Tot té un inici. Fins i tot quan aquest inici es perd en la nit dels temps. En el nostre cas, tot va començar amb l’aparició del primer Homo Sapiens. Autobatejar-se com “l’home que sap” ja dóna la mesura de la suficiència -i històric masclisme- de la nostra espècie. Sobretot perquè tant l’aportació femenina com la nostra ignorància han sigut decisives evolutivament. Sense la primera directament ja no hi seríem; sense la segona ens hauria fallat l’esperó pel nostre desenvolupament.
Per això, Història I comença preguntant-se per la pròpia disciplina històrica. Sobre quin discurs construïm quan fem història, sobre qui tria i destria els materials destinats a ser preservats… Perquè res innocent. Com va deixar escrit el poeta Blai Bonet: “Els vencedors són els que escriuen la Història. / És forçós, doncs, que hi hagi una altra Història…”.
Situats a la disciplina comencem un recorregut de milions d’anys amb tres autèntics especialistes: Josep Maria Palet, Jordi Serrallonga i Núria Torras (i l’esperit fundacional d’en Josep Cervelló). Difícilment podrien trobar-se millors caps d’expedició. Arrenquem a les terres altes africanes on, una espècie que no semblava cridada a tenir cap paper rellevant, anirà evolucionant tot escalant posicions de poder. També podria resumir-se més prosaicament dient que es tracta de veure com una colla de caçadors-recolectors van complicar-se la vida fins construir civilitzacions creixentment complexes.
El primer trencament serà descrit com la crisi del Neolític. En paraules de l’historiador Yuval Noah Harari, passar de l’arcàdic estat de caçadors-recol·lectors a la dura vida d’agricultor tindria com a principal objectiu incrementar “la capacitat de mantenir més gent viva en més males condicions”. A partir d’aquest moment, els temps s’acceleren i passem a comptar per milers d’anys. Aquella fràgil espècie s’ha escampat ja arreu del món i, al Proper Orient, serà capaç de donar vida a civilitzacions tan riques que encara avui ens fascinen: de l’Antic Egipte a Babilònia.
L’augment demogràfic va forçar l’aparició de dos elements indispensables per garantir la viabilitat d’aquestes grans civilitzacions: l’escriptura i la cultura. En d’altres paraules, una complexitat social, econòmica, política i religiosa capaç de transformar la nostra visió del món, del passat, del present i del futur.
Hereus d’aquells mons seran en bona mesura els pobles que prendran el relleu. Al Mediterrani, al mare nostrum, destacaran la Grècia i la Roma clàssiques. Per allò que van ser, però sobretot per allò que encara avui signifiquen. Les nostres arrels, de la literatura al dret passant per l’urbanisme, la filosofia o la llengua, arranquen d’un passat ja separat només per segles. L’assignatura es tanca amb una aproximació a l’Edat Mitjana, a poques generacions ja del nostre present. Un període menys fosc del què sovint se’ns ha dit però, com tot allò que té a veure amb els nostres orígens, decisiu i fascinant
