Didàctica de les Ciències Socials i TIC

25 novembre, 2014

S’explica que si un monjo del segle XIV arribés, a través del temps, al nostre país, probablement quedaria astorat en veure els cotxes i avions, la televisió i els mòbils, els ordinadors i l’electricitat, el genoma humà i la realitat virtual…., però que segurament recuperaria la calma en entrar en una escola o universitat i retrobar-se amb el ritme, les pautes, els manuals i el sistema d’impartir docència.

Ens cal modificar aquest paradigma d’ensenyament-aprenentatge no per l’existència d’Internet o de les xarxes socials, ni tampoc per la incorporació dels ordinadors a l’aula, ni…  Ens cal construir un nou model perquè ha perdut validesa un dels pilars que van ser sòlids fins a l’era industrial i que van començar a entrar en crisi a partir del segle XIX: el coneixement perenne.

Podem dir que fins fa quatre dècades una persona al llarg de la seva vida no registrava grans canvis en el Saber amb majúscula. Tot el que aprenia en la seva joventut a l’escola elemental o superior li resultava útil i aplicable al llarg de la seva vida. El coneixement registrava canvis i evolucions, però a un ritme que gairebé no afectava la formació dels individus.

Així, un cop superada la infantesa, els individus es formaven en l’aprenentatge d’un ofici i la resta de les seves vides la dedicaven -parlant en termes generals- al desenvolupament, perfeccionament i adquisició d’experiència en relació amb aquest ofici.

En les últimes dècades aquesta situació ha canviat radicalment: La ràpida evolució de moltes disciplines fa que tot especialista hagi de menester cursos de reciclatge, formació contínua, aprenentatge de nous mòduls, etc. La majoria de les persones passen per diverses ocupacions, diversos treballs, i adopten diversos rols i necessiten tenir diverses capacitats i competències. Les dedicacions laborals no responen a uns perfils professionals clars i definits, homologats amb els diplomes consegüents.

El sistema educatiu hauria de preparar l’individu per al tipus de treball predominant en la societat interconnectada del segle XXI, el «treball del coneixement», basat en: capacitats d’anàlisi crítica ben desenvolupades, per tal de seleccionar la informació, i en un alt grau de creativitat, per tal de desenvolupar els nous coneixements que puguin suposar un avantatge competitiu per a la seva organització

La tasca d’aquests treballadors consistirà a renovar constantment el procés de creació de coneixements i a mantenir-se sempre com a capdavanters en aquesta cursa. Atès que els programes informàtics aniran substituint les tasques rutinàries, la feina de creació de coneixements esdevindrà l’única àrea d’ocupació on l’ésser humà podrà destacar.

L’objectiu de la formació serà, doncs, l’adquisició de les habilitats necessàries per a poder arribar a ser un bon treballador del coneixement. En aquest context, quines són les habilitats i competències que haurà de dominar el futur treballador del coneixement? I quines metodologies, quins processos d’aprenentatge i quines tipologies de continguts s’hauran de tenir en compte per a definir el nou currículum educatiu?

Les tecnologies són útils, però no suficients. No n’hi ha prou amb tecnologia. Són, cada cop més, «condició necessària» per a la renovació educativa, però no són «condició suficient». Tant o més important que la infrastructura (el campus virtual, les connexions telemàtiques, l’e-mail, els wikis, els weblogs, els e-portfolis, el programaris de tecnologia educativa…) és la infoestructura (els continguts i les capacitats de les persones per a utilitzar-los adientment). Recordem, un cop més, les paraules del director de cinema Eisenstein: «D’un bon guió en pot sortir una bona pel·lícula».

Aquesta és, doncs, una assignatura l’objectiu de la qual és aprendre a escriure els nous «guions» que necessita l’ensenyament-aprenentatge de la societat del coneixement.

(Visited 67 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari