9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual

El 1868, gairebé deu anys després de la publicació de la seva gran obra, L’Origen de les Espècies per mitjà de la Selecció Natural (1859)[1], Darwin va començar a escriure un llibre sobre l’evolució humana, i va decidir plantejar el problema des d’una perspectiva diferent a les que l’havien abordat  en el seu temps[2]. Thomas Henry Huxley[3] havia basat la seva demostració de la pertinença de l’home a l’animalitat en l’anatomia comparada, i Ernst Haeckel[4] en l’embriologia . A L’origen de  l’home i la selecció en relació al sexe (1871)[5], Darwin fa de la selecció sexual el principi fonamental de l’explicació de l’evolució humana. La tesi central (ja evocada breument en L’Origen de les Espècies) és que existeix, al costat de la «selecció natural» –motor clau de la formació de les espècies– una altra forma de selecció més tènue en els seus efectes, però no menys eficaç: la que activen les femelles  (i algunes vegades els mascles) per a aparellar-se preferentment amb aquells companys que, dotats de millors qualitats que els altres, els venen més de grat. Darwin va escriure a L’origen de l’Home que «[la selecció sexual] depèn de l’avantatge que alguns individus tenen sobre els altres del mateix sexe i de la mateixa espècie, exclusivament en relació amb la reproducció»[6].

La selecció natural de la que Darwin n’havia fet el principal motor de l’evolució biològica, actua sota l’efecte d’un mecanisme cec: atès que neixen més individus dels que poden sobreviure, afavoreix en cada espècie als més aptes per a sobreviure i reproduir-se en un medi determinat. La selecció sexual[7] és distingeix de la selecció natural en què implica una preferència, una elecció efectuada pels individus. Per tant, no és gens estrany que Darwin privilegiés aquest segon mode de selecció, més «conscient», per a explicar l’evolució humana. Si, en la seva aproximació a l’esdevenir de la humanitat, Darwin va recórrer a la selecció sexual, fou potser perquè va preferir invocar un procés menys brutal que la selecció natural –però que també pot comportar episodis violents (la lluita entre els mascles per a l’eliminació dels rivals). Marca d’aquesta manera, una certa originalitat en comparació als seus predecessors, donant per primera vegada a la dona un lloc en el procés de l’evolució.

A L’origen de l’home, Darwin proposa una argumentació per a demostrar, d’una banda, el paper fonamental dels comportaments lligats a l’elecció d’una parella sexual en l’evolució d’una espècie –en tots els animals sexuats, artròpodes, insectes, rèptils, aus, mamífers, i entre aquests els primats–; d’una altra, per a aplicar aquesta demostració a l’espècie humana. En fer-ho, ofereix una nova evidència que la humanitat pertany al conjunt del món animal, no només per la seva morfologia, la seva embriologia, sinó també per  les seves emocions, les seves eleccions sexuals i els seus comportaments reproductius.

Darwin va observar que en el món animal, alguns trets poden caracteritzar més bé a un dels dos sexes de manera privilegiada: aquests trets semblen tenir un significat en relació amb les eleccions reproductives. Així, els colors vius que adornen alguns animals (la part del darrere d’alguns micos, o el colorit tornassolat del plomatge dels ocells mascles) són marques que tenen com a objectiu atraure a l’altre sexe –la femella en aquest cas. De la mateixa manera, hi ha en l’espècie humana trets particulars que pertanyen només a un sexe: aquestes característiques tenen a veure amb l’aparença exterior (mida i disposició de les dents, cabell, to de la pell…), però també poden ser del rang del comportament (to de la veu i capacitat emotiva davant del cant, força, agressivitat, potència en el combat per als homes, bellesa, tendresa i generositat per a les dones). És probable que aquests trets, que van haver de ser seleccionats molt d’hora, ho hagin estat per selecció sexual.[8]

pao_reial

ocell_paradis

Ocell del paradís (Paradisaea rubra)

banyam

La selecció sexual és un concepte clau de la teoria de l’evolució per explicar el desenvolupament de caràcters sexuals secundaris en els éssers vius que semblaven no respondre a la selecció natural, és a dir, a la supervivència del millor adaptat, i explicaria, doncs, l’existència d’estructures ornamentals que atreuen a les potencials parelles reproductives.

En la història humana, la selecció sexual va poder intervenir a diferents nivells i en diferents moments. Pot donar-se de dues maneres: o bé la lluita es porta a terme entre dos individus del mateix sexe (generalment el sexe masculí) per tal d’expulsar als seus rivals mentre les femelles resten passives, o la lluita té lloc entre els mascles per a seduir i atreure les femelles que elegeixen als mascles que tenen, als seus ulls, més atractius. Aquesta forma de selecció per part de les femelles (que els biòlegs anomenen ara la selecció intersexual) va ser, segons Darwin, dominant en un període molt arcaic en la història de la humanitat: la selecció per les femelles és, diu, «la més comú en els animals inferiors»[9]. Afirma, doncs, que certs trets presents són el resultat de:

  • la competència entre individus d’un mateix sexe per l’accés a la còpula (selecció intrasexual)
  • la selecció per part d’un dels sexes, usualment les femelles, d’individus del sexe oposat (selecció intersexual).

