17. Paranthropus

Paranthropus (de παρα, «al costat de», «en comparació a»; άνθρωπος, Anthropos «humà») és un gènere extingit d’homínids bípedes, del qual s’han descrit tres espècies, caracteritzat per una gran robustesa de la mandíbula i els molars. Els Paranthropus (paràntrops o australopitecins robustos) descendeixen probablement del gènere Australopithecus (australopitecins gràcils). Alguns paleontòlegs consideren, tanmateix, que els australopitecins robustos pertanyen al gènere Australopithecus. El gènere Paranthropus va ser definit el 1938 a partir mdels fòssils que Broom va trobar a Kromdraai el 1936.

Els fòssils trobats corresponen a espècies que van viure entre 2,6 i 1,1 milions d’anys. Es caracteritzen per un aparell mastegador especialitzat, constituït per grans mandíbules i molars amb capa d’esmalt molt gruixuda, unes incisives i canines molt petites i uns premolars que es desenvolupen com si es tractés de molars, i músculs facials poderosos que s’inserien en una cresta sagital similar a la del goril·la. Els seus cervells tenien entre 410 cm3 els més primerencs i 530 cm3 la resta, sent per tant inferiors als del gènere Homo.

Fins a mitjan anys vuitanta del segle XX s’acceptava que el grup dels paràntrops s’havia originat a partir d’un hominí molt pròxim a Australopithecus africanus, o potser d’aquesta mateixa espècie. Segons aquest punt de vista, l’espècie Paranthropus robustus seria la més primitiva i a partir d’ella hauria aparegut la variant est-africana: Paranthropus boisei. Tanmateix, a mesura que s’anaven trobant fòssils cada vegada més antics de Paranthropus boisei, es feia cada vegada més difícil de mantenir aquest punt de vista, ja que l’espècie pretesament descendent (Paranthropus boisei) semblava més antiga que la presumpta avantpassada (Paranthropus robustus). Per conciliar aquesta aparent contradicció, s’argumentava que els fòssils més antics de Paranthropus robustus encara no havien estat descoberts.

Tanmateix, la resposta a aquest problema havia estat ja trobada a molts milers de quilòmetres, encara que gairebé ningú no se n’havia adonat. En 1967, dos científics francesos, Camille Arambourg i Yves Coppens, van donar a conèixer una mandíbula d’hominí trobada a Etiòpia en un dels jaciments del curs baix del riu Omo, a prop de la seva desembocadura al llac Turkana, i coneguda com Omo 18-1967-18. L’antiguitat del fòssil està establerta en prop de 2,6 milions d’anys i va ser atribuït per seu descobridors a una espècie nova: Paraustralopithecus aethiopicus.

 KNM_17000
KNM-WT 17000, Australopithecus aethiopicus Lomekwi, Kenya

KNM 1700

Continua llegint

Ciència i tecnologia a la societat contemporània

En general les humanitats i les ciències socials, al marge d’algunes excepcions notables (Marx, Ortega, Heidegger, Mumford, Ellul), han mostrat un escàs interès pel tema de la tecnologia i el seu paper en la cultura i la societat contemporànies. El tractament tradicional de la tecnologia i el seu paper en la societat continua copat per la perspectiva del determinisme tecnològic: una visió en la qual el desenvolupament tecnològic es concep com un procés autònom, al marge de la dinàmica social, els impactes o conseqüències del qual marquen, de forma més o menys determinant, la destinació i evolució de les societats humanes, però sobre el que no tenim gran marge d’intervenció.

L’assignatura Ciència i tecnologia a la societat contemporània, del Grau d’Humanitats, ofereix una introducció al Estudis de Ciència i Tecnologia (o estudis de Ciència, tecnologia i societat) que en les darreres tres dècades han desenvolupat una forma innovadora i radical d’entendre la ciència i la tecnologia, des de les humanitats i les ciències socials. Des d’aquest punt de vista el desenvolupament tecnològic s’analitza, no com un fenomen aïllat o autònom, sinó tenint en compte els seus múltiples vincles amb altres àmbits socials, en un sentit molt ampli: cultura, política, gènere, formes de vida, estructura social, etc. En termes més concrets, l’estratègia d’investigació que segueixen depèn preferentment de l’anàlisi d’innovacions tecnològiques específiques en contextos socials, culturals o organitzatius particulars.honghong-tinn-b

No es tracta, simplement d’afegir un cert context social a les narracions tradicionals sobre els processos d’innovació tecnològica, com una forma de millorar les explicacions internalistes amb apunts sobre les conseqüències o impactes socials de la tecnologia o sobre algunes circumstàncies del seu procés de disseny o difusió. Tampoc no es tracta de realitzar una espècie d’història social de la tecnologia que se centri en els seus vincles externs amb l’entorn social, però obviant-ne el contingut tècnic. L’objectiu és, en realitat, molt més ambiciós i es basa en l’anàlisi microsocial de la dinàmica del canvi tecnològic amb l’objectiu d’explicar per què els artefactes tècnics són com són.

Aquesta pregunta que pot semblar trivial no ho és en absolut, ja que des de la perspectiva tradicional la qüestió no té sentit. Els artefactes tècnics són com són perquè en cada moment no existeix una forma millor (o més eficient) de construir-los o dissenyar-los; una tesi que es basa a més en un altre supòsit dubtós: donades les capacitats tècniques i els coneixements científics i tecnològics en cada moment, hi ha una única forma de construir l’artefacte millor o més òptim.

L’objectiu es basa en el fet d’obrir la caixa negra de la tecnologia, és a dir, sotmetre a escrutini el seu contingut tècnic més esotèric, sense decidir a priori quin tipus d’elements o factors són els que contribueixen a configurar-los. Es tracta, en resum, d’explicar per què els ordinadors que utilitzem són digitals i no analògics, per què les bicicletes actuals disposen de neumàtics, per què els míssils balístics estan guiats per un cert tipus de giroscopis o per què els automòbils que circulen per les nostres carreteres són accionats majoritàriament per motors a combustió i no elèctrics.

