, sembla difícil de continuar exactament la idea d’Henri IV. Calia, pel cap baix, demolir la part nord del recinte medieval per tal de prolongar l’ala Lescot en aquesta direcció en simetria perfecta amb els mateixos detalls de decoració.

Fou l’arquitecte Jacques Lemercier l’encarregat de la modernització del vell Louvre. Calia, d’entrada, continuar el pati quadrat, respectant l’estil inicial de Lescot, i donant un paper important als pavellons. Al nord de l’ala Lescot, Lemercier va fer construir el Pavelló del Rellotge, que prolonga una altra ala idèntica a la de Lescot per tal de mantenir una simetria harmoniosa.

Pavillon_de_l'Horloge

Ala oest del pati quadrat: l’ala Lescot és reforçada pel pavelló del Rellotge

Pavillon_Horloge

Pavillon de l’Horloge

Louvre_Merian

El Louvre de Lluís XIV (1638-1715)

Amb Anna d’Àustria i el cardenal Mazzarino nombrosos artistes arriben d’Itàlia i donen a la capital francesa un nou estil d’influència italiana. Dos nous arquitectes comencen a emergir: Louis Le Vau i Guérin, però no s’emprèn cap gran construcció en el palau del Louvre.

Caldrà esperar una nova ordenança reial (el 31 d’octubre del 1660) per tal de reprendre el Grand Dessein. El 1664 Colbert es fa càrrec de la superintendència dels edificis reials. El Louvre i les arts han de jugar, a partir d’ara, un paper determinant en la temptativa d’instituir un govern centralitzat al voltant de la persona del rei i es vol, també, donar un accés que palesi la importància del projecte urbà, amb un accés a l’est a partir de la plaça reial.

Diversos projectes que preveien la unió del Louvre i de les Tulleries foren proposats per Pietro da Cortona o Gian Lorenzo Bernini. Un nou projecte, monumental i clàssic, amb una  columnata de 28 columnes aparellades i un ampli frontó, proposat per un petit consell format per Le Vau, Charles Le Brun i Claude Perrault, fou iniciat, sota la direcció de Louis Le Vau, però l’abandonament del Louvre per Versalles el 1682 el deixarà inacabat.

Louvre_Perrault

 Columnata del Louvre

 El Louvre fins a la Revolució Francesa

Abandonat per Lluís XIV en benefici de Versalles, el Louvre va quedar ràpidament desert, ocupat només ocasionalment per visites reials o reunions. El Grand Dessein i els treballs de Colbert foren abandonats, el pati quadrat inacabat, la columnata sense sostre i un barri densament poblat es va instal·lar entre el Louvre i les Tulleries.

Des del 1672, el Louvre fou ocupat per les Acadèmies: primer l’Acadèmia francesa, després la de pintura i escultura es muda el 1692 al gran saló i sales veïnes, i la d’arquitectura als apartaments de la reina. L’any 1697 arriba l’Acadèmia de política i el 1699 l’acadèmia de ciències. El 1778 s’hi instal·la la Societat Reial de Medicina.

A més de la seu de les Acadèmies, el Louvre era l’habitatge d’artistes que s’hi mudaven amb tota llibertat, comportant la degradació progressiva dels locals, cosa que va provocar la reacció de pensadors i intel·lectuals els quals, qüestionant l’estat del palau, criticaven la política de Lluís XV en termes de construcció. Així, el 1752, Lafont de Saint-Yenne publica una petita obra titulada L’Ombre du grand Colbert, dialogue entre le Louvre et Paris, que farà molt d’enrenou.

El superintendent dels edificis del rei, el marquès de Marigny, germà de la marquesa de Pompadour, va aconseguir acabar el pati quadrat per Jacques-Germain Soufflot. El 1779, amb l’accés a la superintendència de D’Angivillers, el Louvre va retrobar un aliat. La idea de constituir-hi un museu a partir de les col·leccions reials, ja insinuada per Marigny, fou represa. Es va plantejar llavors el problema de la Grande Galerie i sorgiren diverses idees:

  • la supressió de la decoració inacabada de Poussin
  • la construcció d’una volta en maó per a millorar la protecció contra els incendis
  • el reforçament dels pisos
  • la millora de la il·luminació amb la perforació de finestres i òculs a l’inici de les voltes

Però no hi va haver-hi temps de posar-ho en pràctica.

El Louvre sota la revolució: naixement del museu

El Louvre havia perdut poc a poc la seva dimensió simbòlica. Es va salvar de la ràbia de les multituds revolucionàries. Si ja no pertanyia al funcionament del ritual monàrquic, encara no pertanyia al poble: ho aconseguirà convertint-se en museu.

En 1789, D’Angivillers ja va proposar un projecte de museu situat en el Louvre. Obligat a renunciar, el va confiar als Estats Generals, que el 21 de juny, adopten la idea, sobretot perquè les col·leccions nacionals s’enriquien molt ràpidament amb la confiscació dels béns de l’Església (2 novembre 1789) i de la propietat dels emigrats (8 agost 1792) i l’eliminació de les Acadèmies (8 agost 1792). Des del 1790, l’Assemblea Nacional pren realment consciència de la necessitat de conservar les obres, i d’aturar les destruccions massives, de manera que crea l’1 de desembre del 1790 una comissió encarregada d’inventariar els monuments i les obres d’art nacionalitzades .

Es van dipositar obres en antics convents, reunint estàtues de bronze per a fondre-les i altres peces per a la venda. El 6 de juny del 1791, Alexandre Lenoir, pintor i arqueòleg, va ser nomenat director dels Petits-Augustins. És un dels personatges que varen  contribuir al naixement del concepte de patrimoni, i d’altra banda també és considerat com el primer conservador de museu. Li devem el Museu dels Monuments francesos a París. El seu fill, Albert Lenoir, va continuar el seu treball amb la creació d’un Museu Medieval a les antigues Termes de Cluny.

El 1794, l’abat Grégoire va publicar un document sobre el vandalisme, que condemnava les destruccions, i encoratjava el foment d’una “memòria col·lectiva”. Altres grups de pressió, a instàncies dels artistes, es reunien, empenyent a les instàncies dirigents a la decisió de crear un museu. Però, quin i on?

Diverses respostes s’havien fet en els últims anys: així, amb pocs mesos de diferència, foren publicades les Considérations sur les arts du dessin (26 de gener del 1791) i les Deuxièmes considérations sur l’art du dessin (18 de maig del1791). El seu autor, Quatremère de Quincy, hi demanava el reagrupament d’antiguitats, la possibilitat que tothom pogués accedir a les obres (mentre que el pintor Jacques-Louis David va fer campanya per un lloc reservat als artistes), preconitzava l’ús del Louvre com a lloc de reagrupament i d’exposició i desenvolupava una visió enciclopèdica de l’art, heretada del segle XVIII. Aquests treballs van portar a l’Assemblea Constituent a votar la instal·lació d’un museu al Louvre, en la línia del projecte proposat dos anys abans per D’Angivillers el 26 de maig del 1791. El 19 de setembre del 1792, un decret oficial ubicava les col·leccions nacionals sota la protecció del Louvre i l’1 d’octubre d’aquest mateix any es creava un “comitè del museu” que aplegava sis personalitats.

La concepció revolucionària de la idea de museu comprenia una perspectiva pedagògica i la idea d’un lloc obert a tothom, però la comissió havia de concretar aquests ideals, respectant a artistes com l’influent David, que insistien a tenir un accés restringit a les col·leccions, per tal de poder-les estudiar a plaer. Nous personatges, com el comerciant Jean-Baptiste Pierre Lebrun, van entrar en el debat. Així, en les seves Réflexions sur le muséum national, exigia que fos un historiador especialitzat en art el director del museu, iniciant una reflexió de les més importants sobre la professionalització del museu. Després d’una primera obertura[6], durant algunes setmanes, el 19 novembre del 1793, nombrosos crítics s’adreçaren contra els responsables del museu, als quals consideraven incapaços. Un catàleg, Objets contenus dans les galeries du muséum français havia estat publicat.
La reobertura va tenir lloc el febrer del 1794, quan una afluència d’obres provinents de les requises revolucionàries omplia el museu. Es va crear un comitè, dirigit per Jacques-Louis David, amb la funció de protecció, selecció, l’exposició, la redacció d’un catàleg raonat i el marcatge de les obres. No obstant això, David va ser arrastrat en la caiguda de Robespierre i el comitè va haver de seguir amb cinc membres.

El treball d’aquest comitè no deixà de ser criticat, sobretot per Lebrun, que va començar el que en podríem dir un precedent del treball museogràfic, preconitzant la divisió en nou seccions, la necessitat d’un catàleg més científic i treballs en la galeria principal.

El Louvre, palau dels reis, gran indret del passat de França, es va convertir, per la voluntat de la Revolució, en una lliçó oberta de civisme per la imatge, i l’instigador d’una nova reflexió sobre les nocions d’història de l’art i de museografia.

Napoleó III i el Louvre: l’acabament del Grand Dessein

Sota la direcció dels arquitectes Lefuel i Visconti es van dur a terme importants obres que completen el treball de segles anteriors i duent a terme, finalment, la unió del Louvre i les Tulleries; l’ala del carrer Rivoli, iniciada en temps de Napoleó I, va ser construïda en simetria amb la galeria del costat del Sena. També foren construïts els pavellons que tanquen el pati actual de la piràmide i que delimiten quatre patis interiors.

Louvre_rue_de_Rivoli

Façana que dóna al carrer Rivoli

La Tercera República i la destrucció de les Tulleries

Després dels esdeveniments de la Comuna el 1871, que desembocaren en l’incendi de les Tulleries, palau construït en temps de Catalina de Mèdici al segle XVI i de l’ala nord del Louvre, el nou govern republicà va encarregar a Lefuel reconstruir el Pavelló de Marsan segons el model del que ja havia realitzat al Pavelló de Flora, i part de l’ala Rohan. Aquests treballs es van estendre des del 1874 fins el 1880, però la falta de pressupost va impedir a Lefuel construir la parella del pavelló de les Sessions, que hauria d’albergar un teatre, així com els grans finestrals al nord, similars als ja construïts al sud.

