19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus

Entrem a l’etapa més confusa i complexa de l’evolució humana. El successor cronològic dels citats Homo rudolfensis i Homo habilis és Homo ergaster, els fòssils més antics del qual daten de fa aproximadament 1,8 milions d’anys, i el seu volum cranial oscil·la entre 850 i 880 cm3.

rudolfensis_habilis_ergaster

Homo Rudolfensis KNM ER 1470, 750 cc  Homo Habilis KNM ER 1813, 550 cc  Homo ergaster KNM ER 3733, 850 cc

Morfològicament és molt similar a Homo erectus i en ocasions s’al·ludeix a ell com Homo erectus Africà. Se suposa que va ser el primer dels nostres avantpassats a abandonar Àfrica; s’han trobat fòssils assimilables a Homo ergaster (o potser a Homo habilis) a Dmanisi (Geòrgia), datats en 1,8 milions d’anys d’antiguitat i que s’han denominat Homo georgicus, que proven la primerenca sortida de l’Àfrica dels nostres avantpassats remots.

Els científics pensaven abans que els avenços en la fabricació d’estris de pedra podien haver permès als humans primitius desplaçar-se a Àsia i Europa, potser ajudant-los a buscar nous tipus d’aliments com la carn de mamífers grans. Si les poblacions humanes africanes haguessin desenvolupat estris que els haguessin permès capturar de forma eficaç caça major, haurien tingut una font segura d’alimentació en qualsevol lloc. Segons aquesta hipòtesi, els humans van emigrar a Euràsia gràcies a una adaptació cultural única.

Fa uns 1,6 milions d’anys, els hominins havien començat a fabricar nous tipus d’estris del tipus Acheulià. Entre els estris acheulians comuns es troben grans destrals de mà i burins. Encara que aquestes noves eines van poder haver ajudat en la cacera, els primers estris acheulians coneguts a Àfrica són posteriors a la primera presència humana coneguda a Àsia. Així mateix, la majoria dels jaciments de l’est d’Àsia de més de 200.000 anys d’antiguitat només contenen còdols i ascles de factura senzilla (Olduvaiana). Al contrari, els estris acheulians eren de factura més elaborada, de major mida i més simètrics. Per tant, els primers colons d’Euràsia no tenien una tecnologia veritablement Acheuliana i únicament l’avenç en la fabricació d’estris no pot explicar la dispersió fora d’Àfrica.

codol_olduvaia

Còdol tallat de tradició olduvaiana

codol_tallat_olduvaiaaptura

Còdol tallat: objecte de talla somera de l’olduvaià inicial

protobifaç_olduvaia

Protobifaç propi de l’olduvaià evolucionat

destral_acheuliana

Destral acheuliana

bifaç_acheulia_esquema

Esquema bàsic dels elements per a descriure un bifaç acheulià

Una altra possibilitat és que la primera dispersió d’humans cap a Euràsia no fou l’única, sinó que més aviat va formar part d’una migració més àmplia d’animals carnívors, com lleons i hienes. La migració humana fora d’Àfrica va tenir lloc durant la primera part del Plistocè, aproximadament fa entre 1,6 milions i 780.000 anys. Molts carnívors africans van emigrar a Euràsia durant el començament del Plistocè i pot ser que els humans també emigressin amb ells. Segons aquesta hipòtesi, els humans van ser una de les moltes espècies de carnívors que es van dispersar per Euràsia procedents de l’Àfrica, i no una espècie adaptada de forma singular. El fet de dependre de la carn com a font d’alimentació fonamental pot haver permès a moltes espècies carnívores, inclosos els humans, desplaçar-se a través d’entorns diferents sense necessitat d’haver d’aprendre ràpidament a distingir entre plantes desconegudes les possiblement verinoses.

Tanmateix, la migració humana cap a l’est d’Àsia va poder haver tingut lloc de forma gradual i a través de latituds inferiors i entorns similars als de l’Àfrica. Suposant que les poblacions de l’est Africà es desplacessin a una velocitat de només 1,6 quilòmetres cada 20 anys, podien haver assolit el Sud-est Asiàtic en 150.000 anys. Al llarg de tot aquest temps els humans van poder haver après a reconèixer les plantes comestibles. Així, el fet de menjar carn pot no haver exercit un paper crucial en les primeres migracions humanes cap a nous continents. La comparació entre fòssils d’animals, estris de pedra i primers fòssils humans procedents de l’Àfrica, Àsia i Europa ajudarà els científics a establir amb major exactitud els factors que van impulsar i van permetre al ser humà aventurar-se fora de l’Àfrica per primera vegada.

