Esport i Cultura a Catalunya

23 juliol, 2014

En el nostre univers cultural hi ha temes que són indiscutits, que tothom considera bàsics i imprescindibles, que conformen l’espinada del tronc del coneixement. En definitiva, temes que no cal presentar, que són obvis. Per contrast, hi ha qüestions o fets socials que al primer cop d’ull semblen més intranscendents, fins i tot en alguns casos algú pot considerar-los banals. No cal dir que en el nostre entorn cultural l’esport ha estat considerat molt sovint en aquest segon bloc, tot i que tingui una presència impressionant a la nostra societat.

Afortunadament, cada cop més aquestes prevencions van perdent la seva prevalença, i es fa evident que l’anàlisi de l’esport és fonamental per a conèixer les pautes de comportament d’una societat, en aquest cas la catalana. L’esport forma part de la nostra estructura social i cultural, vehicula identitats de tot tipus, canalitza emocions i sentiments, esdevé part del sistema educatiu, genera un sistema comunicatiu propi, ens projecta internacionalment, és peça bàsica en els programes de promoció de la salut, ha generat polítiques públiques específiques, i esdevé fins i tot un sector econòmic no gens menyspreable. En definitiva, tenint en compte que s’hi relacionen tantes variables, l’evolució de l’esport ens permet una anàlisi àmplia i complexa de la societat.

Conseqüència del que hem dit fins aquí, l’assignatura Esport i cultura a Catalunya, del Màster d’Estudis Catalans, vol estudiar quina ha estat la interacció entre esport i cultura, i entre esport i societat a Catalunya en els darrers 125 anys. Interessa posar de relleu que l’esport es va introduir a la Catalunya de finals del segle XIX com una aposta per la modernitat, com una forma concreta d’aproximar-se a Europa, com una afirmació de cosmopolitisme. És per això que va arrelar ràpidament el somni olímpic des de la dècada de 1910, tot i que tardaria tant a fer-se realitat. Volem fer un recorregut en què l’esport s’explica íntimament vinculat al devenir social, des de les diferències entre esports amb connotacions elitistes i d’altres considerats populars, fins a les formes d’articulació dels pioners de l’esport, veritables apòstols d’una bona nova. No és casualitat que el creixement de l’esport català es produís en paral·lel al sorgiment d’una societat de masses, on l’espectacle era un element central, moment en què alguns esports van assolir un enorme seguiment popular i feien sobresortir mites esportius com Josep Samitier, Josep Gironès i Marià Cañardó. La força d’atracció de l’esport el convertia també en ferment i canalització d’identitats col·lectives, molt especialment en relació al catalanisme ja en la dècada de 1920. Des d’aleshores l’esport va adquirir una enorme potència simbòlica, com es constatà en els anys de la República, i també amb un discurs radicalment contrari durant la dictadura franquista. Convertit ja en un dels principals eixos del lleure popular i de l’expansió dels mitjans de comunicació, l’esport ha esdevingut un element fonamental de la vertebració social, i mostra també de les noves tendències socials, des de les pràctiques introduïdes per la nova immigració (el criquet dels paquistanesos, per exemple), les activitats recreatives (curses populars, …), l’esportivització de la cultura popular (el fenomen dels castells) o l’espectacularitat de l’esport extrem.

L’assignatura Esport i cultura a catalunya, en el marc del Màster d’Estudis Catalans,s’organitza en quatre unitats, que segueixen una estructura cronològica, i dos estudis de cas. En la primera unitat s’estudia el procés d’importació de l’esport per part de la societat catalana (1870-1914), posant l’accent en la pràctica desaparició dels jocs tradicionals, la identificació dels pioners i el discurs regenerador que els impulsava. En la segona unitat, dedicada al període 1914-1939, s’analitza preferentment el pas a la dimensió d’espectacle públic, amb tot el que se’n deriva, des del professionalisme a la nova tipologia dels mitjans de comunicació esportius i la construcció d’identitats en relació a clubs i esportistes. Alhora, les primeres concepcions de política pública esportiva. La tercera unitat analitza com va incidir la dictadura franquista en la involució de l’esport català: regressió associativa i de la pràctica en els sectors populars i les dones, utilització política, control social, així com també la voluntat de seccionar els vasos comunicants entre esport i cultura. Finalment, la quarta unitat s’ocupa de l’evolució cap als temps recents, amb un esport molt diversificat, múltiples usos, els èxits internacionals i la consolidació tant en els àmbits educatiu, com del lleure i l’espectacle. Per últim, es podrà contrastar el coneixement adquirit a partir de dos estudis de cas, el Futbol Club Barcelona com a institució esportiva i els Jocs olímpics de 1992 com a exemple de la incidència d’un esdeveniment esportiu en el conjunt de la societat, des dels aspectes econòmics i infraestructurals fins a la identitat i imatge de la ciutat de Barcelona.

Aquesta assignatura, que s’ofereix a partir del març de 2015, també es pot cursar lliurement a l’@teneu.

Carles Santacana Torres és consultor d’Esport i cultura a Catalunya

(Visited 66 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari