La (im)probable (in)dependència de Catalunya (per la via legal)

Hipòtesi 1: Catalunya és una nació.
Hipòtesi 2: Catalunya, com a nació, té el dret d’autodeterminació.
Supòsit 1: suposem que se celebra un referèndum d’autodeterminació o unes eleccions plebiscitàries.
Supòsit 2: suposem que el resultat d’aquestes votacions sigui un 56 % favorable a la independència, un 35 % en contra i la resta un 9 % vot blanc/nul, del total del cens electoral.
Situació resultant: per quina raó un govern democràtic –l’espanyol– emparant-se en una Constitució democràtica que en el seu article 1 diu que «La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado» i en el 2 s’hi afirma que «La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas», s’hauria d’asseure a negociar la independència amb Catalunya, quan ja tenim l’experiència del què va esdevenir amb l’Estatut de Catalunya del 2006 i la retallada del Tribunal Constitucional el 28 de juny 2010?
Conclusió 1: la il·lusió, la indignació, l’emoció, les manifestacions col·lectives, la redacció de quaderns de queixes… poden servir de catarsi d’un poble, però a la independència –segons els models històrics que s’han construït fins ara– s’hi arriba, o bé per una guerra d’independència o per una revolució.
Conclusió 2: en cas que Catalunya arribi a la independència mitjançant una votació, modificarem els models històrics.

Muñoz_Machado

Per tal de contextualitzar el procés sobiranista català, intentem fer una comparació amb la via escocesa.

Escòcia va proposar un referèndum d’independència el 2014 en record de la batalla de Bannockburns[1] (24 de juny del 1314) en la que Escòcia va guanyar a Anglaterra. També el govern català va decidir celebrar un referèndum el 2014 amb motiu de l’aniversari de la derrota de la darrera batalla (11 de setembre del 1714) de la Guerra de Successió d’Espanya. Aquesta derrota va comportar l’abolició dels furs i privilegis catalans. Res a veure amb el 1314 dels escocesos, que fou l’any de la seva definitiva consolidació com a regne lliure.

I en el context de la Guerra de Successió espanyola va néixer Gran Bretanya, de la unió parlamentària dels regnes d’Anglaterra i Escòcia, feta efectiva l’1 de maig del 1707, mitjançant un acord votat successivament en el Parlament escocès (16 gener 1707) i l’anglès. La negociació va ser molt llarga i es remunta al període revolucionari de 1688 (la Gloriosa[2]) en el que els anglesos i la noblesa escocesa interessada en la unió van fer mans i mànigues per aconseguir els seus objectius. La unió va ser pacífica. Només hi hauria un Parlament i Escòcia conservaria la religió presbiteriana, rebria una important compensació econòmica i es respectaria el seu dret privat. Mentrestant, tenia lloc la batalla d’Almansa, la conquesta del territori valencià i aragonès i la promulgació del primer Decret de Nova Planta per Felip V.[3] El contrast amb el que s’esdevenia a la Gran Bretanya era tan gran que fins i tot els filipistes advocaren per imitar el camí britànic i no el de la Nova Planta.

Escòcia tenia, en iniciar-se el segle XVIII, un Parlament equiparable al d’Anglaterra. Les dues corones havien estat separades fins que el 1603, un Estuard que regnava a Escòcia, Jaume VI, va heretar la corona d’Anglaterra i esdevingué Jaume I d’aquest regne. La unió dels regnes sota un sol monarca no va afectar la total separació dels Parlaments, lleis i tribunals i religions de cadascun d’ells. La revolució de 1688 fou, en gran mesura, causada pels intents de Jaume II (VII d’Escòcia) de restablir la supremacia de l’Església catòlica en els seus dos regnes (inacceptable tant pels anglicans anglesos com pels presbiterians escocesos). La recuperació política del Parlament escocès fou el primer objectiu de la Gloriosa. Però aviat[4] va quedar clar que dos Parlaments iguals, amb idèntics poders, no poden existir sota una única Corona. No era possible la monarquia dual. O es designaven dos reis diferents, o s’unificava el Parlament. I a Anglaterra li interessava més una unió parlamentària. El Tractat de la Unió (Union Act, 1707) fou negociat en peu d’igualtat pels dos Parlaments. L’acord final es va aconseguir amb suborns, compres de vots i per les importants avantatges econòmics que varen obtenir els escocesos (entre altres, l’obertura del comerç amb les colònies), en canvi d’acceptar una rebaixa important en qüestions polítiques (no tindria un Parlament propi). L’Acord va haver de resoldre el problema central de la representació d’Escòcia en el nou Parlament britànic: se li van assignar 45 escons (n’hi haurien d’haver correspost 100 en funció de la població per a tenir proporcionalitat amb els 513 atribuïts a Anglaterra i Gal·les). A Escòcia la Unió va ser impopular durant decennis.

El parlamentarisme anglès va necessitar, doncs, un impuls revolucionari per a iniciar el camí de les transformacions que el varen convertir en el centre sobirà d’una forma singular a Europa. Aquesta revolució no es va produir a Catalunya.

Problema: Fontana versus Vicens Vives, o la necessitat d’una revolució per a instaurar un règim democràtic. 

«La més gran de les pèrdues que va patir Catalunya com a conseqüència de la derrota de 1714 va ser, en la meva opinió, la d’un projecte polític que, en el transcurs de més de quatre-cents anys, des de les Corts de 1283 fins a les de 1706, havia elaborat un sistema de govern representatiu que, amb la democratització que havia culminat amb les corts de 1702 i 1706, figurava entre els més avançats i democràtics d’Europa, segons hauria de reconèixer el propi Felip V en justificar la seva voluntat de destruir amb l’argument que els catalans, després del que havien aconseguit en les últimes Corts, tenien més llibertats que els anglesos amb el seu govern parlamentari. (…)

Sostinc que aquesta va ser la pèrdua més greu, perquè el conjunt de lleis, llibertats i garanties que integraven aquest sistema era necessari per assegurar la continuïtat del rumb que estava seguint la societat catalana, que al començament del segle XVIII semblava dirigir-se cap a una forma d’evolució similar a les que seguien Holanda o Anglaterra, associant un procés gradual de democratització al desenvolupament d’una economia capitalista.»[5]

Per contra, Vicens Vives defensava que el règim parlamentari català estava ancorat en pràctiques premodernes, que el pactisme estava exhaurit com a forma de prendre decisions i era un model de govern que no s’adaptava a les necessitats polítiques i socials del seu temps.[6]

Es pot especular sobre el que hagués passat en cas de no haver-hi hagut guerra o de no haver-se aprovat els Decrets de Nova Planta? Per quina raó s’hauria d’haver mantingut la tradició democràtica? O hagués calgut una revolució per tal de consolidar-se el parlamentarisme democràtic?

La idea que les solucions parlamentàries, com alternativa a l’absolutisme, es poden imposar per la força de la història, sense necessitat de revolucions ni violència, prové de la interpretació més estesa del que s’esdevingué a Anglaterra el 1688. No sembla correcta la interpretació habitual que la Revolució de 1688-89 va consistir en la defensa pels anglesos de la seva forma particular de vida.[7] La Gloriosa va ser una revolució moderna, que va implicar resistència, canvi i innovació, i que mai el règim parlamentari anglès hauria sorgit pel simple impuls de la tradició. Catalunya també hagués necessitat una revolució per tal que les primitives institucions haguessin pogut servir de base a un parlamentarisme democràtic capaç de modernitzar el país.

Com s’ha desenvolupat el procés constitucional d’Escòcia cap a la independència?

1. Durant segle i mig, el sentiment nacionalista escocès es va mantenir reclòs gairebé exclusivament en les obres dels poetes (Robert Burns) o dels novel·listes (Walter Scott) i va deixar de tenir expressions polítiques representatives fins que a mitjan segle XIX, es va fundar la National Association for the Vindication of Scottish Rigth, propera als tories. Més que la demanda directa d’un Estatut d’Autonomia, el propòsit era mantenir a l’agenda política britànica els problemes de Escòcia.

2. A partir dels anys vint del segle XX les demandes d’institucionalització de l’autonomia escocesa es van incrementar. Es va fundar la Scots National League, directament partidària de la independència (League 1920), substituïda, a partir de 1928, pel National Party of Scotland, transformat al seu torn el 1934 en el Scottish National Party. John McCormick es va apartar d’aquest últim partit i va fundar la Scottish Covenant Association, a mitjan segle XX i en poc temps esdevingué el gran actor de les reclamacions de Devolution de l’Assemblea Legislativa a Escòcia.

El 1967 l’SNP va aconseguir col·locar Winnie Ewing al Parlament de Westminster, de manera que el nacionalisme escocès entrava en l’escena parlamentària. «Parin el món, Escòcia vol pujar» va dir. Va créixer la filiació al partit i la seva competitivitat en les eleccions va augmentar molt (sobretot a les eleccions locals).

El govern nacionalista escocès va crear la Comissió Killbrandon perquè elaborés un projecte de devolució de l’Assemblea escocesa, i s’hi va comprometre el líder tory Edward Heath. Però el creixement de l’SNP es va aturar a les eleccions generals de 1970. La parlamentària Ewing va perdre el seu simbòlic. I segurament a causa de les desil·lusions polítiques, es va produir una nova escissió que va donar lloc a la formació del Partit Laborista d’Escòcia.

A les eleccions generals de 1974, l’SNP va obtenir un gran èxit perquè els candidats nacionalistes van rebre el 21,9% dels vots i 7 escons al Parlament de Westminster. Ara semblava que les reclamacions nacionalistes s’havien de prendre més seriosament. El partit laborista va haver de convocar eleccions de nou a l’octubre i llavors l’SNP va millorar les seves posicions: 30% de vots i 11 parlamentaris.

