3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat

Durant la major part del Plistocè, les evolucions de la cultura i del cervell dels hominins s’influïren recíprocament. Poc a poc, la selecció natural va afavorir els hominins que podien aprendre a respondre a un més gran nombre de situacions mitjançant tradicions socials independents de la programació biològica. Per això, durant milers d’anys, a les èpoques de l’Homo habilis i de l’Homo erectus, el ritme de l’evolució cultural fou tan lent que tot just era apreciable. Només amb l’aparició de l’Homo neanderthalensis el ritme de l’evolució cultural va deixar enrere al de l’evolució biològica dels hominins. Aquesta «arrancada» sembla haver-se produït fa uns 125.000 anys. Cal recordar que la característica distintiva de la nostra espècie és la capacitat única d’adaptació a la naturalesa mitjançant innovacions culturals en comptes de biològiques. I els instruments de pedra proporcionen la major part de les dades sobre les fases més antigues de l’evolució cultural.

Les pedres tallades representen l’evidència més abundant de les capacitats tecnològiques dels nostres avantpassats, ja que aquest tipus de material té una major duresa i conservabilitat que altres materials que també eren utilitzats, com la fusta. Durant els primers estadis de l’evolució humana no apareixen evidències de talla lítica, i així Ardipithecus ramidus, Australopithecus anamensis, Australopithecus afarensis i Australopithecus africanus no serien capaços de produir indústria lítica.

Fins fa 2,5 milions d’anys no apareixen en els jaciments els primers estris de pedra, encara que és lògic pensar que els primers estris serien de fusta, si bé no s’han conservat.

El tipus d’indústria lítica més simple seria una pedra natural sense modificar mitjançant la talla, com en alguns casos s’ha vist utilitzar als ximpanzés en estat natural. No obstant això, aquest tipus d’estris també són molt difícils de reconèixer en el registre lític. El següent pas de l’evolució cultural és el copejament simple d’una pedra contra una altra, amb la qual s’obtenen ascles molt simples però amb talls tallants.

1. El Mode Tècnic 1: Olduvaià

Les pedres tallades més antigues conegudes procedeixen de Gona, un jaciment de la regió de Hadar, Etiòpia, a qui se li atribueix una edat propera als 2,5 milions d’anys. La primera associació directa de fòssils humans i indústria lítica prové de la regió d’Hadar: un maxil·lar molt complet (AL 666-1) l’assignació al gènere Homo del qual sembla clara, tot i que encara no se sap a quina espècie pertany. El fòssil es va trobar immediatament sota d’una tova volcànica datada mitjançant tècniques radiomètriques en uns 2,3 milions d’anys d’antiguitat. Juntament amb el fòssil humà es van trobar una vintena d’estris de pedra. Aquesta troballa ha vingut a reforçar la hipòtesi que Homo va ser l’autor de les primeres indústries. No obstant això, alguns autors atribueixen aquestes capacitats a altres gèneres d’hominins com Paranthropus, que apareix associat a indústria lítica en nombrosos jaciments, com Olduvai o Swartkrans, i també a Australopithecus garhi, amb el qual han aparegut associats uns ossos amb marques de tall.

Olduvaia_Guelmim_Es_Semara

Còdol tallat de tradició Olduvaiana procedent de la regió del Sàhara atlàntic Guelmim-Es Semara (Museu Arqueològic Nacional de Madrid)

S’han trobat jaciments amb indústria lítica a la vall del riu Omo, que tenen una antiguitat d’entre 2 i 2,2 milions d’anys. I també s’han trobat indústries lítiques d’entre 2,5 i 2 milions d’anys al llarg de tota la vall del Rift (Etiòpia, Kenya, Zaire, Tanzània i Malawi). Al congost d’Olduvai va ser on per primera vegada van ser reconeguts aquests instruments de pedra, i per això s’anomena indústria Olduvaiana, o segons una terminologia més moderna Mode Tècnic 1. Els jaciments més antics d’Olduvai, procedents de la llera 1, tenen al voltant d’1,9 milions d’anys d’antiguitat.Els conjunts lítics del Mode Tècnic 1 estan formats per còdols i roques tallats sense una forma estandarditzada i per les ascles que s’obtenen en el procés de talla. Aquestes ascles són sovint retocades lleugerament. El procés de fabricació d’aquests instruments requereix seqüències de pocs cops. També utilitzaven còdols i roques, sense modificar, a manera de martells i encluses.

olduvaia_ma

Instruments molt similars a aquests també es troben al sud d’Àfrica (Sterkfontein a Sud-àfrica) i al nord d’aquest continent (Ain Hanech a Algèria), amb una antiguitat de 1,5 milions d’anys.

jaciments_olduvaians_Africa

Jaciments olduvaians a l’Àfrica

Fora d’Àfrica els jaciments arqueològics presenten molts més problemes en la seva datació, en no ser tan freqüents les toves volcàniques i quedar fora del rang dels mètodes tradicionals d’urani i carboni-14. Per tant, la data de la sortida d’Àfrica segueix sent incerta. Encara que alguns autors han proposat dates al voltant de 2 milions d’anys per a uns instruments lítics prop de Riwat al nord del Pakistan, el més probable és que la sortida d’Àfrica es produís fa al voltant d’un milió i mig d’anys. Entre els jaciments més antics i millor datats amb indústria lítica fora d’Àfrica es troba Dmanisi (Geòrgia) amb 1,4-1,6 milions d’anys, Ubeidiya amb 1,6 milions d’anys i Lantian (Xina) amb 1,3 milions d’anys.

crani_Dmanisi

Crani de Dmanisi

indistria_litica_Dmanisi

Indústria lítica de Dmanisi

Un dels conjunts de fòssils humans més coneguts són els fòssils de Java, però, cap d’ells apareix associat a indústria lítica. Potser perquè utilitzaven un altre tipus de material que no s’ha conservat, com la fusta o el bambú. Entre els jaciments més antics d’Àsia el que millor es coneix és Zhoukoudian, a prop de Pequín (on també han aparegut abundants restes fòssils d’Homo erectus). Aquest jaciment va ser ocupat pels humans al llarg de centenars de milers d’anys i les ocupacions més antigues són de fa 500.000 anys. La indústria lítica de Zhoukoudian pertany al Mode Tècnic 1.

Zoukoudian

https://www.youtube.com/watch?v=-5KEsQP5i6M
Peking Man Site at Zhoukoudian

A Europa els jaciments que amb més de mig milió d’anys tenen indústries del Mode Tècnic 1, són, entre altres, La Pineta (Isernia, Itàlia), Bilzingsleben (Alemanya), Vértesszöllös (Hongria) i la Gran Dolina a la Serra d’Atapuerca. Com s’esdevé a l’Extrem Orient, també a Europa les indústries més antigues pertanyen al Mode Tècnic 1, tot i que el Mode Tècnic 2 feia molt que s’havia desenvolupat a l’Àfrica. Això planteja bastants problemes d’interpretació: potser el material no era l’adequat, encara que això no sembla probable ja que utilitzaven el mateix que els acheulians, sílex i quarsita; potser els primers pobladors d’Àsia i Europa van sortir d’Àfrica abans que es desenvolupés el Mode Tècnic 2, o potser no els feia falta elaborar el tipus d’estris característic del Mode Tècnic 2, com ara els bifaços, encara que el seu tipus de talla ja estigués desenvolupat.

Binzingsleben_mode_I

Mode tècnic 1 de Bilzingsleben

Bilzingsleben
https://www.youtube.com/watch?v=xavPAY2rImc
Bilzingsleben-wo der urmensch zu hause war

Olduvaia_evolucionat_protobifaç_Guelmim_Es_Semara

Protobifaç paleolític procedent de la regió del Sàhara atlántic Guelmim-Es Semara (Museu Arqueològic Nacional de Madrid)

 acheulian

https://www.youtube.com/watch?v=bBhwjTCDvfE
Olduvaià versus acheulià

 

2. El Mode Tècnic 2: Acheulià

El següent pas en l’elaboració d’indústria lítica és la confecció d’eines que tenen un clar eix de simetria. El Mode Tècnic 1 evoluciona cap a un tipus de talla bifacial, on les ascles s’obtenen colpejant sobre les dues cares oposades d’un nucli. Els jaciments acheulians són molt nombrosos en tot el Vell Món. L’Acheulià va ser reconegut per primera vegada en el jaciment francès de Saint Acheul, per això rep aquest nom. El fòssil tipus de l’Acheulià, o Mode Tècnic 2, és el bifaç, on es combinen dos talls tallants que convergeixen simètricament en una punta. El bifaç és un instrument molt versàtil i és constant la seva presència al llarg de més d’un milió d’anys de la nostra evolució. Altres tipus característics del Mode Tècnic 2 són els fenadors o pics, que també tenen un tipus de talla bifacial.

Biface de St Acheul MHNT

Bifaç de Saint Acheul, Amiens, entre 500.000 i 300.000 ane. 8.25 × 5.5 × 3 cm. Museu de Toulouse.

elaboracio_bifaç

Procés d’elaboració d’un bifaç

1. Amb un percussor dur de quarsita (A) s’elimina l’escorça i s’aprima la peça, amb cops perifèrics alternants sobre les dues cares. Així es crea un bifaç tosc que necessita ser regularitzat.
2. Amb un percussor tou de banya de cérvol (C) s’eliminen bonys i accidents de talla, amb cops nítids i contundents a zones específiques de les vores. En tot el procés van sorgint ascles amples (D). En aquesta fase s’obté una forma quasi definitiva.
3. El retoc és la darrera fase, en la qual se segueix utilitzant un percussor tou de reduïdes dimensions. Amb aquest percussor s’eliminen les darreres imperfeccions de les arestes, que són la part activa del bifaç (F), que es pot utilitzar per múltiples activitats (G)

El jaciment més antic del Mode Tècnic 2 és el jaciment de Konso a Etiòpia amb una antiguitat de 1,6 milions d’anys. Altres jaciments d’uns 1,5 milions d’anys es troben a la llera 2 d’Olduvai i a Peninj (ambdós a Tanzània). S’estén geogràficament per tota Àfrica, Europa i gran part d’Àsia, excepte a l’Extrem Orient. El jaciment israelita de Ubeidiya és el jaciment més antic del Mode Tècnic 2 fora d’Àfrica, amb 1,5 milions d’anys.

A Europa podem trobar indústries de tipus Acheulià posteriors al mig milió d’anys d’antiguitat, mentre que els jaciments més antics tenen indústries del Mode Tècnic 1. Alguns dels jaciments que contenen nombrosos bifaços són Ambrona i Torralba a Espanya, i Boxgrove i Hoxne al sud d’Anglaterra. A aquest període també pertanyen les excepcionals troballes de tres llances, d’uns 2 metres de longitud, trobades en les torberes de Schönningen (Alemanya) amb uns 400.000 anys d’antiguitat. La fusta rarament es conserva i aquestes llances són l’exemple més antic d’estris d’aquest material.

bifaços_acheulians

Bifaços o destrals de mà acheulians

Fa uns 150.000 anys les indústries de bifaços comencen a desaparèixer pel desenvolupament de noves tècniques de talla i per l’especialització d’útils construïts sobre ascles. Els últims bifaços es construeixen sobre ascles de gran format, i tenen un acabat molt refinat amb l’ús de percussors tous, com la fusta.


Acheulean Handaxe – Flintknapping

mapa_cultures_bifaços

Mapa aproximat de la distribució de les cultures amb bifaços durant el Plistocè Mitjà (Acheulià)


Tecnologías en transición: del Achelense (Modo 2) al Musteriense (Modo 3)

 

3. El Mode Tècnic 3: Mosterià.

El Paleolític Mitjà abasta un període comprès entre els 200.000 i els 30.000 anys. La indústria és més diversificada que en el Paleolític Inferior, i es caracteritza per una alta proporció d’indústria sobre ascles: rasores, raspadors i denticulats. El Paleolític Mitjà està caracteritzat per una forma de tallar la pedra anomenada tècnica Levallois[1]. Aquest mètode que apareix fa aproximadament uns 200.000 anys, consisteix a preparar el nucli amb una sèrie d’extraccions que modelen la superfície d’aquest, de manera que posteriorment s’obtenen ascles d’una forma determinada.

tecnica_levallois

https://www.youtube.com/watch?v=REM6HBDSHrg
Preferential Levallois Part 1

tecnica_levallois2

https://www.youtube.com/watch?v=lNbPN7XQxpo
Preferential Levallois Part 2

nuclis_puntes_mosterianes

tecnica_levallois3https://www.youtube.com/watch?v=oDgz3YYflDs
Tècnica levallois

Tradicionalment s’atribueix la indústria Mosteriana o del Paleolític Mitjà als neandertals. Però a Israel s’han documentat nombroses coves que contenen complexos industrials del Paleolític Mitjà i, mentre que a la cova de Kebara apareixen al costat de restes de neandertals, al jaciment de Qafzeh (Israel) apareixen associats a enterraments d’Homo sapiens. Per tant, ambdós tipus d’humans elaboraven el mateix tipus d’indústria lítica, i la vella idea que les indústries del Paleolític Mitjà eren obra dels neandertals no té sentit. De fet, podem reconèixer indústries lítiques molt similars al Mosterià en altres parts del Vell Món. A aquestes indústries se les denomina amb el terme Edat de Pedra Mitjana (Middle Stone Age), i totes elles es poden englobar en el Mode Tècnic 3.

A l’Àfrica reconeixem indústries del Mode Tècnic 3 des de fa uns 150.000 anys fins fa uns 20.000-10.000 anys. Totes elles es caracteritzen per la talla Levallois, i algunes d’elles presenten talla de tipus laminar, com per exemple en el jaciment de Haua Fteah (Líbia) i al riu Orange (Sud-àfrica). Existeixen varietats de Paleolític Mitjà per tota Àfrica:

  • al nord trobem l’Aterià (40.000-10.000), que pot distingir-se per la presència de puntes bifacials amb peduncle per se emmanegades.
  • al sud d’Àfrica les indústries de Klasies River Mouth es caracteritzen per instruments molt petits (micròlits), alguns d’ells amb 60.000 anys d’antiguitat.

punta_ateriana Klasies_River_caves

A Àsia el Mode Tècnic 3 està pitjor conegut i les datacions absolutes dels jaciments són escasses. No obstant això, s’han excavat conjunts d’indústries lítiques mosterianes l’Iraq, Iran, Afganistan i prop del llac Baikal a Sibèria. A l’Àsia Oriental també es troben indústries del Mode Tècnic 3, encara que no són típicament mosterianes. Totes elles presenten talla de tipus Levallois, i tenen entre 40.000 i 20.000 anys d’antiguitat.

Existeixen nombrosos jaciments amb indústries mosterianes repartides per tota la Península Ibèrica: a la serralada cantàbrica, El Castillo (Santander), Cova Morín, a la zona mediterrània, l’Abric Romaní (Barcelona), L’Arbreda (Girona), Cova Negra (València) ; sud de la Península, Carigüela (Granada), Gibraltar, Zafarraya (Màlaga), en el centre peninsular, Cova Millán (Burgos), Los Casares (Guadalajara), etc. Mentre que al nord de la Península els jaciments del Paleolític Superior tenen uns 40.000 anys d’antiguitat, al sud de la Península i a Portugal el Mosterià perdura fins fa uns 30.000 anys.

4. El Mode Tècnic 4.

El Paleolític Superior abasta un període comprès entre els 40.000 anys i els 10.000-9000 anys, i apareix associat als humans moderns. Aquesta època correspon a la segona part de l’última glaciació, el Würm, i acaba amb l’escalfament que es produeix en el període Alleröd. El Paleolític Superior es caracteritza pel perfeccionament de l’elaboració d’estris amb la tècnica laminar, i l’augment de la proporció de raspadors i burins. Amb el Paleolític Superior apareixen noves eines i dissenys que responen, amb la seva varietat de formes, a diferents treballs molt especialitzats: neteja, adobat, preparació i perforat de pells, treball i modificació de l’os, per gravar figures a les parets de les coves, etc.

talla_percussio_indirecta

Mètode de talla laminar per percussió indirecta. A, percussor; B, burí d’os o banya; C, nucli; D, enclusa de pedra; E, ascles obtingudes.

En el Paleolític Superior es desenvolupa una nova i sorprenent manera de fabricar eines de tipus laminar mitjançant la percussió indirecta. La talla laminar consisteix en la preparació del nucli creant un pla de percussió que guiï l’ona de xoc, i que permeti generar ascles molt allargades i planes. Utilitzant un martell de pedra, os, fusta o banya, el fabricant colpejava un burí de banya que es recolzava a la vora del nucli. D’aquesta manera, s’obtenien ascles molt llargues, planes i estretes, que posteriorment es podien retocar per obtenir la forma de l’estri desitjat. Aquestes làmines es feien en sèrie per aprofitar millor el material. A partir d’una sola pedra, aquest mètode permetia obtenir un major nombre d’instruments, i una major quantitat de tall.

Gran quantitat d’instruments del Paleolític eren d’os, banya, fusta i ivori. Aquestes primeres matèries es comencen a utilitzar sistemàticament durant aquest període: propulsors, puntes per a la caça (també anomenades atzagaies), agulles i arpons van ser realitzats en banya i os. Aquesta varietat d’instruments va incrementar enormement el control de la humanitat sobre el medi. Els instruments del Paleolític Superior europeu van variar molt depenent del lloc i l’època. Alguns arqueòlegs pensen que això reflecteix diferents grups d’individus, mentre que altres creuen que els diferents instruments reflecteixen diferents escoles o cultures.

La cronologia del Paleolític Superior d’Europa Occidental va ser definida per H. Breuil i D. Peyrony a partir de les indústries lítiques procedents d’abrics i coves del sud-oest francès, reconeixent cinc tipus principals d’indústria:

  • Xatelperronià (36.000-30.000 anys). Es solapa cronològicament amb l’Aurinyacià i fou desenvolupat pels últims neandertals.
  • Aurinyacià (40.000-25.000 anys). Es caracteritza per la presència per primera vegada de talla de tipus laminar amb abundància de rascadores laterals. Pot haver estat contemporani amb el Perigordià
  • Gravetià o Perigordià evolucionat (27.000-19.000 anys). Es caracteritza per llargues puntes afilades, burins, i atzagaies d’os.
  • Solutrià (21.000-16.000 anys). Està caracteritzat per instruments de fulles molt primes i amb retocs molt profunds, anomenades «fulles de llorer». Només s’estén per la Península Ibèrica i França, i coincideix amb el moment de màxima extensió del gel, fa uns 18.000 anys. Sol realitzar-se sobre nuclis de sílex prèviament escalfats al foc per facilitar-ne la talla.
  • Magdalenià (16.000-10.000 anys). Hi apareixen nombrosos instruments d’os i banya: propulsors i eines per a la pesca, com arpons i hams.

Les indústries del Paleolític Superior no són exclusives dels humans moderns. El Châtelperronià es classifica com un tipus d’indústria del Paleolític Superior, però en els jaciments de Arcy-sur-Cure i Saint Cesaire (tots dos a França) apareix associat amb restes de neandertals i, per tant, els autors d’aquest tipus d’indústria lítica haurien estat els neandertals, i seria el fruit de l’aprenentatge de les modernes tècniques d’elaborar indústria lítica que posseïen els humans moderns durant el període de temps en què van conviure junts.

Les anàlisis químiques i microscòpiques dels tipus de sílex utilitzats durant el Paleolític Superior han mostrat que la primera matèria s’intercanviava o es transportava a través de grans distàncies, en alguns casos superiors al centenar de quilòmetres. Relacionat amb aquesta mobilitat dels humans del Paleolític Superior o amb les seves activitats comercials, també apareixen algunes petxines marines en jaciments allunyats de la costa per centenars de quilòmetres.

Els descobriments arqueològics suggereixen que les armes i les tècniques de caça dels Homo sapiens van sobrepassar als neandertals, amb importants conseqüències sobre l’aprovisionament de menjar i el creixement de la població. Utilitzaven propulsors per llançar les seves armes, que augmentaven la força exercida pel braç humà, doblant la distància de caça. Això permetia caçar a major distància, abans que la seva presa s’arribés a espantar i fugís. Les preses eren bàsicament les mateixes que durant el Paleolític Mitjà, però durant el període Magdalenià el peix va adquirir importància en la dieta.

estadistica_economica

Primera “estadística econòmica” de la història humana: mostra que des dels orígens de les tècniques, la primera matèria i les limitacions pel que fa al transport varen predominar sobre les condicions de la fabricació.
Font: André Leroi-Gourhan (1984) Los cazadores de la prehistòria. Barcelona. Argos-Vergara. pàg. 112.

5. El final del Paleolític.

Després del Paleolític Superior, la fase anomenada epipaleolític o mesolític (entre fa 10.000 i 5.000 anys) va suposar un canvi en les condicions ambientals i ecològiques. Fa 10.000 anys va començar una millora de les condicions climàtiques i es va iniciar el període geològic Holocè. El canvi climàtic i la pressió cinegètica van destruir les grans ramats de remugants. Per aquest motiu, els últims caçadors europeus varen explotar tot un seguit de recursos nous (peixos, aus aquàtiques, productes del mar, petits mamífers) diversificant i explotant de forma sistemàtica totes les fonts possibles d’aliment. En aquest període hi va haver una explosió demogràfica i els jaciments que s’han trobat es multipliquen espectacularment.

Durant l’Epipaleolític es van desenvolupar uns mètodes de talla destinats a l’obtenció d’instruments de mida molt petita, els micròlits. Molts d’aquests útils no tenen més d’un o dos centímetres i eren d’una forma geomètrica molt ben definida: semicircular, triangular, trapezoïdal, etc. Aquests instruments s’utilitzaven emmanegats a l’extrem o als costats d’instruments de fusta, os o banya. Aquests podien ser reemplaçats si es perdien o si es fracturaven. A la caça apareixen els arcs i les fletxes que permetien capturar animals a major distància i amb major eficàcia.

En algunes parts del planeta, fa uns 12.000-10.000 anys, es passa de l’economia d’aprensió a l’economia agrària (agricultura i ramaderia) i s’inicia el període Neolític. Se segueixen utilitzant ganivets, perforadors, trepants i puntes de fletxa fets en sílex. Però, a poc a poc, l’ús de la pedra anirà desapareixent i serà substituïda pels metalls.

Al mateix temps que va canviar el tipus d’economia, es va desenvolupar l’ús de la ceràmica, obtinguda a partir de la cocció de l’argila. Aquest material va permetre noves possibilitats d’emmagatzematge, transport i preparació dels aliments. A més l’argila és un recurs abundant i fàcil de treballar. Des del moment de la seva invenció, la ceràmica esdevingué un element predominant en els jaciments arqueològics, per la seva gran capacitat de conservació al llarg del temps. Els seus tipus, formes, característiques i elements decoratius han servit als prehistoriadors per ordenar cronològicament els períodes i cultures, i conèixer les relacions d’intercanvi entre diferents grups.

Aquest canvi en el tipus d’economia va permetre el creixement de les poblacions i va transformar profundament la humanitat.

6. L’hàbitat pre-urbà. Referències etnoarqueològiques 

L’ésser humà pertany a la categoria dels mamífers que passa una part de la seva existència en un abric artificial. En això es diferencia dels simis, fins i tot dels més evolucionats, que no fan més que arranjar somerament el lloc on passen la nit. L’organització de l’espai habitat -que és més que la construcció d’un niu- és un comportament típicament humà.

Des de la perspectiva de l’ecologisme cultural ens podem preguntar: quines relacions existeixen entre tipologia d’hàbitat, tecnologia, sistema productiu i entorn?

Per a respondre-ho, anem a estudiar les formes de les diferents construccions de societats actuals que viuen en un context pre-urbà. Volem posar de manifest que aquestes primeres formes d’habitatge són respostes arquitectòniques a l’entorn, a l’adaptació cultural i al sistema de producció; per això no ens ha d’estranyar que entorns físics i sòcio-econòmics similars produeixin formes arquitectòniques quasi idèntiques. És el cas de les cabanes dels boiximans del Kalahari i les dels aborígens australians.

6.1. Els habitatges efímers 

La primitiva forma de vida dels caçadors-recol.lectors nòmades reafirma la idea que l’ésser humà és un animal social. El treballar en equip, la cooperació social i el fet de compartir el menjar són estratègies fonamentals per sobreviure amb èxit, sobretot en uns entorns com el desert o la selva tropical on no existeixen grans variacions estacionals. En els grups reduïts (unes 25 o 30 persones) de caçadors-recol.lectors tot és compartit, tot és de tots (plantes, animals, tecnologia…); no existeix la propietat privada, no es fan herois als qui cacen més, i donar les gràcies és de mala educació perquè pressuposa que hom no s’esperava que l’altre fos tan generós. És un sistema de vida basat en la informació: saben on trobar aigua i aliments, saben on posar el parany per caçar ocells, no exhaureixen els recursos d’un indret perquè això no permetria la seva regeneració; per això es traslladen, però no a l’atzar: el coneixement del territori els menarà on ja saben que hi trobaran menjar. Se’n aprofiten de la naturalesa, però no la malmeten.

Tenen, tanmateix, dos problemes bàsics. Han de mantenir el control sobre el creixement de la població; per viure en equilibri ecològic han de controlar la natalitat (perllongant la lactància fins el 4 anys, abstenint-se de relacions sexuals, utilitzant preservatius i avortius…). Sobre la dona recau la responsabilitat més dura d’aquest control. En segon lloc, necessiten grans espais per subsistir: es calcula que una persona, en funció del clima i dels recursos, pot necessitar entre 2.000 i 150.000 ha per obtenir els aliments.


Bushmen of the Kalahari

The San people (Bushmen)

Els San del Kalahari central

San_Kalahari2

Les característiques d’aquest sistema de vida, com incideixen en la forma i estructura dels seus habitatges?

Són simples refugis de petita dimensió, fets amb materials que forneix el propi entorn (branques, fulles, escorça, pells…), de forma circular coberta amb una cúpula, sense parets verticals, ni finestres, ni ventilació pel fum (només un orifici d’entrada). Construïts amb un parell d’hores per les dones, el seu espai interior no està dividit en àrees específiques. Solen utilitzar-se una o dues nits. Sembla que l’habitatge en forma de cúpula és, culturalment, específic de l’ésser humà, igual que el niu de l’oreneta és, instintivament, específic de les orenetes.

habitat_San

El seu sistema de vida és nòmada, basat en la caça-recol·lecció. La seva tecnologia es redueix a l’arc i les fletxes enverinades, i als pals amb què les dones extreuen les arrels i els tubercles. Els homes es dediquen bàsicament a la caça, a preparar les armes i a adobar les pells per confeccionar la mínima indumentària que porten. Les dones, amb els fills a l’esquena, recol·lecten aliments (fruites, verdures, tubercles) i fusta, construeixen les cabanes, encenen el foc, cuinen i netegen el campament.

La cabana, doncs, simple refugi que s’abandona quan el grup emigra, es construeix amb branques d’algun arbre proper i una bona quantitat d’herba i fibres vegetals. Les dones claven les branques a terra i les disposen formant un arc, que servirà d’estructura de suport, la qual és coberta amb herba. Solen lligar una corda al voltant per tal d’assegurar-ne la rigidesa. El conjunt de cabanes sol disposar-se sota les branques d’un gran arbre, en un indret on hi abundi el menjar, però una mica lluny dels pous d’aigua, per no entrar en conflicte amb els animals. No existeix cap estructura regular, ni en la disposició ni en l’orientació; només quan es realitzen ritus d’iniciació, formen una rotllana.

6.2. Els habitatges transitoris 

Són els construïts per grups nòmades de caçadors (o recol·lectors) que viuen en entorns força rics en recursos, cosa que els permet quedar-s’hi algunes setmanes. Viuen, també, en equilibri ecològic amb l’entorn, però ja posseeixen un cert control sobre les plantes i els animals, tenen més quantitat d’objectes personals (roba, estris, armes) i fan servir, en el seu treball, alguns enginys, com els trineus, o bé animals de tir (gossos). Atès que els seus estris estan formats de diferents materials (pedra, fusta…), vol dir que en coneixen les propietats i les combinen de la manera més eficaç.

És, per tant, un sistema de vida que varia una mica del que hem vist a l’apartat anterior. Com aquestes diferències incideixen en l’habitatge?

