2. El Paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques

1. El Quaternari: Plistocè i Holocè 

La terra té una antiguitat d’uns 4.500 milions d’anys. La història de la vida a la Terra es remunta a uns 4.000 milions d’anys. Per a facilitar-ne l’estudi, aquest ampli espai es compartimenta amb el concepte d’era, coincidint amb les diferents fases biogeològiques en les que es divideix el procés evolutiu en el nostre planeta. Cada era està definida per l’aparició i desaparició d’un grup animal dominant, o elegit pels investigadors com a característic d’aquest període: són els denominats «fòssils directors». De forma esquemàtica, i en funció dels vertebrats, aquestes eres serien: primària (peixos i amfibis), secundària (primers mamífers, aus i grans rèptils), terciària (profusió de mamífers i primats) i quaternària (fa l’aparició l’ésser humà).

El Quaternari s’inicia, doncs, amb l’aparició del gènere Homo, un primat bípede amb capacitat de simbolització. Tot i que actualment podem resseguir el seu origen en el moment final del terciari, durant el Pliocè. Hom sol dividir el Quaternari en dues etapes referides a esdeveniments climàtics: el Plistocè i l’Holocè. L’Holocè és, doncs, la darrera etapa quaternària, en la qual encara hi vivim, i que es va iniciar fa uns 10.000 anys. Ens cal, tanmateix, subdividir el Plistocè en diverses etapes, i se sol fer en funció de les glaciacions. Penck i Keilhack, el 1880, varen analitzar els sediments morrènics localitzats a les zones mitjanes-altes dels Alps, i varen deduir quatre grans processos glacials, als quals anomenaren amb el nom d’afluents del Danubi: Donau (al terciari), Günz, Mindel, Riss, Würm. I entre aquestes glaciacions varen identificar tres etapes de menor rigor climàtic anomenades interglacials, que es coneixen amb el nom de Günz-Mindel, Mindel-Riss i Riss-Würm. Segons aquests canvis, es pot dir que l’Holocè és una etapa interglacial. Arran d’aquestes fites s’ha subdividit el Plistocè en Inferior (glaciació Günz), Mitjà (amb l’interglacial Günz-Mindel i les glaciacions Mindel i Riss) i Superior (amb l’interglacial Riss-Würm i la glaciació Würm). Els dipòsits sedimentaris palesaven, a través dels avenços i retrocessos de les geleres, que en les glaciacions hi havia episodis de major o menor fred, i això ha permès fer més subdivisions en etapes estadials o interestadials.

Però les dates i els períodes no estaven prou clars i ha estat necessari utilitzar altres mètodes com ara la tècnica paleomagnètica, que parteix dels principis de derivació constant de la polaritat i camp magnètic terrestre (s’ha trobat un punt d’inflexió cap el 780.000 que divideix una zona de polaritat negativa –d’1,8 milions d’anys fins els 780.000 que rep el nom de Matuyama– i una de polaritat positiva –des dels 780.000 fins a l’actualitat, anomenada Bruhnes). Llavors, el Plistocè Inferior abasta tot l’episodi negatiu i el Plistocè Mitjà-Superior el positiu.

Per la necessitat de precisar cada cop més la temporalitat, s’han aplicat diversos mètodes com la datació radiomètrica (carboni 14, sèries d’urani, potasi-argó…), les anàlisis pol·líniques (estudi seqüenciat dels pol·lens de les plantes), les paleontològiques (estudi de les restes esquelètiques animals), etc. Actualment, en la investigació del Quaternari s’utilitzen les taules proporcionades pels dipòsits marins, en relació a les escales dels estadis isotòpics de l’oxigen (O16/O18), així com les anàlisis d’isòtops estables i les datacions de la sèrie de l’urani dels espeleotemes (estalactites, estalagmites, etc.): en una estalagmita tenim enregistrada en totes les seves capes de creixement les condicions climàtiques exteriors.

Holoce_Plistoce

2. Dinàmica cultural  del Plistocè Superior i principis de l’Holocè 

En el marc cronològic exposat hi enquadrem el període durant el qual les societats humanes no necessitaven l’escriptura o bé el sistema de comunicació gràfic no estava generalitzat. És el que anomenem Prehistòria (període en el qual no existeixen –o no s’han trobat– textos escrits).

Des d’una òptica quantitativa, la Prehistòria comprèn pràcticament tota l’etapa de presència humana en el planeta. Si tenim present que els primers textos se solen datar de fa uns 5.000 anys (escriptura cuneïforme sumèria c. 3.200 ane i jeroglífica egípcia c. 3.050 ane), i que l’aparició de l’Homo té una antiguitat d’uns 2 milions d’anys, ens queden 1.995.000 anys sense escriptura. Si en una corda marquem un cm per comptabilitzar 1000 anys (1 cm = 1000 anys), obtindrem que des de l’aparició de l’escriptura  fins el present només ocuparà 5 cm; la resta, fins a 20 metres, seran prehistòria. L’ensenyament sol dedicar el 90 % a estudiar aquests 5 cm, deixant només un 5 % als 20 metres restants.

Durant el Plistocè Inferior i Mitjà (Paleolític Inferior) veiem aparèixer i extingir-se diverses espècies d’homínids (primats bípedes) i humans (homínids que fabriquen estris) la subsistència dels quals estava basada en la recol·lecció de productes vegetals i carronya d’animals morts. Homes i dones del Plistocè Inferior confeccionaven artefactes precaris o d’ús immediat tallant còdols com a suport a les activitats econòmiques.

En el Plistocè Mitjà, el genèric Homo erectus crea altres prototipus lítics adaptats a les necessitats alimentàries provocades per la colonització de nous territoris (Euràsia) des d’Àfrica. Entre els instruments paradigmàtics del moment trobem bifaços o peces multifuncionals (serveixen per a tallar, esberlar, punxar, etc.) tallades per les dues cares i amb tendència a les formes geomètriques (triangulars, ovalades, lanceolades, etc.), quan l’artesà/ana regularitza els seus talls; són molt típics del complex Acheulià.