Escriptures hipertextuals

Aquesta assignatura d’Humanitats pretén reflexionar sobre la lectura i l’escriptura, però no des d’una perspectiva lingüística, sinó que posa l’accent en com les tecnologies digitals poden modificar els processos de lecto-escriptura i, en certa manera, de pensament. Si l’oralitat va donar lloc al pensament mític, i l’escriptura al filosòfic i a les religions del Llibre, quin tipus de pensament (i d’art i de literatura…) pot fer emergir el suport digital?

És, doncs, una assignatura que neix d’un seguit de qüestions sorgides arran la revolució digital, com ara:

  • com la societat actual genera i transmet informacions i com al llarg de la història s’han anat modificant els modes de formació de coneixement?
  • com els formats i els suports sobre els que projectem els nostres pensaments  condicionen i interactuen amb els propis pensaments?
  • com el caràcter lineal i seqüencial de gran part de la nostra visió del món pot ser modificat per un coneixement hipertextual i en xarxa?
  • en definitiva, el llenguatge oral, l’escriptura lineal i la hipertextual, permeten construir diferents models de subjectivitat?

Continua llegint

Didàctica de les Ciències Socials i TIC

S’explica que si un monjo del segle XIV arribés, a través del temps, al nostre país, probablement quedaria astorat en veure els cotxes i avions, la televisió i els mòbils, els ordinadors i l’electricitat, el genoma humà i la realitat virtual…., però que segurament recuperaria la calma en entrar en una escola o universitat i retrobar-se amb el ritme, les pautes, els manuals i el sistema d’impartir docència.

aula_tradicionalEns cal modificar aquest paradigma d’ensenyament-aprenentatge no per l’existència d’Internet o de les xarxes socials, ni tampoc per la incorporació dels ordinadors a l’aula, ni…  Ens cal construir un nou model perquè ha perdut validesa un dels pilars que van ser sòlids fins a l’era industrial i que van començar a entrar en crisi a partir del segle XIX: el coneixement perenne.

Podem dir que fins fa quatre dècades una persona al llarg de la seva vida no registrava grans canvis en el Saber amb majúscula. Tot el que aprenia en la seva joventut a l’escola elemental o superior li resultava útil i aplicable al llarg de la seva vida. El coneixement registrava canvis i evolucions, però a un ritme que gairebé no afectava la formació dels individus.

Així, un cop superada la infantesa, els individus es formaven en l’aprenentatge d’un ofici i la resta de les seves vides la dedicaven -parlant en termes generals- al desenvolupament, perfeccionament i adquisició d’experiència en relació amb aquest ofici.

En les últimes dècades aquesta situació ha canviat radicalment: La ràpida evolució de moltes disciplines fa que tot especialista hagi de menester cursos de reciclatge, formació contínua, aprenentatge de nous mòduls, etc. La majoria de les persones passen per diverses ocupacions, diversos treballs, i adopten diversos rols i necessiten tenir diverses capacitats i competències. Les dedicacions laborals no responen a uns perfils professionals clars i definits, homologats amb els diplomes consegüents. Continua llegint

Història I

ManaraTot té un inici. Fins i tot quan aquest inici es perd en la nit dels temps. En el nostre cas, tot va començar amb l’aparició del primer Homo Sapiens. Autobatejar-se com “l’home que sap” ja dóna la mesura de la suficiència -i històric masclisme- de la nostra espècie. Sobretot perquè tant l’aportació femenina com la nostra ignorància han sigut decisives evolutivament. Sense la primera directament ja no hi seríem; sense la segona ens hauria fallat l’esperó pel nostre desenvolupament.

Continua llegint

16. Els hominins: els australopitecins

Els primers homínids dels quals es té la seguretat que van ser completament bípedes són els membres del gènere Australopithecus, dels quals s’han conservat esquelets molt complets (com el de la famosa Lucy).

Aquest tipus d’hominí va prosperar a les sabanes poblades d’arbres de l’est d’Àfrica entre 4 i 2,5 milions d’anys enrere amb notable èxit ecològic, com ho demostra la radiació que va experimentar, amb almenys sis espècies diferents escampades des d’Etiòpia i el Txad fins a Sud-àfrica: Australopithecus anamensis, Australopithecus afarensis, Australopithecus africanus, Australopithecus garhi, Australopithecus bahrelgazhali i Australopithecus sediba.

La seva desaparició s’ha atribuït a la crisi climàtica que es va iniciar fa uns 2,8 milions d’anys i que va conduir a una desertificació de la sabana, amb la consegüent expansió dels ecosistemes oberts, esteparis. Com a resultat d’aquesta pressió evolutiva alguns Australopithecus es van especialitzar en l’explotació de productes vegetals durs i d’escàs valor nutritiu, desenvolupant un impressionant aparell masticatori, originant el gènere Paranthropus; altres Australopithecus es van fer gradualment més carnívors, originant els primers Homo.

Les característiques principals del gènere Australopithecus són:

Al crani:

  • Capacitat cranial relativament petita.
  • Parets cranials primes.
  • Vores supraorbitàries robustes.
  • Protuberància occipital externa per sota del pla de Frankfurt.
  • Flexió basicranial.
  • Posició anterior dels còndils occipitals.
  • Orientació del foramen magnum en un pla gairebé horitzontal.
  • Prognatisme subnasal moderat.
  • Ossos maxil·lars massius.

A la mandíbula:

  • Mandíbules massives i robustes.
  • Arc mandibular intern en “V” o “U” aguda.
  • Arcada dental parabòlica sense diastema.

A les dents:

  • Canines espatulades amb desgast perpendicular a la dent.
  • Premolars i molars absolutament i relativament grans.