Aquesta primera migració humana va conduir a la diferenciació de dos llinatges descendents d’Homo ergaster: Homo erectus a Extrem Orient (Xina, Java) i Homo antecessor/Homo cepranensis a Europa (Espanya, Itàlia). Per la seva part, els membres d’Homo ergaster que van romandre a Àfrica van inventar una manera nova de tallar la pedra, més elaborada, denominat Acheulià o Mode Tècnic 2 (fa 1,6 o 1,7 milions d’anys). S’ha especulat que els clans posseïdors de la nova tecnologia haurien ocupat els entorns més favorables desplaçant els tecnològicament menys avançats, que es van veure obligats a emigrar. Certament sorprèn el fet que Homo antecessor i Homo erectus continuessin utilitzant el primitiu Mode Tècnic 1 (Olduvaià) centenars de milers d’anys després del descobriment de l’Acheulià. Una explicació alternativa és que la migració es produís abans de l’aparició de l’Acheulià.

Sembla que el flux genètic entre les poblacions africanes, asiàtiques i europees d’aquesta època va ser escàs o nul. Homo erectus va poblar Àsia Oriental fa només uns 50.000 anys (jaciments del riu Solo a Java) i que va poder diferenciar espècies independents en condicions d’aïllament (com Homo floresiensis a l’illa de Flores, Indonèsia). Per la seva part, a Europa es té constància de la presència humana des de fa gairebé un milió d’anys (Homo antecessor), però s’han trobat eines de pedra més antigues no associades a restes fòssils en diversos llocs. La posició central d’Homo antecessor com a avantpassat comú d’Homo neanderthalensis i Homo sapiens ha estat descartada pels propis descobridors de les restes (Eudald Carbonell i Juan Luís Arsuaga). Homo_antecessor

 Homo antecessor

Homo_antecessor2

Els últims representants d’aquesta fase de la nostra evolució són Homo heidelbergensis a Europa, que suposadament està en la línia evolutiva dels neandertals, i Homo rhodesiensis a l’Àfrica que seria l’avantpassat de l’home modern.

Una visió més conservadora d’aquesta etapa de l’evolució humana redueix totes les espècies esmentades a una, Homo erectus, que és considerada com a una espècie politípica d’àmplia dispersió amb nombroses subespècies i poblacions interfèrtils genèticament interconnectades.

Homo ergaster homo_ergaster_adult_jove

         Adult                                                                                   Jove

Homo ergaster és un hominí extint ja plenament humà. Es calcula que va aparèixer fa uns 2 milions d’anys, i va desaparèixer fa un milió d’anys.

Les seves primeres restes van ser trobades el 1975 a Koobi Fora (Kenya); es tracta de, almenys, dos cranis (KNM-ER 3733, potser femení, i KNM-ER 3883) de fa 1,75 milions d’anys, el cervell dels quals tenia una mida estimada en uns 850 cm3. Després, el 1984, va ser descobert a Nariokotome, a prop del llac Turkana (Kenya), l’esquelet complet d’un nen d’uns 11 anys, d’1,60 metres d’estatura i cervell de 880 cm3, amb una antiguitat d’1,6 milions d’anys; es coneix com el Nen de Nariokotome o Nen de Turkana.

KNM-ER_3733_3883
KNM-ER 3733                                                      KNM-ER 3883

Nen_Nariokotome

Esquelet original conegut com Nen de Nariokotome. Datat en 1,6 milions d’anys i trobat a Kènia el 1984, correspondria un jove homínid Homo erectus u Homo Ergaster

Homo ergaster procedeix probablement d’Homo habilis i és bàsicament la versió africana d’Homo erectus, del qual n’és l’antecessor. Alguns especialistes consideren que poden haver estat una única espècie, a causa de la seva gran semblança anatòmica, i en aquest cas tindria prioritat la seva denominació com Homo erectus, però sembla assentar-se l’acceptació de dues espècies diferents.

