David: Els líctors retornant a Brutus els cossos dels seus fills

DavidSocrates

Jacques-Louis David: La mort de Sòcrates, 1787. Oli sobre tela. 129,5 x 196,2 cm. Metropolitan Museum of Art, Nova York.

En tornar de Roma, David es dedicà a reorganitzar el treball col·lectiu en el seu estudi i a fer noves amistats. Una lesió i una malaltia provocaren que no iniciés un successor dels Horacis, tot i haver rebut un encàrrec. A principis de 1786, el ric jurista Trudaine de la Sablière, li encarrega La mort de Sòcrates, pagant-li 7.000 lliures per avançat, que al final foren 10.000 perquè en va quedar molt content (l’Estat estava pagant 6.000 lliures per teles d’història de gran format com els Horacis). Anne-Louis Girodet (1767-1824) va pintar una bona quantitat de les figures del fons del Sòcrates, i altres deixebles van treballar en les laterals.

El tema prové dels escrits de Plató i d’una nova versió del suïcidi deguda a Diderot. Tot i el sever escenari de la presó i el tema de l’autoimmolació, el Sòcrates qüestiona la tendència a classificar tots els quadres d’història de David en els anys vuitanta del segle XVIII sota la denominació de virtut austera i militant.

Més complex que el dels Horacis en termes filosòfics, el tema donava lloc a subtils qüestions constitucionals i morals en lloc de la llegenda nacionalista tractada per Corneille. El suïcidi de Sòcrates és el resultat d’una prèvia i més fonamental renúncia a l’acció política sota condicions de sobirania democràtica[1]: des del moment del seu processament accepta sense resistència el judici de l’assemblea democràtica com la millor manera de rebutjar la legitimitat de l’autoritat que el recolza. Quin comprador més indicat que l’home que havia de traduir al francès els Papers federalistes americans, inclosos les esmenes de James Madison a les faccions incontrolades i a la potencial «tirania de les majories» en les legislacions democràtiques?

En aquest quadre  David presenta idees bastant poc ortodoxes de la virilitat i de les relacions de gènere: representa un cercle exclusiu masculí en una situació que manlleva del Fedó de Plató. L’eliminació de l’element femení, eliminat tant del quadre com del grup masculí figurat, constitueix clarament el tema de l’obra. Mentre que els amics i deixebles de Sòcrates, s’apleguen en primer pla per assistir al seu suïcidi forçat, al fons del quadre Xantipa, l’esposa de Sòcrates, deixa l’escena fent un senyal vacil·lant amb la mà.

En el tractament del cos masculí, la tensa austeritat que hem trobat en els Horacis ha canviat d’una manera corresponent a les obligacions masculines en la societat grega i en el pensament de Plató. Per la seva escala, ubicació, color i atractiu físic, la figura de l’anònim coper funciona dins de la composició com un element d’equilibri igual en pes a la figura de Sòcrates, un Ganímedes que col·labora en el trànsit a la immortalitat. En el relat del suïcidi per Plató, el carceller que porta el verí només té una presència menor i anònima, però aquesta prominència donada al que és físic evoca una altra faceta de Plató, aquella per la qual la contemplació del bell cos masculí es troba entre els propòsits de la Il·lustració.

Els parlaments dels participants en el Banquet de Plató descriuen la contemplació del bell adolescent masculí pel ciutadà madur com un mitjà potencial d’elevar la ment de l’àmbit del que és sensible a la comprensió del bé universal. Encara que a Sòcrates se li permet rebutjar «filosòficament» la capacitat de seducció d’Alcibíades, hi ha molt de gresca humorística i deliciosa reminiscència del sentiment eròtic per part dels adinerats atenesos presents. I, en darrer terme, l’abstinència sexual de Sòcrates només té sentit pel palpable desig que estimula la proximitat del formós i adorat jove. En el quadre de David, Sòcrates agafa la copa i al noi en el mateix gest. El quadre és alhora un tribut i un document d’un ideal de companyonia masculina acomodat  i desinteressat que té molt en comú amb el de Plató.

Igual que en El Banquet, on Plató subratlla l’exclusivitat del cercle masculí en fer sortir de la sala a l’inici de la seva història la flautista, són relacions alhora intel·lectuals i eròtiques les que reuneixen aquí als homes. Sòcrates, assegut al centre del grup, el tors dret i nu, és un model d’honestedat i d’autocontrol[2].  Continua el seu discurs, mentre estén la mà cap a la copa de verí. Assegut davant seu, Critó adopta la mateixa postura que Andròmaca plorant la mort d’Héctor en el quadre de David El dolor d’Andròmaca (1783).  El deixeble preferit de Sòcrates ha posat la seva mà damunt la cuixa del seu mestre, establint així una «relació de desig amb el cos d’un altre home» un cos que serveix alhora d’ideal cívic de virtut i d’objecte d’amor ideal, tal com Plató el defineix en el seu diàleg.

Sense que hi hagi contacte físic o relació visual entre el filòsof i el jove que li lliura la copa de verí,  la seva relació es carrega tanmateix de tensió i d’erotisme. Els braços i les mans estan com congelats en una interrupció del moviment que precedeix en una fracció de segon l’instant en que Sòcrates prendrà la copa col·locada al centre del quadre. Amb la seva mà dreta, el jove l’acosta al filòsof, mentre que oculta el rostre amb l’altra mà, girant-se de l’escena. En aquesta rotació, és el cos sencer el que mostra el conflicte interior, un estat d’ànim que exacerba encara més la cura aportada pel pintor al modelat dels músculs tesats, alhora que subratlla la sensualitat dels braços i de l’esquena parcialment nus.

A l’esquerra, Plató està assegut d’esquena a l’escena, representant el dolor contingut, mentre que, a la dreta del quadre, un deixeble més jove li fa de parella (pendant), que expressa –com l’esposa de Brutus en el quadre del 1789– el seu dolor per mitjà de gestos exaltats. A la capçalera del llit de Sòcrates, dos joves comparteixen la seva aflicció agafant-se tendrament l’un a l’altre –igual com Camille i Sabine en El Jurament dels Horacis. El ventall de reaccions i dels sentiments no es distribueix aquesta vegada entre els sexes, sinó que està totalment assumit pels protagonistes masculins del quadre.

DavidAndromaca

Jacques-Louis David: El dolor i els planys d’Andròmaca sobre el cos del seu marit Hèctor, 1783. Oli sobre tela. 275 x 293 cm. París. Musée du Louvre.

I va esclatar la revolució francesa

 revolucio_francesa

DavidLictorsBrutus

Jacques-Louis David: Els líctors retornant a Brutus els cossos dels seus fills, 1789. Oli sobre tela. 322,9 x 422 cm. Musée du Louvre, París.

Continua llegint