És en el Plistocè Superior d’Europa on s’ubica l’aparició i desaparició de l’Homo neandertalensis i el desenvolupament d’una cultura material anomenada mosteriana (Paleolític Mitjà). També es detecta la primera arribada de l’Homo sapiens. El Plistocè Superior constitueix una de les etapes més transcendents de la Història, ja que s’esdevindran tot un seguit de «revolucions» socioeconòmiques que duran a l’extinció de totes les especies humanes conegudes, a excepció d’una de la qual provenim tota la humanitat actual. Ambdues espècies d’Homo (independents genèticament, o sigui sense possibilitat de procreació entre elles –mentre no es demostri el contrari) tenen un sistema econòmic basat en la caça-recol·lecció, cosa que comporta una mobilitat en el territori (nomadisme) a la recerca dels recursos. La tecnologia mosteriana, malgrat la seva variabilitat, va ser molt conservadora tot i que efectiva per als neandertals europeus si tenim present la quantitat de mil·lennis que varen sobreviure gràcies a ella. Per contra, els sapiens, a partir de la segona meitat del Plistocè Superior, es van veure obligats a l’especialització i perfeccionament cada cop més gran en les eines i el coneixement del territori, amb repercussions d’índole social en l’organització de les activitats d’obtenció d’aliments i l’aparició de les representacions artístiques dins d’un sistema d’informació cultural que afavoreix la cohesió intergrupal. A més, sembla ser que en els primers episodis assistim al xoc entre neandertals i moderns, amb forta competència entre ells a causa de l’aprofitament dels mateixos recursos, cosa que provoca el desplaçament i substitució biocultural dels neandertals pels moderns, possiblement a causa de la tecnologia més «avançada» i una millor organització social.

mapa_expansio_sapiens

Probables rutes d’expansió de l’Homo sapiens, a partir d’un origen africà, i probables dates d’arribada als altres continents. Font: Lucca i Francesco Cavalli-Sforza (1994). Quiénes somos. Historia de la diversidad humana. Barcelona. Crítica (Col. Drakontos), pàg. 138.

Cap el 40.000 va entrar en l’escena europea, territori neandertal per excel·lència,  l’Homo sapiens, els orígens del qual es remunten cap el 100.000 ane a l’Àfrica i que en la seva expansió cap el nord ha «conviscut» amb els neandertals en les mateixes àrees del Proper Orient, fabricant les dues espècies idèntiques indústries mosterianes (Paleolític Mitjà). Els nous «colonitzadors» porten el tecnocomplex Aurinyacià i inicien el Paleolític Superior europeu. Sembla que varen entrar per l’est proveïts de vestimentes amb adorns personals sofisticats i una tecnologia d’artefactes lítics i ossis molt més eficaços per a les tasques cinegètiques (puntes de sílex i atzagaies) que els instruments mosterians. La competència per un determinat recurs faunístic amb els neandertals es resolt favorablement pels moderns; per tant, els neandertals han de cercar nous territoris i anar-se’n cap a d’altres terres. El final d’aquest procés de desplaçament dóna com a conseqüència la desaparició progressiva dels neandertals, que es van replegant cap els territoris occidentals primer, i latituds meridionals després, extingint-se definitivament en el sac geogràfic d’Andalusia i Gibraltar cap el 35.000 ane.

Per altra banda, en alguns llocs d’Europa, els neandertals conviuen amb els moderns i copien la seva tecnologia, donant lloc així a les indústries aculturades Xatelperroniana a la França pirenaica i la cornisa cantàbrica, l’Ulluziana al nord d’Itàlia, la Szeletiana a Europa oriental o la Olcheviana a Croàcia-Eslovènia; en zones del Cantàbric i els Pirineus fins i tot es varen alternar en l’ocupació d’una mateixa cavitat.

Durant i després de l’extermini dels neandertals, els humans moderns del Paleolític Superior Inicial (Aurinyacià i Gravetià –del 40/35.000 al 21.000 ane) continuen amb un règim econòmic fonamentat en la recol·lecció i caça oportunista, és a dir, no seleccionen els productes. Aquest sistema requereix un cert grau de nomadisme i densitats de població baixes, en un territori gran que recorren en seqüències d’un o diversos anys, desplaçant-se dins de les àrees de recursos amb campaments temporals i sortides d’abastiments puntuals en campaments efímers.

La supervivència del sistema implicava entrar periòdicament en contacte amb grups similars i establir relacions socials estructurades al voltant de vincles de parentiu, els quals varen contribuir a la construcció d’una àmplia xarxa d’intercanvi d’informació cultural i simbòlica amb les representacions artístiques com a intermediàries.

El Paleolític Superior Recent inclou els tecnocomplex Solutrià i Magdalenià, en els quals es desenvolupen les tècniques de conservació i/o emmagatzematge dels recursos alimentaris (sobretot el fumat), el perfeccionament en la talla de pedra i la fabricació de puntes llancívoles. El fet de disposar de més aliments comporta un increment de la població, i es comprova un augment poblacional a tota l’Europa occidental, al que cal afegir el contingent provinent de les àrees centroeuropees forçat a emigrar davant la baixada latitudinal dels gels polars en determinades èpoques de freds extrems (cap el 18.000 ane).

Es produeix, doncs, una reducció de la mobilitat dels grups, atès que l’especialització i el control de la recol·lecció més l’emmagatzematge ajuden a reduir el territori explotat i els hàbitats adquireixen un caire estacional cíclic; els contactes socials intergrupals s’organitzen en funció de l’abundància dels recursos, unint esforços en un treball col·lectiu per a obtenir majors rendiments. És ara quan es comença a expandir l’art parietal.

Amb tot, la màxima especialització del mode caçador-recol·lector es dóna en el Magdalenià (16,5 a 11.000 ane), que realitza prototipus sobre material orgànic (os i banya) ex professo per a una activitat de caça o espècie en particular. És un període en el qual es diversifiquen els recursos, es planifica l’obtenció d’aliments, donant lloc a una gran regionalització cultural i una acusada restricció de la mobilitat. Aquest nomadisme limitat pràcticament a una única vall esdevé suficient per apropiar-se dels aliments imprescindibles (assentaments de primavera-estiu a la muntanya i a la costa a l’hivern); es cacen els herbívors gregaris, s’agafen els mol·luscos marins, s’abaten aus migratòries i rèptils terrestres, s’ataquen les colònies de mamífers aquàtics, es pesca en roquers i en alta mar. Es tornen a poblar les zones més septentrionals d’Europa davant la retirada dels gels cap el 18.000 ane.