Aquesta ascensió del nacionalisme escocès estava relacionada amb el descobriment de petroli a la costa escocesa de la mar del Nord. Els nacionalistes van utilitzar un eslògan molt convincent: «lt’s Scotland’s oil! »(El petroli és d’Escòcia!). A partir d’aquí els progressos de l’SNP van ser continus.

3. El procés de devolució de poders a Escòcia i Gal·les en els anys setanta va culminar amb l’elaboració de la Scotland Act de 1978, que hauria de restablir  l’Assemblea escocesa. Els laboristes, que en van ser els proponents, passaven llavors per un període de gran divisió i el projecte va fracassar com a conseqüència del resultat negatiu del referèndum celebrat el 1979 que havia de ratificar la seva promulgació. Tot i que el 52% dels participants en el referèndum es van manifestar a favor de la implantació de les institucions d’autogovern, el nombre de votants no va arribar al 40% que era el mínim que exigia la mateixa llei que s’estava ratificant per poder entrar en vigor definitivament.

L’SNP va fracassar en les eleccions de 1979 i van començar a produir-se defeccions d’alguns líders polítics. Gordon Wilson liderà el partit per una àmplia majoria, que li va permetre dirigir els seus destins fins que el 1990 va ser substituït, per un personatge fins llavors poc conegut anomenat Alex Salmond.

4. Es va obrir llavors un llarg període d’inactivitat política pel que fa a la represa de la reestructuració territorial del Regne Unit,  fins que el 1997 va guanyar les eleccions Tony Blair amb un programa en què, entre altres coses (restabliment de les institucions autonòmiques d’Irlanda del Nord, la Devolution de poders executius i administratius a Gal·les, la ratificació de la Convenció Europea de Drets Humans, la incorporació de les esmenes al Tractat de la Unió Europea…), es comprometia a dur a terme el procés de Devolution a Escòcia. El procés de reforma fins arribar a la nova ScotIand Act de 1998 és resumidament el següent:

● Escocia va mantenir la seva reclamació d’autonomia expressada fonamentalment a través de la Scottish Constitucional Convention, que era una instància en la qual estaven integrades forces polítiques laboristes i liberals. A partir de 1987 aquestes forces van iniciar una Campaign for a Scottish Assembly. El 1993 la Convenció va designar una comissió independent perquè elaborés un projecte: el document consensuat en el si de la Comissió es va denominar Scotland’s Parliament, Scotland’s Right, i es va aprovar el 1995. Les activitats de la Convenció van ser recolzades pels governs laboristes, que van promoure el procés de Devolution per superar el fracàs de 1979. Tony Blair en prendre possessió del seu càrrec de primer ministre va confirmar el compromís laborista de tirar endavant el procés de Devolution Act a Escòcia i publicar immediatament un White Paper, en el qual s’inclourien les bases de la Llei per Escòcia que es va aprovar el 1998. Immediatament després se celebrarien les eleccions per al Parlament escocès i a partir de l’any 2000 començarien a exercir-se, efectivament, les competències.

● L’elaboració de la proposta de Devolution seria feta per una institució especialitzada que es denominaria Constitution Unit que estava integrada per experts independents, vinculada a la societat civil i adscrita a la School of Public Policy de la University College de Londres. El seu treball de dos anys va culminar en un informe en el qual s’incloïen les recomanacions sobre com dur a terme el procés de devolució. Va deixar de banda el model establert a l’Scotland Act de 1978, on apareixien de forma molt detallada les competències legislatives, per considerar equivocat aquest model històric  i va proposar que la futura Scotland Act establís quines eren les matèries reservades al Parlament britànic sense preocupar-se tant de les atribuïdes al Parlament escocès (inclouria les matèries que corresponen al Parlament britànic i, a més, previsions que autoritzessin al mateix Parlament a legislar en altres àrees com, per exemple, l’execució d’obligacions internacionals). Es preveia que el Parlament escocès pogués ser habilitat per regular matèries reservades al Parlament britànic. Per evitar conflictes i usurpacions o abusos de competències en que poguessin incórrer les autoritats escoceses (no així les autoritats britàniques: el sobirà és ell Parlament britànic), es varen crear  fórmules com que les lleis escoceses fossin analitzades per la Scottish Office i pel president del Parlament britànic i també que es regulés un recurs directe contra les lleis escoceses basat en incompetència.

Les propostes de la Constitution Unit van rebre un impuls amb el llibre blanc, que va presentar la Scottish Office. El Llibre Blanc es va publicar el juliol del 1997. L’11 de setembre es va celebrar el referèndum a Escòcia. Al novembre es va debatre el projecte de llei al Parlament. I el 7 de desembre de 1998 es va aprovar la (segona) Scotland Act.

● La Scotland Act de 1998 és relativament breu. Primer de tot estableix que «hi haurà un Parlament escocès»(Article 1.1). Més endavant deixa clara la posició del Parlament escocès en el marc d’un sistema constitucional basat en la supremacia del Parlament britànic: «el Parlament escocès està capacitat per a dictar normes amb rang de llei que seran conegudes com a lleis del Parlament escocès» (article 28.1 de la Scotland Act). Però, establert això, s’indica que la potestat legislativa del Parlament escocès «No afecta la capacitat del Parlament del Regne Unit per a dictar lleis aplicables a Escòcia»(article 28.7).

Pel que fa als límits de l’exercici de les competències que es reconeixen a Escòcia, el que es declara amb caràcter general és que «una llei del Parlament escocès no és vàlida si qualsevol dels preceptes de la llei excedeix de la competència legislativa del Parlament (article 29.1 de la Llei d’Escòcia).

Les eleccions de 1997 van ser molt importants, per l’impuls que va rebre l’SNP, que va duplicar la seva representació al Parlament britànic. Per altra banda, el triomf dels laboristes en les eleccions generals els va permetre formar govern i impulsar la Constitució del nou Parlament escocès. Encara que les eleccions de 2001 van implicar una altra pèrdua d’escons, en les de 2003 el nacionalisme escocès es va recuperar molt. A més, aliat de l’SNP es van situar dos partits nous partidaris de la independència, l’Scottish Socialist Party i l’Scottish Green Party.

El 2003 i 2005 el nacionalisme va conèixer nous retrocessos electorals però, el 3 de maig del 2007 l’SNP va aconseguir la major victòria de la seva història, alhora que es produïa el gran desastre del govern de Tony Blair. SNP va ser l’únic partit que va créixer en vots i escons arribant al 32, 9% del total, 9 punts més que el 2003 aconseguint 47 escons. Durant la campanya electoral Salmond havia anunciat un Llibre Blanc en el qual s’argumentaria sobre la convocatòria d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia. La idea era si la resposta del poble escocès era positiva, l’executiu es constituiria dipositari d’un mandat per negociar amb el govern britànic.

● A les eleccions del maig del 2011 el partit nacionalista va obtenir, per primera vegada en la seva història, majoria absoluta al Parlament escocès. Encara governava des de l’anterior legislatura del 2007-2011, ho feia en minoria, amb el suport dels verds. En el programa electoral per a les eleccions del 2011 es va incloure el compromís de celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia al llarg de la legislatura si s’obtenia en les eleccions una majoria suficient. El programa electoral també es referia a la reforma de l’autonomia escocesa, regulada a la Scotland Act de 1998, per millorar les seves competències financeres amb l’objecte que Escòcia ingressés la totalitat dels impostos recaptats al territori. La fórmula recorda directament el procediment del concert del País Basc. La recaptació és responsabilitat del territori, que contribueix després al finançament dels serveis comuns organitzats pel Regne Unit. La qüestió de la independència apareix també vinculada a l’autonomia fiscal.

● El Parlament britànic va aprovar una (tercera) Scotland Act el 2012 que reformava la Llei del mateix nom de 1998, modificant aspectes importants de l’economia escocesa. La reforma és el resultat dels treballs d’una comissió (Commission on Scottish Devolution, també anomenada Calman Commission pel nom del seu president) que va ser creada el 2007 per avaluar la primera Scotland Act de 1998, després de 10 anys de vigència. L’informe de la Comissió Calman es va aprovar al juny de 2009 i proposava ampliar els poders tributaris i de despeses del Parlament escocès, de manera que s’ampliés la seva autonomia financera dins de límits infranquejables. La reforma de 2012 s’aproximava a les pretensions dels sobiranistes fiscals.

5. El camí cap el referèndum independentista presentava inicialment molts problemes d’ordre constitucional, polític i pràctic.

  • la participació en les eleccions per al Parlament escocès sol ser molt baixa, i en les eleccions de 2011, a les que SNP es va presentar amb el programa independentista, l’abstenció es va situar al voltant del 50%.
  • a les eleccions generals al Parlament del Regne Unit, la representació nacionalista escocesa SNP es va quedar per sota del 20% dels vots (els analistes han deduït que una cosa és el suport a l’SNP per millorar l’autonomia financera i una altra compartir polítiques que suposen la separació del Regne Unit).

Després de les eleccions de 2011, el primer ministre escocès Alex Salmond va orientar la seva activitat política cap a la celebració d’un referèndum a la tardor de 2014 (el setè centenari de Bannockburns). Amb quins problemes jurídics s’enfrontava la seva aplicació?

  • l’Scotland Act de 1998 no reconeix al Parlament escocès competències sobre matèries reservades al Regne Unit (entre elles «la unió dels regnes d’Escòcia i de Anglaterra, que es considera matèria constitucional»). Per això el Govern escocès va utilitzar el subterfugi la idea que no era un referèndum  d’independència sinó una consulta per conèixer l’opinió dels ciutadans d’Escòcia, que no tindria caràcter vinculant (ningú va entendre molt bé la diferència d’aquesta proposta amb un referèndum vinculant: un referèndum és sempre una consulta que afecta el principi de sobirania parlamentària i, a partir d’aquí, les posicions sobre el seu caràcter vinculant o no són prou poc importants).
  • David Cameron va estar d’acord que se celebrés un referèndum vinculant, tot i la ferma convicció que el govern escocès era incompetent per convocar un referèndum. La via per salvar aquesta irregularitat va ser utilitzar un article (secció 30) de la Scotland Act de 1998, que preveia que el govern britànic podia aprovar una Order in Council que atribuís a Escòcia la potestat de convocar dins dels límits que la Order establís. Aquesta possibilitat es va convertir en l’argument utilitzat pel govern escocès que va pressionar al britànic fins a aconseguir l’Acord d’Edimburg, entre els dos governs, del 15 d’octubre de 2012, en què els primers ministres britànic i l’escocès es van comprometre a treballar en la celebració del referèndum d’independència, que haurien d’atenir-se a determinades exigències.

