La Girona del Cerverí

Ja hem obert la inscripció per la segona activitat del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals, organitzada pels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC.

MAC2_4

Dissabte 29 de novembre
La Girona del Cerverí
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Horari: de 10:00 a 13:00 h.
Visita limitada a 30 participants

Aquesta sortida, conduïda per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC, ens portarà al Museu d’Arqueologia de Catalunya, per després visitar els carrerons de la Girona medieval.

Hem volgut anomenar l’activitat La Girona de Cerverí per a recollir precisament aquesta intenció contextualitzadora de les poesies del trobador segarrenc. L’objectiu bàsic és que els participants en l’activitat prenguin consciència de la interrelació que hi ha entre les diverses arts d’una mateixa època i un mateix espai geogràfic: el romànic.

A la seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Girona, situada a l’església del monestir de Sant Pere de Galligants, ens aturarem especialment en la lectura dels capitells de les naus i els del seu claustre, fent notar als assistents diverses escenes, com ara la dels joglars que acompanyen a l’abat i que també es poden veure en una representació similar al Museu Nacional d’Art de Catalunya, en un dels murals de Sant Joan de Boí. Destacarem també la relació entre l’artista/artesà, la seva pròpia obra i els comitents mitjançant l’anàlisi de la inscripció de la rosassa del Museu d’Arqueologia.

Activitat gratuïta i oberta a tothom, amb inscripció obligatòria.

Podeu descarregar-vos el dossier complet del Cicle en aquest enllaç.

 

9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual

El 1868, gairebé deu anys després de la publicació de la seva gran obra, L’Origen de les Espècies per mitjà de la Selecció Natural (1859)[1], Darwin va començar a escriure un llibre sobre l’evolució humana, i va decidir plantejar el problema des d’una perspectiva diferent a les que l’havien abordat  en el seu temps[2]. Thomas Henry Huxley[3] havia basat la seva demostració de la pertinença de l’home a l’animalitat en l’anatomia comparada, i Ernst Haeckel[4] en l’embriologia . A L’origen de  l’home i la selecció en relació al sexe (1871)[5], Darwin fa de la selecció sexual el principi fonamental de l’explicació de l’evolució humana. La tesi central (ja evocada breument en L’Origen de les Espècies) és que existeix, al costat de la «selecció natural» –motor clau de la formació de les espècies– una altra forma de selecció més tènue en els seus efectes, però no menys eficaç: la que activen les femelles  (i algunes vegades els mascles) per a aparellar-se preferentment amb aquells companys que, dotats de millors qualitats que els altres, els venen més de grat. Darwin va escriure a L’origen de l’Home que «[la selecció sexual] depèn de l’avantatge que alguns individus tenen sobre els altres del mateix sexe i de la mateixa espècie, exclusivament en relació amb la reproducció»[6].

La selecció natural de la que Darwin n’havia fet el principal motor de l’evolució biològica, actua sota l’efecte d’un mecanisme cec: atès que neixen més individus dels que poden sobreviure, afavoreix en cada espècie als més aptes per a sobreviure i reproduir-se en un medi determinat. La selecció sexual[7] és distingeix de la selecció natural en què implica una preferència, una elecció efectuada pels individus. Per tant, no és gens estrany que Darwin privilegiés aquest segon mode de selecció, més «conscient», per a explicar l’evolució humana. Si, en la seva aproximació a l’esdevenir de la humanitat, Darwin va recórrer a la selecció sexual, fou potser perquè va preferir invocar un procés menys brutal que la selecció natural –però que també pot comportar episodis violents (la lluita entre els mascles per a l’eliminació dels rivals). Marca d’aquesta manera, una certa originalitat en comparació als seus predecessors, donant per primera vegada a la dona un lloc en el procés de l’evolució.

A L’origen de l’home, Darwin proposa una argumentació per a demostrar, d’una banda, el paper fonamental dels comportaments lligats a l’elecció d’una parella sexual en l’evolució d’una espècie –en tots els animals sexuats, artròpodes, insectes, rèptils, aus, mamífers, i entre aquests els primats–; d’una altra, per a aplicar aquesta demostració a l’espècie humana. En fer-ho, ofereix una nova evidència que la humanitat pertany al conjunt del món animal, no només per la seva morfologia, la seva embriologia, sinó també per  les seves emocions, les seves eleccions sexuals i els seus comportaments reproductius.

Darwin va observar que en el món animal, alguns trets poden caracteritzar més bé a un dels dos sexes de manera privilegiada: aquests trets semblen tenir un significat en relació amb les eleccions reproductives. Així, els colors vius que adornen alguns animals (la part del darrere d’alguns micos, o el colorit tornassolat del plomatge dels ocells mascles) són marques que tenen com a objectiu atraure a l’altre sexe –la femella en aquest cas. De la mateixa manera, hi ha en l’espècie humana trets particulars que pertanyen només a un sexe: aquestes característiques tenen a veure amb l’aparença exterior (mida i disposició de les dents, cabell, to de la pell…), però també poden ser del rang del comportament (to de la veu i capacitat emotiva davant del cant, força, agressivitat, potència en el combat per als homes, bellesa, tendresa i generositat per a les dones). És probable que aquests trets, que van haver de ser seleccionats molt d’hora, ho hagin estat per selecció sexual.[8]

pao_reial

ocell_paradis

Ocell del paradís (Paradisaea rubra)

banyam

La selecció sexual és un concepte clau de la teoria de l’evolució per explicar el desenvolupament de caràcters sexuals secundaris en els éssers vius que semblaven no respondre a la selecció natural, és a dir, a la supervivència del millor adaptat, i explicaria, doncs, l’existència d’estructures ornamentals que atreuen a les potencials parelles reproductives.

