La (im)probable (in)dependència de Catalunya (per la via legal)

Hipòtesi 1: Catalunya és una nació.
Hipòtesi 2: Catalunya, com a nació, té el dret d’autodeterminació.
Supòsit 1: suposem que se celebra un referèndum d’autodeterminació o unes eleccions plebiscitàries.
Supòsit 2: suposem que el resultat d’aquestes votacions sigui un 56 % favorable a la independència, un 35 % en contra i la resta un 9 % vot blanc/nul, del total del cens electoral.
Situació resultant: per quina raó un govern democràtic –l’espanyol– emparant-se en una Constitució democràtica que en el seu article 1 diu que «La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado» i en el 2 s’hi afirma que «La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas», s’hauria d’asseure a negociar la independència amb Catalunya, quan ja tenim l’experiència del què va esdevenir amb l’Estatut de Catalunya del 2006 i la retallada del Tribunal Constitucional el 28 de juny 2010?
Conclusió 1: la il·lusió, la indignació, l’emoció, les manifestacions col·lectives, la redacció de quaderns de queixes… poden servir de catarsi d’un poble, però a la independència –segons els models històrics que s’han construït fins ara– s’hi arriba, o bé per una guerra d’independència o per una revolució.
Conclusió 2: en cas que Catalunya arribi a la independència mitjançant una votació, modificarem els models històrics.

Muñoz_Machado

Per tal de contextualitzar el procés sobiranista català, intentem fer una comparació amb la via escocesa.

Continua llegint