A partir del 11/10.000 ane, al final de la glaciació de Würm, entrem en l’Holocè. Les societats d’aquestes etapes (Epipaleolític) segueixen amb uns sistemes econòmics basats en la caça-recol·lecció, però han d’emprendre noves estratègies tecnològiques dirigides a altres recursos com a conseqüència, entre altres factors, del canvi climàtic. Aquest fet aguditza la regionalització i fragmentació cultural, de manera que es verifica el desplegament d’un ventall d’indústries locals adaptades a l’aprofitament dels diferents entorns on s’ubiquen i  l’ocupació dels nous llocs alliberats pels gels glacials. Alhora, la disgregació regional acabarà amb l’art rupestre i mobiliari del Paleolític Superior, potser perquè ja han perdut el seu caràcter de cohesió cultural a grans distàncies i els mecanismes socioeconòmics són uns altres, quedant reduïdes les expressions artístiques a elements geomètrics sobre petits suports mobiliaris.

El procés de neolitització estava a punt de començar. Neolític és sinònim de grans transformacions tecnològiques i socials. L’agricultura i la ramaderia obliguen a la sedentarització i a la realització d’un complicat munt de nous artefactes. La ràpida acceptació de les noves tècniques per part dels grups que habitaven la costa mediterrània fou afavorida, entre altres qüestions, per l’estat de semisedentarització o mobilitat restringida dels aborígens d’aquests territoris. Així mateix, assistim a la recuperació dels suports rocosos per plasmar representacions figuratives: art macroesquemàtic, art llevantí i art esquemàtic.

Cap el tercer mil·lenni ane es perceben altres modificacions d’importància: les primeres societats metal·lúrgiques o edats del Coure i del Bronze. La població tendeix a concentrar-se en construccions monumentals o poblats, la producció agropecuària queda garantida i fins i tot la redistribució d’excedents i es planteja la jerarquització social.

Resumim, així, aquesta cronologia

Paleolític inferior (2.600.000–300.000)

  • Olduvaià (2.630.000–1.800.000)
  • Acheulià (1.700.000–100.000)

Acheulià antic (1.760.000-200.000)
Acheulià mitjà (200.000-140.000)
Acheulià superior (140.000-100.000)

  • Clactonià (300.000–200.000)

Paleolític mitjà (300.000–45.000)

  • Mosterià (300.000–40.000)   [Neandertal]
    Aterià (82.000)

Paleolític superior (45.000–10.000)  [Homo sapiens]

  • Baradostià (36.000)
  • Xatelperronià (45.000-40.000)
  • Aurinyacià (32.000–26.000)
  • Gravetià (28.000–22.000)
  • Solutrià (21.000–17.000)
  • Magdalenià (18.000–10.000)
  • Hamburguià (15.000)
  • Ahrensburguià (13.000)
  • Swiderià (10.000)

Mesolític o Epipaleolític (10.000-6.000)

Neolític (10.200-3.300)

cronologia_evolucio

3. El Paleolític

Els nostres avantpassats abandonaren sobre el terreny les pedres que havien escalabornat i emprat com a estris. En molts llocs, només cal remoure la terra per descobrir els rastres dels antics establiments humans. Però, tanmateix, no es fa prehistòria col·leccionant destrals de pedra, com no es fa botànica collint hortalisses per a l’amanida. La terra és un llibre que cal saber llegir. Dissortadament, el temps l’ha deteriorat i deformat, i està escrit en una llengua difícil i enrevessada. Si el volem llegir no ens queda més remei que estudiar acuradament els arxius del sòl, traduir-los a un llenguatge entenedor, classificar les dades i interpretar-les.

D’entrada, s’ha de definir el concepte de Prehistòria. Tradicionalment hom la situa a l’etapa anterior a l’escriptura. La prehistòria seria l’estudi, seguint mètodes arqueològics, de les societats que existiren abans de l’ús de l’escriptura.

Tanmateix, no és admissible el fet de tallar radicalment per un punt exacte en el temps un procés continu com l’esdevenir històric d’una societat. Per això es considera que el pas de la prehistòria a la història està en el factor econòmic. L’arribada a un estadi econòmic en el qual les relacions entre societats fessin necessària, entre altres coses, l’escriptura, marcaria el canvi de la prehistòria a la història. Si el poder transformador dels humans sobre el medi no ha arribat a produir la necessitat de l’escriptura, aleshores estem davant d’una societat prehistòrica.

La manca de textos és, doncs, una dada fonamental per a qualsevol prehistoriador: caldrà cercar les fonts de coneixement en altres disciplines i en la multidisciplinarietat de les diferents branques del saber humà.

El Paleolític (παλαιός, palaiós=antic, i λίθος, lithos=pedra) significa etimològicament pedra antiga, terme creat per l’arqueòleg John Lubbock el 1865 en contraposició al de Neolític (pedra nova), per tal de diferenciar l’època de la pedra tallada de la pedra polimentada. És el període més llarg de la història dels  humans (de fet abasta un 99% de la mateixa) i s’estén des de fa uns 2,8 milions d’anys (a Àfrica) fins fa  uns 10.000 anys. Constitueix, amb el Mesolític/Epipaleolític i el Neolític, l’anomenada Edat de Pedra, denominada així perquè l’elaboració d’eines lítiques ha servit als arqueòlegs per a caracteritzar-la (en oposició a la posterior Edat dels Metalls).

Tradicionalment el Paleolític s’ha dividit en tres períodes (les dades poden variar en funció de l’àmbit geogràfic a estudiar):

  • Paleolític Inferior: de 3 milions a 128.000. Es correspon amb la segona meitat del Pliocè i amb el Plistocè Inferior i Mitjà. Indústries: Olduvaià (2,7 milions-1,8 milions), Acheulià (500.000-300.000), Micoquià (250.000-), Clactonià
  • Paleolític Mitjà: de 200.000 a 30.000. Es correspon amb la primera meitat del Plistocè Superior. Indústria: Mosterià (200.000-30.000)
  • Paleolític Superior: del 30.000 fins el 10.000 ane. Es correspon amb la segona meitat del Plistocè Superior. Indústries: Xâtelperronià (38.000-32.000), Aurinyacià (37.000-28.000), Gravetià (29.000-22.000), Solutrià (22.000-17.000), Badegulià (19.000-17.000), Magdalenià (17.000-10.000)

L’entorn dels humans no va ser sempre el mateix al llarg dels centenars de milers d’anys de la seva existència: només cal recordar que durant el Plistocè varen existir un seguit d’oscil·lacions en el clima (períodes glacials i interglacials). Hom considera que el factor climàtic és important en el desenvolupament de la vida dels humans, atès que condiciona el medi que els envolta i els obliga a trobar respostes adequades a les difícils proves a les que els sotmet. És precisament el pas de l’adaptació als fets naturals a la transformació d’aquests fets, el que marca una fita fonamental en la supervivència humana.