Homo ergaster té un crani menys robust i amb un tors supraorbitari menys acusat que els Homo erectus asiàtics, i s’associa, als seus començaments, a la indústria lítica Olduvaiana o Mode Tècnic 1, per a després passar a l’Acheulià o a Mode Tècnic 2.

A excepció del crani, tant Homo erectus com Homo ergaster tenen una constitució física bastant semblant a la de l’home actual, sent similar en estatura, encara que en general són de complexió més robusta i forta, i tendeixen a ser una mica més amples de malucs. Les proporcions de cames i braços són també totalment modernes.

S’especula que Homo ergaster pugui ser el primer hominí amb capacitat per al llenguatge articulat; tanmateix l’estructura de les vèrtebres del Nen de Turkana semblen refutar aquesta hipòtesi. Dins de les hipòtesis molt probables, es considera que els Homo ergaster poden haver estat els primers hominins a establir relacions socials molt complexes, precisament facilitades pels primers rudiments de llenguatge oral articulat que es veia acompanyat per un gran cervell capacitat ja per elaborar rudimentàries abstraccions (com metàfores: si observaven l’empremta d’un animal és molt probable que ràpidament poguessin imaginar a quin animal corresponia l’empremta, això possibilitat pel suficient desenvolupament de les àrees corticals prefrontals i frontals del cervell junt amb les del llenguatge). Els artefactes de la indústria ja esmentada lítica corresponents als Homo ergaster són molt refinats. També se suposa que són els primers avantpassats de la humanitat l’escleròtica blanca dels quals resultava ja molt notòria, fent contrast amb les pupil·les; si això s’esdevenia és també probable que cada individu Homo ergaster pogués establir una primitiva teoria de la ment per la qual podria intuir els estats afectius o anímics dels seus congèneres observant les seves mirades. Tanmateix també es considera que no estaven capacitats per tenir una imaginació que els fes projectar pensaments de futur a llarg termini (de fet, la mitjana de vida d’Homo ergaster hauria de ser escassa i pocs individus superarien els 20 anys d’edat).

Homo georgicus

 homo_georgicus

Homo georgicus és un espècie d’hominí establerta el 2002 a partir dels fòssils trobats un any abans a Dmanisi, al Caucas, República de Geòrgia. Es considera intermèdia entre l’Homo habilis i l’Homo erectus i relacionada amb l’Homo ergaster. Els fòssils s’han datat en 1,8 milions d’anys. La mida del cervell s’ha calculat entre 600 i 680 cm3. L’estatura s’ha estimat en 1,5 metres.

Primer es va trobar una gran part d’un esquelet. Posteriorment s’han fet unes altres tres troballes, inclòs un crani complet (però sense dents, només amb la canina esquerra) i a més, s’han trobat associats amb els ossos artefactes de pedra i de percussió, que li permetien a aquesta espècie caçar, matar animals i processar-los, a partir dels quals ha estat establerta la condició de caçador i no de carronyer ni de simple recol·lector i consumidor d’aliments tous vegetals. L’hominí de Dmanisi consumia carn, i aquest producte va poder haver estat la clau de la supervivència d’aquesta espècie i d’altres hominins habitants d’altes latituds, sobretot a l’hivern.

Pel que sembla els cinc individus del Dmanisi formaven una família que es va veure embolicada en una erupció volcànica que els va obligar a penetrar a l’abric, i que després van morir per asfíxia a causa de les cendres volcàniques. Aquesta és l’explicació que es desprèn de l’estudi dels estrats, i la raó de per què en aquest cas excepcional es va trobar un nombre elevat de fòssils junts d’edats tan variades.

Homo erectus

homo_erectus_femella

Homo erectus Reconstrucció facial d’una dona adulta d’erectus per John Gurche, Smithsonian Museum of Natural History, basat en KNM ER 3733 i KNM ER 992.

Fa 1,5 milions d’anys apareix una nova espècie del gènere homo a la que s’anomena homo erectus. El nom és també inadequat atès que l’australopitec i l’homo habilis ja eren bípedes; però el primer a donar aquest nom fou Eugène Dubois, metge holandès, que, a Trinil, prop del riu Solo, a l’illa de Java, va trobar, el 1891 unes restes (un crani, un fèmur i unes dents aïllades) que pertanyien a un ésser bípede al qual va donar el nom de Pitecanthropus erectus (home-mona que camina erecte), nom que fou substituït pel d’Homo erectus després dels estudis d’Ernst Mayr.