Louvre_Tulleries

Les Tulleries van quedar en ruïnes durant dotze anys. Però des del 1874, al marge de la reconstrucció del Pavelló de Marsan, ja s’havien enderrocat les dues ales laterals de les Tulleries. Malgrat l’excel·lent estat de conservació de les ruïnes, la Tercera República va preferir destruir, durant els anys 1880, el símbol del poder dels règims destituïts, amagant deliberadament el paper central de les Tulleries en la història de la Primera República.

Segurament, estava previst reconstruir un edifici que recordaria les proporcions del palau desaparegut per tal d’instal·lar-hi un museu d’art modern, però la inestabilitat política va perdurar i va ajornar qualsevol decisió.

Louvre_General

Joan Campàs   Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats, UOC


[1] Geneviève Bresc-Bautier (1998). Mémoires du Louvre. Paris. Gallimard, « Découvertes », pàg. 21 i ss.

[2] Un hidrònim és el nom d’un riu, llac o qualsevol massa d’aigua. És, per tant, un subtipus de topònim o nom de lloc. La majoria d’hidrònims inclou una referència a la paraula “riu” o “aigua”, com el Danubi o el Nil (en les respectives llengües). Molts inclouen a més a més descripcions físiques del curs d’aigua, com el Llobregat (riu vermell), el Riu Groc xinès, el Riu de la Plata o el Riu Mississipí (riu gran).

[3] Els francs salis eren part del poble germànic dels francs que habitava, a mitjan segle III , a la vall inferior del riu Rin, als actuals Països Baixos i nord-oest d’Alemanya.

[4] Els sicambres o sigambres foren un poderós poble germànic que en temps de Cèsar vivia a l’est del Rin entre el Sieg i el Lippe. El seu nom derivaria del riu Sieg, que desaigua al Rin prop de Bonn.

[5] Les Guerres de religió de França van ser una sèrie d’enfrontaments civils que es van desenvolupar en el Regne de França durant la segona meitat del segle XVI. Es distingeixen fins a vuit guerres diferents esdevingudes entre 1560 i 1598, si bé la violència va ser constant durant tot el període.

A partir de 1550 el calvinisme es va expandir ràpidament per França, i les disputes religioses entre catòlics i protestants calvinistes, coneguts com hugonots, exacerbades per les disputes entre les cases nobiliàries que abanderaven aquestes faccions religioses, en especial els Borbó i els Guisa foren el detonant de les Guerres de Religió.

La guerra civil francesa va tenir dimensions internacionals, implicant en la lluita a la potència protestant del moment, l’Anglaterra de Isabel I, amb la màxima defensora del catolicisme i major potència de l’època, l’Espanya de Felip II. A causa d’això, el conflicte va influir de manera determinant en l’èxit de la revolta de les Províncies Unides contra el domini espanyol i en l’expansió de les confessions protestants en el Sacre Imperi Romà, regit per l’oncle de Felip II, l’emperador Ferran I d’Habsburg.

[6] Veure la llista de les obres exposades al recent inaugurat Museu del Louvre el 1793 a http://fr.wikipedia.org/wiki/Liste_des_%C5%93uvres_expos%C3%A9es_au_Louvre_en_1793

Viatge virtual al Louvre

2. Ieoh MIng Pei: la piràmide del Louvre
3. Leonardo da Vinci: La Gioconda
4. L’hermafrodita adormit del Louvre
5. La funció de l’androgínia a través de les pintures del Louvre
6. Jacques-Louis David: El jurament dels Horacis
7. Jean-Germain Drouais: L’atleta agonitzant
8. David: Els líctors retornant a Brutus els cossos dels seus fills
9. Jean-Germain Drouais: Màrius presoner a Minturnes
10. Girodet: El somni d’Endimió
11. David i la mort revolucionària: Lepeletier, Marat, Bara
12. Imatges de la reacció thermidoriana: les Sabines de David
13. Imatges del Consolat: Madame Récamier de David i Els ambaixadors d’Agamèmnon d’Ingres

14. El classicisme sota Napoleó: Gros, Girodet, Prud’hon, Ingres, David
15. Cap el romanticisme: Ingres, Gros, Prud’hon, Girodet, Guérin, Géricault, David
16. Théodore Géricault: El rai de la Medusa
17. Eugène Delacroix: La llibertat guiant el poble

Dossier: Del Rococó al Romanticisme a través del Louvre. Materials de treball

Un comentari a “Una visita al museu del Louvre

  1. Sóc estudiant de primer del Grau Història de l’Art a la UAB.
    He quedat sorprès a l’arribar a aquest lloc. Crec que em pot servir molt. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*