De fet, en la majoria de les espècies animals, és la femella la que tria al mascle per a la reproducció i és el mascle el que està més adornat que la femella, sovint més discreta. Això explica, per exemple, el plomatge acolorit i el cant dels ocells mascles, i el fet que en molts mamífers, el cap del mascle està sovint decorat amb cornamenta o banyam    –que els permet també entrar en combat amb altres mascles per a la conquesta de les femelles.

És justament en el comportament reproductor on es troben els millors exemples d’adaptació a causa de la selecció natural. Ja Darwin havia proposat que algunes característiques servien exclusivament per obtenir avantatge en la selecció sexual. Aquestes característiques evolucionarien a través de les lluites entre mascles per aconseguir l’aparellament, o bé per mitjà de l’elecció de parella per part de les femelles. El primer mecanisme, la competència entre mascles, era tan obvi que va ser ràpidament acceptat per la comunitat científica i fins i tot per la societat en general. Tanmateix per a la societat victoriana era molt difícil d’acceptar que poguessin ser les femelles les que, mitjançant la seva elecció, condicionessin el comportament reproductor dels mascles. Darwin mai no es va atrevir a anar més enllà de l’inici de la còpula, probablement perquè endinsar-se en aquest terreny era massa agosarat per a l’època.

Actualment és evident que el comportament reproductor ha estat modelat per una mescla de mecanismes que actuen abans i després de la còpula. S’interpreta el comportament reproductor com el resultat del balanç entre cooperació i conflicte perquè els interessos d’ambdós sexes no necessàriament coincideixen.

Es vincula directament aquest mecanisme evolutiu amb el dimorfisme sexual i amb la presència de trets morfològics exagerats. Molts d’aquests trets morfològics arriben a suposar una minva en les capacitats adaptatives i de supervivència dels animals que els posseeixen. Per explicar el seu desenvolupament, dins de la selecció sexual, es postulen dues hipòtesis:

  • la hipòtesi de Fisher
    Ronald Aylmer Fisher[10] explica que els ornaments elaborats dels mascles són seleccionats per les femelles senzillament perquè són més atractius per a aquestes. Aquesta hipòtesi, anomenada del gen bo, afirma que l’atracció per un determinat caràcter estaria relacionada amb el fet que el tret en qüestió és l’exteriorització d’un genotip superior.
    La mida de la cua d’algunes aus (ex. Euplectes progne = la viuda cuallarga), pot estar relacionada amb la capacitat de vol d’aquestes. Les femelles en un principi seleccionarien al mascle amb la cua més llarga, millor volador, i els seus trets es transmetrien a la seva descendència. D’aquesta manera s’asseguraria la femella tenir descendents amb millors capacitats per al vol. El sistema es retroalimentaria, cues més llargues, més èxit reproductiu, descendents amb la cua més llarga.
    Finalment atès que hi va haver una selecció en les femelles per aparellar-se amb mascles de cua llarga el tret més important a transmetre deixarà de ser l’inicial, la capacitat de vol, per transmetre el tret de ser més atractiu davant les femelles. Així, encara que la grandària de la cua arribi a tal punt que comenci a ser un tret desfavorable per a l’espècie, això ja no tindrà importància. Les femelles de la vídua de cua llarga, predisposades ja a aparellar-se amb mascles atractius, elegiran aquests perquè els seus descendents siguin més atractius també davant d’altres femelles independentment de la seva capacitat de vol.
    viuda_cuallarga
  •  la hipòtesi del handicap
    Amotz Zahavi[11] afirma que algunes femelles seleccionen mascles amb ornaments que suposen un desavantatge en la supervivència precisament per això, perquè són un desavantatge, un handicap. Seguint amb l’exemple anterior, un mascle de viuda cuallarga està més exposat als depredadors que altres de cua més curta, i amb això demostra que la seva genètica superior li ha permès, malgrat el handicap de la seva cua, sobreviure. Per tant, les seves parelles sexuals sentirien preferència per ells per ser capaços de sobreviure malgrat el handicap que els suposen aquests trets.