L’anatomia dels australopitecins mostra així mateix una sèrie d’adaptacions per a la bipedestació, tant en la part superior com en la inferior del cos. Entre les adaptacions de la part inferior s’inclouen les següents:

  • L’ili (part de l’os coxal que forma la part anterior i lateral de la pelvis òssia) era molt més curt i ample que en els simis, el que permetia als músculs equilibrar el cos després de cada pas.
  • La pelvis tenia forma còncava per allotjar els òrgans interns durant la postura dreta.
  • La part alta dels membres inferiors formaven un angle cap a l’interior des de l’articulació del maluc, permetent així als genolls suportar millor el pes del cos en caminar dret. Al contrari, els membres inferiors dels simis estan col·locats gairebé en sentit vertical des del maluc, de manera que quan caminen drets el seu cos es balanceja cap als costats.
  • Els dits dels peus eren més curts i menys flexibles que els dels simis, de manera que actuaven com a palanques per impulsar el cos a cada pas. Continua llegint

Els orígens nacionals de Catalunya: Ripoll i sant Joan de les Abadesses

Dins de la tercera edició del cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats, dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC,  tindrà lloc el dissabte 29 de novembre, una sortida per la comarca del Ripollès,  en la qual es tractaran els àmbits temàtics següents:

  • la portada de Ripoll
  • els orígens nacionals de Catalunya
  • la crisi de l’estat i del sistema democràtic: noves formes de poder
  • Catalunya independent?

portalada_Ripoll

Programa

9,45 h: trobada davant del monestir de Ripoll
10 a 11,30 h: Visita del monestir de Ripoll (portada, església, claustre)

  • seminari a l’interior de l’església: els orígens nacionals de Catalunya. Per què Espanya no és una nació

11,30 a 12 h: desplaçament cap a Sant Joan de les Abadesses
12 a 13,30 h: Visita del monestir de sant Joan de les Abadesses. El davallament i l’heretgia càtara

  • seminari a l’interior de l’església: mundialització i crisi de l’estat

13,30 a 14,30 h: gorg de Malatosca (lloc de trobada de bruixes)

  • seminari: Catalunya independent?

15 h. Dinar al restaurant cooperativa La barricona. Carretera de sant Joan, km 3,6

  • 17 a 18 h. seminari: Catalunya i les Espanyes

Inscripció obligatòria. Tancada amb 72 inscripcions

Informacions d’interès

De Barcelona a Ripoll hi ha uns 107 km i es pot calcular un temps d’una hora i  tres quarts. Possiblement de Tona a les Cases de Voltregà hi hagi boira.
Els horaris es podran modificar en funció de si hi ha, o no, celebracions religioses (funerals…)
L’entrada al monestir de Ripoll costa 1 €, i a la de sant Joan de les Abadesses 2 €.
La petita excursió al gorg de Malatosca no requereix cap condició especial. Recomanat portar calçat adient per anar pel camp.
El preu del dinar són 21 €

Professor que impartirà els seminaris:
Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital

Bibliografia
Fontana, Josep (2014). La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Vic. Eumo. 320 pàgs.
Fontana, Josep (2005). La construcció de la identitat : reflexions sobre el passat i sobre el present. Barcelona. Base CA. (Col. Col·lecció Base històrica,11). 144 pàgs.
Fontana, Josep (2013). El futuro es un país extraño : una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI. Barcelona. Pasado & Presente. 1ª impr. 234 pàgs.
Muñoz Machado, Santiago (2014). Cataluña y las demás Españas. Barcelona. Crítica. 1ª impr. 304 pàgs.
Vidal-Folch, Xavier (2013). Catalunya independent?. Madrid. Los Libros de la Catarata. 1ª impr. 144 pàgs.
Vidal-Folch, Xavier (2014). Cataluña ante España. Madrid. Los Libros de la Catarata. 1ª impr. 144 pàgs.
Campàs Montaner, Joan (1991). Els orígens nacionals : l’alta edat mitjana (segles VIII-XI). Barcelona. Barcanova. 96 pàgs.

Altres materials d’aquest blog

Per què Catalunya no acaba d’encaixar en/amb Castella?
Pot ser Espanya una nació sense símbols nacionals?
És l’Espanya actual un exemple de la crisi de l’estat-nació?
De què parlem quan parlem de nació?
La crisi de l’estat nació: el cas espanyol

Espanya segueix sent diferent

 

 

 

   

15. Els homínids: els preaustralopitecins

Un dels temes centrals de l’estudi de l’evolució humana és el d’esbrinar qui fou el primer dels homínids, qui fou el primer representant de la nostra línia evolutiva separada de la del ximpanzé.

Actualment el debat se centra en el fet que s’han proposat tres gèneres diferents per a representar al primer homínid: els primers possibles homínids bípedes serien Sahelanthropus(amb una antiguitat de 6 o 7 milions d’anys), Orrorin(uns 6 milions d’anys) i Ardipithecus (entre 5,5 i 4,5 milions d’anys). A causa de l’escassetat de restes fòssils i al fragmentari dels mateixos, no hi ha acord general sobre si aquests primers homínids van ser totalment bípedes[1], però segons els estudis genètics es troben en el moment de la separació de les línies evolutives de ximpanzés i humans[2].

mapa_primers_avantpassats

Mapa que mostra l’emplaçament dels primers homínids localitzats

Sahelanthropus tchadensis.

Sahelanthropus tchadensis[3] és una espècie d’homínid fòssil trobada al desert del Djurab per un equip franc-txadià. L’únic espècimen, el TM 266-01-0606-1,anomenat Toumaï[4] (que significa «esperança de vida» en llengua daza de la tribu goran), s’ha datat entre 6,8 i 7,2 milions d’anys d’antiguitat[5]. Seria, doncs, l’homínid més antic dels trobats.

El seu descobriment es va realitzar el 19 de juliol de 2001 per l’equip dirigit per Alain Beauvilain a la regió de Toros Menalla de l’actual República del Txad[6].

Es creu que va viure en zones pantanoses. El seu crani, tot i que deformat –té un costat aixafat–, està molt complert, té un torus supraorbital molt marcat i un reduït prognatisme. El rostre breu i les canines de mida reduïda, en particular els ullals, l’apropa als humans. Aplega, doncs, característiques de simis i d’homínids. Podria ser l’antecessor d’Ardipithecus ramidus.

Tres característiques bàsiques diferencien l’ésser humà dels altres primats: la morfologia dental, el bipedisme i la tipologia del crani. S’han trobat un crani, dos fragments de mandíbula inferior i tres dents aïllades.