Una de les primeres necessitats degué ser el lloc d’habitació. La solució, evident i permanent fins a l’actualitat, va ser la de ficar-se a les cavitats naturals de les roques, les coves. Aquesta tendència lògica és confirmada per la continuïtat de les troballes, dins de les coves, de restes humanes i d’estris lítics i ossis. Això no obstant, no es pot pas negligir la idea d’una habitació a l’aire lliure; més encara, es pot assegurar que aquesta última opció devia ser majoritària. Alguns vestigis d’estructures d’hàbitat artificial, construït pels humans, s’han descobert en alguns indrets. També s’han localitzat grans campaments, en els quals es poden rastrejar els rudiments de l’urbanisme, com el de Dolni Vestonice (Moràvia), on hi ha cases d’època gravetiana fetes amb ossos de mamut.

campament_Dolni

Reconstrucció artística de Dolni Vestonice a partir de les fonts arqueològiques.

Però, no només cal tenir present les coves  o abrics on els humans es refugiaven, sinó que cal estudiar el seu paleohàbitat, que realment era el riu on pescava, l’abeurador on caçava, el bosc on recol·lectava o el matoll en el qual recollia insectes i rèptils per alimentar-se. L’estudi del paleohàbitat és clau per a conèixer el seu mode de vida, la seva economia i la seva adaptació a la naturalesa.

Les tres activitats bàsiques per a procurar-se la sustentació eren la caça, la pesca i la recol·lecció, que configuren un tipus d’economia que hom diu d’aprehensió o de recol·lecció (es considera molt poc adient el terme «economia destructiva» o «economia depredadora» atès que tenien cura de l’ecosistema per tal de no exhaurir-ne els recursos).

La caça és el mètode d’alimentació que hi ha més ben documentat, gràcies a la gran quantitat de romanalles òssies trobades a tots els jaciments excavats; cal fer notar una preferència pels animals herbívors, que cal atribuir a llur menor perillositat (cèrvids, caprins i bòvids). Els animals petits constituïen sens dubte la base de l’alimentació diària de carn (conills, ocells, salamandres, serps, cargols…). Cal no oblidar tampoc els ous de tota mena d’ocells.

Les tècniques de caça van anar complicant-se i perfeccionant-se a mesura que esdevenia més complexa l’estructura social del grup, amb una major col·laboració per part dels seus membres en l’estratègia conjunta. Les armes emprades, llances, atzagaies i dards, estarien impulsades cap a llur objectiu per mitjà de propulsors que els imprimirien la velocitat necessària per abatre la presa.

La recol·lecció de vegetals és l’altra gran font d’aliments. Mitjançant les anàlisis pol·líniques es pot saber quins eren els arbres que envoltaven l’home paleolític, i els fruits que aprofitaven. Hom recollia i consumia glans, nous i avellanes, peres, gafes, prunes, maduixes, móres, gerdons i raïms, o tiges com la del margalló i la canya, o mel que es pujava a buscar a les bresques mitjançant cordes.

4. L’opulència primitiva

En contra del saber tradicional, Sahlins[1] creu que aquesta fou la societat opulenta primitiva. Hom opina que una societat opulenta és aquella en la que se satisfan amb facilitat totes les necessitats materials dels seus components. Doncs bé, a l’opulència s’hi pot arribar per dos camins: les necessitats poden ser fàcilment satisfetes o bé produint molt o bé desitjant poc. La idea més generalitzada, de caràcter netament consumista-capitalista, és, tanmateix, que les necessitats de l’home són grans, quasi infinites, mentre que els seus mitjans són limitats: només la tecnologia, en incrementar la producció, pot reduir l’esvoranc entre mitjans i fins.

Des de la perspectiva de l’economia capitalista hom planteja: si l’home modern, amb tots els avantatges tecnològics, està mancat encara de recursos, quina possibilitat té llavors aquest salvatge nu amb el seu arc insignificant i les seves fletxes? 

Evidentment, si atribuïm al caçador impulsos burgesos i eines paleolítiques, considerarem, a la bestreta, la seva situació de desesperada. També des de la perspectiva burgesa interessa desprestigiar els caçadors en benefici dels agricultors del Neolític, per tal de reforçar la idea del «progrés històric» i així justificar, de retruc, la preeminència del mode de producció capitalista. 

Però també existeix un altre camí cap a l’opulència: les necessitats humanes són finites i escasses i els mitjans tècnics, per regla general, adients. Segons aquesta concepció, un poble pot fruir d’una abundància material incomparable… amb un baix nivell de vida. L’escassetat no és una propietat intrínseca dels mitjans tècnics. És una relació entre mitjans i fins.  Hauríem de considerar la possibilitat empírica que els caçadors treballen per sobreviure, un objectiu finit, i que l’arc i la fletxa son adients per aquest fi.

Tenint en compte la pobresa en la que viuen «en teoria» els caçadors i recol·lectors, resulta sorprenent que els Boiximans del Kalahari frueixin d’una mena d’abundància material.

Per a la majoria dels caçadors aquesta opulència sense abundància en l’esfera dels productes no essencial per a la subsistència és una cosa que està fora de tota discussió. Molt més interessant és preguntar-se per què estan tan contents amb pertinences tan escasses: per a ells es tracta d’una política, d’una «qüestió de principis» i no d’una desgràcia. No desitjar és no estar mancat.

Atès el seu caràcter nòmada només tenen interès a posseir allò que podem transportar amb comoditat: la mobilitat i la propietat son incompatibles.El fet d’ésser transportable és un valor decisiu dins de l’esquema local de les coses.

El desig d’estar lliures de càrregues i responsabilitats, d’objectes que interferirien amb l’existència itinerant del grup, és una causa del seu subdesenvolupat sentit de la propietat i de la seva manca d’interès per a desenvolupar el seu equip tecnològic.

Les seves apetències son escasses i els seus mitjans –en relació a les necessitats– abundants. Per tant, els caçadors recol·lectors:

  • es troben relativament lliures d’urgències materials
  • estan mancats de sentit de possessió
  • no han desenvolupat el sentit de la propietat
  • són indiferents a les pressions materials de tot tipus
  • manifesten una manca d’interès per millorar la tecnologia.