Per tant, el govern britànic atribuiria al govern escocès la convocatòria per a convocar el referèndum per a la independència d’Escòcia utilitzant les previsions de la Scotland Act de 1998 i el procediment de reforma indicat (Order in Council).

  • l’acord imposava també l’assessorament per experts independents. El règim jurídic del referèndum hauria de ser el general establert en la llei britànica. L’acord concreta que s’hauria de formular una sola pregunta, proposada pel Parlament escocès però sota el control de l’Electoral Commission. Aquest organisme emetria un informe per al Parlament escocès, i entre les seves funcions s’inclou la d’opinar sobre la literalitat de la pregunta, el registre sobre els qui dirigeixen o intervenen i el control de despeses, donacions, publicitat i calendari.

El Govern britànic va posar per davant el principi democràtic a les consideracions de legalitat per autoritzar la celebració del referèndum escocès. Va tenir en compte que en el programa electoral del partit guanyador de les eleccions figurava la celebració del referèndum.

Per facilitar la celebració es van fixar tanmateix unes condicions molt precises en l’Acord d’Edimburg. Bàsicament, no es reconeix al Govern escocès que tingui competència per convocar-lo. Aquesta competència és només del Govern i el Parlament britànics. Per tant, qualsevol pretensió de repetir-lo en el futur exigirà una nova negociació amb el Govern britànic que se situarà en posicions més dures i més legítimes per a negar-ho. Atès que la competència és exclusiva del Parlament i el Govern britànic, Escòcia pot convocar-lo en la mesura que aquelles institucions ho autoritzin. Per fer-ho s’han tingut en compte les experiències d’altres sistemes, sobretot la de Canadá (la fixació de la pregunta per evitar formulacions que permetin interpretació dels resultats o l’elecció de diferents alternatives). El referèndum escocès es basa en una sola pregunta directa sobre la independència i reclama una resposta sobre el desig o no d’independència.

La pregunta va ser sotmesa a l’informe de l’Electoral Commission abans de la seva aprovació pel Parlament d’Escòcia. La primera proposta que va fer el Govern escocès deia: «Està d’acord amb que Escòcia sigui un país independent? SÍ / NO » (Do you agree that Scotland should be an independent country? YES / NO). L’Electoral Comission va considerar que la pregunta era inadequada perquè l’expressió «està d’acord» tendeix a provocar una resposta positiva. Per això l’Electoral Comission va proposar una formulació diferent, que va ser la finalment aprovada: «¿Ha de ser Escòcia un país independent? SÍ / NO » (Should Scotland be an independent country? YES/NO). Es van negociar també altres condicionaments com la despesa en la campanya i la significació que hauria de donar-se al vot positiu o negatiu en el referèndum. La qüestió de la claredat de la pregunta va seguir molt de prop l’experiència de Quebec. També va ser molt important el fet que tot el procés es mogués dins del principi de legalitat. Si bé el principi democràtic, és a dir les pretensions del poble escocès manifestat en unes eleccions parlamentàries, va obligar a adaptar la legalitat, un cop establertes les regles del joc a les quals calia acomodar-se el referèndum, aquestes es van aplicar d’una manera estricte.

El Govern escocès va posar en circulació moltes explicacions sobre les conseqüències de la independència i els beneficis que s’obtindrien. El Govern britànic, per la seva banda, va posar en funcionament diversos comitès, en els quals s’analitzava la situació d’Escòcia en la hipòtesi que obtingués la seva independència.

El Govern britànic va preparar fins a quatre informes sobre la qüestió. El primer, publicat el febrer del 2013 amb el títol Scotland Analysis: Devolution and the Implications of Scottish Independent, preveu un resultat favorable a la independència. Això no suposaria, segons les anàlisis de l’informe, una separació immediata, sinó l’obertura de negociacions entre els dos governs, el britànic i l’escocés. Es refereix després a la permanència d’Escòcia a la Unió Europea. És de ressenyar en aquest punt que es remet al dictamen emès per dos professors britànics Crawford i Boyle, de les Universitats de Cambridge i Edimburg, respectivament, segons el qual Escòcia independent seria un nou estat, que hauria de sol·licitar formar part de les organitzacions internacionals que li haurien de permetre incorporar-se a les mateixes. Les seves opinions avaluen la dificultat d’incorporar-se a una o altres organitzacions, i mentre creuen que no seria difícil la integració a l’ONU, seria més complexa la integració a la Unió Europea, a causa sobretot de la necessitat d’establir negociacions prèvies ja que la decisió final dels actuals membres de la Unió ha de ser unànime, suposen, en aquest sentit, que és bastant probable que hi hagi Estats que s’hi oposin, sense que el Govern britànic pugui fer res per evitar-ho.

Un segon informe del Govern, presentat a l’abril del 2013, va ser Scotland Analysis: Currency and Monetary policy. El Govern escocès ha sostingut que l’Escòcia independent seguiria utilitzant la lliura esterlina com a moneda, i per això  Escòcia hauria d’establir acords amb el Regne Unit. A l’informe esmentat no li sembla tan segura aquesta forma de resoldre la qüestió monetària, i planteja la necessitat que Escòcia triï entre aquesta opció, o la de crear la seva pròpia moneda o adherir-se a l’euro. L’ús de la lliura planteja el problema de les reticències del Regne Unit, l’adherència l’euro no és una solució desitjada a les illes britàniques, i la creació d’una moneda pròpia es considera inviable per tots els tècnics. Si s’optés per la lliura el govern de la moneda correspondria al Banc d’Anglaterra que no se sotmetria en cap cas a condicionaments provinents d’Escòcia.

Reprenem, ara, el cas català. Es pot considerar com a punt de partida la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que esdevingué, després de la gran manifestació celebrada per reprovar-la, el símbol de la major agressió possible a Catalunya. La voluntat del poble català, expressada pels seus representants en el Parlament en aprovar l’Estatut, i pels ciutadans directament en referèndum, havia estat doblement ofesa, primer per les Corts que, en tramitar l’Estatut, es van permetre reformar-lo, i després, sobretot, pel Tribunal Constitucional en aquella sentència vexatòria.

La política catalana es va omplir amb una infinitat de memorials de greuges contra Espanya (entitat política enunciada sempre com diferent i diferenciada de Catalunya, remarcant una imaginària separació territorial i constitucional entre les dues), que tenien un fort impacte emocional en l’ànim dels ciutadans perquè la crisi institucional tenia lloc concurrentment amb una crisi econòmica que afectava de forma dramàtica l’ocupació i les condicions de vida. Crida l’atenció, en llegir les llargues relacions d’abusos comesos contra Catalunya, l’oblit del comparatisme per comprovar si les repressions i minves de les llibertats territorials van formar part de polítiques que van patir també la resta dels espanyols i van afectar a tots els racons l’Estat, on també hi habitaven individus virtuosos. Per exemple, el 1714 no va ser vençuda Catalunya sinó les Espanyes, com ja va apuntar Ernest Lluch[8], perquè l’austriacisme i el que representava es va imposar a tot el territori. Les relacions de greuges sempre presenten el problema de no considerar la sort dels altres habitants de la Península, o suposar, sense més, que del perjudici propi en treuen avantatge automàtica d’altres, i no que se’n dedueixi, simplement, l’endarreriment, la decadència i el mal govern general.

La primera de totes les queixes es va centrar en la incapacitat de l’Estat per a comprendre la singularitat de Catalunya i establir un marc constitucional en el qual pogués exercitar-se de manera satisfactòria el seu autogovern. La història de Catalunya esdevingué l’arma més valuosa esgrimida per justificar aquesta reclamació. Però sabem que cada nació escriu la seva història com li sembla[9] (i normalment a favor de les classes dominants); així ha estat sempre. I els que no siguin membres d’ella no són admesos a opinar[10].

El procés independentista impulsat per les institucions públiques catalanes ha passat per sobre de qualsevol discussió i ha establert una història oficial, inclosa en documents que porten la capçalera de la Generalitat[11]. I és aquesta història oficial (no l’escriuen els grups de poder justificant la seva situació?) la que s’utilitza com a fonament i recolzament del projecte separatista, sense tenir present altres interpretacions de la mateixa història (i no només des de posicions espanyolistes). Es pot comprovar en llegir l’apartat 3.1 Legitimitat històrica (pàgs. 31-39) de l’Informe nº 1 «La consulta sobre el futur polític de Catalunya» del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Recordem que la Generalitat va nomenar un Consell Assessor per a la Transició Nacional, amb l’encàrrec d’establir les bases jurídiques, polítiques i financeres sobre les quals s’ha de conduir el procés independentista fins a crear el nou Estat català integrat a la Unió Europea. Es tracta d’una comissió oficial integrada per experts no independents, és a dir, d’una determinada militància política, cosa que contrasta amb el grup d’experts independents en el procés independentista escocès. És fàcil, doncs, deduir-ne els resultats d’aquests informes.