Pel que fa a la dentició, les canines són relativament petites i no presenta diastema (espai entre les dents). També s’ha trobat un ullal inferior amb una morfologia molt particular: té una mida reduïda, com en les canines d’homínids posteriors, però té forma cònica (en ximpanzés i goril·les l’ullal és cònic, en canvi en els homínids té forma espatulada o incisiviforme, és a dir, similar a la incisiva)[7].

Pel que fa al bipedisme, els autors de la troballa[8] –un equip internacional dirigits per Michel Brunet de la universitat de Poitiers– el proposen com a primer representant de la línia evolutiva dels homínids. Afirmen que el foramen magnum (que és oval i no arrodonit com en els simis) pot trobar-se en una posició lleugerament més avançada respecte als ximpanzés; però segons altres autors[9] té una orientació posterior similar a la dels primats quadrúpedes com els ximpanzés (en els bípedes, degut a la posició vertical, el foramen magnum de la base del crani està orientat cap avall).

Pel que fa a les restes cranials[10], té alguns trets comuns amb els primats: no presenta cresta cranial, volum cerebral de 350 cm3 similar al dels ximpanzés, arcs supraciliars prominents, crani relativament allargat,  rostre alt i poc prognat.

La inexistència de fòssils postcranials no permet saber amb exactitud quan podien mesurar, tot i que s’ha establert, basant-se en la dimensió de Toumaï, que serien d’una talla similar a la del ximpanzé (un metre d’altura i uns 35 kgr de pes).

No existeix, doncs, cap característica definitiva per afirmar que Sahelantrhopus és un avantpassat dels humans, dels ximpanzés o de cap dels dos. La seva posició en l’arbre filogenètic és problemàtica[11].

Sembla, tanmateix, clar, que la zona en la qual es varen descobrir aquests fòssils, allunyada de la vall del Rift, posa de manifest que els primers homínids estaven geogràficament molt més distribuïts del que es pensava, atès que, fins ara només s’havien descobert restes fòssils a Sud-àfrica i a la zona del Rift.

Sahelanthropus_tchadensis_reconstruccio

Sahelanthropustchadensis, reconstrucció[12] Toumai_Ndjamena

Escultura que representa a Toumaï al jardí botànic de Ndjamena

ToumaïSahelanthropus_tchadensis

Crani de Sahelanthropus tchadensis Continua llegint

14. Els primers hominoides

Els hominoides[1] del Miocè Inferior

Durant un temps es va suposar que els hominoides tenien el seu origen filogenètic a la darreria de l’Oligocè (fa entre 32 i 26 milions d’anys). Concretament, es considerava l’Aegyptopithecus (aproximadament entre 32 i 30 milions d’anys) com el simi oligocènic que podria haver estat el precursor dels hominoides miocènics. La similitud de la dentició d’Aegyptopithecus amb la dels representants del gènere Proconsul avalava aquesta hipòtesi. Tanmateix, el fet que totes les restes d’Aegyptopithecus que han estat trobades fins a la data pertanyin a un únic jaciment, situat a la localitat egípcia d’El Fayum, fa que sorgeixin molts dubtes sobre la presumpta ascendència d’aquest espècimen respecte als hominoides miocènics. En efecte, aquesta singularitat obliga a extremar la prudència, ja que resulta molt arriscat treure conclusions generals a partir d’un fenomen únic. De fet no es pot descartar la hipòtesi que Aegyptopithecus no fos res més que l’adaptació local d’un determinat gènere de primats oligocènics. D’altra banda, encara que la seva dentició és més antiga que la de Proconsul i malgrat guardar similitud amb la d’aquest espècimen, no és una dada que resulti determinant per poder considerar-ho un avantpassat seu.

Aegyptopithecus_Zeuxis

En qualsevol cas Aegyptopithecus zeuxis era un primat que podia pesar uns 6 quilograms. S’han trobat diversos cranis, així com diversos ossos de l’esquelet postcranial corresponents a parts dels braços, dels peus i de la cua. La seva dentició suggereix que la seva dieta va haver de ser frugívora. No sabem amb certesa si es desplaçava de quatre grapes per les branques o si es penjava d’elles per traslladar-se d’un lloc a l’altre balancejant-se (braquiació), tal com fan els orangutans o els siamang. Pel que sembla els mascles eren més grans que les femelles, el que suggereix que la seva biologia social podia implicar que visquessin en una estructura d’harem formada per un grup de femelles controlades per un mascle dominant o mascle alfa. En cas de ser així, els mascles haurien de competir entre ells per dominar un harem, i per això la selecció natural afavoria una major mida tant corporal com de les canines per als mascles respecte a les femelles, fenomen conegut com a dimorfisme sexual. Evidentment, aquesta interpretació es basa en la suposició que Aegyptopithecus zeuxis tenia una biologia social similar a la dels goril·les actuals, cosa de la qual no se’n té l’absoluta certesa.

Tanmateix, avui en dia no se sol acceptar que Aegyptopithecus sigui l’antecessor oligocènic de la superfamília hominoidea. De fet, fins i tot es dubta que els hominoides tinguin el seu origen en alguna espècie de primat de l’Oligocè. Com el gènere més antic d’hominoide conegut, Proconsul, remunta els seus orígens al Miocè Inferior, actualment es tendeix a situar allà l’origen d’aquesta superfamília.

El Miocè és l’època daurada dels hominoides: al llarg d’aquest període sorgiran i assoliran la seva esplendor com a grup evolutiu. De moment els hominoides més antics que es coneixen són els pertanyents al gènere Proconsul. Concretament existeixen cinc espècies d’aquest gènere: Proconsul africanus, Proconsul nyanzae, Proconsul heseloni, Proconsul rangwapithecus gordoni i Proconsul major.

proconsul_africanus2

proconsul_africanus1

Continua llegint

En memòria d’Antoni M. Badia i Margarit

Ahir ens va deixar l’insigne filòleg i lingüista Antoni M. Badia i Margarit, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, entre moltres altres distincions. Treballador incansable i científic innat, ens ha deixat un llegat valuós i ha estat un gran referent, tant pel seu compromís cívic amb el país com pel seu compromís científic amb la llengua.