Se l’associa amb la cultura acheuliana del Paleolític inferior. Els seus instruments característics són els bifaços, còdols tallats per ambdues cares per a produir una gran varietat de puntes que servien per tallar, raspar, perforar i artigar. El més típic és l’anomenada destral de mà.

L’Homo erectus és un hominí extint que va viure entre 1,8 milions d’anys i almenys 300.000 anys ane (Plistocè Inferior i Mitjà). Va emigrar des d’Àfrica i va habitar a Europa, Xina i va arribar a Indonèsia.

Era molt robust i tenia una talla elevada, gairebé 1,80 metres de mitjana. El volum cranial era molt variable, entre 800 i 1.200 cm³ (la mitjana va anar augmentant al llarg de la seva història dilatada). Tenia un marcat tors supraorbitari i una forta mandíbula sense mentó, però de dents relativament petites. Presentava un major dimorfisme sexual que l’home modern. La indústria lítica que produïa pertany principalment a l’Acheulià i probablement coneixia l’ús del foc.

Entre 1891 i 1892 el metge anatomista neerlandès Eugène Dubois va creure trobar la «baula perduda» hipotetitzada per Charles Darwin en descobrir algunes dents soltes, una volta cranial i un fèmur (molt similar al dels humans moderns) en les excavacions paleontològiques que realitzava al riu Sol a prop de Trinil, a l’interior de l’illa de Java (Indonèsia). Dubois va publicar aquestes troballes amb el nom de Pithecanthropus erectus («home-mona dret») el 1894, però més conegut popularment com l’Home de Java o Home de Trinil. No serà fins a 1940 quan s’atribuiran aquestes restes al gènere Homo (Homo erectus erectus).

El 1921 el geòleg suec Gunnar Anderson va descobrir un molar superior i un premolar inferior humans, en el jaciment de Zhoukoudian, a Xina. Des de 1926 l’anatomista canadenc Davidson Black va dirigir un equip d’investigació que va realitzar reeixides excavacions a la zona. El 1927 va ser trobat un molar inferior amb el qual Black va proposar l’espècie Sinanthropus pekinensis. El 1928 es van trobar dos cranis i Black va mostrar com el Sinanthropus havia d’estar emparentat amb el Pithecanthropus de Java. A la dècada de 1930, l’anatomista i antropòleg físic alemany Franz Weidenreich i altres experts van completar el descobriment de la col·lecció més famosa de fòssils d’Homo erectus, a prop de Pequín, fòssils que en el seu conjunt van rebre el nom popular d’Home de Pequín. Weidenreich va ser qui va reinterpretar el 1940 aquestes restes com Homo erectus pekinensis, una subespècie d’Homo erectus.

A la cova de Zhoukoudian es van trobar restes de més de 30 individus que havien viscut entre fa 500.000 i 250.000 anys. Aquests fòssils, 14 cranis, 14 mandíbules inferiors, 148 peces dentals i algunes restes postcranials, es van perdre el 1941, al començament de la II Guerra Mundial, però Weidenreich havia fet unes rèpliques excel·lents dels descobriments.

En excavacions posteriors en aquest jaciment es van trobar més restes d’Homo erectus. El 1959 va ser trobada una mandíbula completa i el 1966 es van trobar fragments d’ossos occipitals i frontals que concordaven amb models de cranis trobats abans. Les excavacions es van multiplicar després de 1972.

Milers d’instruments lítics han estat trobats en associació amb fòssils de l’Home de Pequín: talladors, rascadors, ganivets, martells, encluses i algunes puntes. També instruments d’ossos de cérvol, daina i búfal, com cavadors, conques, ganivets i puntes. S’ha comprovat a més que l’Home de Pequín usava el foc per cuinar, ja que a la seva cova s’han trobat cendres i carbó vegetal associats a ossos d’animals i a llavors cremats; tanmateix, no hi ha acord sobre si era foc conservat de fonts naturals o era ja produït artificialment.