Aquest informe centra la fonamentació del «dret a decidir», a més de les particularitats històriques i culturals de Catalunya, en el principi democràtic (pàgs. 39-46). Amb la consulta, entre altres coses, es tractaria de protegir els drets individuals i els drets col·lectius dels ciutadans. La protecció és imprescindible perquè, segons s’afirma, «Catalunya és una nació permanentment minoritària i minoritzada en el si de l’Estat espanyol des de fa segles» (pàg. 42), i, a més,«l’Estat espanyol ha mostrat un crònic rebuig a establir procediments constitucionals efectius de protecció de les minories nacionals que conviuen en el seu interior» (pàg. 42). El problema central és com encaixar en la Constitució una consulta al poble català en exclusiva, i no al poble espanyol en el seu conjunt, sobre una qüestió que no és aliena a la resta de l’Estat atès que la pregunta a contestar era sobre la constitució d’un Estat nou independent d’Espanya, sense reformar la Constitució.

Arribats a aquest punt, tornem a comparar el procés independentista català amb l’escocès que, com sabem, s’ha tingut molt en compte en els informes que donen suport al «sobiranisme» català.

També Escòcia es va enfrontar, en primer lloc, amb el problema constitucional de la manca de competències per convocar un  referèndum d’independència. Però la situació constitucional del Regne Unit no té cap semblança amb l’espanyola, i l’obstacle va ser fàcil de desmuntar.

Escòcia era, quan es va aprovar la Unió Act de 1707, un regne independent, amb el seu propi Parlament sobirà, circumstància que, per més importància que es doni a les Corts de 1701-1702 i 1705-1706 celebrades a Barcelona, no té parangó possible amb la situació de Catalunya a inicis del segle XVIII (no era, entre altres, un regne independent). L’acord d’unificació dels Parlaments escocès i anglès va ser considerat sempre a Escòcia com un tractat internacional (el Parlament anglès va preferir denominar «llei»). Tot molt allunyat també de l’esfondrament forçós de les institucions catalanes amb el Decret de Nova Planta de 1716.

Gran Bretanya es “‘funda en la Union Act de 1707 i no té una Constitució escrita (més enllà del que resulta dels diferents instruments de govern i declaracions de drets aprovats al llarg de la historia de les nacions que la integren), de manera que la regulació de les relacions amb Escòcia, quan es va aprofundir en el seu autogovern mitjançant la devolution del seu històric Parlament, es va dur a terme en una llei del Parlament britànic, la Scotland Act de 1998. Era aquesta llei la que assignava competències a Escòcia en diferents matèries, i la reservava en altres al Parlament britànic. Entre aquestes últimes, tenia la que fa referència a la convocatòria i regulació de les consultes populars. Per tant, l’habilitació a Escòcia per a convocar un referèndum ha necessitat només d’una modificació de la Scotland Act.

A Espanya, per contra, caldria anar a una reforma constitucional complexa.

Habilitada la convocatòria del referèndum, també han tingut cura el Parlament i el Govern britànics d’establir totes les cauteles necessàries per assegurar la màxima transparència i protecció dels interessos generals en tot el que fa referència a la convocatòria i procediment electoral (consensuar la data de consulta, el contingut de la pregunta, sotmetre tot el procediment al control de l’Electoral Commission, que no depèn del Govern escocès, atribuir l’assessorament sobre qüestions complexes a experts independents professors de les millors universitats escoceses i angleses, i no a òrgans consultius oficials de discutible independència, etc.)

Bona part, o la totalitat, d’aquestes cauteles procedeixen de l’experiència del referèndum quebequès i, en particular, de les consideracions fetes pel Tribunal Suprem en la seva Declaració consultiva de 1998. La tesi del Tribunal canadenc consisteix a reconèixer que si una província (equivalent a un estat federat o una comunitat autònoma) com Quebec expressa, mitjançant manifestacions populars massives o acords clarament majoritaris dels seus representants elegits, que desitja la independència, cal aplanar-li el camí. Constata el Tribunal que en el cas de Canadà ni la Constitució permet aquesta separació ni tampoc hi ha cap norma de dret internacional que l’empari. Però dedueix del principi federatiu, que inspira des del seu origen el constitucionalisme canadenc i, sobretot, del principi democràtic i de la protecció de les minories, que quan un poble, històrica, cultural i econòmicament caracteritzat, desitja constituir-se com Estat independent, és necessari que les altres parts de la Federació li permetin expressar la seva voluntat. D’aquí la legitimitat constitucional del referèndum.

De manera similar argumenten els informes del Consell per a la Transició Nacional de Catalunya. Si els resultats del referèndum fossin favorables a la independència el Tribunal Suprem canadenc sosté que no seria immediatament vinculant implicant la secessió immediata, sinó que obligaria a les institucions federals a obrir una negociació amb Quebec per a establir les bases de la seva separació o les noves formes d’integració.

Com es traslladen aquestes pautes a la situació constitucional espanyola?

  • Si un hipotètic referèndum independentista tingués una clara resposta positiva (quina hauria de ser la majoria? Sobre els votants o sobre el cens?), Catalunya hauria de negociar amb l’Estat. L’informe primer del Consell Assessor per a la Transició Nacional passa de puntetes sobre aquesta qüestió i sosté que davant d’una resposta afirmativa en el referèndum, l’Estat estaria obligat a negociar i a aprovar una reforma constitucional que reconegués la separació i les seves conseqüències (pàg. 128).
  • Per tant la voluntat del poble de Catalunya s’imposa a la voluntat del conjunt dels ciutadans l’Estat.
  • Si l’Estat no negocia, segons el Consell, es plantejaria un problema més polític que jurídic, que podria ser resolt recorrent a la mediació internacional. Però no explica com es duu a terme aquesta mediació, ni si hi ha al món algun tribunal o instància competent a la qual es pugui sotmetre la resolució del conflicte.

Sembla, per tot plegat, que ningú s’hagi cregut de veritat que la simple aplicació del principi democràtic pugui conduir pacíficament a segregar una part d’un vell Estat democràtic per a constituir-ne un altre de nou.

Quina podria ser l’opció en cas que, un cop celebrat el referèndum, no fos possible portar a la pràctica la resposta del poble favorable a la constitució d’un estat independent, o si no es pogués celebrar el referèndum per l’oposició de les institucions estatals?  La Declaració Unilateral d’Independència. Els informes del Consell per a la Transició Nacional i el vocabulari dels nacionalistes catalans han incorporat aquest acrònim que es va encunyar i es va posar en circulació el 2010 amb ocasió dels debats sobre la independència de Kosovo davant la Cort Internacional de Justícia.

Es seguiria, davant la negativa estatal d’atendre les reclamacions polítiques i populars d’independència, la fórmula kosovar: la Declaració Unilateral d’Independència (DUI).

Considerant que el cas de Kosovo fos repetible, és molt fàcil organitzar una DUI. Durant la guerra dels Balcans l’exèrcit iugoslau va llançar una campanya brutal contra la població civil d’origen albanès establerta a la província de Kosovo; a més, prèviament havien estat privats dels drets constitucionals que tenien reconeguts com a minoria. Aquesta acció bèl·lica va provocar que l’OTAN i la Unió Europea reaccionessin intervenint en la província. El Consell de Seguretat de l’ONU va acordar sotmetre el territori a supervisió internacional sota el comandament d’una autoritat militar, la KFOR, dependent de l’OTAN, i d’una autoritat civil, EULEX, dependent de la Unió Europea. No privava Sèrbia de la seva sobirania sobre el territori kosovar, però les autoritats interposades li impedien exercir-la.[12]

El 17 de febrer del 2008 les institucions provisionals del Govern de Kosovo van declarar la independència de la província. Alguns estats es van afanyar a reconèixer-la. D’altres, entre els quals es trobava Espanya, li van negar qualsevol validesa. La independència no havia estat declarada per cap institució de govern formalment constituïda, no ho va fer una assemblea representativa legalment regulada, ni representants electes d’acord amb procediments jurídics constitucionals que asseguressin la seva legitimitat, sinó per agrupacions informals de ciutadans.

Sèrbia s’adreçà a les Nacions Unides perquè l’Assemblea General sol·licités una opinió consultiva a la Cort Internacional de Justícia sobre l’adequació al dret internacional d’aquesta declaració d’independència. Molta atenció va suscitar l’assumpte en el qual s’havia de decidir, per primera vegada en l’etapa postcolonial, si un territori que forma part d’un Estat es pot separar d’ell per la sola voluntat unilateral dels seus habitants i sense el consentiment de l’Estat matriu.

L’opinió consultiva emesa per la Cort Internacional de Justícia el 2010 va afirmar que la declaració d’independència com a tal no violava el dret internacional ni tampoc les resolucions del Consell de Seguretat sobre Kosovo, però no concloïa amb claredat sobre la licitud de la independència de l’antiga província sèrbia. Al paràgraf 56 de la opinió diu: «De fet, és enterament possible que un acte en particular, com una declaració unilateral d’independència, no infringeixi el dret internacional, sense que necessàriament constitueixi l’exercici d’un dret que aquest li confereix»; «… la Cort considera que el dret internacional general no conté cap prohibició de les declaracions d’independència aplicable i arriba per tant a la conclusió que la declaració d’independència del 17 de febrer de 2008 no va vulnerar el dret internacional general».

Per tant, la DUI no és contrària al dret internacional, i n’hi ha prou que la formuli una agrupació que pugui autodenominar-se democràtica i representativa del poble, encara que no sigui una de les institucions formals de govern del territori. A Catalunya podria ser fins i tot l’Assemblea Nacional de Catalunya, que és una associació ciutadana, i no el Parlament o el Govern de la Generalitat.

Les organitzacions supranacionals i els estats que han donat suport a la independència de Kosovo han justificat la seva postura adduint que es tracta d’un cas irrepetible, molt especial, diferent per raó de les circumstàncies concurrents de qualsevol altre exemple europeu, de qualsevol territori que aspiri a la separació de l’Estat al qual pertany.