Continua llegint

8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural

1. ¿Què podem entendre per evolució?

L’evolució és un procés segons el qual els éssers vius s’han originat els uns dels altres per descendència i canvis. Conseqüència, doncs, de l’evolució és la transformació de les espècies en el curs del temps.

Tots els animals, plantes i organismes del nostre planeta provenen de formes diferents a partir de les quals han evolucionat.

L’estudi de l’evolució biològica té dos aspectes que es complementen: el procés evolutiu en sí i el dels mecanismes i de les causes de l’evolució. L’estudi del procés evolutiu tracta de la gènesi dels organismes i llurs transformacions successives, i té com a base principal les dades que aporta la paleontologia. Els mecanismes i les causes de l’evolució són objecte d’una branca de la genètica, la genètica evolutiva, que té com a base principal la genètica de poblacions.

El procés evolutiu ve regit per 5 lleis concretes:

1. Llei de Dollo[1] o de la irreversibilitat: quan un animal o membre canvien, no poden tornar a evolucionar al seu estadi anterior.

2. Primera Llei de Cope[2] o de la inespecialització: evolucionen les espècies indiferenciades, les que tenen una més gran capacitat d’adaptació a canvis ecològics.

3. Segona Llei de Cope o de l’increment de la mida: en qualsevol procés evolutiu, les espècies augmenten la seva mida.

4. Llei de Dacqué[3] o del paral·lelisme: en diferents moments de l’evolució, grups diferents d’animals han trobat respostes similars a estímuls similars.

5. Llei de Williston[4]: amb el temps, les espècies tendeixen a simplificar les seves estructures adaptant-se a un medi concret i augmentant amb això el risc de la seva especialització.

2. Mecanismes de l’evolució

L’evolució depèn de diversos processos que tendeixen a modificar la freqüència dels al·lels[5] en el sí de poblacions: mutació, deriva genètica, estrangulació genètica,  flux de gens, mescla genètica, selecció natural, selecció sexual, aparellament no aleatori,  pedomorfosi[6], pleiotropia[7], pleiotropia antagonista[8]

L’evolució de les espècies és permesa per les mutacions que experimenten els gens en els cromosomes (constituïts per ADN). Cada ésser viu posseeix  ADN (això corrobora la idea d’un origen comú de les espècies): aquesta molècula consta de dues hèlixs complementàries al nivell de les seves bases nitrogenades. Les mutacions poden afectar aquest ADN; són causades per agents mutàgens com els raigs X, alfa, UV, o simplement per una fallada dels orgànuls responsables de la reparació de l’ADN mal transcrit o traduït. Aquestes mutacions afecten la seqüència d’un gen (ordre de les bases de nucleòtids d’un gen: adenina, timina, guanina i citosina).

Aquestes mutacions són la causa del polimorfisme dels gens, és a dir, el fet que dues versions d’un mateix gen (dos al·lels), per exemple, estiguin presents cadascun en un tant per cent de la població de l’espècie considerada. Aquestes mutacions creen, doncs, nous al·lels. Però no cal oblidar el fenomen de les famílies multigèniques, que té un impacte important en l’evolució: un gen pot ser duplicat i traslladat a un altre cromosoma, i tots els gens sorgits d’aquest gen ancestral formen part d’una família multigènica.

L’entorn «enquadra» aquestes mutacions a través d’un procés denominat selecció natural: un gen que presenta un avantatge per a una espècie en un determinat entorn, que permet als seus representants assolir de la millor manera possible la maduresa sexual, s’estén entre els individus de la mateixa espècie, per contra, si és nefast, desapareix. Pel que fa als gens neutres, s’estenen de manera aleatòria, però poden seguir l’evolució (mutacions dels gens homeòtics). Per tant és el medi ambient el que decideix/condiciona l’evolució de les espècies, les quals evolucionen per estar sempre més adaptades a l’entorn.  Per tant, el caràcter aleatori de les mutacions de l’ADN es veu compensat per la selecció ambiental.

És molt important no confondre evolució i innovació; cal tenir en compte que l’espècie que sobreviu és l’espècie millor adaptada, durant un cert període, al seu entorn.