Un procés similar va haver d’intervenir en els primers temps de l’existència de la nostra espècie. «Al principi, tots dos sexes eren peluts, proveïts d’una cua i orelles punxegudes, vivien en els arbres i habitaven el món antic»: foren les dones les que triaven i seleccionaven als mascles amb els quals aparellar-se, modificant per les seves reiterades eleccions alguns aspectes de la seva aparença exterior o del seu comportament. Així, la disposició del sistema pilós, portar barba i bigoti, la disposició de les dents, la dolcesa de la veu, la capacitat del cant, la força, la potència en el combat… «Les femelles, afegeix Darwin, només accepten als mascles que les sedueixen […]. És probable que l’home degui hereditàriament la seva barba, i altres caràcters, a un antic avantpassat que havia assumit la seva aparença d’aquesta manera.»[12]

Aquesta forma de selecció intersexual intervé encara avui en dia en l’espècie humana «entre les tribus més bàrbares», diu Darwin, on «les dones tenen més poder que el que s’esperaria per a elegir les seves parelles i rebutjar els pretendents que els desagraden»: prova d’això són les dones de l’Àrtic que deixen els seus esposos per aquell a qui estimen; les joves abipons[13] que anul·len la transacció entre els seus pares i el nuvi si no els agrada, i les de la Terra de Foc que s’amaguen en els boscos si el pretendent no els convé; o la carrera entre els calmucs[14] on la noia només es deixa agafar si el nuvi és del seu gust[15]. Tots aquests exemples de «costums salvatges», demostren segons Darwin la importància de l’elecció femenina en els temps primitius de la humanitat. «Entre els salvatges», afegeix, «les dones no estan, pel que fa al matrimoni, en una posició tan abjecta com sovint s’havia suposat. Elles poden seduir als homes que prefereixen, i algunes vegades rebutjar abans o després del matrimoni als qui els desagraden»[16] i la seva elecció pot, en ser transmesa, actuar sobre els caràcters de la tribu.

dones_inuit

Grup de dones inuit

dones_Terra_Foc

Dones pintades per a un ritual. Tierra del Fuego

calmucs

Família de calmucs prenent el te. Finals del segle XIX

En etapes més avançades, la selecció ha pogut ser feta pels homes, capaços d’escollir a les dones més atractives per a ells. El fet que en els éssers humans la dona estigui «més brillantment adornada»[17] que l’home tendeix a fer pensar que no és ja la femella, sinó sobretot el mascle qui elegeix a les seves companyes. S’esdevé que «l’home», diu Darwin, «té més potència corporal i intel·lectual que la dona. En estat salvatge, a més la sotmet a una subjecció molt més forta del que ho fan els mascles de tots els altres animals respecte les seves femelles; no és, doncs, sorprenent que el mascle  hagi acaparat la potestat d’elegir»[18]. «Els homes més forts i nés vigorosos –els que millor podien defensar a la seva família i proveir amb la caça les seves necessitats– els qui tenien les millors armes i els qui posseïen més béns, com ara gossos i altres animals, degueren arribar a criar de mitjana un més gran nombre de fills que els individus més pobres i més dèbils de la mateixa tribu. Sens dubte aquests homes també hagueren de poder escollir, en general, les dones més atractives»[19].

És per això, afegeix Darwin, que «arreu les dones comprenen el que pot la seva bellesa i, quan elles s’ho poden permetre, els agrada més que als homes abillar-se amb adorns de tot tipus. Manlleven als ocells mascles les plomes que la natura els ha donat per fascinar les femelles»[20]: singular intercanvi que fa que en l’ordre de la cultura humana, les dones manlleven a la natura les armes seductores dels mascles per satisfer les necessitats de la seva pròpia seducció…

Però el que és propi de la selecció sexual, és també que tendeix a normalitzar-se: allò que havia estat elegit com a excepcional tendeix, en repetir-se, a esdevenir cada vegada més una cosa més estesa en l’espècie. Si les dones «han estat durant molt temps objecte d’elecció per la seva bellesa, no és d’estranyar que hagin esdevingut, com s’admet generalment, més belles que els homes. No obstant això, elles transmeten la major part dels seus caràcters, entre ells la bellesa, a les seves cries dels dos sexes»[21]. És així com la selecció sexual ha pogut, amb el temps, embellir tota l’espècie humana, encara que  també ha pogut actuar en el sí de grups diferenciats, perquè les eleccions humanes, diu Darwin, són inseparables de les especificitats culturals, i ressalten els cànons de la bellesa vigents en una cultura deterrminada, enfront dels gustos particulars d’un grup social específic: pel mateix motiu que l’elecció estètica accentua les diferències entre els grups, la selecció sexual ha pogut, doncs, estar a l’origen, segons Darwin, de la diversificació dels grups humans en races.