És cert, doncs, que la DUI –en el cas de Kosovo– no és necessàriament contrària al dret internacional, però sí que existeixen unes regles sobre el dret d’autodeterminació. Em referiré nomes a dues resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides, la 1514 i la 5625 (aquesta segona obliga a tots els estats). «La lliure determinació en el si d’un Estat, que no té colònies, ni és racista, ni ocupa territoris d’altres pobles, és a dir, als Estats consolidats en el seu territori –com Espanya, Regne Unit, Canadà– s’exerceix quan tota la ciutadania del territori participa en l’organització politico-administrativa i en la formulació i decisió de les normes que regeixen l’Estat. L’opció autonòmica, la federal, la cantonal, la municipal o la regional són formes legítimes d’exercici de la lliure determinació». També l’opció per un Estat unitari com a França per exemple.[13]

  • El reconeixement del dret de lliure determinació, en qualsevol de les dues resolucions esmentades, ha de respectar els principis d’unitat i integritat territorial dels Estats consolidats.
  • Paràgraf sisè de la resolució 1514: «Tot intent encaminat a trencar totalment o parcialment la unitat nacional i la integritat territorial d’un país és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides».
  • Resolució 2625: «Cap de les disposicions dels paràgrafs precedents s’entendrà en el sentit que autoritza o fomenta qualsevol acció encaminada a trencar o menysprear, total o parcialment, la integritat territorial dels Estats sobirans i independents que es comportin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles abans descrits i estiguin, per tant dotats d’un govern que representi a la totalitat del poble pertanyent al territori, sense distinció per motius de raça, credo o color».

Ambdues resolucions estableixen, per tant, que el dret d’autodeterminació no inclou que sigui legítima la seva invocació per a destruir estats sobirans independents.

L’actual statu quo mundial, a ni vell polític i territorial es remunta al segle XVII. S’atribueix al tractat de Westfàlia del 1648 el punt de partida que va donar lloc al sistema d’estats modern i que va marcar l’evolució de les relacions internacionals d’aleshores ençà. Recordem que amb aquest tractat es posava fi a la guerra dels trenta anys a Alemanya i a la guerra dels vuitanta anys entre Espanya i els Països Baixos. Westfàlia va establir la concepció moderna de la sobirania estatal:

  • a escala interna es va reconèixer l’Estat com l’única autoritat sobre el seu territori i població
  • a escala externa, els estats es van reconèixer com a sobirans entre ells mitjançant el principi de no-interferència en el govern dels seus afers interns; és a dir, els estats només es relacionen externament amb altres estats

És per aquesta raó que podem afirmar que sense el consentiment d’un estat recolzat en una Constitució, una secessió de part de la població, amb el territori en què s’assenta, per constituir un nou Estat només pot ser un fet revolucionari, atès que modifica l’statu quo imperant.

  •  El dret de secessió s’enfronta amb dret de l’Estat a la unitat i a la integritat territorial. Qualsevol aspiració a la independència es contraposa al dret de l’Estat a la seva unitat i al manteniment de la integritat territorial.  Aquests drets estan consagrats tant en el dret constitucional intern com en el dret internacional, i resulten d’aplicació preferent davant dels drets singulars dels territoris aspirants a la independència.
  • un Estat consolidat, que compta amb institucions democràtiques, en el si de les quals es poden exercir en plenitud totes les llibertats, i els pobles que tinguin característiques, tradicions, cultures o economies diferenciades puguin tenir institucions d’autogovern, té dret a no ser destruït per la voluntat d’una part de la població que l’integra. A Espanya no pot argumentar cap territori, com ha passat amb Escòcia a Gran Bretanya, que es tracti de recuperar una independència que va existir històricament. Catalunya des de primers del segle XVI fins avui, ha format part de la monarquia hispànica o de l’Estat espanyol (excepte per breus períodes).

Agafem un exemple referit als Estats Units. Va ser el primer Estat que es va enfrontar a una secessió interna (abans hi va haver les colonials, que van tenir la seva pròpia justificació): l’intent de segregació dels Estats del sud, que es va resoldre amb una guerra civil (subratllem el fet que les operacions de secessió no es resolen amb simples reformes constitucionals, sinó que requereixen la concurrència de situacions revolucionàries). Però van quedar problemes jurídics per resoldre, com el molt important de si els Estats integrants en la Federació eren titulars d’un dret d’autodeterminació. La sentència del Tribunal Suprem Texas v. White de 1869 va abordar aquesta qüestió en relació amb l’Estat de Texas. Per al Tribunal, qualsevol dels estats que formen part de la Unió nord-americana està inhabilitat per trencar la relació que l’uneix a ella perquè el resultat no és «artificial i arbitrari» sinó «forjat per un origen comú, simpaties mútues, principis afins, relacions geogràfiques i necessitats compartides». Aquest entramat d’història i interessos comuns no admet altra forma de dissolució que «mitjançant la revolució o el consentiment dels altres estats».
Aquesta vella sentència va tornar a ser invocada pel Tribunal Suprem d’Alaska per prohibir un referèndum d’independència, considerant que aquesta iniciativa era completament inconstitucional.

No és freqüent que les Constitucions recullin expressament el principi d’integritat territorial, segurament per considerar-lo innecessari ja que sense ell no es concep l’Estat.

  • en la francesa de 1958 la integritat territorial es configura com un límit a la reforma constitucional; el quart paràgraf del seu article 89 diu: «Aucune procédure de révision ne peut être engagée ou poursuivie lorsqu’il est porté atteinte à l’intégrité du territoire»(No és admissible cap reforma de la Constitució francesa que afecti el territori de l’Estat).[14]
  • l’article 79.3 de la Llei Fonamental de Bonn prescriu: «És inadmissible tota modificació d’aquesta Llei Fonamental que afecti la divisió de la Federació en Länder, o al principi de cooperació dels länder en la legislació, o als principis consignats en els articles 1 i 20»
  • la Constitució italiana també prohibeix reformes constitucionals que afectin la «forma republicana» de govern (article 139).

A més, en tota declaració d’independència, sigui legítima o per la via del DUI, sempre queden les qüestions relatives a les minories.

La secessió del cantó del Jura a Suïssa és un exemple il·lustratiu. Aquest cantó va ser establert l’1 de gener del 1979, segregant-lo del cantó de Berna, i va quedar constituït com el número vint-i-tres dels confederats. Era el primer que es creava després de la Constitució de 1848. Es van esgrimir diferències lingüístiques, econòmiques i fins i tot religioses per a justificar la separació. Fins i tot en termes polítics tenien els obrers del Jura antecedents de ser molt més activistes del que ho és en general la població suïssa (la primera federació que es va associar a la Primera Internacional va ser la de «Rellotgers anarquistes del Jura»).

La separació va exigir complir els requisits constitucionals establerts tant en la Constitució suïssa com en la del cantó de Berna. A aquesta última s’hi va afegir una previsió que habilitava la celebració d’una consulta popular al Jura. Dels set districtes que l’integraven, només tres van donar la seva aprovació. Va caldre celebrar quatre referèndums més en els districtes que havien rebutjat la secessió, que van donar una altra vegada resultats negatius. El Jura independent va quedar integrat només per aquells tres districtes anuents, aprovant la seva Constitució el 20 de març del 1977. Més tard va ser necessari un altre referèndum en el que tota la població suïssa va ser consultada perquè la Constitució federal recollís l’existència del nou cantó. Es va celebrar el 24 setembre 1978.

El 24 de novembre de 2013 va dur a terme una altra consulta a les dues parts del Jura, el nou cantó independent francòfon, i el territori encara adscrit al cantó de Berna, perquè decidissin si passava a incorporar-se al Jura. Els votants van tornar a donar l’esquena als separatistes per una aclaparadora majoria.

De tot el que portem dit es dedueix que la separació d’Espanya, mitjançant un referèndum o unes plebiscitàries en el que el poble es pronunciï sobre la transformació de Catalunya en un Estat independent que formaria part de la Unió Europea, és un projecte revolucionari en sentit estricte, atès que atempta contra l’statu quo internacional i implica canviar les bases constitucionals en què es fonamenta l’Estat espanyol i, a falta d’un impossible consens sobre la segregació, s’hauria de dur a terme al marge de la legalitat, per la via dels fets consumats i, probablement, amb violència.

No es tracta de valorar si la gent que vol la independència té o no raó. L’anàlisi històrica no fa valoracions, només aplica els seus models als processos històrics i intenta ser crítica amb els arguments que se solen donar. I en el cas de la dinàmica independentista catalana, aquesta se sustenta en les emocions i en especulacions sobre la continuïtat de Catalunya en les organitzacions internacionals i en la Unió Europea, en interpretacions esbiaixades dels tractats internacionals i comunitaris, oferint seguretats que una Catalunya independent conservaria la mateixa posició que l’Estat espanyol té en les organitzacions internacionals o supranacionals corresponents. Els  informes del Consell per a la Transició Nacional estan plens de voluntarisme i acaben donant per fet que Catalunya serà immediatament un nou Estat de la Unió Europea i un membre més de les organitzacions internacionals més importants (cfr. L’informe nº 6).

Les regles del dret de les organitzacions internacionals i els seus tractats constitutius, així com el dret comunitari, no permeten cap dubte sobre la continuïtat de l’Estat matriu i la immediata exclusió del nou Estat. Aquest haurà d’iniciar una negociació i superar la difícil prova de l’acceptació unànime dels socis en uns casos (Unió Europea), o la no concurrència de vets en altres (ONU). I la durada d’aquestes negociacions és impredictible. Només es pot dir que una separació no consentida per l’Estat espanyol faria impossible que el procés s’iniciés i, sobretot, pogués concloure de manera immediata.

S’afirma que la reforma constitucional és impossible per la manca de voluntat de diàleg de les parts. Però es creu, sembla que de manera ingènua, que sí que hi haurà voluntat de diàleg per a les negociacions posteriors al triomf electoral.

Només ara cal veure si el poble de Catalunya està disposat a fer la revolució. En cas negatiu, caldrà buscar altres vies.