Encara que de vegades ens sentim inclinats a pensar que els caçadors-recol·lectors són pobres perquè no tenen res, potser sigui millor pensar que per aquet mateix motiu son lliures. Alliberats de tot, poden fruir de la vida.

Un estudi sobre la caça i la recol·lecció dut a terme per McCarty i McArthur a Austràlia arriba a les següents conclusions[2]:

  • treballen menys que nosaltres (de 4 a 5 hores diàries)
  • no treballen de manera continuada: la recerca d’aliments és intermitent; paren quan ja en tenen prou per a satisfer les necessitats del moment.
  • tenen molt temps lliure
  • el promig de consum diari per càpita era d’unes 2.150 calories
  • el treball realitzat per un individu és suficient per alimentar a 4-5 persones.

El ritme característic del paleolític era també d’un dia o dos d’activitat i un dia o dos inactius. Com anècdota: alguns australians no diferencien lingüísticament treball i joc.

Alguns pobles han refusat la revolució neolítica (com els hadza) per tal de preservar el seu oci:  es neguen a dedicar-se a l’agricultura al·legant principalment que això implicaria un dur treball. Els boiximans respondrien :«Perquè plantar quan hi ha tants fruits de mongongo en el món?»

És, doncs, una primitiva opulència el que caracteritza la seva organització econòmica, una confiança en l’abundància dels recursos naturals  i no la desesperació per l’inadequat dels mitjans humans. Si no existeix especialització és per manca d’un mercat, no per manca de temps o per incultura.

Anem a veure, tanmateix,  quins són els desavantatges de la praxis de la caça-recol·lecció (no s’ha de caure en la visió romàntica del «salvatge bo»):

  • disminució dels ingressos en benefici de la possibilitat de transport. La caça i la recol·lecció exigeixen moviment –nomadisme– per a mantenir una producció avantatjosa; però aquest moviment impossibilita, per altra banda, la producció d’aquells articles que esdevindrien una càrrega.
  • un mínim d’equip necessari.
  • eliminació dels objectes duplicats.
  • eliminació de les persones que no poden transportar-se a sí mateixes (infanticidi, senilicidi)

Ara bé, els caçadors i recol·lectors no treballen més que els agricultors primitius per obtenir aliments. El neolític no va representar cap progrés sobre el paleolític pel que fa a la quantitat de temps per càpita necessari per a la producció de la subsistència.

La quantitat de treball (per càpita) augmenta amb l’evolució de la cultura, i la quantitat de temps lliure disminueix. 

La manca d’aliments no és, doncs, la característica indicativa d’aquest mode de producció. Si que ho és, en canvi, el nostre segle XXI: d’un terç a la meitat de la humanitat se’n va a dormir tots els dies amb fam (unes 24.000 persones moren cada dia de fam o de causes relacionades amb la fam[3] i unes 800 milions de persones en el món sofreixen fam i desnutrició[4]).

  • l’època en la que vivim és l’era d’una fam sense precedents. La fam augmenta relativament i absoluta amb l’evolució de la cultura.
  • els caçadors i recol·lectors tenen un baix nivell de vida, però poden satisfer fàcilment totes les seves necessitats materials.

La població més primitiva del món tenia escasses possessions, però no era pobra.

  • la pobresa no és una determinada i petita quantitat de coses, ni és només una relació entre mitjans i fins; és sobretot, una relació entre persones.
  • la pobresa és un estat social.  I com a tal és un invent de la civilització. 

5. La dona recol·lectora

Quins foren els canvis socials i econòmics que separen les comunitats humanes de les no humanes? Quins models tenim per la reconstrucció dels papers del mascle i de la femella durant el paleolític? 

Sabem que els éssers humans han subsistit mitjançant l’agricultura i la ramaderia una part molt petita de la seva existència: els darrers 15.000 anys. Per tant, en l’evolució humana, la caça, la pesca i la recol·lecció han estat, de molt, les principals tècniques d’obtenció d’aliments.

Els únics exemples d’adaptacions pre-agrícoles que podem observar avui directament són els pobles caçadors-recol·lectors actuals, dels quals n’hem tret els models que s’han aplicat a la prehistòria.

Entre els recol·lectors moderns la caça no és la principal tècnica per l’obtenció d’aliments. La majoria depenen dels productes de la caça en un 30 o 40% del total de la seva dieta alimentària.

La recol·lecció, feta per dones, és extraordinàriament important. Més de 2/3 parts d’aquestes societats utilitza els productes de la recol·lecció per formar d’un 40 a un 60% de la dieta. 

        Activitats primàries de subsistència en 90 societats recol·lectores

Activitat primària de subsistència            freqüència                  percentatge

Recol·lecció                                              52                               58

Caça                                                         22                               25

Pesca                                                          7                                 8

Recol·lecció i pesca                                    3                                 3

Recol·lecció i caça                                      3                                 3

Caça i pesca                                               3                                 3

Total                                                           90                              100

Com ens mostra aquesta taula, la recol·lecció és la principal activitat destinada a l’obtenció d’aliments en 52 de les 90 societats analitzades (un 58%). En canvi, només el 25% té la caça com a principal activitat de subsistència.

Fins i tot els hazda de Tanzània que viuen en una zona on abunda la caça, mantenen una gran dependència de les activitats recol·lectores de les dones. L’alimentació basada en la recol·lecció de plantes silvestres és tan segura que els barons hazda només cacen de tant en tant, i preferentment de forma individual. Això és important, perquè nega les teories que associaven la caça amb el desenvolupament del lligam entre els barons.

Pel que fa a la divisió sexual del treball, els barons proporcionen al grup la massa de proteïnes animals i les dones el complement de llegums i fruita. Tanmateix, en alguns indrets les dones participen en la persecució col·lectiva de ramats. També poden caçar animals petits, insectes o rèptils, mentre recullen vegetals. La matança d’animals grans és una tasca assignada universalment als barons. El principal paper econòmic dels barons és el de caçadors i pescadors (només en 7 de les 90 societats de la mostra participen en algunes activitats recol·lectores).

L’adquisició de carn es valora molt, però la caça és una activitat insegura i els seus resultats estan menys garantits que la recol·lecció de recursos nutritius de cada estació. Per aquesta raó, els productes de la recol·lecció constitueixen el menjar corrent. I atès que les dones són quasi totalment responsables de l’adquisició d’aquests aliments, la seva contribució productiva a les societats recol·lectores és fonamental.

