Jean-Germain Drouais: Màrius presoner a Minturnes

Regnault_descendiment

Jean-Baptiste Regnault: Descente de croix, 1789. Oli sobre tela. 425 x 233 cm. Musée du Louvre, París.

 L’exposició de 1789 -mesos després de l’esclat de la Revolució Francesa- havia recuperat (temporalment, per suposat) la pintura religiosa a gran escala. Vint-i-un quadres, més de la meitat dels inclosos en la categoria «històrica», havien estat encarregats per l’Estat o per diverses institucions eclesiàstiques sobre temes cristians. El Descendiment de la creu de Jean-Baptiste Regnault, encàrrec estatal destinat a l’altar principal de la capella de Fontainebleau, va ser molt admirat fins l’arribada del Brutus de David. Es va elogiar molt el contrast entre el fons en penombra, amb el seu misteri carregat de suggeriments, i la vivesa del grup de figures a primer pla, amb les seves cridaneres juxtaposicions cromàtiques i l’esglaiador naturalisme amb el qual es tractava el cos de Crist.

Girodet_marededeu_Crist

Anne-Louis Girodet: La Marededéu i Crist mort a la tomba, 1789. Oli sobre tela. 335 x 235 cm. Montesquieu-Volvestre, église Saint-Victor, Haute-Garonne.

El quadre de Girodet, La Marededéu i Crist mort a la tomba, també anomenat de vegades Pietat, encàrrec que va rebre per mediació de la seva aristocràtica família, ret homenatge a Regnault, rival del seu mestre, presentant una austera grandesa retòrica. Es produeix un canvi: es passa de l’escena pública del davallament i la lamentació al terreny privat de la Marededéu, cosa que li permet reduir els elements de la història al mínim. Com el Màrius de Drouais posa a les seves dues ben il·luminades figures, remarcades amb tons saturats, sobre un fons de densa foscor penetrada per un raig de llum. Això li permet evitar les complicacions derivades d’un ampli complement de figures i alhora aconseguir una sensació instantània de gravetat i profunditat transmesa per la foscor i l’aïllament. Girodet abjura, més encara que Regnault, dels símbols cristians obvis; en el quadre no n’hi ha pràcticament cap.  Els accessoris són clàssics o naturals: el sudari, el sarcòfag, la caverna, el crepuscle. Girodet ha fos els cossos de la Marededéu i Crist en un perfil continu, una unió de la vida i la mort expressada en termes corporals bàsics. I l’oberta expressió de pena de la Marededéu de Regnault es transforma en una velada inclinació del cap, amb els ulls a l’ombra i el coll estès en una opressiva línia horitzontal, ressò directe de la velada forma de l’afligida dida de Brutus.

Però, tot i els manlleus del Brutus, la malenconiosa foscor i calma de la Pietà de Girodet representaven una acusada desviació del que es podria esperar del grup de davidians. Fou un quadre arriscat, particularment per la seva eficaç manipulació d’una àmplia zona de superfície pintada sense que pràcticament hi sobresortís cap element. A la manera clàssica, Girodet consigna amb gosadia la seva signatura en una inscripció fictícia al peu del sarcòfag, a la qual hi afegeix la seva edat: vint-i-dos anys.

Drouais_Marius

Jean-Germain Drouais: Marius prisonnier à Minturnes, 1786. Oli sobre tela. 274,3 x 370,8 cm. Musée du Louvre, París.

I ja que l’hem citat, retornem, per uns moments a Drouais. Estimulat per David, Drouais va treballar en secret en un projecte sobre un moment de la vida de Caius Màrius, un general i cònsol de la República Romana tardana. L’episodi prové de la degeneració de la carrera de Màrius en la corrupció i la tirania. Condemnat a mort pel senat romà, s’enfronta al seu executor amb la mera força de la seva presència; en el moment posterior, el soldat deixa caure l’espasa i fuig. L’«heroi» s’assembla al sever però benvolent patriarca dels Horacis. El minimalista aparellament de dos personatges militars va dur l’estètica corneillana de David -l’agudesa dialèctica, les transicions abruptes, la posa imponent i l’inequívoc accent sobre l’orgull i la inflexibilitat entre els costums de la Roma antiga- a un extrem on no hi caben ni les mínimes concessions de David al gust dominant.  Continua llegint