Jacques-Louis David: El jurament dels Horacis

DavidJuramentHoracis

Jacques-Louis David: El jurament dels Horacis, 1785. Oli sobre tela. 330 x 424,8 cm. Musée du Louvre, París.

El 1781 ningú a França sospitava que acabaria la dècada amb una Revolució; però els artistes ja estaven preparats per a l’enderrocament de les velles normes i costums del treball artístic. Fins el 1789, el públic va haver d’afrontar una nova idea de la vocació artística: el submís servidor de l’Estat i l’Església que definia l’èxit en termes de favor oficial va cedir el pas al nou model d’artista (invariablement assumit com a figura masculina) que es vanagloriava de la seva independència dels dictats dels patrons reals i les postures conformistes; dirigia el seu discurs al vast auditori que omplia les exposicions públiques, els Salons que cada dos anys es celebraven al vell palau del Louvre. I el caràcter percebut d’aquest públic va començar a canviar; la multitud passiva esdevingué encarnació de l’opinió pública activa, amb un paper important en la determinació de l’èxit d’una pintura o escultura.

Dos termes poden definir aquesta nova base comuna entre l’artista i el públic: patriotisme i virtut.

  • patriotisme no tenia a veure amb xovinisme, ni virtut connotava moralitat privada beata
  • la devoció a la nació, a la patrie, representava una lleialtat als conciutadans i a la idea del benestar general normalment renyida amb l’obediència als dictats de l’Estat i el costum social acceptat. Era deure de l’artista constituir un exemple d’emancipació individual, alliberar-se dels patrons governamentals que només representaven una minoria.
  • tampoc havia l’art d’ajustar-se esclavitzadament als hàbits i costums del país; reflectir els compatriotes tal com un se’ls trobava seria merament reproduir i aprovar tots els defectes d’una societat desigual
  • calia, doncs, un exemple, i les repúbliques de les antigues Grècia i Roma foren les que fornirien el contraexemple a un present corrupte.
  • · un artista que pogués correspondre a aquestes demandes demostraria una virtut cívica digna de comparació amb els abnegats herois de l’antiguitat.

Els debats filosòfics i polítics dels anys seixanta i setanta del segle XVIII havien separat l’herència de l’antiguitat clàssica del seu paper normal de proveir símbols d’autoritat i poder (Lluís XIV havia estat assimilat a Alexandre el Gran i al déu Apol·lo; el classicisme era un catàleg de pompa i magnificència). Però en els anys previs a la Revolució, la cultura clàssica feia pensar en figures com la del ciutadà-soldat tenaç o del filòsof estoic vivint en voluntària pobresa. Les paraules patriotisme i virtut resumien aquest canvi.

DavidBelisari

Jacques-Louis David: Bélisaire demandant l’aumone, 1781. Oli sobre tela. 288 x 312 cm. Palais des Beaux-Arts de Lille, Lille

Apliquem-ho al Belisari de David. En aquest quadre es fusionen o s’enfronten dues tradicions: la que prové de Poussin i que té el vist i plau de l’Acadèmia, i el drama burgès de Greuze. La visió distant del temple, l’obelisc, el turó i el cel tradueix paisatges de Poussin, com els que va pintar relacionats amb Foci, i la inscripció al costat de Belisari recorda l’equivalent a Et in Arcadia ego; però l’atmosfera de caritat salvífica prové de Greuze i la figura de l’afligida donant que estén les mans és essencialment una transformació de la mare en el quadre El retorn del borratxo. Ara bé, en l’obra de David, la virtut privada (la caritat), la narració del que és interior està ubicada en un decorat públic (la calçada, l’arc, el temple, l’obelisc), un marc arquitectònic estatal. Continua llegint