Conclusió: no existeix cap base que recolzi el model teòric dels caçadors-recol.lectors que parla dels barons com a proveïdors i de les femelles com a dependents i improductives.

La tesi androcèntrica també ens ha donat una sistema de parentiu i d’organització social peculiars. 

Els models d’home-caçador presents en els llibres de divulgació solen ignorar la participació de la dona en la societat. Se li assigna la cura dels fills i del foc. S’afirma en canvi, que el progrés evolutiu fou resultat de les activitats en cooperació per a l’obtenció d’aliments, o de caràcter ofensiu o defensiu, realitzades pels mascles. Segons aquest model, al llarg del Paleolític va predominar una estructura social centrada al voltant del baró, sigui en forma patrilineal o patrilocal. Anem-ho a veure:

           Pautes de filiació-residència entre els recol·lectors 

FILIACIÓ

Residència          matrilineal     doble  patrilineal      bilateral                     totals

Matrilocal                         4                                                         13                      17

Avunculocal                     1                                                                                    1

Ambilocal                                                            2                      17                      19

Patrilocal                          2            4                  21                     25                      52

Sense dades                                                                                 1                        1

———————————————————————————–

Totals                               7            4                 23                      56                       90

 

Interpretació 

  • majoritàriament el tipus de descendència és bilateral.
  • existeix una important representació de l’accent mascle en la residència i descendència: un 26% es patrilineal i un 58% patrilocal
  • la residència matrilocal domina en un 19%
  • el tipus ambilocal, un 21% del total.

Conclusió: el tipus de societat recol·lectora més abundant és de residència patrilocal i de descendència bilateral.

Atenció: aquestes dades foren recollides temps després de la conquesta i submissió d’aquests pobles, els quals adoptaren alguns aspectes de la cultura dominant; probablement, l’alt percentatge de descendència bilateral és un fenomen recent. Els missioners destruïen la cultura indígena i imposaven els valors occidentals.

No existeix doncs, una orientació masculina universal ni completa en l’estructura del parentiu de les societats recol·lectores.

Com són vistos els homes i les dones per la societat, segons aquesta segueixi sistemes patrilineals o matrilineals?

El grau de llibertat sexual que es concedeix a les dones, per exemple, està sotmès sovint a grans variacions segons el tipus de sistema.

Tipus d’activitat sexual prematrimonial de les femelles de societats recol·lectores segons la preponderància donada als grups de parentiu/residència.

Sexualitat                           matrilineal     patrilineal      bilateral                     totals

Exclosa per la
poca edat de
la núvia                                        3                      2                      3                         8

Permesa;
sense sanció
si no hi ha
embaràs                                       2                      3                      2                         7

Tolerància completa
sense sancions                            2                      2                      5                         9

Prohibida però
amb sancions
lleus                                              4                      6                      4                        14

Exigència de Virginitat                  0                      1                    12                        13

                                                     12                    25                    14                      51

Interpretació:

  • 1/4 part exigeixen la virginitat de les dones quan arriben al matrimoni
  • un nombre similar prefereix que s’esdevingui així, però no es prenen seriosament la ruptura de la moral sexual
  • un 30% toleren totalment l’experimentació sexual per part de dones solteres.
  • un 15% eviten el problema casant les noies abans de la seva arribada a la pubertat.
  • les societats patrilineals o patrilocals exerceixen un grau de control notablement superior sobre la vida sexual de les dones casades, a les que es prohibeix estrictament l’experiència sexual abans del matrimoni en quasi el 50% dels casos.
  • menys del 10% de les matrilineals o matrilocals exigeixen la virginitat.

Conclusió:

La virginitat està en funció de l’interès que tingui per al mascle la determinació de la paternitat.

Predomina la família nuclear (matrimoni monògam). Perquè la seva base econòmica no basta per tal que els barons puguin acumular esposes (les propietats solen ésser tan insignificants que no influeixen en la posició social).

Existeix una tendència a l’igualitarisme, tant entre companys com entre sexes. El món dels sexes són móns separats però iguals.

Els nivells socials no s’estableixen segons el tipus de tasques assignades a un i altre sexe, sinó segons la destresa relativa amb què son dutes a terme. Tenen una posició alta, per exemple, el bon caçador, la recol·lectora hàbil, la dona que té molts fills, el qui guareix els malalts. Homes i dones posen assolir la grandesa i la saviesa. 

6. Tribus recol·lectores

Els !Kung del Kalahari 

Ens interessa formular la següent qüestió: perquè no són sedentaris? Perquè existeixen certs factors ambientals que imposen límits al nombre de persones que poden servir-se de la tecnologia de caça-recol·lecció sense reduir l’eficàcia productiva i exhaurir de forma permanent l’entorn.

En el cas dels !Kung, la manca d’aigua i caça són els principals factors limitadors. Durant l’estació seca, cada banda acampa prou d’un pou i cada dia marxen a la recerca d’aliment (persegueixen ramats migratoris o animals dispersos). La principal font calòrica és el fruit del mongongo (similars a les nous), però està lluny dels pous. La densitat de població ha d’ésser baixa si no es volen exhaurir els recursos.

Per tant:

  • l’ecosistema (boscos, animals, pluja…) fixa la quantitat màxima d’energia que es pot extreure amb una tecnologia determinada.
  • el límit superior de la producció d’energia fixa el límit de la població que pot viure en aquest ecosistema.

Anomenem capacitat de sustentació el límit superior de la població humana en un entorn determinat, explotat mitjançant una tecnologia concreta.

Que s’esdevindrà si sobrepassem la capacitat de sustentació? És a dir, si la població creix per damunt del que l’ecosistema és capaç d’alimentar amb una tecnologia concreta? Que la producció energètica començarà a disminuir, pel deteriorament de les condicions naturals i de l’equilibri ecològic (ho anomenem rendiments decreixents).

En una situació de rendiments decreixents, es pot mantenir estable la producció, o fins i tot augmentar? Sí, a través de:

  • intensificació de la producció (augmentant el nombre de treballadors, la jornada laboral, l’esforç…); però, a la llarga, provocarà l’exhauriment de recursos.
  • augment de l’àrea de producció (ampliant la zona de caça, emigrant una part del grup…); però l’expansió no pot créixer indefinidament.
  • canvi tecnològic (si els caçadors-recol·lectors exhaureixen l’entorn és probable que adoptin un mode de producció agrícola –així és com entendrem nosaltres la revolució neolítica)

Per tant, si les comunitats de caçadors-recol·lectors volen viure en l’opulència, han de mantenir baixa la taxa de creixement demogràfic (en cas contrari exhauriran els recursos). I això només ho poden fer controlant, per mecanismes culturals, la capacitat reproductora, el pes específic de la qual el té la dona.