  • com que tenen un cert control sobre l’entorn (com ho mostra la seva roba i el fet de tenir un tipus de construcció per a l’hivern i una altra per a l’estiu) els permet adaptar-se a condicions climàtiques adverses
  • els habitatges solen ser més grans, tant en planta com en alçària interna. El seu interior sol està dividit en una zona per dormir i una per menjar; també la llar de foc té un lloc assignat
  • alguns components de l’habitatge es transporten i es reutilitzen quan canvien de campament
  • existeix una gran varietat de formes i materials de suport:

– circular però amb coberta en forma de cúpula o con
– els circulars usen la fusta o blocs de gel per als suports
– els cònics tenen una estructura en forma de trípode que suporta un entramat de pals
– la coberta pot ser de pell o de branques de bedoll

On es localitzen aquest tipus d’habitatge?

A les regions àrtiques i estepàries, on hi fa un fred intens amb forts vents a l’hivern i una temperatura moderadament càlida durant el dia a l’estiu. Per això els elements de suport solen estar protegits i els materials que es fan servir absorbeixen poca calor, amb el que l’interior es pot escalfar ràpidament.

L’iglú dels esquimals del nord del Canadà

La manca de vegetació comporta un sistema de vida basat en la caça. La carn de foca és la dieta bàsica dels mesos d’hivern; amb la seva pell se’n fan vestits, folren l’interior de l’iglú o cobreixen la tenda a l’estiu; el greix el fan servir de combustible per cuinar, escalfar i il·luminar-se durant el llarg hivern àrtic; amb els budells i altres parts del cos alimenten els gossos; dels ossos se’n fan estris.

igloo

A l’hivern, i en un lloc arrecerat, construeixen l’iglú. Necessiten neu compactada pel vent, ni massa tova ni massa gelada; amb un ganivet d’os es tallen blocs de 90 x 50 x 20, una mica bisellats per poder-los col·locar en forma d’espiral. Primer es fa la base circular i després, des de l’interior, es van col·locant els blocs de manera que es vagi tancant la cúpula; quan hi manca la darrera peça, es fa un forat vora terra i, des de fora, es posa en forma de falca (les dimensions poden ser d’uns 5 m de diàmetre per 3 m d’alçària i el temps de construcció aproximat d’una hora). La forma en espiral impedeix que els blocs caiguin cap a l’interior i la forma hemiesfèrica presenta una mínima superfície i ofereix una màxima resistència als vents. Sovint l’iglú principal es comunica, amb petits túnels, amb altres dependències que tenen la mateixa forma i estructura, i que serveixen per emmagatzemar carn, com a rebost, com a armari roper. La porta d’accés (protegida amb una cortina durant el dia i amb un bloc de neu a la nit) és molt petita i s’hi ha d’entrar a quatre grapes. Damunt de la porta s’hi sol posar una làmina de gel (o una membrana de budell de foca) que fa de finestra i que permet il·luminar l’interior; dalt de tot de la cúpula un petit forat permet la ventilació: per notar al mínim el corrent d’aire que es produeix a l’interior el sòl està quasi mig metre enfonsat respecte la base de l’iglú principal. Les làmpades d’oli que s’encenen a l’interior, alhora que l’escalfen, fonen una mica el mur, amb el que queden tapades totes les possibles fissures o esquerdes quan es torna a gelar; la forma de cúpula fa que les gotes no caiguin a terra sinó que vagin regalimant paret avall. La neu acumulada al voltant de l’iglú i la cambra d’aire que hi ha entre les pells i les parets de gel aïllen l’interior de les baixes temperatures de l’exterior. L’espai interior està organitzat en funció de les diverses necessitats: al fons, i en una plataforma una mica més enlairada coberta de molsa i pells, s’hi dorm; al costat de l’entrada, i també sobre dues petites plataformes [com dues tauletes de gel] s’hi posen els llums d’oli i els estris de cuina. Aquest tipus de construcció és la millor resposta a la duresa de l’hivern àrtic.

igloo_construccio

https://www.youtube.com/watch?v=R-x5QOSqP3E
How to build an igloo – A Boy Among Polar Bears – BBCInterior d’un igloo

Els teepees dels indis de les planes nordamericanes 

Un segon exemple d’habitatge transitori el tenim en les conegudes tendes còniques dels indis de les planes nord-americanes, que tots hem vist a les pel·lícules. Sabem que eren tribus que seguien els ramats de bisons i, per tant, necessitaven un hàbitat que fos fàcilment muntable, desmuntable, i transportable.