A l’inrevès, la selecció sexual en l’espècie humana ha degut estar limitada per un cert nombre de pràctiques culturals: en els «salvatges», la promiscuïtat, que fa que la sexualitat no sigui veritablement el resultat d’una elecció; l’infanticidi de les nenes, que existeix en moltes societats «primitives»; o els matrimonis convinguts precoçment, que fan que l’elecció de parella sigui impossible, i de forma generalitzada, l’enviliment en el que alguns pobles «primitius» mantenen a les dones. I en els pobles «civilitzats» el fet que la selecció de la capaictat reproductiva o fins i tot de la bellesa de la dona sigui substituïda per altres avantatges, com ara l’estatus social o la riquesa. Així, en les nostres societats «els encants intel·lectuals de les dones, la seva riquesa, i especialment la seva posició social exerceixen una influència considerable sobre la mentalitat dels homes, atès que aquests poques vegades elegeixen una companya d’un nivell social molt inferior al seu»[22]. En els pobles «civilitzats», la selecció de la força bruta tendeix a ser substituïda, en l’elecció que les dones fan d’una parella, per altres criteris com la capacitat per «la terrible lluita per la supervivència que representa la necessitat social de treballar per a satisfer les necessitats d’una família»[23]. Fins els nostres dies en els nostres països, ha assenyalat Darwin, la selecció sexual ha pogut modificar els diferents grups socials: «Els membres de la nostra aristocràcia […] s’han tornat més bells, segons el model europeu admès, que els membres de les classes mitjanes, pel fet que han, durant generacions, escollit per a casar-s’hi d’entre totes les categories de dones a les més belles»[24]. El concepte de selecció sexual sembla coincidir en això per part de Darwin amb les idees del seu cosí Francis Galton (1822-1911) –promotor  de l’«eugenèsia»– segons el qual seria possible millorar l’espècie humana actual afavorint la reproducció de les seves élites.[25]

A través de la demostració de Darwin  de vegades apunten prejudicis socials. En algunes de les seves anotacions, s’hi reconeix la mirada del cavaller victorià sobre la societat del seu temps i el lloc que hi ocupen les dones. Així, tractant el cas del dimorfisme sexual en l’espècie humana, Darwin va escriure: «Els nens d’ambdós sexes […] s’assemblen […] molt més a la dona adulta que a l’home adult. No obstant això, la dona adquireix posteriorment algunes característiques distintives, i per la conformació del seu crani aquesta ocupa, diguem, una posició intermèdia entre l’home i el nen»[26]. La «conformació del crani», que segons l’antropologia de l’època permet mesurar la intel·ligència, fa de les dones un «intermediari» entre l’home i el nen… Aquesta observació remet també a l’opinió comuna i al codi moral i legal d’una societat que fa de la dona, no un adult responsable de ple dret, sinó un ésser dependent que només pot passar de la tutela d’un pare a la d’un marit. Amb l’exposició de les seves idees sobre la selecció sexual, Darwin enuncia una sèrie de llocs comuns sobre les característiques pròpies de cada sexe:  allò que caracteritza la dona (el que va ser «seleccionat» pels homes) és el la bellesa, la capacitat reproductiva, però també les qualitats afectives (la tendresa, l’atenció als nens), mentre que les qualitats de força, d’intel·ligència o la creativitat són característiques pròpies del mascle. Aquest rol «natural» de les dones podria sens dubte ser modificat a través de l’educació –però això requeriria, segons Darwin[27], un aprenentatge molt llarg…

Encara que aporta matisos a la seva teoria  de la influència de la selecció sexual sobre el curs de l’evolució humana, encara que les seves idees estan en molts aspectes orientades pels prejudicis de la seva època, Darwin fou el primer a tenir en compte, a l’hora de pensar aquesta evolució, la diferència de sexes i la importància de les eleccions sexuals, i que ha insistit sobre les efectuades per les dones. En fer-ho, obre l’espai a una reflexió que es va desenvolupar després d’ell, i que confereix a la diferència sexual un paper essencial en els escenaris de l’hominització.

Particularitats de la sexualitat humana: la pèrdua de l’estre

Si bé Darwin va estar atent a l’hora d’avaluar les analogies i les diferències en el comportament sexual dels éssers humans i animals, existeix tanmateix un matís que no va ressaltar suficientment. Una de les característiques humanes més destacable és que la sexualitat femenina no està subjecta als períodes de zel que marquen, en totes les altres espècies sexuades, el moment de l’ovulació i de receptivitat sexual de la femella. En la dona, a diferència del que s’esdevé amb les femelles dels grans simis, les manifestacions externes (visuals, olfactives)  d’aquest estat hormonal de receptivitat sexual que s’anomena estre[28] són absents, i les relacions sexuals són possibles permanentment, sigui quin sigui el moment del cicle menstrual. Aquesta desaparició dels signes visibles de l’ovulació és una característica essencial de la sexualitat humana. Com aquesta característica va ser adquirida? Quins van ser els seus efectes sobre les relacions entre homes i dones, sobre la vida humana i social en el seu conjunt?

bonobo

Els ximpanzés bonobo s’aparellen cara a cara. El comportament sexual d’aquests primats recorda en molts aspectes al dels humans. L’activitat sexual no està únicament lligada a la reproducció i desborda àmpliament els períodes d’estre.

Aquestes qüestions constitueixen actualment un pas obligat de la reflexió  antropològica. Freud ja havia assenyalat la importància de la pèrdua de les manifestacions externes de l’estre en la sexualitat humana; Simone de Beauvoir l’evoca per a subratllar l’absurda dependència de la femella, en els éssers humans, al sexe i a la reproducció[29]. Però és sobretot gràcies al desenvolupament de l’etologia dels grans simis, de la investigació sobre l’evolució humana, i d’una major consideració de les possibles funcions que exerceixen les dones en els processos que han conformat l’evolució humana, que la qüestió està suscitant un interès renovat.

Els etòlegs que han observat el comportament sexual dels grans simis hi han palesat l’existència de ritmes específics: entre els ximpanzés la maduresa sexual de les  femelles, l’esperança de vida de les quals és d’uns 40 anys, arriba cap a l’edat de 10 anys. Les menstruacions són curtes i poc visibles. El cicle de la femella dura 36 dies, l’ovulació dura un dia, i la tumescència de la vulva, acompanyada d’olors excitants per als mascles, té una durada de deu dies. Els mascles copulen amb ella, un darrere l’altre, però és el mascle dominant qui copula en el moment de més excitació, que coincideix amb l’ovulació. Amb l’intercanvi sexual estan relacionades altres formes d’intercanvi –intercanvi d’aliments, en particular.

Igual que molts altres primats, els ximpanzés viuen en societats, en una promiscuïtat que tanmateix no porta a formar famílies estables. L’incest no està «prohibit», simplement s’evita. Tot i que es donen relacions sexuals entre mare i fill, són rares i breus, i en general tenen una funció específica, com la de tranquil·litzar. Pel que fa a les filles, s’allunyen del grup de la mare en el moment de la pubertat. No obstant això, existeix una jerarquia entre les generacions i entre els sexes, i pràctiques de «confraternització», elecció temporal d’una parella privilegiada. La femella s’aïlla llavors amb el mascle elegit, però aquesta unió no dura més de tres setmanes, i és la femella la que hi posa fi. El naixement d’una cria d’aproximadament 4 kg (més rarament de dos) es produeix després d’un període de gestació de 230 dies. Les cries són totalment dependents de la seva mare, que les porta primer damunt del seu ventre, i després a l’esquena, i es queden amb ella durant dos anys. Mentre que les femelles tenen cura de les seves cries, els mascles viuen junts i s’apropien d’un territori.

Sens dubte, aquestes «societats de ximpanzès» que han descrit els étòlegs[30] no poden constituir un model per a pensar el que van ser les primeres societats humanes: és l’avaluació precisa de les analogies i les diferències el que pot aportar elements per a la comprensió del procés de l’hominització. En aquest sentit, la pèrdua de les manifestacions de l’estre en els éssers humans constitueix una diferència important pendent de ser explicada.

Certament, més que qualsevol altre tret humà, la sexualitat humana no pot ser pensada com una total excepció en el món animal; existeixen en ella formes que s’assemblen a les d’alguns micos: els bonobos, ximpanzés pigmeus del Congo, els comportaments sexuals dels quals són, en alguns aspectes, similars als nostres[31]. La seva sexualitat va molt més enllà dels períodes de zel; mascles i femelles practiquen activitats sexuals no reproductives (masturbació, homosexualitat), s’aparellen de bon grat «cara a cara»; l’acte sexual sembla tenir en part un paper relacionat amb la sociabilitat, ja que permet reduir les amenaces. Tanmateix, les pràctiques sexuals dels bonobos s’assemblen a les nostres amb limitacions: en els éssers humans la permanència de la receptivitat sexual femenina suposa transformacions radicals en el comportament i les formes socials[32].

Segons alguns antropòlegs, esdevenir bípede fou per als éssers humans un factor decisiu per a la transformació de les conductes sexuals: la posició vertical, en fer desaparèixer la vulva sota el cos, amagava a la vista i a l’olfacte del mascle els símptomes de l’ovulació. Fent molt menys visibles aquestes manifestacions externes (tumefacció de la vulva) en la femella, el bipedisme posa de relleu altres parts del seu cos. Cal arribar a dir, com ho fan els sociobiòlegs[33], que els comportaments de seducció en la dona tindrien per objectiu «imitar» les manifestacions fisiològiques de l’estre mitjançant l’ús d’artificis (maquillatge, roba, pentinat, perfum)…? Això és qüestionable, ja que en els humans les estimulacions sexuals estan menys determinades per una relació directa amb la realitat que per representacions cerebrals, imaginàries o simbòliques, que juguen un paper essencial en l’erotisme i més generalment en el psiquisme humà… En l’ésser humà, i especialment en la sexualitat humana, la cultura substitueix a la natura. L’estimulació sexual canvia radicalment de naturalesa: d’una banda, pot ser provocada per altres caràcters femenins (la prominència dels pits, les natges, la regressió del cabell) i pel fet que les zones erògenes es multipliquen o s’estenen a la superfície del cos. D’una altra, els comportaments culturals tendeixen a modelar el cos fins a fer possible l’atractiu i la seducció en qualsevol moment del cicle menstrual.

Els sociobiòlegs pretenen reconèixer, en la conducta humana prehistòrica i actual, l’efecte d’un determinisme genètic, exclusivament orientat a la reproducció. En general, les teories socio-biològiques tendeixen a reduir el comportament humà a estratègies de reproducció: els individus no serien altra cosa que els portadors de gens al servei de la reproducció de l’espècie[34]. Les institucions socials, i principalment les relacionades amb el matrimoni i amb les formes de parentiu, tindrien essencialment com a finalitat la d’«optimitzar» les condicions de reproducció de l’espècie. Aquestes posicions, el caràcter molt reduccionista de les quals, pel que fa a la conducta humana, ha estat àmpliament criticat des de fa més de vint anys, no estan exemptes excepte en el cas de conclusions sexistes indefensables: afirmar com ho fan alguns que la violació, la infidelitat, la poligàmia, són biològicament «normals» (és a dir, socialment justificables), ja que estan determinades pels gens, no és només justificar el que, en la majoria de les cultures, és rebutjat per ser contrari a les regles bàsiques de la humanitat –és absurd reduir a un determinisme inconscient i biològic la major part dels nostres actes culturals. El mateix Darwin havia vist encertadament que en les societats humanes, «civilitzades», molts factors limitaven l’eficàcia de la selecció sexual. 

Escenaris de la sapientització

L’esdeveniment principal que constitueix per a l’espècie humana la pèrdua de les manifestacions visibles de l’estre degué portar a una transformació profunda de les relacions entre els sexes i del lloc respectiu que ocupen l’home i la dona en el grup social. Les especificitats de la vida sexual humana, unides a la desaparició de les manifestacions de l’estre, apareixen actualment com un element essencial en el procés que des de fa algunes dècades els antropòlegs han anomenat «l’hominització» (i al que nosaltres preferim el de «sapientització»).

És difícil determinar el moment exacte d’aquesta transformació, però és cert que va estar vinculada amb l’adquisició del bipedisme i troba les seves arrels molt enrere en la història de la família humana, molt més enllà de l’emergència del gènere Homo, fa uns 2,5 milions d’anys… La comprensió d’aquest fenomen, de les seves causes i dels seus efectes,constitueix sens dubte una de les claus per entendre l’origen del comportament humà, les formes socials i la capacitat simbòlica (el llenguatge i l’art).

La possibilitat d’una sexualitat continuada va estar sens dubte a l’origen de relacions que amaven més enllà de la simple satisfacció del desig sexual, i per tant la raó de ser de l’existència de parelles estables, a partir de les quals es poguessin esbossar formes de la vida familiar, de l’educació dels nens, de la divisió del treball, dels comportaments per a col·laborar: les pràctiques de la sexualitat van poder afavorir, fins i tot més que en els simis, la disposició permanent de les formes d’intercanvi[35]. Basant-se en aquesta idea, l’antropòleg nord-americà Owen Lovejoy[36] remarca que l’hominització es manifesta primer per l’adquisició de la postura erecta –molt abans de l’adquisició d’eines i de l’augment del cervell. Segons ell, el bipedisme ha degut d’imprimir caràcter sobretot al mascle, que feia desplaçaments quotidians, cada cop més llargs per a cercar el menjar que portava a la femella. D’altra banda, durant l’evolució dels homínids, el desenvolupament de l’individu exigeix una lenta maduració del jove i una educació cada vegada més llarga. És la femella qui se’n fa càrrec i la que per tant abandona molt aviat el seu paper de proveïdora d’aliments. El fet de ser sedentària redueix els riscos per a ella i els seus fills, i li permet una millor protecció dels depredadors, és a dir, un avantatge selectiu. D’això se’n derivaria, segons Lovejoy, el fet que la humanitat des dels seus orígens fos monògama; les dones més o menys quadrúpedes, es queden «a casa» per ocupar-se dels nens, esperant  al «seu» mascle, mentre que aquest marxava a la recerca d’aliments, que intercanviava pels favors sexuals de la seva companya. Segons aquest nou panorama en part inspirat en hipòtesis sociobiològiques, Lovejoy defensa aquí unes idees molt tradicionals, que consagren a la família nuclear com el fonament i l’origen dels comportaments específicament humans.

Altres antropòlegs[37] han observat que en fer possibles les relacions sexuals en tot moment, arreu, amb tots, la pèrdua dels signes de l’estre va poder constituir una amenaça per a la cohesió del grup: d’aquí la necessitat de normativitzar els  comportaments desregulats per una sexualitat que havia esdevingut massa subjugadora. Aquesta disponibilitat sexual va ser potser la raó de ser de les normes i dels tabús que en totes les societats humanes limiten els costums i les pràctiques de la sexualitat… Podríem fins i tot veure en ella l’origen de les regles de parentiu que determinen la prohibició de l’incest i la naturalesa dels vincles incestuosos –regles de les quals els antropòlegs ens han ensenyat que es situen a la base de qualsevol grup social humà. L’existència d’una sexualitat sense límits, omnipresent i envaint-ho tot, que calia controlar,  podria així relacionar-se amb la necessitat de «I’inter-dit» (dit entre línies, prohibit), de la paraula, i per tant amb l’origen del llenguatge.

La pèrdua de l’estre i la disponibilitat sexual ininterrompuda situa des de les èpoques més antigues de l’existència humana la sexualitat dins de l’ordre del que és simbòlic i de les regles socials. De fet, són les formes específiques de les nostres pràctiques, dels nostres desigs i dels nostres tabús sexuals el que constitueix la base del nostre psiquisme, l’estructura mateixa del nostre inconscient, i el fonament de les nostres societats. Potser caldria orientar en aquest sentit la recerca d’una especificitat humana, i dir que allò que ens diferencia sobretot del simi, allò que representa la marca primordial de la nostra humanitat,  allò que no és ni l’eina, ni el llenguatge, ni la consciència, ni la religió: és el sexe –la pràctica ininterrompuda del qual en la nostra espècie va esdevenir possible gràcies a les característiques de la sexualitat femenina.

neotenia

Exemple de neotènia: el crani de ximpanzé jove (blau) s’assembla molt més a l’estructura cranial de l’humà adult que el crani del ximpanzé adult (vermell). En canvi, un crani de ximpanzé adult és considerablement diferent al d’un crani de ximpanzé jove i al d’un humà a qualsevol edat

A més, els caràcters «infantils» que subratllava Darwin en l’anatomia femenina han estat interpretats des de llavors com a conseqüència d’un dels processos importants  que han presidit l’evolució humana: la neotènia (conservació a l’edat adulta dels caràcters de la joventut)[38]. D’aquesta manera aquests serien més aviat, en termes d’evolució, indicis de l’avantatge que va adquirir la dona sobre l’home: tant per al biòleg, com per al poeta, «la dona és el futur de l’home»…


[1] Darwin, Charles (2009). L’origen de les espècies. Barcelona. Ed. 62. (Col. Llibres a l’abast, 413). 3ª impr. 482 pàgs.  

[2] Per tot aquest apartat veure Claudine Cohen (2011). La mujer de los orígenes. Madrid. Cátedra. Pàgs. 46-61.

[3] Thomas Henry Huxley i Eugène Dally (2010). De La Place de l’homme dans la Nature. Charleston. Nabu press. 446 pàgs.

[4] Ernst Heinrich Philipp August Haeckel (2010). Histoire de la création des êtres organisés d’après les lois naturelles. Charleston. Nabu press. 782 pàgs

[5] Darwin, Charles (2004). El orígen del hombre y de la selección en relación al sexo. Madrid. EDAF. (Col. Biblioteca Edaf, 2). 6ª ed. 206 pàgs.

[6] Charles Darwin (1891). La Descendance de l’Homme et la sélection sexuelle [The Descent of Man, 1871]. París. Reinwald. Pàg. 228.

[7] Veure l’article de la Wikipèdia sobre la selecció sexual a http://es.wikipedia.org/wiki/Selecci%C3%B3n_sexual. Es pot complementar amb el mateix article en anglès, http://en.wikipedia.org/wiki/Sexual_selection

[8] Ibíd., cap. XX, pàg. 164

[9] Ibidem, pàg. 653.

[10] Fisher, Ronald A. (2011). The Genetical Theory of Natural Selection. Nabu Press. Harvard Book Sotre. 304 pàgs. [L’original és del 1930].  Veure el capitol 6: Sexual reproductions and sexual selection a http://www.blackwellpublishing.com/ridley/classictexts/fisher2.pdf. En línia a https://archive.org/details/geneticaltheoryo031631mbp

[11] Zahavi, A. (1975). «Mate selection. A selection for a handicap». Journal of Theoretical Biology 53 (1):  pp. 205-214. En línia a http://ckwri.tamuk.edu/fileadmin/tpl/misc/Selection_for_a_handicap_Zahavi_1975.pdf

[12] Ibidem.