A més, és important no veure l’evolució des d’un punt de vista genealògic, sinó filogenètic, atès que les espècies no descendeixen les unes de les altres. Fenòmens com la deriva genètica provoquen que dues poblacions d’una mateixa espècie aïllades durant un període molt llarg de temps divergeixin i formin dues noves espècies. Per exemple, per al llinatge humà, l’arbre filogenètic és ramificat: diverses espècies Homo  i Australopithecus han viscut simultàniament. Cal subratllar que els humans  –contràriament  a la creença popular– no  descendeix del «mico», sinó que tenim un avantpassat en comú amb ell. I aquest ancestre comú no era un mico. El nostre patrimoni genètic és molt similar al dels ximpanzés, en realitat les diferències entre nosaltres i ell es redueixen a la diferència d’uns pocs gens crucials: ens permeten mantenir caràcters juvenils durant tota la nostra vida, que ens permet mantenir el bipedisme (el petit ximpanzé és gairebé bípede) i allarguen la fase embrionària, que permet la mitosi de moltes més neurones.

esquema_fals_evolucio

Continua llegint

7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social

1. Neuropsicologia i xamanisme 

Darrerament ha sorgit una nova actitud respecte a les motivacions de l’art parietal, es tracta del mètode etno-neuropsicològic que està sustentat, un cop més, en l’etnografia comparada, amb els riscs que això pot portar com s’ha pogut comprovar quan al·ludíem al totemisme i a la màgia propiciatòria de la cacera.

Partint dels estudis neuropsicològics, s’accepta que el sistema nerviós humà, dels humans que avui perviuen en el planeta, és a dir, de l’espècie Homo sapiens, és idèntic en tots els individus que conformen la població mundial, de manera que tant els homes i dones de l’Aurinyacià com nosaltres som iguals en aquest aspecte; en virtut d’això, compartirem el funcionament del sistema nerviós en estats alterats de consciència; a més, els tipus d’al·lucinacions experimentades en aquestes condicions són uniformes, en un primer moment, independentment dels factors culturals. Els agents externs que indueixen els estats alterats de consciència poden resumir-se en la ingestió de drogues psicotròpiques, hiperventilació, fatiga, migranya, esquizofrènia, concentració intensa, disminució sensorial, sons i moviments rítmics persistents, etc.

estats_alterats_consciencia

1) Exemple de seqüència dels estats alterats de consciència d’un europeu actual. 2) Elements plistocens assimilats als tres estats alterats de consciència.

De totes les al·lucinacions sensorials caldrà fixar-se en les visuals, les quals, segons experiments controlats al laboratori, passen per tres estadis principals encara que no necessàriament intercomunicats:

  • I Estadi: estadi inicial del trànsit, on el subjecte sofreix una sèrie de fenòmens inòptics, produïts dins del sistema òptic, al marge d’estímuls lluminosos externs. Comença a percebre pulsacions lluminoses (fosfens), una cosa similar al terme popular de «veure les estrelles», formes geomètriques simples que s’allarguen i canvien com punts, ziga-zagues, reixetes, corbes, línies paral·leles… que amb els ulls oberts poden «projectar-se a les parets i sostres».
  • II Estadi: en un nivell més profund del trànsit, es provoca la interpretació, o la racionalització de les percepcions geomètriques, assimilant els fosfens o aquestes imatges geomètriques simples a objectes coneguts, prenent així la seva forma. Depenent dels factors culturals i de l’ambient en el qual es desenvolupa l’experiència, la identificació d’una forma simple a un objecte amb volum serà diferent, per exemple, les ziga-zagues poden convertir-se en serps, un cercle adquireix el cos d’un bol o una pilota, etc.
  • III Estadi: en el nivell més profund del trànsit, els elements de la fase primera persisteixen però passen a ser perifèrics, les formes assoleixen ara volums al·lucinacions icòniques) d’animals, persones i monstres derivant a éssers particulars en funció del sistema cultural i de la ment de l’individu. Els dos tipus de visions (geomètriques i icòniques) es combinen, es fragmenten i giren, i la barreja de diverses imatges icòniques pot engendrar éssers zooantropomórficos (p. ex., cos humà i cap d’animal); moltes experiències narren un episodi de trànsit en l’estat més profund a través d’un «túnel rotatiu» que els engoleix com un remolí, al final del qual troben les al·lucinacions icòniques. En aquest estat senten que no estan subjectes a les lleis físiques, podent volar o transformar-se en animals.

D’altra banda, tenim el fenomen del xamanisme. Les pràctiques xamàniques han estat descrites en bastants llocs (Amèrica, Sibèria, sud de l’Àfrica), si bé l’èxtasi místic és una experiència molt habitual al món sencer des de sempre. Bàsicament consisteix en què el xaman en estat alterat de consciència actua de mitjancer entre el món real i el sobrenatural, o el món dels esperits, dirigeix la cerimònia, entra en trànsit amb ajuda de música insistent i reiterativa (generalment d’un tambor) i moviments de dansa rítmics, drogues o per patir patologies mentals (esquizofrènia, epilèpsia, migranyes); el xaman penetra així al món dels esperits dels animals i aconsegueix un cert poder o autoritat en el grup: pot profetitzar, curar els malalts, controlar als animals, influir en el temps atmosfèric, etc.

Clottes_Bhopal

Jean Clottes davant d’una paret pintada i gravada d’un abric de Bhopal, a l’ïndia central.

