Ciència i tecnologia a la societat contemporània

En general les humanitats i les ciències socials, al marge d’algunes excepcions notables (Marx, Ortega, Heidegger, Mumford, Ellul), han mostrat un escàs interès pel tema de la tecnologia i el seu paper en la cultura i la societat contemporànies. El tractament tradicional de la tecnologia i el seu paper en la societat continua copat per la perspectiva del determinisme tecnològic: una visió en la qual el desenvolupament tecnològic es concep com un procés autònom, al marge de la dinàmica social, els impactes o conseqüències del qual marquen, de forma més o menys determinant, la destinació i evolució de les societats humanes, però sobre el que no tenim gran marge d’intervenció.

L’assignatura Ciència i tecnologia a la societat contemporània, del Grau d’Humanitats, ofereix una introducció al Estudis de Ciència i Tecnologia (o estudis de Ciència, tecnologia i societat) que en les darreres tres dècades han desenvolupat una forma innovadora i radical d’entendre la ciència i la tecnologia, des de les humanitats i les ciències socials. Des d’aquest punt de vista el desenvolupament tecnològic s’analitza, no com un fenomen aïllat o autònom, sinó tenint en compte els seus múltiples vincles amb altres àmbits socials, en un sentit molt ampli: cultura, política, gènere, formes de vida, estructura social, etc. En termes més concrets, l’estratègia d’investigació que segueixen depèn preferentment de l’anàlisi d’innovacions tecnològiques específiques en contextos socials, culturals o organitzatius particulars.honghong-tinn-b

No es tracta, simplement d’afegir un cert context social a les narracions tradicionals sobre els processos d’innovació tecnològica, com una forma de millorar les explicacions internalistes amb apunts sobre les conseqüències o impactes socials de la tecnologia o sobre algunes circumstàncies del seu procés de disseny o difusió. Tampoc no es tracta de realitzar una espècie d’història social de la tecnologia que se centri en els seus vincles externs amb l’entorn social, però obviant-ne el contingut tècnic. L’objectiu és, en realitat, molt més ambiciós i es basa en l’anàlisi microsocial de la dinàmica del canvi tecnològic amb l’objectiu d’explicar per què els artefactes tècnics són com són.

Aquesta pregunta que pot semblar trivial no ho és en absolut, ja que des de la perspectiva tradicional la qüestió no té sentit. Els artefactes tècnics són com són perquè en cada moment no existeix una forma millor (o més eficient) de construir-los o dissenyar-los; una tesi que es basa a més en un altre supòsit dubtós: donades les capacitats tècniques i els coneixements científics i tecnològics en cada moment, hi ha una única forma de construir l’artefacte millor o més òptim.

L’objectiu es basa en el fet d’obrir la caixa negra de la tecnologia, és a dir, sotmetre a escrutini el seu contingut tècnic més esotèric, sense decidir a priori quin tipus d’elements o factors són els que contribueixen a configurar-los. Es tracta, en resum, d’explicar per què els ordinadors que utilitzem són digitals i no analògics, per què les bicicletes actuals disposen de neumàtics, per què els míssils balístics estan guiats per un cert tipus de giroscopis o per què els automòbils que circulen per les nostres carreteres són accionats majoritàriament per motors a combustió i no elèctrics.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Comentaris per Eduard Aibar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Quant a Eduard Aibar

Eduard Aibar és professor als Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup de recerca sobre Administració i Democràcia Electrònica (GADE) de l' Internet Interdisciplinary Institute de la UOC. Imparteix docència sobre estudis de ciència i tecnologia i sobre disseny de la recerca en el grau d'Humanitats i en el Màster i Programa de Doctorat sobre Societat de la Informació i del Coneixement. Ha publicat nombrosos treballs sobre la interacció entre el desenvolupament cientificotecnològic i el canvi social i organitzatiu en àmbits com l' eGovernment, l'urbanisme o Internet. Actualment lidera un projecte de recerca sobre la relació entre ciència i producció col·laborativa (peer production); en concret el projecte explora la percepció, actitud i pràctiques del professorat universitari respecte Wikipedia. És doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona. És especialista en estudis de ciència i tecnologia (STS, Science & Technology Studies). Ha estat professor associat al Departament de Lògica, Història i Filosofia de la Ciència de la Universitat de Barcelona, investigador postdoctoral al Maastricht Economic and Social Research Institute on Innovation and Technology (MERIT, Universiteit Maastricht, Països Baixos) i a la Universitat de Salamanca. Ha estat Vicerector de Recerca de la UOC, director del Internet Interdisciplinary Institute, director del programa de doctorat en Societat de la Informació i del Coneixement, president de la Comissió de Doctorat de la UOC i membre del Consell Rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*