O haurem de modificar els models històrics.

Per a seguir llegint 

Bel i Queralt, Germà (2014). Anatomia d’un desengany : la Catalunya que és i l’Espanya que no va poder ser. Barcelona. Destino. (Col. L’àncora, 236).

Fontana, Josep (2014). La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Vic. Eumo. 486 pàgs.

Muñoz Machado, Santiago (2012). Informe sobre España. Barcelona. Crítica. 256 pàgs.

Muñoz Machado, Santiago (2014). Cataluña y las demás Españas. Barcelona. Crítica. 304 pàgs. 

Ruiz Domènec, José Enrique (2014).Sucesión o secesión. Barcelona. RBA Libros. 176 pàgs.

Segura i Mas, Antoni (2013). Crònica del catalanisme, De l’autonomia a la independència. Barcelona. Angle Ed. (Col. El fil d’Ariadna, 65). 330 pàgs.

Towson, Nigel (dir.) (2010) ¿Es España diferente?. Madrid. Taurus. (Col. Taurus historia). 300 pàgs.

Vidal-Folch, Xavier (2013). Catalunya independent?  Madrid. Los Libros de la Catarata. 144 pàgs.

Vidal-Folch, Xavier (2014). Cataluña ante España.Madrid. Los Libros de la Catarata. 144 pàgs. 

Ysàs i Solanes, Pere i Molinero i Ruiz, Carme (2014). La cuestión catalana: Cataluña en la transición española. Barcelona. Crítica. (Col. Crítica contrastes). 352 pàgs.

Andreu Barnils: Josep Fontana: ‘Aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent’. Vilaweb. Informació. Notícies.En línia a http://www.vilaweb.cat/noticia/4222520/20141204/josep-fontana-pais-salvar-salvara-gent.html

Teresa Forcades: «Per què la proposta del president Mas em sembla negativa per al país». 1 de desembre del 2014. En línia a http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4222026/proposta-president-mas-em-sembla-negativa-pais.html

Josep Maria Sòria: «La cuestión catalana, a la luz de la historia». 1 de desembre del 2014. En línia a http://www.lavanguardia.com/cultura/20141201/54420397771/cuestion-catalana-luz-historia.html

Roger Palà: «Per què la victòria del ‘sí’ és més difícil amb la “llista de país” que proposa Artur Mas». 1 de desembre del 2014. En línia a http://www.elcritic.cat/blogs/rogerpala/2014/12/01/perque-la-victoria-del-si-es-mes-dificil-amb-la-llista-de-pais-que-proposa-artur-mas/

Jordi Amat: “Cómo reformar el Estado espanyol”. La Vanguardia Cultura, 10 de desembre del 2014. En línia a http://www.lavanguardia.com/cultura/20141210/54421690056/como-reformar-estado-espanol.html

[1] És el mite fundacional d’Escòcia. A la mort d’Alexandre III (1286) John Balliol i Robert Bruce pretenen el tron. Eduard I d’Anglaterra actua com àrbitre i el 17 de novembre del 1292 li fou concedida la corona a John Balliol per Eduard I d’Anglaterra amb jurament de fidelitat. Tanmateix, no acceptà la submissió i cercà ajut francès el 1295. Aleshores Eduard I va enviar Escòcia i obligà Balliol a abdicar i fou tancat a la Torre de Londres. Això va provocar una gran rebel·lió encapçalada pel terratinent William Wallace (posat en cinema a Braveheart,1995)  que no va acceptar el tractat de submissió a Anglaterra firmat el 1297 pels nobles escocesos. En lloc d’això, va assaltar unes quantes fortaleses angleses situades al nord del riu Forth. L’11 de setembre de 1297 va derrotar els anglesos a la batalla del pont de Stirling. A la mort d’Eduard I, pujà al tron d’Escòcia Rober Bruce (el nét del citat anteriorment) que es va enfrontar i va vèncer als anglesos a la batalla de Bannockburns. El va succeir al tron el seu fill amb el títol de David II, a la mort del qual, i atès que no tenia fills, el va succeir el seu nebot Robert Stuart. Neix aquí la dinastia dels Estuard, que va regnar a Escòcia fins el 1714.

Veure David Ross (2013). Scotland History of a Nation. Broxburn. Lomond Books. 384 pàgs. En castellà es pot consultar Moreno, Luis (1995). Escocia, nación y razón : (dos milenios de política y sociedad). Madrid. CSIC. (Col. Politeya, 8). 308 pàgs.

[2] Un aixecament de les classes altes angleses que s’alçaren el 1688 contra els intents absolutistes del rei Jaume II. Aquest rei de la dinastia escocesa dels Estuard pretenia, a través de les polítiques autoritàries imposar un sistema que trenqués amb les tradicions parlamentàries angleses i adoptar el catolicisme enfront de l’anglicanisme protestant del país. La Revolució va consistir en un canvi de dinastia que propiciés un afavoriment de l’autonomia del Parlament Anglès per governar en interès del país (o les classes preeminents) i no en pro d’un sol rei.

[3] «Considerando haber perdido los reinos de Aragón y de Valencia y todos sus habitantes por la rebelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron, como a su legítimo rey y señor, todos los fueros, privilegios, exenciones y libertades, que gozaban… se añade ahora el justo derecho de conquista, que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión; y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de las leyes… he juzgado por conveniente (así por esto como por mi deseo de reducir mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo) abolir y derogar enteramente… todos los referidos fueros, privilegios… siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla…»

[4] La crisi més radical es va produir amb el projecte del Darien. Molts burgesos escocesos havien invertit grans sumes a posar un peu a Amèrica constituint una colònia a Panamà. Anglaterra no ho va facilitar i Espanya estava a punt d’enviar-hi un exèrcit. L’experiment va fracassar amb grans pèrdues econòmiques. Veure P.V.J. Riley (1979). The Union of England and Scotland: A Study in Anglo-Scottish Politics of the Eighteenth Century Manchester University Press. Pàgs. 197 i ss, especialment pàgs. 206 i ss.

[5] Josep Fontana: Cataluña y España: 300 años de historia. Conferència inaugural al simposi “España contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”. Barcelona. 12 de desembre del 2013. www.sinpermiso.info. 15 diciembre 2013. En línia a http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/fontana.pdf

[6] J. Vicens Vives (2012). Noticia de Cataluña. Barcelona. Destino, pàg. 132

[7] Pincus, Steve (2013). 1688, la primera revolución moderna. Barcelona. Acantilado (Quaderns Crema). (Col. El Acantilado,273). 1216 pàgs.

[8] Lluch, Ernest (1999). Las Españas vencidas del siglo XVIII. Barcelona. Crítica. (Col.Libros de historia). 256 pàgs.

[9] Per a veure la mitificació de la història i la percepció falsa que se sol construir des d’algunes postures “nacionalistes”, es pot llegir Joan Campàs: «La guerra de Successió com a guerra civil catalana o per què no s’han de portar flors al monument de Rafael Casanova». 11 de febrer del 2013. Blog dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC. En línia a http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/02/11/la-guerra-de-successio-com-a-guerra-civil-catalana-o-per-que-no-shan-de-portar-flors-al-monument-de-rafael-casanova/

[10] Veure el clàssic estudi de Hobsbawn, E. I Ranger, T. (2005). La invención de la tradición. Barcelona. Crítica. (Col. Libros de Historia). 320 pàgs.

Hobsbawn, E. (1998). Naciones y nacionalismo desde 1780. Barcelona. Crítica. 2ª ed. 3ª impr. (Col. Libros de Historia). 216 pàgs.

Morales Moya, A.; Fusi Aizpurúa, J.P.; Blas Guerrero, A. De (dir) (2013). Historia de la nación y del nacionalismo español. Madrid. Galaxia Gutenberg. 1536 pàgs.

[11] Veure els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, i com argumenten i legitimen el procés sobiranista basant-se en una determinada concepció de la història nacional catalana. Es poden trobar, en línia a l’adreça http://www.ara.cat/politica/informe-consell-assessor-transicio-nacional_0_1120088191.html

[12] Araceli Mangas Martín: «Kosovo y Unión Europea: una secesión planificada». Revista Española de Derecho Internacional, nº 63, pàg. 211 i ss.

Manuel Medina Ortega (2914). El derecho de secesión en la Unión Europea. Madrid. Fundación Alfonso Martín Escudero y Marcial Pons. Pàgs. 164 i ss.

[13] A. Mangas Marín: «Cataluña, ¿no habrá independencia?». El Cronista 42, febrer del 2014, pàg. 56

[14] Un intent teòric de renovar les explicacions sobre el dret de secessió és la d’Allen Buchanan (2013). Secesión. Causas y consecuencias del divorcio político. Barcelona. Ariel. 280 pàgs.

Joan Campàs   Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

La (im)probable (in)dependència de Catalunya (per la via legal)

 

9 comentaris a “La (im)probable (in)dependència de Catalunya (per la via legal)

  1. La conclusió correcta és la “Conclusió 2: en cas que Catalunya arribi a la independència mitjançant una votació, modificarem els models històrics.” Crec que som a punt de modificar-los i que ho farem. Perquè? Perquè si democràticament hi ha una majoria política favorable, farem la nostra via. Encetarem una Constitució pròpia, bastirem estructures d’estat i ja no acatarem ordres externes. Ens desconnectarem. I Espanya, avui, no podrà forçar una guerra. Entre altres, perquè no té força militar ni econòmica per fer-ho i, sobretot, perquè en el marc actual no pot imposar una dictadura parcial o total a Espanya, ni els catalans no acceptarem les ordres que arribin de Madrid, de la índole que siguin: les suspensions d’autonomia seran paper mullat, perquè l’independència suposa l’obediència a una nova lògica política, fora de la lògica política espanyola.