teepees

L’estructura la formen tres o quatre pals clavats a terra, als que s’afegien una vintena de pals més. Damunt d’aquest suport s’hi posen les pells de búfal cosides (una vintena), i es fixa la base amb grans pedres. L’extrem superior, on es creuen els pals, roman obert per permetre la sortida de fums: si ens hi fixem bé, observarem que les tendes estan una mica descentrades (el forat de ventilació no cau perpendicularment al mig de la tenda) per evitar que els dies de pluja, un cop tancada l’obertura, l’aigua penetrés a l’interior. Les seves dimensions solen ser d’uns 4 m de diàmetre per 3,5 d’alçària. Sovint el terra estava recobert per pells les quals també folraven l’interior fins una alçària d’1,5 m: amb això s’aïllava totalment l’interior i es creava una cambra d’aire que protegia del fred de l’hivern. Tot el treball de la pell (adobat, tallat i cosit) el feien les dones, que sovint decoraven les tendes amb pintures força elaborades; també elles eren les encarregades de muntar (amb una hora) i desmuntar la tenda. Els pals dels suports, enganxats als cavalls, es feien servir per transportar les seves pertinences durant les migracions.

La casa comunitària dels ianomami de l’Orinoco 

Un peculiar habitatge transitori el trobem a les selves tropicals on hi viuen societats que tenen pocs problemes per satisfer les seves necessitats i, per tant, no han d’emigrar. Aquestes condicions estimulen la formació de comunitats més grans i el desenvolupament d’una tecnologia agrícola col·lectiva. A més de la pesca, la caça i la recol·lecció practiquen una agricultura itinerant pel foc: es neteja un tros de bosc, es crema la vegetació, s’hi planten petites arrels i, després de pocs anys, quan el sòl esdevé improductiu, s’abandona aquest indret i se’n neteja un de nou. L’equilibri ecològic es manté quan es dóna la proporció d’una persona per 30 ha.

Què requereix l’agricultura itinerant pel foc?

  • un gran esforç col·lectiu per la manca d’arada i d’animals de tir
  • un territori molt gran que permeti el desplaçament i el canvi de zones de conreu
  • un territori adient per a la pesca i la caça

Com repercuteix aquest sistema de vida en el tipus d’habitatge?

La facilitat d’obtenir recursos permet l’estabilitat dels assentaments; l’agricultura permet alimentar més gent i, per tant, creix el nombre d’habitants i el grup esdevé més nombrós; les possessions personals també s’incrementen (un cert sedentarisme permet acumular més objectes); l’economia de tipus col·lectiu fa sorgir uns habitatges de grans estructures comunals amb planta circular o rectangular, dissenyats per mantenir poc la calor, proporcionar molta ombra i permetre una fàcil ventilació [degut als dies calorosos i les nits càlides de la humida selva tropical]. L’exemple més conegut és l’habitatge comunitari dels ianomami, habitants de l’Orinoco al sud de Veneçuela.

Els ianomami són un exemple de societat igualitària, basada en la reciprocitat, amb una mínima divisió del treball (les dones realitzen les feines domèstiques ajudades per les seves filles, a més de recol·lectar fruits, petits animals i tubercles; els homes també es dediquen a la recol·lecció i, sobretot, a la caça amb arc). No hi ha artesans, ni especialistes: cadascú, en arribar a la majoria d’edat (cap els 15 anys) està capacitat per desenvolupar la seva tecnologia i coneix tot el necessari per a sobreviure en la selva.

Cada nucli familiar està format pels pares i els fills (família nuclear) i ocupen dins del “chapono” (habitatge comunal) un espai triangular delimitat per hamaques posades en diagonal; al mig d’aquest triangle s’hi encén el foc: cada triangle en té un i és el símbol de cada família. El ritual del matrimoni consisteix simplement en què la noia deslliga l’hamaca de la llar paterna i la lligar en la conjugal; el noi, durant una temporada, realitzarà treballs per a la família de la noia. El poblat ianomami consisteix, quasi sempre, en una sola casa comunal (el chapono) que no és més que un gran cobert circular que envolta una plaça central.

chapono

Existeix una clara relació entre la forma circular i les diverses parts d’aquest habitatge i la concepció de l’univers. La plaça central, on s’incinera els morts, representa l’àmbit celest ocupat pel tro i els esperits. El sostre del gran cobert col·lectiu davalla cap el sòl tal com el cel s’inclina envers l’horitzó. Els pals que suporten el sostre permeten enfilar-s’hi pujant de la terra al cel, on hi ha el tro que fa sorgir els fruits.

Cada chapono constitueix una unitat política i econòmica independent; té un nom que el distingeix dels altres i pot acollir entre 40 i 250 habitants.

ianomami1

http://vimeo.com/99787322
Yanomami – O Povo Da Floresta

ianomami2

http://vimeo.com/78393935
Encontro de Pajés Yanomami


 

[1] Veure una animació amb la tècnica de Levallois a http://www.anth.ucsb.edu/faculty/stsmith/classes/anth3/courseware/LithicTech/8_Middle_Paleolithic_Tool.html

 

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític
5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi
6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social

8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana
14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*