Es la dona la qui aporta els elements bàsics de la dieta alimentària diària; sobre la dona recauen els mecanismes de control de la natalitat, necessaris per la supervivència del grup.  Si ella és, essencialment, la creadora de vida, no és lògic pensar que és ella qui ha generat les primeres formes de cultura humana? No serà ella el motor dels primers canvis tecnològics, encaminats a augmentar la producció per tal de no haver de recórrer i sofrir mètodes dràstics de control demogràfic? No existiria, al principi, un sistema matrilineal i matrilocal?

Els negrito semang 

Són nòmades recol·lectors i caçadors del bosc tropical de la península Malaia.

Tenen una «mentalitat orientada cap a les plantes» tant en el menjar com en els seus pensaments i pràctiques rituals. Van pels boscos «descalços, cantant i vestits amb flors» amb la sarbatana a l’espatlla, a la recerca de caça o mel. Donen un gran valor a la llibertat de moviments i menyspreen la vida sedentària de l’agricultura.

Les dones semang aporten la part principal de la dieta (plantes salvatges). Els homes, de tant en tant cacen algun petit animal (ni cacen grans animals ni practiquen la guerra: potser per això estan més interessats en la seva família i en la cura dels fills); de vegades, van amb les dones de recol·lecció. Tots es reuneixen per la collita de fruits.

Anem a veure com els cerimonials i simbolismes relacionats amb la collita de fruits reflecteixen els principis masculins i femenins

  • la sang és el màxim símbol de la fertilitat: a més sang sacrificada millor serà la collita
  • el sacrifici de la sang consisteix a que homes i dones (sobretot dones) es facin talls a les cames amb un ganivet, recullin gotes de sang dins d’una canya de bambú i la llencin al cel.  Això es fa quan trona. Apaivaga els esperits colèrics i convenç els déus: tot plegat incrementa l’abundor dels fruits.

Aquests déus són masculins i femenins. La deïtat femenina, Manoij, viu a la terra; les masculines, Karei i Ta Ped’n, al cel. S’alimenten del fruit dels arbres celestials: les llavors cauen a terra i esdevenen arbres fruiters pels éssers humans. Karei castiga els transgressors dels manaments que han donat als humans amb el llamp, el tigre i la malaltia. Mostra que està enfadat amb el tro i es calma amb el sacrifici de la sang, que recull i li porta Manoij. Durant el sacrifici de la sang, s’adrecen primer a Manoij (l’àvia dels habitants del cel que provoquen els trons) i li demanen que calmi els deus celestials; ella pren la sang i la posa a les flors dels arbres fruiters.

En una història de la creació, Manoij hi desempenyora el paper més important:

“Al principi només hi havia aigua, Manoij i els seus dos néts flotaven en aquest mar primitiu i Manoij manà a un dels néts que li dugués una branca d’un arbust salvatge. La utilitzà per travessar l’esquena del monstre de les profunditats, i l’aigua començà a minvar i el fons es féu visible. Un escarabat, aleshores, va aixecar la terra per damunt del fang, i la terra va créixer; però només hi havia turons. Un ocell saltà a terra i movent la cua aplanà els turons, i així es va formar la terra habitable entre turons i muntanyes.

Els éssers humans foren fets amb flors, Manoij i un dels néts se’n van anar al bosc on l’àvia va fer una figureta d’argila i l’embolcallà. Al dia següent es va convertir en una nena. Això es va repetir, i, la següent figura de fang es convertí en un nen, que va cohabitar amb la nena quan es feren grans. Aquesta parella va fer la primera parella humana transformant una flor amb una pedra al seu interior en una nena, que va créixer per fer-se dona. Aquesta dona va anar al bosc i cercà un arbust, que arrencà i esdevingué un nen. Aquests dos cohabitaren i foren els responsables de portar els nens humans al món.” 

Manoij fa de mediadora, inspira confiança. Karei té el control sobre les turmentes, però la súplica de Manoij és més intensa. Per tant, els principis masculí i femení són, ambdós, centre del pensament, del ritual i del comportament quotidià dels semang. Un no és superior a l’altre. La mare terra està més propera; el pare celestial és més distant. Ella alimenta, ell impera. Són diferents, però tenen igual capacitat per fer el bé.

També els papers sexuals entre els semang estan integrats i igualats: homes i dones participen conjuntament en moltes de les activitats quotidianes.Ambdós tenen drets de propietat i participen en la presa de decisions. La igualtat entre els sexes té una clara traducció en la igualtat entre els déus (i viceversa).

Els nunamiut d’Alaska 

L’estudi dels esquimals nunamiut, de la regió d’Anaktuvuk a Alaska, ens permetrà entendre millor com l’ús de l’espai i la tecnologia són una resposta específica a unes circumstàncies imposades pel medi ambient.  Ens centrarem en la dinàmica del model d’assentament a través del seu moviment cíclic en funció de les estacions.

L’ús de l’espai a gran escala per part dels nunamiut demostra que els arqueòlegs han d’anar amb molt de compte a treure conclusions de la seva excavació de 0’5 m2 i traslladar-les a una àrea de més de 300.000 km2.

Aquesta àrea de grans dimensions representa l’amplitud del domini del medi ambient per part d’un grup típic de caçadors-recol·lectors, format per una banda d’una trentena de persones. La banda, molt poques vegades, explota tot l’espai en un moment donat, però necessita disposar de tota la regió per tenir un seguit d’opcions, segur.

Anem a veure com una banda reduïda de persones se serveix d’un espai tan gran. Analitzarem primer la unitat espacial utilitzada per un grup durant una estació, i veurem després com les variacions observades en aquesta unitat durant un llarg període estan relacionades amb l’explotació d’una regió de grans dimensions.

Prenem com a centre d’operacions l’àrea en la que un grup d’esquimals nunamiut establia campaments base, al llarg del cicle estacional d’un any. Aquesta àrea central de residència abasta normalment una extensió d’uns 5.400 km2, tot i que la terra que exploten, a base d’expedicions fora del campament principal, pot cobrir una àrea de 25.000 km2.

Cal subratllar que els esquimals no són atípics pel que fa a l’ús de l’espai: l’àrea central de residència utilitzada per una família boiximana G/wi durant un període d’onze mesos palesa que també altres grups caçadors-recol·lectors exploten àmplies regions.