A Xina es van trobar altres jaciments importants de fòssils d’aquesta espècie com, per exemple, Lantian, Yuanmou, Yunxian i Hexian. Els investigadors també han trobat gran nombre d’estris fabricats per l’Homo erectus en jaciments com Nihewan i Bose, a la Xina, i en altres llocs d’antiguitat similar (almenys entre un milió i 250.000 anys d’antiguitat). Després es va descobrir a Kenya l’Homo ergaster, que es pot considerar l’Homo erectus africà i probablement l’espècie original, i a Dmanisi, República de Geòrgia, al Caucas, l’Homo georgicus, camí cap a l’Homo erectus d’Extrem Orient, però relacionat descendent de l’Homo habilis i possiblement de l’Homo ergaster, amb el qual es va dibuixar la ruta que van seguir els hominins que van deixar Àfrica fins a dispersar-se per Àsia.

El conjunt d’aquests i altres troballes és classificat actualment dins del gènere Homo i són designades les espècies dels Homes de Java (Home de Trinil) i Pequín com Homo erectus, que sembla haver evolucionat a Àfrica com Homo ergaster, a partir de les poblacions anteriors d’Homo habilis, per a continuació dispersar-se per gran part d’Àsia des de fa uns 1,7 milions d’anys.

Els últims fòssils coneguts de l’espècie Homo erectus, procedents del riu Solo, a Java, estan datats en uns 130.000 a 50.000 anys (datació que pot ser discutible). D’aquesta forma l’Homo erectus va ser una espècie de gran èxit: es va dispersar àmpliament i va gaudir de llarga vida.

Des del descobriment de l’Homo erectus, els científics es pregunten si aquesta espècie era una avantpassat directe de l’Homo sapiens, a causa que les investigacions fetes no eren suficients per demostrar-ho. Les últimes poblacions d’Homo erectus (tals com les del riu Solo a Java) poden haver viscut fa només 50.000 anys, simultàniament amb poblacions d’Homo sapiens, i es descarta que a partir d’aquestes últimes poblacions d’Homo erectus hagi evolucionat l’Homo sapiens. Encara que poblacions anteriors d’Homo erectus asiàtics podrien haver donat lloc a l’Homo sapiens, avui es considera més probable que l’Homo sapiens hagués evolucionat a Àfrica probablement de poblacions africanes d’Homo erectus, i després els primers Homo sapiens haurien migrat des del nord-est d’Àfrica fa menys de 100.000 anys a l’Àsia, on potser es va trobar amb els últims Homo erectus.

Quant a la filogènia Homo habilis/Homo erectus, encara que és considerada possible, no sembla probable d’una manera directa (existiria amb més probabilitat un nexe d’aquestes espècies amb l’Homo rudolfensis); les troballes realitzades a la zona del llac Turkana per Louise i Meave Leakey indiquen que els Homo habilis van viure a Àfrica fins fa almenys 1.440.000 anys, el que significa que ambdues espècies van coexistir per un lapse d’uns 500.000 anys.

Una espècie que aparentment descendeix de forma tardana de l’Homo erectus és el petit Homo floresiensis.

Característiques

erectus_modern

Pel que fa a les seves característiques anatòmiques caldria destacar:

  • la seva capacitat cranial de 800 a 1250 cc, amb una mitjana de 930 cc, com el de la resta més antiga ( el KNM-3733) trobada al llac Turkana i datada, provisionalment, en 1,6 milions d’anys. L’homo erectus vivia, doncs, quan encara no s’havien extingit els australopitecs.
  • estructura física robusta, però força similar a les dels humans actuals;
  • una alçària mitjana d’1,60 m, 50 kgr de pes i un promig de vida de 20-30 anys,
  • volta cranial més rebaixada que l’habilis, cresta sagital poc marcada, arc supraorbital desenvolupat, prognatisme facial, mandíbula amb articulació humana,
  • dentició voluminosa i canines reduïdes. Diastema entre incisives i canines de la mandíbula superior
  • amb ell s’accentua la pèrdua de pèl amb la consegüent pigmentació cutània. La diversitat del color de la pell no es va produir en l’etapa de l’Homo sapiens sinó en una etapa pre-sapiens.
  • va desaparèixer fa uns 100.000 anys.