Continua llegint

Literatura europea al Museu Episcopal de Vic

MEV_2
Els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen la primera activitat del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals al Museu Episcopal de Vic.

 

Literatura europea al Museu Episcopal de Vic
Dissabte, 25 d’octubre de 2014
Horari: de 10:00 a 13:00 h.
Visita limitada a 30 participants

 

La capital d’Osona disposa, tal vegada, de la millor col·lecció al món de pintura romànica sobre fusta. Un patrimoni que destaca especialment per un tractament museogràfic molt contemporani que acosta l’art medieval a la sensibilitat de l’espectador actual.

La visita, conduïda per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC, consistirà en el comentari de les obres pictòriques (frescos, frontals, bigues…) i escultòriques (majestats, davallaments, arquetes…) i la seva relació amb la literatura produïda en l’època en què van ser creades.

Imatges i context que ens han d’aproximar també als relats, la lírica o l’esperit d’una literatura, la medieval, que també, malgrat la distància dels segles, manté la fascinació per al lector contemporani.
Activitat gratuïta i oberta a tothom, amb inscripció obligatòria.

Podeu descarregar-vos el dossier complet del Cicle en aquest enllaç.

L’art com a significació

Dins el Cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats que organitza els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, tindrà lloc el proper dissabte, 8 de novembre, durant el matí, de 9 a 14,30 h, el seminari sobre L’art com a significació  a la  sala d’actes de la UOC (Avda. Tibidabo 39-43, 08035 Barcelona) en el qual es tractaran els àmbits temàtics següents:

  • 9-10,30 h. Anàlisis d’obres d’art: Las meninas de Velázquez; Endimió de Girodet; Guernica de Picasso; The Physical Impossibility of Death in the Mind of Someone Living de Hirst
  • 10,30-11,30 h. La consciència del sexe en l’art prehistòric
  • 11,30-12 h. Descans
  • 12-12,45 h. La divinitat en clau de gènere: Asherah
  • 12,45-13,30 h. Genealogia de l’art contemporani
  • 13,30-14,30 h. Espai-temps en art: el Big Data Art

Per tal de poder organitzar millor l’estona de descans (s’oferirà un petit refrigeri per tal d’optimitzar el temps) i preveure l’assistència en relació a l’aforament de la sala, és necessària la inscripció a la jornada, la qual es pot fer des de:

Inscripció tancada: aforament ple.

Materials i presentacions dels diferents seminaris

Espai-temps en art: el Big Data Art
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/art_en_temps_real.ppt
La divinitat en clau de gènere: Asherah
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/Asherah_Divinitat_Genere.ppt
Genealogia de l’art contemporani
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/Genealogia_Art_Contemporani.ppt
The Physical Impossibility of Death in the Mind of Someone Living de Hirst
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/Hirst_tauro.ppt
L’Endimió de Girodet 
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/Nu_masculi_neoclassic.ppt
El Guernica de Picasso
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/Picasso_Guernica.ppt
La consciència del sexe en l’art prehistòric
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/sexe_paleolitic.ppt
Temes d’Art Contemporani
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/Temes_Art_Contemporani.ppt
Las meninas de Velázquez
http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/seminari_art_8_11_2014/VelazquezMeninas.ppt

Professor que impartirà  els seminaris:
Dr. Joan Campàs Montaner jcampas@uoc.edu
Estudis d’Arts i Humanitats

Do_Ho_Shu

Do-Ho Suh: Floor, 1997-2000. Sis mòduls, figures de PVC, resines de poliuretà, vidre. 8 x 100 x 100 cm cada un. Venut per Christie’s Londres el 21 d’octubre del 2008 per 129.815 $

 

6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire

Leroi-Gourhan

Brezillon_Leroi

Michel Brezillon i André Leroi-Gourhan a Pincevent, 1964

Leroi-Gourhan2

Annette

Annette Laming-Emperaire a l’excavació d’Illa dos Rosas, 1966.

André Leroi-Gourhan (1911-1986): una breu biografia 

André Leroi-Gourhan va néixer el 25 d’agost de 1911 a París. El seu pare va morir en els primers dies de la I Guerra Mundial, la seva mare també morirà aviat, de manera que André i el seu germà petit foren recollits pels seus avis materns. Uns anys més tard André, agraït, afegirà el cognom dels avis al seu.

La seva àvia sovint el duia al Jardí de les Plantes i al Museu d’Història Natural, on la Gran Galeria de l’Evolució exercirà en ell una atracció especial. Els esquelets d’animals de grans dimensions, els dinosaures el fascinaven. El tercer pis també conté tresors, la calavera de l’home de Cro-Magnon entre altres. A Moret-sur-Loing amb el seu avi patern, tresorer de l’Associació de Naturalistes, recorria el bosc, observava la natura i fins i tot es va trobar amb alguns prehistoriadors que feien prospeccions a la regió de Nemours.

Sembla que va ser un alumne mediocre; el mateix Leroi-Gourhan es va descriure com un mal estudiant, només el francès i les ciències naturals li interessaven. Continua llegint

5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

Breuil1

Henry Breuil el 1900

Breuil2

Henri Breuil a les Eyzies, el 1959

Breuil_juliol_1913

Juliol 1913. Cova El Castillo amb Nels C. Nelson, Hugo Obermaier, Paul Wernert i Pierre Teilhard de Chardin.