[13] Lucaioli, Carina P. (2011). Abipones en las fronteras del Chaco. Una etnografía histórica sobre el siglo XVIII. Buenos Aires, Sociedad Argentina de Antropología. 352 pàgs.

[14] Bormanshinov, Arash (1990). The Kalmyks: Their Ethnic, Historical, Religious, and Cultural Background, Kalmyk American Cultural Association, Occasional Papers Number One. 22 pàgs.

[15] Ibidem, pàg. 654

[16] Ibidem, pàg. 655

[17] Ibidem, pàg. 653

[18] Ibídem, pàg. 653

[19] Ibídem, pàg. 651

[20] Ibídem, pàg. 653

[21] Ibídem, pàg. 653

[22] Ibídem, pàg. 640

[23] Ibídem, pàg. 640

[24] Ibídem, pàg. 641

[25] Ibídem, pàg. 657

[26] Ibídem, Capítol XIX, pàg. 609

[27] Charles Darwin, Lettre à Cathy Kunnard, gener del 1882

[28] El cicle estral, paraula derivada del llatí oestrus i originalment del grec οἶστρος signficant frenesí o bogeria  (segons Eurípides), pànic (segons Homer), el desig dels peixos per fresar (Heròdot), o tàvec, picadura (en referència al tàvec que Hera va enviar a Io, nimfa a qui Zeus va convertir en vaca per enganyar a la seva esposa). Zel, desig sexual.

[29] Simone de Beauvoir (1976). Le Deuxieme sexe, pp. 65-70. Beauvoir, Simone de (2005). El segundo sexo. Madrid. Càtedra. (Col. Feminismos, 85). 1ª impr. 912 pp.

[30] Frans de Waal (2007). Chimpanzee Politics: Power and Sex among Apes. Baltimore. Johns Hopkins University Press. 256 pp. Frans de Waal (1992). La politique du ximpanzé. Monaco. Ed. du Rocher. 218 pàgs.

[31] Veure Frans de Waal (1998). Bonobo: the Forgotten Ape. Oakland. University of California Press. 200 pp. Frans de Waal i Frans Lanting (2006). Bonobos: Le bonheur d’être singe.París. Fayard. (Col. Le temps des sciences). 210 pàgs.

[32] Veure B. Pawlowsky, «Loss of the Œstrus and concealed ovulation in human evolution», Current Anthropology, vol. 40, núm. 3, 1999, pp. 257-275. En línia a http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=1&cad=rja&uact=8&ved=0CB8QFjAA&url=http%3A%2F%2Fwww.researchgate.net%2Fpublication%2F235332480_Loss_of_oestrus_and_concealed_ovulation_
in_human_evolution_the_case_against_the_sexual-selection_hypothesis%2Flinks%2F00b7d51efe9bd87457000000&ei=WfUfVIOVF4fKaO-egYAP&usg=AFQjCNH_Nied7vXwjFRWTpIAkO5Izhqo2Q&sig2=pcI__QmU6E2kZ2ATlkhyhg

[33] Wilson, Edward Osborne (1975). Sociobiology. Cambridge, Massachusetts Harvard University Press.697 pàgs.

[34]Veure per exemple Randy Thornhill (200i). A Natural History of Rape: Biological Bases of Sexual Coertion. Cambridge. MIT Press. (Col. Bradford Books). 272 pàgs.

[35] R.D. Alexander i K.M. Noonan, «Concealment of ovulation, parental care and human social evolution», a Napoleon A. Chagnon i William Irons (dirs) (1979). Evolutionary Biology and Human Social Behaviour: an Anthropological Perspective. North Scituate. Duxbury Press Series in Anthropology. 450 pàgs.

[36] Owen Lovejoy, «The Origin of Man», Science, vol. 211, nª 4480, 1980, pàgs. 341-350. En línia a http://links.jstor.org/sici?sici=0036-8075%2819810123%293%3A211%3A4480%3C341%3ATOOM%3E2.0.CO%3B2-8

[37] Veure Maurice Godelier, «Pratiques sexuelles et ordre social», La Recherche, núm. 6, 2001, pàgs. 98-193.

[38] Alguns antropòlegs consideren que un dels aspectes que va contribuir a la nostra especiació va ser la neotènia o la nostra capacitat per retenir les nostres característiques de nen durant més temps i el desenvolupament de l’encèfal que això permet. Una mutació genètica  ens va permetre un període de desenvolupament postnatal més llarg: un crani amb característiques juvenils més temps, una proliferació cel·lular més prolongada i capacitat durant més anys de variabilitat (plasticitat neuronal) i desenvolupament de l’encèfal. Aquest «defecte», aquest «retard» en el nostre desenvolupament, va permetre al nostre cos «dedicar més temps» a «crear» encèfal i a configurar tal com el coneixem avui dia: l’encèfal més desenvolupat de totes les espècies.

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític
5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social
8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana
14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*