El seu origen fou Àfrica, però fou el primer hominí a sortir-ne. Per què?

L’impacte de les glaciacions

¿Per què l’homo erectus va sortir d’Àfrica? mapa_glaciacio

Nous canvis climàtics tingueren lloc en el plistocè: fou una època de grans oscil·lacions tèrmiques, en la que als períodes freds els succeïa períodes càlids. És el que s’anomena la primera era glacial. Pel que fa a Europa s’han detectat 4 períodes de glaciació, als que s’ha donat el nom, en ordre cronològic i alfabètic, de 4 rius dels Alps: Günz, Mindel, Riss i Würm. L’homo erectus en fou el protagonista de les tres primeres.

Les masses d’aigua que es convertiren en gel eren tan grans que el nivell del mar va baixar uns 120 m, el gel s’estengué i es desplaçà cap el sud, les precipitacions van disminuir, el cabal dels rius es va reduir; la major part de boscos de les latituds moderades foren substituïts per tundres (els boscos només pogueren subsistir a la conca mediterrània, on el corrent del golf creava un clima una mica més suau i ric en precipitacions). El sud i sud-oest d’Europa, amb les seves muntanyes, esdevingueren refugi d’animals i vegetals boscans. L’estret de Bering es va assecar i un ampli passadís d’uns 1000 km unia Sibèria amb Alaska; es podia anar caminant a Gran Bretanya i Irlanda, a Borneo i a Java. L’expansió del gel al nord implica clima sec a l’equador: als tròpics el temps va seguir sent càlid, fins i tot a l’època de màxima extensió del gel.

Com van repercutir a Àfrica les èpoques glacials?

En escurçar-se l’època de pluges, els boscos tropicals disminuïren i foren substituïts per sabanes i estepes. L’extensió de la prada beneficià els grans herbívors; però l’herba es distribueix en funció de les estacions i, per tant, augmentaren també les distàncies, el que provocava un increment del nombre de víctimes dels ramats. Més herba i més cadàvers van fer reduir la competència entre els depredadors. La població humana va augmentar i s’adaptà als ramats transhumants.

El problema bàsic seguia sent l’aprofitament de la carn: per fer-la més digerible i eliminar-ne les toxines s’utilitzà el foc. Segurament se’n havien adonat que, després d’un incendi a la sabana seca produït per una tempesta, sota la carn cremada dels cadàvers hi havia carn cuita i, a sota, carn crua, i que la carn cuita es conservava millor.

El domini del foc (manteniment d’un foc natural) per l’homo erectus fa uns 750.000 anys fou la primera font d’energia de la que va disposar l’ésser humà. Amb el foc esquerdava les pedres, espantava els enemics, ampliava la seva base alimentària, feia més comestible la carn i, alhora, dotava el grup de més cohesió, facilitava la comunicació i organitzava l’espai (dividia l’hàbitat en zona de treballar les pedres, zona de menjar i zona de dormir). Una conseqüència anatòmica fou la reducció de les dents i de la musculatura de la mandíbula. I atès que les dents es van reduir més de pressa que la mandíbula, aquesta va quedar una mica prominent en forma de mentó.

L’ús d’estris de pedra i el domini del foc varen permetre ampliar l’entorn natural de l’homo erectus i adaptar-se a zones no tan riques en animals. Per això, fa uns 800 a 900 mil anys es va produir la primera gran migració (pensem que el desert del Sàhara era molt més reduït que a l’actualitat).

glaciacio_emigracio

Què va poder induir l’homo erectus a renunciar al calor tropical a favor del fred de l’Europa de l’edat del gel?

Quines condicions de vida favorables va trobar a l’altra banda del Sàhara, millors que les que hi havia a l’Àfrica?