Vet aquí la ubicació dels jaciments ocupats per una família nunamiut al llarg d’un cicle anual:

 moviment_nunamiut

Primer element a subratllar: la dimensió del nucli residencial ocupat per un grup de gent tan petit.5 famílies nunamiut cobrien un espai similar al de la província de Barcelona.

Segon element important: alguns espais del territori són ocupats repetidament, any rere any, mentre que altres ho són només un cop cada cinc anys. En conseqüència els espais ocupats repetidament són considerablement més grans que els ocupats només de forma esporàdica.

Per tant, la quantitat de restes d’un jaciment no té una relació directa amb la dimensió del grup, sinó que reflecteix senzillament el grau de repetició pel que fa a la utilització del mateix indret per la mateixa banda nòmada.

Quin és el model d’ús de la terra utilitzat pels nunamiut? Il·lustrem-ho amb un esquema:

territori_nunamiut

Molts caçadors i recol·lectors no resideixen exclusivament en un territori, sinó que exploten un seguit d’àrees diferents i ocupen cadascuna d’elles fins al moment dels rendiments decreixents. Sovint, el grup es desplaça cap a un territori totalment diferent –quan s’exhaureixen els recursos o per causa d’un incendi…-, on els recursos ja s’han regenerat. Els nunamiut utilitzen un nucli residencial aproximadament durant deu anys.

Passem a construir un model idealitzat de com els nunamiut exploten una regió al llarg de la vida d’una persona. La base del model és un patró cíclic de l’ús de la terra. 

  • l’àrea central de residència que ocupa el grup es considera, en néixer una persona, com el territori de naixement d’aquesta persona
  • quan després d’uns deu anys es traslladin a una altra àrea de residència, diferent i no ocupada, pel cap baix, des de fa 50 anys, l’anomenarem territori de formació, si es tracta d’un home, i territori de festeig, si es tracta d’una dona (les noies es casen al voltant dels 16 anys, i els nois dels 28). En aquesta àrea l’home iniciarà el seu aprenentatge com a caçador i viatjarà per àmplies zones, familiaritzant-se amb el medi ambient.
  • passats uns deu anys, es traslladaran de nou: l’home s’instal·larà en el territori de festeig, mentre que les seves germanes estaran ja criant els primers fills (quan un jove es casa sol anar-se’n a viure durant uns anys al territori de la família de la seva dona)
  • 6 o 8 anys després, quan l’home es pot considerar ja en plena maduresa i és molt hàbil per a la caça, s’adreçarà a una altra àrea totalment diferent. En aquest darrer territori un home pot contribuir al folklore o tradició cultural: gestes de caça, punts clau del territori (unes roques, un gual…)
  • passats els 40 anys l’habilitat del caçador disminueix. Ara es traslladarà al seu territori de naixement, completant el cicle de l’ús de la terra, i començarà a dependre dels altres per poder satisfer les seves necessitats bàsiques de subsistència.

Resumint: l’àrea en la que un home resideix durant tota la seva vida consta d’uns cinc territoris diferents i pot assolir una extensió de fins 22.000 km2. Però, al llarg de tota la seva vida, un home nunamiut podrà haver recorregut més de 300.000 km2 en l’exercici de les expedicions normals de caça.  Això implica que, en qualsevol moment, un grup d’esquimals nunamiut pot disposar d’una extensió de terra quatre vegades més gran de la que normalment utilitza.

Però, com organitzen les seves tasques dintre dels límits d’una àrea central de residència? 

Prenem com exemple la caça del caribú, en el seu període migratori (primavera) cap al nord. Els  nunamiut organitzen tres campaments:

  • un campament de caça (que inclou un campament dels enamorats) especialitzat
  • un jaciment de matança amb àrees especialitzades en l’esquarterament
  • un seguit d’amagatalls de pedra on s’emmagatzema la carn

En cada un d’aquests indrets s’hi realitzen activitats totalment diferents i, encara que els tres jaciments estan separats per 1 km. aproximadament,  comparteixen una mateixa tasca (l’explotació del caribú) i normalment són utilitzats només un dia pel mateix grup.

Campament temporal de caça 

  • consisteix en un jaciment que ocupa una extensió de mig km. on es pot observar una distribució ininterrompuda de restes, resultat de la reutilització del lloc al llarg d’un període d’uns 100 anys.
  • les restes de les diferents ocupacions se sobreposen i això dóna com a resultat una gran documentació de materials arqueològics.

Campament dels enamorats 

  • a finals d’estiu, les provisions de carn seca preparada pels esquimals, després de la migració del caribú, han disminuït molt i esdevenen immenjables: la carn que encara es conserva s’ha endurit, el sabor ha desaparegut a causa de la pluja i les parts més gustoses han estat consumides. A més, en aquesta època de l’any encara no hi ha caça en el medi ambient local. La majoria de caribús pasturen a les terres llunyanes del nord
  • per tal que algú s’animi a anar de caça tot i les dificultats que comporta donada l’escassetat, els nunamiut han creat un incentiu fascinant.

– a finals d’estiu, les parelles d’enamorats són autoritzades a viure juntes, però no en el campament de residència principal, sinó només en campaments de caça situats en llocs molt allunyats

– tots en surten beneficiats: els més grans poden sobreviure gràcies a les provisions de carn emmagatzemades, els més joves se’n van a buscar els aliments al camp

– si els joves tenen èxit en llurs expedicions de caça, de tornada al campament principal portaran carn fresca que compartiran amb la resta d’individus; si no obtenen res, se sentiran famolencs però hauran viscut junts.


[1] Marshall Sahlins (1983). Economia de la Edad de Piedra. Tres Cantos. Akal. (Col. Akal universitaria,61) 2ª ed.  Primer capítol: La sociedad opulenta primitiva (pàg. 13-53).

[2] Citat a Sahlins, Marshall. «Notes on the Original Affluent Society.» a  Richard B. Lee i Irven Devore (ed) (1999).  Man the Hunter.  Chicago.  Aldine de Gruyter. pp. 85-89. Vuere també Bernard Nietschmann: The Substance of Subsistence. En línia a http://clagscholar.org/wp-content/uploads/2014/04/nietschmann.pdf

[3] Font: The Hunger Project, United Nations

[4] Font Food and Agriculture Organization of the United Nations (FAO)

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític

5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi
6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social

8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení
12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana
14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*