Breuil_entrada_Lascaux

Entrada a la cova de Lascaux el 1940. De dreta a esquerra: Léon Laval, Marcel Ravidat, Jacques Marsal, Henri Breuil.

Breuil_Lascaux_1940

Visita a Lascaux el 24 d’octubre del 1940. L’abat Breuil i el comte Bégouën. Asseguts, Jacques Marsal, a l’esquerra i Marcel Ravidat, a la dreta.

Breuil_gran_plafo_Font_Gaume

Breuil en el gran plafó de la Font-de-Gaume

L’abbé Breuil (1877-1961). Una breu biografia

Va néixer el 28 de febrer 1877 a Mortain (Manche). La major part de la seva infància la va passar a Clermont de l’Oise, on el seu pare, magistrat, fou designat procurador de la República. Després de l’escola primària entra als maristes de Senlis, on va romandre fins al batxillerat obtingut sense brillantor per un estudiant sol, tancat en si mateix, que els seus mestres comparen a un petit ancià i els seus companys l’anomenen «l’Ós». De salut fràgil Henri Breuil renuncia als estudis científics i decideix fer-se capellà. A l’inici de l’any escolar de 1895 va ser admès al seminari de Issy-les-Moulineaux. Serà ordenat el 9 juny de 1900 a Saint Sulpice, però mai exercirà el sacerdoci, i no serà vinculat a una parròquia.

Continua llegint

Cicle Literatura europea i patrimoni

Literatura europea i patrimoni
Els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen una nova edició del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals.

Les visites, programades amb la col·laboració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic, són totalment gratuïtes i obertes a tothom i tenen l’objectiu d’acostar-nos al nostre patrimoni històric i cultural a partir dels relats de l’Europa medieval.

El Cicle està organitzat per Neus Rotger, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats, i conduït per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC.

Es tracta de tres activitats independents que tenen lloc a tres ciutats que destaquen pel seu patrimoni medieval: Barcelona, Girona i Vic.

CALENDARI 

Dissabte, 25 d’octubre de 2014: Literatura europea al Museu Episcopal de Vic
Dissabte, 29 de novembre de 2014: La Girona de Cerverí al Museu d’Arqueologia de Catalunya
Dissabte, 20 de desembre de 2014:  Literatura romànica al Museu Nacional d’Art de Catalunya
Continua llegint

4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític

La historiografia del segle XIX

Tradicionalment, es venia acceptant que les primeres notes sobre la percepció de l’art rupestre paleolític, que no de la seva identificació, es devien a F. De Belleforest, qui va editar el 1575 la Cosmogonie Universelle, on feia referència a l’existència d’una gran cova en el sud francès anomenada Rouffignac, de la qual avui sabem que té un imponent conjunt d’art parietal paleolític. Però sembla que Belleforest no se’n va adonar de l’existència de les pintures, i només parla de la magnitud de la caverna.

Una mica el mateix s’esdevé amb l’obra de F. Lope de Vega, Las Batuecas del Duque de Alba (1597); aquest topònim designa actualment un dels complexos més importants de la Península Ibèrica d’abrics i penyalars amb Art Prehistòric Esquemàtic situat a la província de Salamanca. Lope comenta que les cases «troglodites» de Las Batuecas estan pintades de vermelló, assimilant-se aquesta imatge als abrics rocosos pintats amb figures vermelles prehistòriques, però en realitat sembla que es referia als propis habitatges moderns adossats a les roques, les parets dels quals estaven pintats de mangra.

Fins el segle XVIII no trobem la primera dada historiogràfica. Fernando José López de Cárdenas, el «Cura de Montoro», el 1783, descobreix a Fuencaliente (Ciudad Real) els motius esquemàtics pintats en els abrics de Peña escrita. Cárdenas copia els pictogrames i els remet al comte de Floridablanca, primer Secretari i Ministre del Consell del Regne, interpretant-los com inscripcions fenícies, egípcies o púniques.

La primera peça d’art paleolític descoberta correspon a un bastó perforat amb la representació molt parca d’una au, exhumat a la cova suïssa de Veyrier entre 1833-38 per François Isaac. Mayor[1].

baton_commandement

Bâton de commandement gravé. Revue anthropologique, 39, pàg. 300. En línia a http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k4425488/f298.image.langEN

Andre_Brouillet_Chaffaud

Os de ren gravat amb dos cèrvids (probablement, dues cérvoles), de Chaffaud, descobert entre 1834 i 1845 per André Brouillet, notari a Charroux. Està considerada com la segona peça decorada prehistòrica descoberta (Lascaux no ho fou fins el 1840).

Askondo

Cavall de la cova d’Askondo, Mañaria, Biscaia, descobert per l’equip de Diego Garate el gener del 2011. És, de moment, una de les darreres obres d’art prehistòric trobades.

Sulawesi

Mans humanes i femella de porc-cérvol a l’illa Leang Timpuseng de Sulawesi, a l’est de Borneo. Descobertes fa uns 50 anys, han estat datades a l’octubre del 2014 en 39.000 ane

Continua llegint

From paper to screen reading

Last September 25, the Máster de Edición Digital of the Universitat Oberta de Catalunya (Open University of Catalonia, UOC) celebrated the III Seminar onChallenges of Digital Publishing at Palau Macaya, in Barcelona. Adriaan van der Weel, professor of Book and Digital Media Studies at Leiden University, gave an excellent and engaging presentation untitled From paper to screen reading: Implications for literacy and the book industry. We invite you to watch his talk in the video below.

You can also see prof. Van deer Weel’s presentation here:

Máster Edición Digital UOC 2014 Adriaan Van Der Weel from llibredigital

 

 

Vídeos del III Seminari Els Reptes de l’Edició Digital

Us convidem a veure els vídeos del III Seminari Els Reptes de l’Edició Digital, celebrat al Palau Macaya de Barcelona el passat dijous 25 de setembre. L’acte, que s’emmarca en el Màster d’Edició Digital de la UOC, va reunir acadèmics, experts i professionals que treballen a l’avantguarda de l’edició digital per tal de presentar resultats d’investigacions, debatre qüestions d’interès i exposar projectes de segells ben diversos.

José Antonio Cordón García, Professor titular de la Facultat de Traducció i Documentació de la Universitat de Salamanca i col·laborador docent del Màster d’Edició Digital de la UOC, va obrir el Seminari amb la ponència inaugural: La construcción del lector social

Seguidament, va tenir lloc la taula rodona aula rodona dedicada a La polèmica sobre Google Llibres, moderada per Eduard Aibar, Professor agregat dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, amb la participació de Luis Collado, Director de Google Books i Google News a Espanya i Portugal; Raquel Xalabarder, Catedràtica de Propietat Intel·lectual als Estudis de Dret i Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya; Patrícia Riera, Cap de la delegació de Catalunya de CEDRO i Joan Subirats, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El Seminari es va cloure amb la taula rodona: Experiències innovadores d’edició digital, moderada per Olívia Gassol, Professora agregada dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, amb la participació d’Asun Muñoz, editora d’AucaDigital; Irene Fortes, responsable de continguts digitals de Penguin Random House; Elena Molina, coordinadora del projecte digital de Linkgua i Pablo Barrio, editor de Ganso y pulpo.

També podeu consultar les presentacions dels diversos ponents aquí.

Patrick Modiano, premi Nobel de literatura

Ahir es va atorgar el premi Nobel de literatura al l’escriptor francès Patrick Modiano.

En paraules de la professora Nathalie Bittoun, una bona notícia per la literatura francesa…

http://www.lemonde.fr/livres/article/2014/10/09/le-prix-nobel-de-litterature-a-patrick-modiano_4503598_3260.html

… i per la literatura!

Adjuntem també l’enllaç a un article del diari El País d’en Manuel Peris, estudiant del Màster en Humanitats de la UOC que va defensar un brillant TFM sobre aquest autor (“Chien chez Modiano: el escritor y sus animales”).

http://elpais.com/diario/2009/08/29/viajero/1251580092_850215.html

3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat

Durant la major part del Plistocè, les evolucions de la cultura i del cervell dels hominins s’influïren recíprocament. Poc a poc, la selecció natural va afavorir els hominins que podien aprendre a respondre a un més gran nombre de situacions mitjançant tradicions socials independents de la programació biològica. Per això, durant milers d’anys, a les èpoques de l’Homo habilis i de l’Homo erectus, el ritme de l’evolució cultural fou tan lent que tot just era apreciable. Només amb l’aparició de l’Homo neanderthalensis el ritme de l’evolució cultural va deixar enrere al de l’evolució biològica dels hominins. Aquesta «arrancada» sembla haver-se produït fa uns 125.000 anys. Cal recordar que la característica distintiva de la nostra espècie és la capacitat única d’adaptació a la naturalesa mitjançant innovacions culturals en comptes de biològiques. I els instruments de pedra proporcionen la major part de les dades sobre les fases més antigues de l’evolució cultural.

Les pedres tallades representen l’evidència més abundant de les capacitats tecnològiques dels nostres avantpassats, ja que aquest tipus de material té una major duresa i conservabilitat que altres materials que també eren utilitzats, com la fusta. Durant els primers estadis de l’evolució humana no apareixen evidències de talla lítica, i així Ardipithecus ramidus, Australopithecus anamensis, Australopithecus afarensis i Australopithecus africanus no serien capaços de produir indústria lítica.

Fins fa 2,5 milions d’anys no apareixen en els jaciments els primers estris de pedra, encara que és lògic pensar que els primers estris serien de fusta, si bé no s’han conservat.

El tipus d’indústria lítica més simple seria una pedra natural sense modificar mitjançant la talla, com en alguns casos s’ha vist utilitzar als ximpanzés en estat natural. No obstant això, aquest tipus d’estris també són molt difícils de reconèixer en el registre lític. El següent pas de l’evolució cultural és el copejament simple d’una pedra contra una altra, amb la qual s’obtenen ascles molt simples però amb talls tallants.

1. El Mode Tècnic 1: Olduvaià

Les pedres tallades més antigues conegudes procedeixen de Gona, un jaciment de la regió de Hadar, Etiòpia, a qui se li atribueix una edat propera als 2,5 milions d’anys. La primera associació directa de fòssils humans i indústria lítica prové de la regió d’Hadar: un maxil·lar molt complet (AL 666-1) l’assignació al gènere Homo del qual sembla clara, tot i que encara no se sap a quina espècie pertany. El fòssil es va trobar immediatament sota d’una tova volcànica datada mitjançant tècniques radiomètriques en uns 2,3 milions d’anys d’antiguitat. Juntament amb el fòssil humà es van trobar una vintena d’estris de pedra. Aquesta troballa ha vingut a reforçar la hipòtesi que Homo va ser l’autor de les primeres indústries. No obstant això, alguns autors atribueixen aquestes capacitats a altres gèneres d’hominins com Paranthropus, que apareix associat a indústria lítica en nombrosos jaciments, com Olduvai o Swartkrans, i també a Australopithecus garhi, amb el qual han aparegut associats uns ossos amb marques de tall.

Olduvaia_Guelmim_Es_Semara

Còdol tallat de tradició Olduvaiana procedent de la regió del Sàhara atlàntic Guelmim-Es Semara (Museu Arqueològic Nacional de Madrid)

Continua llegint

2. El Paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques

1. El Quaternari: Plistocè i Holocè 

La terra té una antiguitat d’uns 4.500 milions d’anys. La història de la vida a la Terra es remunta a uns 4.000 milions d’anys. Per a facilitar-ne l’estudi, aquest ampli espai es compartimenta amb el concepte d’era, coincidint amb les diferents fases biogeològiques en les que es divideix el procés evolutiu en el nostre planeta. Cada era està definida per l’aparició i desaparició d’un grup animal dominant, o elegit pels investigadors com a característic d’aquest període: són els denominats «fòssils directors». De forma esquemàtica, i en funció dels vertebrats, aquestes eres serien: primària (peixos i amfibis), secundària (primers mamífers, aus i grans rèptils), terciària (profusió de mamífers i primats) i quaternària (fa l’aparició l’ésser humà).

El Quaternari s’inicia, doncs, amb l’aparició del gènere Homo, un primat bípede amb capacitat de simbolització. Tot i que actualment podem resseguir el seu origen en el moment final del terciari, durant el Pliocè. Hom sol dividir el Quaternari en dues etapes referides a esdeveniments climàtics: el Plistocè i l’Holocè. L’Holocè és, doncs, la darrera etapa quaternària, en la qual encara hi vivim, i que es va iniciar fa uns 10.000 anys. Ens cal, tanmateix, subdividir el Plistocè en diverses etapes, i se sol fer en funció de les glaciacions. Penck i Keilhack, el 1880, varen analitzar els sediments morrènics localitzats a les zones mitjanes-altes dels Alps, i varen deduir quatre grans processos glacials, als quals anomenaren amb el nom d’afluents del Danubi: Donau (al terciari), Günz, Mindel, Riss, Würm. I entre aquestes glaciacions varen identificar tres etapes de menor rigor climàtic anomenades interglacials, que es coneixen amb el nom de Günz-Mindel, Mindel-Riss i Riss-Würm. Segons aquests canvis, es pot dir que l’Holocè és una etapa interglacial. Arran d’aquestes fites s’ha subdividit el Plistocè en Inferior (glaciació Günz), Mitjà (amb l’interglacial Günz-Mindel i les glaciacions Mindel i Riss) i Superior (amb l’interglacial Riss-Würm i la glaciació Würm). Els dipòsits sedimentaris palesaven, a través dels avenços i retrocessos de les geleres, que en les glaciacions hi havia episodis de major o menor fred, i això ha permès fer més subdivisions en etapes estadials o interestadials. Continua llegint

Cardona – Miracle – Solsona

Dins de la tercera edició del cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats, els Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC  tindrà lloc el dissabte 18 d’octubre, una sortida per les comarques del Bages i el Solsonès,  en la qual es tractaran els àmbits temàtics següents:

  • seminari sobre els castells i les esglésies medievals a la col·legiata de sant Vicenç de Cardona
  • seminari sobre el barroc al Miracle
  • seminari sobre la pintura romànica/gòtica al museu diocesà de Solsona

Miracle_Retaule

Programa

9,45 h: trobada a la Col·legiata de Cardona
10 a 12 h: Visita de la Col·legiata de Sant Vicenç i del castell de Cardona
12 a 12,30 h: desplaçament al santuari del Miracle
12,30 a 13,30 h: el retaule barroc del Miracle
14 a 15,30 h: dinar a l’Hostal Nou
16 a 18 h: Visita del Museu Episcopal de Solsona

Inscripció obligatòria

 

Informacions d’interès

De Barcelona a Cardona hi ha uns 96 km i es pot calcular un temps d’una hora i mitja. Atès que hi ha diversos grups que també fan la visita, cal començar puntualment a les 10.