Com a estudiosos de la llengua i la cultura catalanes, ens afegim a les nombroses mostres de condol que han anat apareixent als diversos mitjans, que reten tribut a la seva trajectòria:

El funeral se celebrarà avui dilluns a les 15.00 hores a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona. Descansi en pau, Dr. Badia.

13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana

Quan els rèptils dominaven la terra

¿Per què ens remuntem als dinosaures?

Quin escenari ha vist aparèixer l’ésser humà? Quin paper ha jugat el medi en el desenvolupament evolutiu?.

No ens remuntarem a l’origen del planeta, fa uns 4.600 milions d’anys. Ens limitarem a fer començar la nostra història ara fa uns 230 milions d’anys, quan la terra va ser sacsejada per un seguit de canvis (climàtics, volcànics…) que feren desaparèixer la meitat de famílies d’animals i vegetals del planeta. Noves espècies ompliren el buit deixat per la gran extinció; entre elles en destaquem un grup de rèptils: els dinosaures (del grec deinos, «terrible», i sauros, «llangardaix»). Potser cap altre grup d’animals ha fet volar tant la nostra imaginació: gegants vegetarians com el braquiosaure de 50 tm, el triceratops que podia córrer a 50 km/h, el diplodocus amb els seus 27 m de llargada, el mamenchisaure amb el seu coll de 9 m, o carnívors com el menut velociraptor o el poderós tyrannosaure. Els hem escollit perquè, després de dominar la terra durant 135 milions d’anys, s’extingiren fa uns 65 milions d’anys d’una manera més o menys sobtada.

Com s’explica la seva desaparició?

Prenem l’explicació més plausible: fa uns 65 milions d’anys, un meteorit d’uns 10 km de diàmetre va xocar amb la Terra, i l’explosió resultant va alliberar tal quantitat de calor que:

  • molts boscos i selves del planeta s’incendiaren
  • el fum resultant va tapar l’atmosfera i els raigs de sol no pogueren arribar a terra, amb el que les plantes no podien viure. Durant molt de temps la foscor i el fred s’apoderaren del món

La combinació d’ambdós factors (manca d’aliment i descens de les temperatures) va fer desaparèixer els dinosaures (sobrevisqueren altres rèptils com el cocodril, les tortugues, les serps), així com també d’altres espècies animals i vegetals. El fum acumulat a l’atmosfera va exagerar l’efecte hivernacle, i els raigs de sol retinguts provocaren un posterior escalfament i un temperament del clima: les pluges netejaren l’atmosfera, el sutge es va dipositar a terra i el clima esdevingué més càlid i humit, cosa que propicià arreu el desenvolupament de grans boscos. Començava la gran oportunitat per als mamífers.

efecte_hivernacle

Doncs bé, mentre la terra va estar dominada pels dinosaures, es van desenvolupar a la seva ombra els primers mamífers, petits com a ratolins, un dels avantatges dels quals era la capacitat de regular la seva temperatura corporal i mantenir-la constant: per tant, podien realitzar la seva activitat de nit, amb el que estaven protegits dels grans sauris que dominaven el dia. Quan varen desaparèixer els dinosaures, els mamífers sobrevivents (la seva talla petita els possibilitava d’amagar-se dins dels caus i resistir així millor el refredament generalitzat) començaren a ocupar els llocs que havien quedat lliures.

Fou, doncs, la desaparició dels dinosaures el que va propiciar l’expansió dels mamífers? Ocuparen els mamífers els nínxols ecològics fins aleshores dominats pels dinosaures?

Continua llegint

Cinc mirades actuals a Joan Miró

catedra-miro

© Hereus de Joaquim Gomis, Fundació Joan Miró

La Fundació Joan Miró i la Universitat Oberta de Catalunya organitzen cinc conferències al voltant de la figura i l’obra de Joan Miró.

Fèlix Fanés, Robert Lubar, Javier Pérez Segura, Christopher Green i Joan M. Minguet Batllori impartiran les conferències dimecres 19 de novembre a les 18h.

L’acte s’enmarca en un seminari internacional sobre les noves aportacions als estudis mironians, que reuneix a Barcelona experts internacionals en Joan Miró.

Les conferències, obertes al públic, compten amb el patrocini del Programa Internationalisation at Home de l’Obra Social “la Caixa”.

El seminari internacional sobre les noves aportacions als estudis mironians reuneix a Barcelona, durant els dies 18 i 19 de novembre, alguns dels màxims experts en la figura i l’obra de Joan Miró: el Dr. Robert Lubar i la Dra. Jordana Meldensson, de l’Institute of Fine Arts, de la New York University, el Dr. Christopher Green, del Courtauld Institute of Fine Arts, el Dr. Rémi Labrusse, de l’Université Paris Ouest Nanterre La Défense, els Drs. Joan M. Minguet i Fèlix Fanés, de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Dra. Maria Josep Balsach, de la Universitat de Girona, Teresa Montaner, cap de l’Àrea de Conservació de la Fundació Joan Miró i Rosa Maria Malet, directora de Fundació Joan Miró.

En el marc de la trobada, es presenta una sessió oberta al públic on s’analitzen alguns dels aspectes de la creació mironiana. La sessió s’estructura en cinc conferències, tres en anglès i dues en català, d’una durada d’entre quinze i vint minuts cadascuna, amb una pausa entre elles. Les ponències que s’hi presentaran són:

  • Mirò circa 1917, per Felix Fànes, catedràtic d’Història de l’Art UAB
  • Miró/Picasso als anys 20, per Robert Lubar, professor de Belles Arts de l’ Institute of Fine Arts de la New York University (en anglès)
  • Against Miró, a càrrec de Javier Pérez Segura, professor titular de la Universidad Complutense de Madrid (en anglès)
  • ‘A ‘Toute Epreuve’, per Christopher Green, professor emèrit d’Història de l’art al Courtauld Institute of Art de la University of London (en anglès)
  • Escrivint sobre la tela. Miró i la poesia, per Joan M. Minguet Batllori, professor de la UAB

organitzadors Conferències del seminari internacional:

CINC MIRADES ACTUALS A JOAN MIRÓ

Dimecres 19 de novembre, a les 18 h

Fundació Joan Miró

Aforament limitat.