Cal tenir present que el clima de l’època glacial era molt més tranquil i equilibrat que l’actual. La temperatura mitjana era potser de 4 a 6 graus més baixa que a l’actualitat. Es podria comparar l’hivern de l’edat de gel amb els dies assolellats i sense vent que es produeixen als Alps. Apuntem dues possibles causes d’aquesta primera migració:

1ª l’increment de població va dificultar el proveïment d’aliments, atesa la necessitat de grans espais per sobreviure practicant un sistema de recol·lecció i d’aprofitament dels cadàvers

2ª la fugida de la malaltia. De quina en particular? De la provocada per la mosca tsé-tsé. Fixem-nos que l’àrea on s’han trobat més fòssils humans és la zona de domini d’aquesta mosca. [La seva importància pot quedar reflectida en el fet que ha estat l’estímul d’un canvi evolutiu força conegut: les ratlles que tenen les zebres. Només hi ha zebres precisament a la zona de domini de la mosca tsé-tsé. Les zebres provenen dels cavalls i aquests són originaris d’Amèrica; per què va tenir èxit aquesta pigmentació? Perquè és el millor camuflatge davant els atacs de la mosca: els seus ulls veuen molt bé les masses de color compacte, però no saben reconèixer els volums pigmentats a ratlles].  mosca_tse_tse_cebra

Quines eren, en conjunt, les seves estratègies de supervivència?

Medi i estratègies de supervivència

¿Quines adaptacions mediambientals ajudaren a sobreviure a l’homo erectus?

Hi ha una tendència a considerar-lo caçador de grans animals per la seva major complexitat cerebral, per les eines més sofisticades i per la utilització del foc; però, només al jaciment d’Olorgessailic (Kenya), datat entre el 700.000 i el 400.000, mostra clares evidències de caça.

Quines eren, doncs, les estratègies de subsistència entre els erectus?

Segons R. Dennel[1] (Prehistoria económica de Europa. Barcelona. Crítica. 1987) les podem agrupar en dues, en funció del medi:

  1. en medis rics en vegetals o recursos estàtics (musclos), s’organitzaven expedicions a la recerca de vegetals, que minimitzaven els costos d’obtenció d’animals –petits mamífers, aus, caça major– que es localitzaven en el curs de les mateixes. Ambdós sexes hi podien participar: tothom podia participar en la captura d’una cria de mamífer sense eines específiques. Amb la cooperació del grup tots els membres participaven i se’n beneficiaven de la carn dels animals més grans (esquarteraven els animals atrapats al fang…)
  2. en medis amb plantes alimentàries escasses –zones fredes d’Europa i Àsia– el grup es concentrava més en els animals que en els vegetals. Els moviments estacionals dels animals comportava l’explotació d’un territori molt ampli i el desenvolupament de tècniques de caça cooperativa quan hi havia molta competència amb els depredadors.

Les tesis androcèntriques diuen que l’augment de la caça i l’ús del foc van tenir un efecte profund en l’organització de la vida social de l’homo erectus. En caçar grans mamífers, els grups locals no podrien ja desplaçar-se com una unitat; els nens farien nosa als caçadors. Els homes s’encarregarien de la caça, sovint lluny del campament base, les dones i els nens recol·lectarien vegetals, insectes… La dona s’especialitzaria en la reproducció, tindria cura dels fills i mantindria el foc. Sorgiria, d’aquesta manera, una organització social basada en la divisió sexual del treball. Però, també hi ha d’altres tesis…

Homo pekinensis

 homo_pekinensis

Home de Pequín és el nom pel qual es coneix a la subespècie Homo erectus pekinensis o Sinanthropus pekinensis, a causa que les seves restes fòssils es van descobrir el sud-oest de Pequín (Xina), en una cova de la localitat de Zhoukoudian. Les restes foren trobades entre 1921 i 1937 i daten de fa entre 250.000 i 500.000 anys. És especialment popular perquè en el moment del seu descobriment fou considerat la primera baula perduda que justificava la teoria de l’evolució.

En el descobriment de l’Home de Pequín hi van intervenir dos factors: la faula i l’atzar. Els habitants de la zona venien als estrangers tota mena de dents, pretenent que eren dents de drac –aquesta és la faula– i l’atzar es va presentar quan una d’aquestes dents va anar a parar a mans d’un científic suec, qui, en estudiar-ho, ho va reconèixer com a pertanyent a un mamífer extint.

Es va investigar l’origen d’aquesta dent i es va establir que provenia d’una cova de Pequín. Les investigacions van començar el 1921. D’acord amb el relat posterior del paleontòleg austríac Otto Zdansky, que treballava per al geòleg suec Johan Gunnar Anderson, un habitant de la zona va portar als arqueòlegs fins al que avui en dia es coneix com el Turó de l’Os del Drac, un lloc ple d’ossos fossilitzats.