    • Benvolgut elgatnegre

      Tot i que no acostumo a respondre la correspondència anònima, penso que el teu llarg correu sí que requereix unes línies. No és el meu objectiu polemitzar, sinó clarificar una mica els meus plantejaments. Deixa’m dir-te, d’entrada, que cal diferenciar opinió d’argumentació.

      Comences el teu text afirmant que la Conclusió 2 és la correcta. Bé, sobre el que un creu no hi ha res a dir. Jo ho afirmaré en el cas que per la via pacífica i democràtica s’arribi a la independència. Quan exercim d’historiadors no podem fer profecies; només analitzar el que ha passat i el seu per què. Tu dius: si hi ha una majoria favorable… encetarem, bastirem, no acatarem, no acceptarem… Jo dic: històricament, els drets s’han aconseguit lluitant –no estic dient que la lluita hagi de ser sempre violenta –recordem que a la revolució russa de 1917 van morir unes 11 persones, clar que després va venir la contrarevolució i… –, però la lluita de les sufragistes angleses va ser violenta (llançament de tomàquets i pedres a domicilis de polítics, sabotatge i incendi d’establiments, el Divendres Negre al Parlament, empresonaments i repressió…), com la dels afroamericans… (malgrat el respecte que professem cap a Gandhi, Nelson Mandela i Martin Luther King, cap dels drets aconseguits pels diferents pobles va ser per la via pacífica i democràtica). Per tant, si el poble català lluita pel dret a decidir, per la independència o pel qualsevol dret, ho podrà aconseguir. El problema per a mi és: fins on està disposat a lluitar el poble de Catalunya?

      Tu afirmes que la independència és probable i que es farà per la vida democràtica, que és legal… Tornem a la creença. Jo em pregunto: què s’esdevindrà el dia 28 de setembre en el cas que el bloc sobiranista tingui majoria al parlament? (Deixa’m, ara, fer de profeta: si vota al voltant d’un 60 % del cens, el bloc sobiranista no arribarà al 48 %; com més s’apropi al 50 % més probable és superar la majoria absoluta). Doncs el mateix que va passar amb l’estatut d’autonomia: que el constitucional el va retallar per dalt i per baix. Et recordo que en l’informe La consulta sobre el futur polític de Catalunya, elaborat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, s’hi diu que el govern de Madrid «estaria obligat a obrir el procés corresponent a la via iniciada per Catalunya: la revisió constitucional o bé la negociació directa amb la Generalitat» (pàg. 118). Però, qui obliga al govern de Madrid a asseure’s a negociar? Hi hagi un govern del PP o del PSOE o d’un d’ells pactant amb altres forces, qui els pots negar la seva validesa democràtica? I si no fan res, si no negocien, qui obligarà a la SEAT, al Corte Inglés, al BBVA i a tantes empreses i autònoms que fan la declaració per Internet, a declarar a l’Agència Catalana? Es faran piquets davant les oficines estatals? I sense el cobrament dels impostos propis, quines polítiques es podran fer des del Parlament de Catalunya? I si des del constitucional es diu que els funcionaris que deixin de complir amb les seves obligacions fiscals envers l’Estat queden suspesos de salari i feina (no pensis només amb els professors de la pública, sinó amb tots els funcionaris de la justícia, els secretaris de tots els ajuntaments catalans, els metges…), què faran? Si s’oposen a les directrius de l’estat ja NO estem dins d’un procés pacífic i democràtic, sinó en una lluita similar a la dels exemples que abans he citat.

      Dius que és fals que el 1714 no va ser vençuda Catalunya sinó les Espanyes. Tornem a les creences i a les desqualificacions. Caus en la fal•làcia ad hominem i en l’argument ad verecundiam quan et carregues a Vicens Vives perquè és espanyolista. Això no és cap argument, és una fal•làcia. T’has llegit el llibre de Lluch, Ernest (1999). Las Españas vencidas del siglo XVIII. Barcelona. Crítica. (Col. Libros de historia). 256 pàgs? És a dir, sembla que aquells qui exposen arguments històrics diferents a les teves opinions, no són vàlids. Als arguments de Vicens Vives i d’en Lluch se’ls ha d’oposar altres arguments. No fal•làcies.

      Penso que ja ha quedat clar que violència no té per què voler dir guerra civil o tancs al carrer. Com s’aconsegueix un estat independent si el govern de l’estat de partida es nega a negociar? Podem creure en el que vulguem i podem opinar el que ens sembli millor. Però, argumentar?

      Afirmes, després, que l’estat espanyol és un estat en el si del qual no es poden exercir en plenitud totes les llibertats. D’acord. En coneixes algun en el món? I parlo de drets fonamentals: que el salari de les dones sigui igual al dels homes i puguin ocupar càrrecs polítics i econòmics amb igualtat; et parlo dels drets dels immigrants; et parlo de les lleis que afavoreixen a les classes dominants i als interessos particulars; et parlo dels milions invertits en salvar la banca i no en inversions socials; et parlo de la sanitat privada i l’escola concertada en detriment de la sanitat pública i l’escola pública; et parlo de per què en Mas no ha dimitit sabent que el seu pare tenia 800.000 € a l’estranger quan era conseller d’Economia i Finances (1997-2001). Parles de la força d’un parlament electe com a expressió de la voluntat democràtica dels ciutadans que representa. Exactament el mateix et poden dir des del parlament espanyol. I amb quin argument ho contrarestes? Segurament, en què som una nació i tenim el dret a decidir, a votar… I jo et torno al principi: els drets no es donen, s’obtenen per la lluita. Pensa en quants drets tenen actualment els treballadors (jornada de 8 hores, vacances, comitès d’empresa, sindicats, dret de vaga…) que hagin estat «concedits» pels empresaris. Cap.

      Dir que la independència de Catalunya no destrueix l’Estat espanyol, sinó que en modifica els límits, és, d’entrada, identificar estat i territori. I et recordo que, actualment, no hi ha consens sobre què i com definir l’estat:

      • Jellinek: És una associació d’homes sedentaris dotada d’un poder de comandament originari.
      • Bluntschli: És la personificació d’un poble.
      • Spengler: L’estat és la història considerada sense moviment. La història és l’Estat pensat en el moviment d’influència.
      • Kelsen: L’Estat és l’àmbit d’aplicació del dret.
      • Carré de Malberg: És la comunitat política amb un territori propi i que disposa d’una organització.
      • Adolfo Posada: Són els grups socials territorials amb poder suficient per mantenir-se independents.
      • Herman Heller: L’Estat és la connexió dels quefers socials. El poder de l’Estat és la unitat d’acció organitzada a l’interior i l’exterior. La sobirania és el poder d’ordenació territorial exclusiva i suprema. L’Estat és l’organització política sobirana de dominació territorial. És la connexió dels poders socials.
      • Groppali: És l’agrupació d’un poble que viu permanentment en un territori amb un poder de comandament suprem representat aquest al govern.
      • Max Weber: L’Estat és la coacció legítima i específica. És la força bruta legitimada com a “última ràtio”, que manté el monopoli de la violència.

      Per tant, atenció amb les simplificacions i a utilitzar els conceptes de la forma que més ens interessen.

      No entraré amb el tema de si érem o no independents. Només recordar que aquest punt surt en el meu article perquè molta gent posa com exemple el cas d’Escòcia. I Escòcia SÍ que ha estat del tot independent, fins que els interessos de la seva aristocràcia van fer signar un pacte amb Anglaterra

      Finalment, acabes amb el tema de les valoracions i, a partir d’aquí, em llences una diatriba fantàstica. Tornem amb les creences. Un historiador, quan exerceix d’historiador, no valora. Ni a uns, ni als altres. Això ho fan els polítics, els religiosos, els qui creuen…

      Bé, si t’interessa seguir amb el tema des de la perspectiva des de la qual interpreto el procés sobiranista, et remeto a un resum de l’article que tu comentes i que va aparèixer a El Periodico, al qual hi accediràs des de La (im)probable (in)dependència
      http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/la-improbable-independencia-4286172

      D’altres aspectes que també he tractat, i que tenen a veure amb alguns dels temes aquí esmentats:

      • La guerra de Successió com a guerra civil catalana o per què no s’han de portar flors al monument de Rafael Casanova
      http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/02/11/la-guerra-de-successio-com-a-guerra-civil-catalana-o-per-que-no-shan-de-portar-flors-al-monument-de-rafael-casanova/

      • Per què Catalunya no acaba d’encaixar en/amb Castella?
      http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/02/15/per-que-catalunya-no-acaba-dencaixar-enamb-castella/

      • De què parlem quan parlem de nació? http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/02/18/de-que-parlem-quan-parlem-de-nacio/

      • És l’Espanya actual un exemple de la crisi de l’estat-nació? http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/03/14/es-lespanya-actual-un-exemple-de-la-crisi-de-lestat-nacio/

      • Espanya, en què és diferent? http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/03/22/espanya-en-que-es-diferent/

      Finalment, t’adjunto el text d’una conferència que vaig donar al centre cívic Golferichs el 26 de novembre del 2013, en el marc del cicle Els temps estan canviant. També la trobaràs en línia a http://humanitats.blogs.uoc.edu/2013/11/27/la-crisi-de-lestat-nacio-el-cas-espanyol/

      Cordialment
      Joan Campàs
      Professor titular dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

  2. En definitiva, penso que la independència de Catalunya és probable, i que es durà a terme per la via democràtica i d’acord amb les lleis promulgades pel Parlament de Catalunya. Una via completament legal, perquè la legalitat és un pacte social i no només ha de suposar-se vàlids els pactes establerts per la societat espanyola, sinó que el Parlament de Catalunya té plena legitimitat democràtica per arribar a l’acord de començar un recorregut independent de l’espanyol.