Es demana confirmació d’assistència a: confirmacions@fundaciomiro-bcn.org.

 

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades

Arribats a aquest punt –després d’haver presentat els aspectes centrals de la selecció sexual–, ens podem preguntar sobre els orígens de l’art. I comencem amb una observació de Leroi-Gouthan[1]:

«L’ús d’ocre és particularment intens: No és estrany trobar una capa de sòl de la cova impregnat amb un color vermell violaci a una profunditat de vuit polzades. La mida d’aquests dipòsits d’ocre planteja un problema encara no resolt. La coloració és tan intensa que pràcticament tot el terreny solt sembla consistir en ocre. Un pot imaginar que el aurinyacians han pintat regularment els seus cossos de vermell, tenyit les seves pells d’animals, cobert les seves armes, i ruixat el terra dels seus habitatges, i que van utilitzar una pasta d’ocre amb fins decoratius en totes les fases de la seva vida domèstica. Ho hem d’assumir com a mínim, si hem de donar compte de veritables mines d’ocre en els que alguns d’ells van viure…».

A partir d’aquesta constatació es tracta de construir un model que permeti explicar  l’emergència evolutiva de l’art, dels rituals i de la cultura simbòlica en l’Homo sapiens, que relacioni, a la vegada (a) la teoria de l’evolució de Darwin per la selecció natural i sexual, (b) la investigació en la senyalització sexual dels micos salvatges i els simis, (c) el registre fòssil de l’encefalització en l’evolució humana, (d) els darrers descobriments arqueològics de pigments d’ocre vermell que es remunten a l’especiació a l’Àfrica de l’Homo sapiens fa uns 250.000 anys, i (e) l’etnografia moderna dels caçadors-recol·lectors.

La nostra hipòtesi impugna la suposició dominant que el primer art va ser pintat o gravat en superfícies externes com ara parets de les coves o parets rocoses, així com que l’art comença amb l’Homo sapiens, i defensa que els orígens de l’art es remunten pel cap baix als neandertals i, probablement, a l’Homo heidelbergensis,  i que el primer suport va ser inicialment el cos humà, i va consistir en dissenys predominantment de color vermell sang realitzats damunt el cos amb la intenció de crear una representació d’una falsa menstruació.

dona_Himba4

Procés de mòlta del pigment ocre vermell

dona_Himba2

L’ocre vermell es mòlt en una pols fina entre pedres de moldre: la inferior plana, la superior rodona.

dona_masai

Ritus de pas per entrar a l’edat adulta, entre els massai.

dona_apatxe

Apache Sunrise Ceremony, Camp Verde, Yavapai Apache Reservation. Noia pintada amb ocre vermell.

Continua llegint

11. La selecció sexual: l’orgasme femení

 «… En un grau extraordinari, les predileccions del sexe que inverteix –les dones– determinen en potència la direcció en què evolucionen les espècies. Perquè la dona é
l’àrbitre suprem de quan s’aparella, amb quina freqüència i amb qui.»
Sarah Blaffer Hrdy, 1981[1]

Les estratègies de l’aparellament femení presenten una complexitat que està lluny d’una fàcil comprensió. La dificultat rau, sobretot, a descobrir les estratègies que han desenvolupat per a obtenir el que desitgen. Els homes, comparativament, semblen més transparents, però això no és així com ho mostra la competència espermàtica. El principi de l’evolució conjunta home-dona ens indica que és poc probable que els homes romanguin immòbils des del punt de vista evolutiu mentre que les dones desenvolupen estratègies cada vegada més complexes. Les adaptacions de l’aparellament femení reflecteixen les de l’aparellament masculí, de la mateixa manera que les adaptacions dels homes reflecteixen les de les dones.[2]

La capacitat de les dones per a experimentar orgasmes planteja un interessant problema evolutiu, atès que tota conducta humana actual suposa una selecció positiva per part de l’evolució, i l’evolució no selecciona conductes neutres a no ser que se’n derivi algun avantatge. Des d’un punt de vista fisiològic, l’orgasme masculí pot ser interpretat com una complexa cadena de moviments de contracció, la finalitat dels quals és impulsar cap a l’exterior els espermatozoides produïts en els testicles. Es tracta, per tant, d’una adaptació molt valuosa per als mascles. No fa falta, doncs, parlar de l’orgasme masculí associat a l’ejaculació en tant que ejaculació i orgasme són necessaris per al fitness, és a dir, per a l’aptitud reproductiva. De fet, un mal funcionament en aquest mecanisme d’expulsió d’espermatozoides pot comprometre seriosament la capacitat de fecundació de l’individu. Però a diferència del que s’esdevé amb els homes, les dones no necessiten experimentar orgasmes durant la còpula per a que es produeixi la fecundació dels seus òvuls.

L’orgasme femení és des del punt de vista reproductiu superflu, de la mateixa manera que són superflus la major part dels mascles d’una espècie determinada: sabem que si existeixen en proporció semblant a les femelles (50:50) és precisament per assegurar les diversitat i no perquè siguin necessaris per a fecundar-les a totes, atès que un sol mascle podria fecundar desenes de femelles a l’any; la resta dels mascles són, doncs, superflus, el que significa que l’evolució va privilegiar sobretot la diversitat genètica sobre qualsevol altra consideració: l’important és que hi hagués més possibilitats de recombinació entre gens.

El plaer dels individus concrets, des d’un punt de vista evolutiu, va destinat a aconseguir còpies dels gens que impulsen a aquest mateix individu, és per això que va seleccionar precisament el plaer convulsiu extàtic dels mascles associant-lo a l’ejaculació precisament per assegurar-se les còpules dels individus concrets així com la seva repetició i varietat (promiscuïtat). Però, quin sentit té llavors el plaer femení? Per què no totes les femelles tenen la mateixa facilitat per a l’orgasme com succeeix en els mascles?