El paleontòleg va començar les feines d’excavació immediatament i va trobar el què semblava ser un queixal, molar humà fossilitzat. El 1923 va retornar al mateix indret i els materials extrets en les dues excavacions foren enviats a la Universitat d’Uppsala a Suècia per a la seva anàlisi. El 1926 Andersson anunciava la descoberta de dos molars humans trobats en aquest material i Zdansky publicava els seus descobriments.

El 1927, l’anatomista canadenc Davidson Black que treballava a la Facultat de Medecina de Pequín, va analitzar les troballes i posteriorment, publicaria els seus descobriment a la revista Nature. Els primers espècimens d’Homo erectus havien estat trobats a Java el 1891 per Eugène Dubois. L’home de Java fou inicialment batejat com a Pithecanthropus erectus però més tard fou transferit al gènere Homo.

La Fundació Rockefeller va accedir a patrocinar els treballs a Zhoukoudian. Cap al 1929, els arqueòlegs xinesos Yang Zhongjian i Pei Wenzhong, i posteriorment Jia Lanpo, es van fer càrrec de l’excavació. Durant els següents set anys van desenterrar fòssils de més de quaranta espècimens d’adults, joves i nens, incloent sis voltes cranianes gairebé completes. Es creu que el lloc era un lloc d’enterrament. El paleontòleg Pierre Teilhard de Chardin i l’antropòleg Franz Weidenreich també van participar en els descobriment

Les excavacions van acabar el juliol de 1937, quan els japonesos van ocupar Pequín durant la Segona Guerra sinojaponesa. Els fòssils foren posats fora de perill al Laboratori del Cenozoic de la Facultat de Medecina. El novembre de 1941, el secretari Hu Chengzi els va enviar als Estats Units per protegir-los de la imminent invasió japonesa. Tanmateix, al camí fins a la ciutat portuària de Qinghuangdao, van desaparèixer, suposadament a les mans d’un grup de marines que els japonesos havien capturat al començament de la guerra amb els Estats Units.

Es van intentar trobar els ossos però sense resultat. El 1972, el financer nord-americà Christopher Janus va prometre una recompensa de cinc mil dòlars a canvi dels cranis perduts; una dona va contactar amb ell demanant 500.000 dòlars, però no se’n va tornar a saber més d’ella. Janus fou posteriorment acusat de desfalc. El juliol de 2005, coincidint amb el seixantè aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, el govern xinès va establir una comissió encarregada de trobar els fòssils. Existeixen diverses conjectures sobre què va ocórrer realment amb els ossos, incloent la teoria que es van enfonsar amb el vaixell japonès Awa Maru.

A causa de la desaparició de les restes fòssils, els investigadors posteriors només han pogut comptar amb els motlles i els escrits fets pels descobridors. Així, se sap que la seva capacitat craniana arribava als 1075 cm3 un 80% respecte de la d’Homo sapiens, i que es tractava d’un caçador recol·lector.

El descobriment de restes animals al costat dels ossos i l’evidència de l’ús de foc, per combatre el fred i per cuinar els aliments, i d’eines d’os i fusta, fabricades amb altres de pedra, va servir per donar suport a la teoria de què l’Homo. erectus fou la primera espècie faber. Les anàlisis van portar a la conclusió que els fòssils de Zhoukoudian i Java pertanyen a la mateixa etapa de l’evolució humana.

Tanmateix, aquesta interpretació va canviar en 1985 quan Lewis Binford va afirmar que l’home de Pequín no era caçador, sinó carronyaire. El 1998, l’equip de Steve Weirner de l’Institut Científic Weizmann va arribar a la conclusió que no hi ha evidència que l’home de Pequín usés el foc.


[1] Dennell, Robin (1999). Prehistoria económica de Europa, una nueva aproximación. Barcelona. Crítica. (Col. Libros de historia). 296 pàgs.

 

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític
5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social
8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana
14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge

Un comentari a “19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus

  1. Hola Joan, el link al pdf 19 falla perquè enlloc de portar-te al document per descarregar et torna a portar a aquesta entrada. 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*