L’entrada a la col·legiata i al castell de Cardona, així com a l’església del Miracle són gratuïtes. Cal pagar 2 € per la visita al museu de Solsona.  El preu del dinar és de 19 euros.

Professor que impartirà els seminaris:
Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital

 

Materials de treball
Properament seran accessibles.

 

“La Fascinación por el Mediterráneo de la Arqueología Española (1871-1962)”

th

El proper 15 d’octubre tindrà lloc l’acte d’inauguració del curs 2014-2015 del Màster Universitari de la Mediterrània Antiga (UOC-UAB) amb la conferència inaugural “La Fascinación por el Mediterráneo de la Arqueología Española (1871-1962)”, a càrrec del Dr. F. Gràcia Alonso, Catedràtic de Prehistòria de la Universitat de Barcelona (UB), Director del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica (GRAP) i especialista en la Prehistòria de la Península Ibérica y en Historiografia de l’Arqueologia.

L’acte tindrà lloc a les 19.00, a la seu de la Universitat Oberta de Catalunya (Avgda. Tibidabo, 39-43, Barcelona). Podeu inscriure-us-hi en aquest enllaç.

Us hi esperem!

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític

Llegim a la web oficial del Museu d’Altamira: «El arte es un patrimonio exclusivo de nuestra especie, Homo sapiens, portadora de capacidades neurobiológicas que hacen posible la creación simbólica.»[1]

Mirem, ara, la web oficial del Museo de Atapuerca, quan parla del bifaç «Excalibur» d’uns 400.000 anys d’antiguitat, tallat per l’homo heldelbergensis; s’hi llegeix: «Un hacha de mano símbolo de inteligencia, la referencia del comportamiento simbólico más antiguo encontrado o un bifaz de cuarcita»[2].

Dos llocs de referència sobre la prehistòria i dues visions oposades.

La d’Altamira fa començar l’art i el llenguatge amb l’Homo sapiens, i nega  qualsevol valor simbòlic als objectes més antics de 50.000 ane. És el darrer estadi de l’evolució cerebral la que confereix als humans la seva capacitat de simbolització. Aquesta seria la posició d’André Leroi-Gourhan,  Denis Vialou, Emmanuel Anati, Iain Davidson, William Nobble,  Phillip G. Chase, i Harold Lewis Dibble. [3]

La d’Atapuerca està més en la línia d’autors com de Alexander Marshack, Paul Bahn,  Robert G. Bednarik,  i Dietrich Mania[4] que estan a favor d’una evolució artística gradual a través dels centenars de mil·lennis del Paleolític i en tot Àfrica, Europa i Àsia.

Davant d’aquestes dues visions oposades ens hem de plantejar: L’origen de l’art està vinculat a l’aparició de l’home modern? Dit amb d’altres paraules: l’art és una activitat exclusiva de l’homo sapiens? Quins dels objectes exhumats a les excavacions o grafies conservades a les roques mereixen el qualificatiu d’artístic? Quan els humans tenen la capacitat o intencionalitat de produir-los?  Quan, com i per què va sorgir la capacitat simbòlica? Continua llegint

Neix L’Escriba, una nova publicació digital dedicada a la literatura

L'Escriba

La iniciativa literària ha començat els seus passos convertint el seu espai web en un joc on els usuaris hauran de descobrir l’autor d’un assassinat

La publicació en línia L’Escriba ha nascut aquest mes de  setembre amb la voluntat de convertir-se en un diari digital cultural en català sobre literatura. El llançament d’aquesta proposta literària es va fer el dilluns 8 de setembre amb l’obertura de l’espai web lescriba.cat, que fins el dia 12 d’octubre proposarà als seus visitants un joc de detectius per resoldre el cas d’un assassinat.

El joc que presenta l’Escriba proposa descobrir qui ha estat l’assassí de Juli Cèsar en una vetllada viscuda en un castell amb una desena de personalitats emblemàtiques de la literatura universal. Fins el 12 d’octubre, el portal s’anirà actualitzant amb l’aparició de coartades dels sospitosos i noves pistes però també amb material i propostes d’acció a través de Facebook (pàgina de L’Escriba) i Twitter (@lescribacat). Entre els encertants es sortejarà un lot de dos llibres: La ratonera d’Agatha Christie i L’estiu de les joguines mortes de Toni Hill.

Un cop hagi finalitzat el joc, l’Escriba serà una publicació oberta a les xarxes que inclourà recomanacions, notícies i entrevistes sobre el sector literari i presentarà també apartats ben diferenciats per a llibres infantils i literatura juvenil.

En la coordinació del projecte hi participen estudiants i graduats dels Estudis d’Art i Humanitats de la UOC, entre ells l’Aida Montoya, de l’Especialització en Tècniques de l’Edició Digital, la Sílvia Plana, del Màster en Humanitats: Art, Cultura i Literatura contemporànies i la Irene Solanich, del  Màster en Traducció de Textos Especialitzats.

La formació variada dels coordinadors en els àmbits de la filologia, les humanitats, el periodisme i la psicologia, enriquirà el portal amb contingut variat i des de diversos punts de vista.