No es pot enllestir aquest tema afirmant, senzillament, que el plaer femení afavoreix l’aparellament, la cura de la prole o la fidelitat a una mateixa parella, ja que ens trobem amb la paradoxa que les mares anorgàsmiques són tan bones mares com les orgàsmiques i que el vincle monògam  es manté sense necessitat de l’orgasme de les dones.[3]

Aquesta aparent manca de funcionalitat ha portat a alguns autors a considerar l’orgasme femení com un subproducte fortuït del masculí (per exemple Symons 1979; Gould 1987; Fox 1993). En realitat, argumenten aquests autors, només l’orgasme masculí hauria de ser considerat com una adaptació de la sexualitat humana, ja que aquest, i no l’orgasme femení, seria el caràcter seleccionat al llarg del procés evolutiu.

Per contra, molts autors consideren que l’orgasme femení hauria sorgit com a conseqüència d’un procés de selecció natural, per la qual cosa hauria de ser contemplat com una veritable adaptació. Però, si únicament l’orgasme masculí és necessari per a què es produeixi la concepció, quin seria llavors el valor adaptatiu de l’orgasme femení? O, dit d’una altra manera, com pot contribuir a incrementar l’èxit reproductiu d’una dona la seva capacitat per experimentar orgasmes durant les relacions sexuals?

La investigació empírica recent sobre les estratègies femenines de l’aparellament humà es planteja qüestions com ara: té l’orgasme femení una funció específica?, es troben relacionades les estratègies sexuals femenines amb el cicle menstrual?
L’orgasme femení: subproducte de l’evolució o adaptació evolutiva?

L’orgasme femení s’ha definit com «un clímax molt variable de l’experiència sexual acompanyat de contraccions rítmiques involuntàries del terç extern de la vagina –i, sovint, l’úter, l’esfínter rectal i l’esfínter uretral– i de l’alliberament concomitant de la vasocongestió i la tensió muscular associades a l’excitació sexual intensa »[4].

L’orgasme femení[5] varia considerablement d’una dona a una altra. En un estudi típic, el 15 per 100 de les dones va informar que sempre arribava al orgasme en les relacions sexuals; el 48 per 100, gairebé sempre; el 19 per 100, de vegades; l’11 per 100, rares vegades; i el 7 per 100, mai[6]. Altres estudis més recents han informat de troballes aproximadament comparables. La fascinació que desperta l’orgasme femení deriva en part del seu caràcter incert i imprevisible: «A diferència de l’unicorn, que és molt interessant precisament perquè no existeix…, i l’orgasme masculí, que existeix amb regularitat monòtona… l’orgasme femení existeix sense cap dubte, però inspira interès, debat, polèmica, ideologia, manuals tècnics i literatura científica i popular únicament per la seva freqüent absència»[7].

Què fa que algunes dones experimentin l’orgasme amb més facilitat que altres? Què fa que una dona tingui orgasmes amb un home i se senti sexualment frustrada amb un altre? Són interrogants que desconcerten els científics de totes les tendències i que exploren nombroses facetes de l’orgasme sexual femení: les circumstàncies de la relació en què es produeix, les experiències subjectives, les respostes fisiològiques, els antecedents psicològics i les conseqüències emocionals. L’interrogant evolutiu fonamental que impulsa la investigació recull tots aquests aspectes: ha evolucionat l’orgasme femení cap a una funció concreta?

Continua llegint

Funcions del passat en la cultura catalana

seminari_UOC-identicatA3.indd

 

Els propers 12, 13 i 14 de novembre de 2014 tindrà lloc al Palau Macaya de Barcelona el Congrés internacional “Funcions del passat en la cultura catalana contemporània: institucionalització, representacions i identitat”.

El congrés és la culminació del projecte finançat del mateix nom (FFI2011-24751), vinculat al  grup de recerca IdentiCat. Llengua, cultura i identitat en l’era global (GRC) de la Universitat Oberta de Catalunya.

Al congrés hi presenten 35 comunicacions professors d’una vintena d’universitats diferents. Les dues conferències destacades seran a càrrec dels professors Xosé M. Núñez Seixas, de la Ludwig-Maximilians Universität München (Alemanya), que parlarà sobre “Looking fot the oxymoron: On Francoist cultural policy. Fascist regionalism and Catalan identity”, i Jordi Làrios, de la University of St Andrews (Escòcia), que parlarà sobre “Escriure la nació: del ‘país’ de Josep Pla a la ‘petita pàtria’ de Salvador Espriu”.

Entre els altres experts participants destaquen especialistes en història, literatura i cultura com ara els professors Enric Bou (Università Ca’ Foscari-Venezia), Michel Bourret (Université Paul-Valery, Montpellier 3), Helena Buffery (University College Cork), Josep Monserrat (UB), Margalida Pons (UIB) o Mario Santana (University of Chicago), a més de professors i investigadors dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i d’altres universitats catalanes.

El Seminari compta amb un ajut del programa Internationalization at home de  l’Obra Social “la Caixa”, per la qual cosa algunes de les sessions tindran lloc en anglès. Podeu consultar el programa complet de les sessions i els abstracts de totes les comunicacions presentades en aquest enllaç.

L’assistència al Congrés és lliure i gratuïta, prèvia inscripció a l’adreça funcionsdelpassat@uoc.edu

Web del projecte, i informació sobre el Congrés: http://funcionsdelpassat.cat/index.html

IdentiCat, grup de recerca de la UOC sobre llengua, cultura i identitat en l’era global: http://identicat.blogs.uoc.edu/

10. La selecció sexual: la competència espermàtica

En la seva teoria de la selecció natural Charles Darwin va explicar l’origen de la diversitat biològica del planeta assenyalant que tots els éssers vius s’enfronten a una sèrie de situacions (promogudes per altres espècies biològiques i per factors del medi) que posen en risc la seva vida i, en conseqüència, la probabilitat de passar els seus gens a la següent generació. Davant d’aquestes pressions, algunes espècies han desenvolupat, durant milions d’anys, conductes, formes o funcions particulars que els han permès adaptar-se al seu medi ambient i sobreviure. Aquestes característiques, anomenades més pròpiament adaptacions, s’esdevenen gràcies a canvis atzarosos en la seva estructura genètica.