  3. Per cert, l’argument que el 1714 no va ser vençuda Catalunya sinó les Espanyes és fals. El 1714 varen ser vençuts els estats de la Corona d’Aragó, amb el Principat de Catalunya i Barcelona al capdavant, que lluitaven per tal que no sigués imposat un model centralista que a la llarga impliqués la pèrdua de la seva sobirania i, en darrer terme, de la seva independència a l’hora de prendre decisions polítiques de tota índole i matèries d’estat (militar, fiscal, arancel·lària, etc) que en aquells moments disposaven. No canviem la història! Des de Castella ja feia ben bé un parell de segles que hom intentava convèncer la monarquia (mercès al fet que tenia el centre a Castella i sense oblidar que la historiografia castellana reclamava la sobirania de tot el territori de la península ibèrica i en conseqüència reclamava sovint l’abolició dels furs i les Constitucions dels estats de la Corona d’Aragó, per considerar que no havia d’haver-hi “españas” sinó “españa: una, grande y libre”. Els mateixos fonaments del franquisme i de tota la política absolutista castellana des de fa segles. Catalunya era un Principat, i com a tal tenia potestats d’estat. El rei no podia ordenar lleves de ciutadans catalans ni nous impostos sense l’aprovació de les corts catalanes, per exemple. Sobre les lleis aplicables a Catalunya, no hi havia cap òrgan legislatiu superior a les Corts catalanes, i sobre el poder judicial, el Reial Senat de Catalunya era el màxim òrgan judicial i hom no podia apel·lar a cap instància superior les seves sentències. A més, tots els jutges havien de ser catalans i tots els ciutadans de Catalunya havien de ser jutjats segons les nostres propies lleis. Hi havia moneda pròpia del principat i fronteres, no només amb França, sinó amb l’Aragó i amb el regne de València. En fi, que no és certa la visió espanyolista de Vicenç Vives, que afirma que les institucions catalanes abans de la guerra de Successió eren “antiqüades”. Amb tots els respectes, em sembla la reproducció, conscient o inconscient, de 150 anys de propaganda borbònica.

  4. Escrius:

    “De tot el que portem dit es dedueix que la separació d’Espanya, mitjançant un referèndum o unes plebiscitàries en el que el poble es pronunciï sobre la transformació de Catalunya en un Estat independent que formaria part de la Unió Europea, és un projecte revolucionari en sentit estricte, atès que atempta contra l’statu quo internacional i implica canviar les bases constitucionals en què es fonamenta l’Estat espanyol i, a falta d’un impossible consens sobre la segregació, s’hauria de dur a terme al marge de la legalitat, per la via dels fets consumats i, probablement, amb violència.”

    Tot és correcte, llevat del darrer supòsit, que és un fas “trampa” intel·lectualment, perquè és una conjectura absolutament teva, subjectiva. Per tant, treu aquest “i, probablement, amb violència.”. La violència pot ocórrer, però som molts els ciutadans de Catalunya que no ens sembla que aquesta violència —parlem de violència generalitzada o guerra civil, no del fet que pugui haver-hi alguna “bretolada” violenta— sigui en absolut un escenari probable. I, per cert, no oblidis també de plantejar, pel cas que aquesta violència es produís, quina de les dues parts seria la primera que recorreria a l’ús de la coacció, perquè aquesta part seria la primera responsable de l’ús de la violència per a resoldre una qüestió política. Novament, acusar al Parlament de Catalunya, o al Govern o al President de Catalunya, que són els qui disposen de la majoria política que els faculta a fer executives les voluntats majoritàries dels ciutadans a qui representen, d’incitar a la violència sense haver fet mai ús de la força i pel simple fet de tirar endavant pacíficament el projecte polític pel qual han estat votats seria absolutament demagògic i bastant poc democràtic. Aquest és l’argument amb el qual les dictadures han iniciat moltes vegades les seves accions violentes: titllant les accions pacífiques dutes a terme per governs democràticament elegits pels ciutadans falsament de “violentes”.

  5. Tampoc és cert que l’estat espanyol sigui un estat en el si de les quals es poden exercir en plenitud totes les llibertats. Milions de catalans almenys no ho creiem així. Només fa falta veure amb quin poc respecte les institucions espanyoles tracten a les institucions catalanes, àdhuc a la població de Catalunya, a la qual no se li facilita la realització d’un referèndum que una massa enorme (del 80%!) de població demana. Es nega doncs res menys que el dret a vot sol·licitat per un 80% dels representants del parlament català. Et sembla això un bon exemple d’un estat en el si de les quals es poden exercir en plenitud totes les llibertats? Radicalment no. Qualsevol argúcia jurídica resulta patètica davant d’un estat que nega el dret a vot sobre una qüestió quan un país com Catalunya el demana amb el 80% del parlament a favor, a menys que hom en realitat estigui despreciant la força de la democràcia o la força d’un parlament electe com a expressió de la voluntat democràtica dels ciutadans que representa.

  6. Més coses. Es diu també a l’article que “un Estat consolidat té dret a no ser destruït per la voluntat d’una part de la població que l’integra”. Això també és un plantejament fals. Perquè la independència de Catalunya no destrueix l’Estat espanyol, sinó que en modifica els límits. Punt i final. Tot i que els catalans facin el seu camí al marge de l’estat espanyol, aquest no quedarà abolit en cap cas ni les seves institucions democràtiques quederan per aquest motiu abolides (com si que, d’altra banda, fou el cas de la Nova Planta borbònica contra el sistema constitucional del Principat de Catalunya, i els sistemes forals de la Corona d’Aragó, per cert!).

    Tot demòcrata hauria d’acceptar com a bo que qualsevol estat pugui ser modificat si així ho demana o si així ho vol una de les parts que l’integra. Altrament, no ens situem en un marc de llibertats públiques, sinó en un concepte d’immutabilitat de les coses més propi de l’absolutisme monàrquic i religiós del passat que de la democràcia del segle XXI. Defensar que un estat és un forat negre, un lloc en el qual hom pot entrar però no en pot sortir, o bé defensar que els estats són immutables, és alçar els estats a la categoria de Deus, talment com ho feien els monarques absoluts (sí, és curiós, sempre el mateix fil conductor…). Lamento dir-ho, però aquesta visió no és en absolut compatible amb els paràmetres etico-polítics del món actual, on s’accepta que no hi ha res immutable i qualsevol argument polític o jurídic d’immutabilitat està condemnat, com a mínim, al ridícul: al segle XXI, les institucions democràtiques no només poden canviar tot allò que els ciutadans volen canviar, sinó que tenen l’obligació de fer-ho. I si això implica que les institucions han de prendre decisions que modifiquen l’status quo, és a dir, revolucionàries, això no ha de barrejar-se per a res amb accions violentes. Les revolucions democràtiques no només no són violentes, sinó que són necessàries per evitar esclats de violència, com molt bé saben entitats com “justícia i pau”.

  7. Dius també que “Catalunya des de primers del segle XVI fins avui, ha format part de la monarquia hispànica o de l’Estat espanyol (excepte per breus períodes)”. Novament una afirmació que porta a la confusió i a l’engany del lector, perquè, certament, Catalunya forma part de la monarquia hispànica d’ençà dels reis Catòlics, però no dius quelcom fonamental: que fins a 1714 la monarquia hispànica regnava sobre estats independents entre sí. Amb fronteres entre ells. Amb els seus ordenaments jurídics completament separats. Que no formaven un exèrcit únic, sinó exèrcits separats (en algun cas, a més, com és el cas del Principat de Catalunya, exèrcits que la monarquia espanyola no podia formar sense el consentiment explícit de les corts catalanes). Per tant, és radicalment falsa aquesta visió d’una Catalunya “integrada” a un suposat (inexistent) estat espanyol que suggereix la teva frase. Tot el què passava al Principat de Catalunya no concernia a cap més ciutadà ni estat de la monarquia. A partir de 1714 i fins a 1812, moment en el qual es pot començar a parlar pròpiament de l’existència d’un sol estat espanyol, es produeix un procés d’unificació. Procés d’unificació que té com a base i porta d’accés els decrets de Nova Planta i l’abolició violenta dels sistemes polítics independents que tenien els estats de la Corona d’Aragó.

    És absolutament fals doncs que Catalunya no pugui apel·lar als seus drets històrics, perquè de fet, una Catalunya independent d’Espanya, amb el seu sistema constitucional propi, les seves fronteres amb França (pel nord) i amb Espanya (per l’oest), i tenint el mateix cap d’Estat que té l’estat espanyol (és a dir, com Isabel II avui és regne de la Gran Bretanya i també ho és d’Austràlia), seria de fet el més semblant, adaptat al segle XXI, a la situació que tenia el Principat de Catalunya abans dels decrets de nova planta.

    És tant senzill, doncs, si es vol, de tornar a la situació anterior al 1714.

  8. Per acabar, quan afirmes “No es tracta de valorar si la gent que vol la independència té o no raó.” Buf, com t’ho diré…

    Conscientment o no, amb aquesta afirmació, i sota el paraigües d’una pretenció d’objectivitat intel·lectual (cosa que encara fa l’afirmació més greu, de fet), estàs fent quelcom horrible des del punt de vista democràtic: estàs menypreant (des del punt de vista de l’humanisme, quelcom repugnant) la raó de les persones! És molt fort, això que fas!

    Això en termes generals. Baixant al pla concret que tractem, estàs menspreant el valor de la raó de milions de persones, els ciutadans, que, com a tals, tenen dret a no ser menyspreades.

    L’article està ben escrit i pretén ser molt “objectiu” i “dialogant” amb la qüestió, però aquesta frase t’ha sortit certament totalitària, dubto que fos la teva intenció i crec que no fa cap bé a l’article, el to del qual m’ha agradat, tot i les importants discrepàncies.

    M’ha recordat allò de “hi ha gent a qui no agrada que hom parli, escrigui o pensi en català. Són els mateixos als qui no agrada que hom parli, escrigui o pensi”. Ras i curt: menysprear la raó de la gent, o negar que la política es construeixi a base de la voluntat de les persones, és menysprear la democràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*