Darwin va posar molt d’èmfasi a descriure les diferències que trobava entre els sexes:  els mascles de moltes espècies són notablement diferents de les femelles (solen més acolorits i cridaners, tenen conductes m és actives, emeten més sons, desenvolupen estructures més conspícues –banyes, plomes, músculs… Aquestes diferències representaven una paradoxa per a Darwin. Si la lluita per la supervivència era la columna vertebral de la vida, ¿com era possible que els mascles desenvolupessin característiques tan complexes que no els donessin més oportunitats de supervivència, sinó que els feien més vulnerables?

ocell_jardiner

Els mecanismes de selecció sexual es poden dividir en funció de quan tenen lloc i del sexe implicat. Abans de l’aparellament, els mascles lluiten entre si i les femelles elegeixen. La figura mostra la femella de l’ocell jardiner setinat (Ptilonorrhychus violaceus), una espècie australiana els mascles de la qual construeixen «aparadors» d’exhibició per al festeig, acumulant herbes i objectes acolorits.

mecanismes_selecció_sexual

En altres casos el festeig és una exhibició de fortalesa, com en els odonats de la figura (Calopteryx ­haemorrhoidalis), els mascles del qual volen deixant un parell d’ales immòbil durant el festeig. Això no obstant, en aquesta espècie els mascles intenten a vegades saltar-se la regla i atrapen de manera forçada la femella mentre està realitzant la posta. En la figura, un mascle intenta evitar que un rival capture la seua femella. Una vegada iniciada la còpula, la competència entre les ejaculacions (competència espermàtica) i l’elecció femenina críptica són els mecanismes de selecció sexual.

En la teoria de la selecció natural, Darwin va incloure un apartat que va anomenar selecció sexual, on va donar la seva explicació sobre aquestes diferències entre els sexes. Va afirmar que la lluita per la supervivència no és suficient, que el major èxit és tenir més i/o millor progènie. I va aventurar la possibilitat que les característiques masculines van poder sorgir en aquesta competència i va concloure que conferien majors avantatges als mascles quan aquests lluitaven per aparellar-se amb les femelles (competència masculina) o quan aquestes últimes triaven als pares de la seva descendència (elecció femenina ).

Les evidències acumulades donaven  la raó a Darwin. No obstant això, en els anys seixanta del segle XX, els investigadors van notar alguns fets interessants que modificarien part del plantejament original de la teoria, ja que en moltes espècies les femelles copulen amb més d’un mascle. El fet que en aquestes espècies la paternitat sigui diversa (no tots els fills són del mateix pare) va originar la idea que la competència per deixar descendència no conclou amb la còpula. Primer es va pensar que es donava alguna forma de competència entre mascles després de la còpula. Aquesta competència, anomenada espermàtica[1], es donaria quan els espermatozoides de més d’un mascle competeixen per a fertilitzar els gàmetes d’una femella. Ara se sap que no només té lloc aquesta competència, sinó que les femelles tenen un paper actiu a l’hora d’elegir el pare dels seus fills durant la fertilització dels seus òvuls.

La competència espermàtica sembla tenir lloc en pràcticament tots els éssers vius amb reproducció sexual. D’una banda, al llarg de l’evolució, en els mascles s’han desenvolupat mecanismes que redueixen la probabilitat que els seus espermatozoides entrin en competència amb els d’altres mascles; o en cas d’haver-hi competència, que els seus espermatozoides tinguin més èxit que els d’altres. En les femelles, d’altra banda, s’han desenvolupat una sèrie d’adaptacions que els permeten que el seu organisme triï els espermatozoides dels pares dels seus fills.

Ens centrarem en els mecanismes que actuen després que s’ha iniciat la còpula, i en la manera com això ha contribuït a l’evolució del comportament reproductor dels animals. Es pot comprovar que existeix un paral·lelisme entre els mecanismes proposats per Darwin per a la selecció sexual abans de la còpula, i allò que passa així que s’inicia. Els exemples seran extrets, sobretot, del comportament dels insectes, perquè aquest grup d’animals es presta a l’experimentació més fàcilment, però altres animals, i fins i tot plantes, no difereixen substancialment del que s’ha descrit per als insectes[2].

Algunes de les primeres investigacions sobre competència espermàtica es van realitzar amb libèl·lules (també conegudes com espiadimonis). En gairebé tots els insectes, les femelles emmagatzemen esperma fins i tot durant diversos anys (és el cas de les abelles i les formigues), en òrgans especialitzats. Com s’esdevé en molts animals, les femelles dels insectes copulen amb més d’un mascle i poden posposar la fertilització. Recerques actuals han mesurat la quantitat d’esperma present en la femella de les libèl·lules abans, durant i després de la còpula, i s’ha constatat que els òrgans emmagatzemadors d’esperma estaven plens abans de la còpula, es buidaven durant aquesta i s’omplien de nou poc abans que la còpula finalitzés. Això suggeria que els mascles podrien estar expulsant esperma d’altres mascles amb els seus genitals. S’ha pogut filmar l’activitat de l’òrgan copulador masculí dins del tracte reproductiu femení, confirmant que, efectivament, aquest òrgan retirava l’esperma que la femella havia rebut en còpules prèvies. Els mascles dels espiadimonis extreuen l’esperma amb una sèrie d’espines petites al voltant de l’òrgan copulador, que atrapen i treuen els espermatozoides. Després d’això, el mascle transfereix el seu esperma a la femella. Aquest mecanisme d’extracció és molt generalitzat en moltes altres espècies d’insectes.

organ_libelula

Òrgan copulador de la libèl·lula, que els mascles fan servir com si fos una cullera per a remoure l’esperma present en el tracte de la femella de còpules anteriors.

Continua llegint