21. L’Homo neanderthalensis

La fase final de l’evolució de la nostra espècie està presidida per dues espècies humanes, ambdues intel·ligents, que durant un llarg període van conviure i van competir pels mateixos recursos. Es tracta de l’Home de Neandertal (Homo neanderthalensis) i nosaltres mateixos (Homo sapiens).

L’Home de Neandertal va sorgir i evolucionar a Europa i Orient Mitjà fa uns 230.000 anys, presentant clares adaptacions al clima fred de l’època (complexió baixa i forta, nas ample).

Els fòssils més antics d’Homo sapiens daten de fa uns 200.000 anys (Etiòpia). Fa uns 90.000 anys va arribar al Pròxim Orient on es va trobar amb l’Home de Neandertal que fugia cap al sud de la glaciació que s’abatia sobre Europa. Homo sapiens va seguir la seva expansió i fa uns 45.000 anys va arribar a Europa Occidental (França). Paral·lelament, l’Home de Neandertal es va anar retirant, empès per Homo sapiens, a la perifèria de la seva àrea de distribució (Península Ibèrica, altiplans alts de Croàcia), on va desaparèixer fa uns 28.000 anys.

Encara que Homo neanderthalensis ha estat considerat sovint com una subespècie de Homo sapiens (Homo sapiens neanderthalensis), les anàlisis de l’ADN mitocondrial de fòssils neandertals suggereixen que la diferència existent és suficient per considerar-los com dues espècies diferents, separades des de fa almenys 400.000 anys i probablement més .

Es té gairebé la plena certesa que l’Home de Neandertal no és ancestre de l’ésser humà actual, sinó una línia evolutiva paral·lela derivada també de l’Homo erectus / Homo ergaster a través de la baula coneguda com Homo heidelbergensis. El neandertal va coexistir amb l’Homo sapiens i potser va acabar extingit per la competència amb la nostra espècie. Si va existir algun mestissatge entre ambdues espècies, l’aportació a l’espècie humana actual ha estat, en el que és genètic, inferior al 5% (encara que existeix actualment gairebé total escepticisme que ambdues espècies hagin estat interfèrtils). Pel que fa a l’anomenat Home de Cro-Magnon correspon a les poblacions d’Europa Occidental de l’actual espècie Homo sapiens.

crani_modern_neandertal

sapiens_neandertal

a) El neurocrani és allargat i baix en els neandertals versus alt i arrodonit en el sapiens;

b) El front és baix en els neandertals i alt en els humans moderns;

c) El torus supraorbitari és molt marcat i arquejat en el neanderthalensis mentre que es presenta poc desenvolupat en el sapiens;

d) Les òrbites oculars són grans en els neandertals mentre que en els humans moderns són petites;

e) En els neandertals no existeix la “fossa canina”;

f) El prognatisme en els neandertals és ” facial” mentre que en els humans moderns és maxil·lar;

g) Els neandertals no tenien mentó;

h) Els humans moderns no tenen “diastema”  (espai retromolar) cosa que sí tenen els neandertals.

mapa_expansio_sapiens_neandertal

L’Home de Neandertal, o Homo neanderthalensis, és una espècie del gènere Homo que va habitar Europa i parts d’Àsia Occidental des de fa 230.000-28.000 anys enrere, durant el Plistocè Mitjà i Superior i culturalment integrada en el Paleolític Mitjà.

Les seves característiques definitòries, a partir dels ossos fòssils descoberts fins ara (uns 400 individus), són: esquelet robust, extremitats curtes, tòrax en barril, arcs supraorbitaris ressaltats, front baix i inclinat, faç prominent, mandíbules sense mentó i gran capacitat cranial (1.500 cm3). Vivien en grups organitzats, formats per al voltant d’uns trenta membres.

Els neandertals van ser una espècie ben adaptada al fred extrem. En ells es noten cranis allargats i amplis, complexió curta i robusta i nas gran, trets que denoten adaptació a climes freds, com es pot observar actualment en les poblacions de l’Àrtic. Els seus cervells eren igual o més grans que els dels humans moderns. Un neandertal mitjana tindria una alçada de 1,65 metres, de contextura pesada, i musculatura robusta.

 levallois
Nucli i ascla Levallois de sílex

L’estil d’eines lítiques utilitzades en el Paleolític Mitjà pels neandertals és el Mode Tècnic 3 o cultura Mosteriana, així anomenada per haver estat trobada per primera vegada en el jaciment arqueològic Le Moustier. La cultura Mosteriana està caracteritzada per la utilització de la tècnica de talla Levallois. Aquestes eines van ser produïdes usant martells de percussió tous, com ossos o fusta. En els últims temps dels neandertals es nota en el registre arqueològic l’estil Châtelperronià, considerat com més avançat que el Mosterià.

 xapeltonia
Eines i estris del nivell Xâtelperronià

El començament de la història de l’Home de Neandertal és també l’inici de la paleoantropologia. A l’agost de 1856, tres anys abans que Darwin publiqués L’origen de les espècies, va ser descobert l’espècimen que després seria conegut com Neandertal 1. El lloc va ser la cova Feldhofer, en un congost de la vall del riu Düssel, prop de Düsseldorf, Alemanya, que es diu vall de Neander (en alemany Neanderthal) pel compositor i teòleg Joachim Neander.

En realitat, els primers fòssils van ser trobats a Engis (Bèlgica), el 1829. El segueixen els de Gibraltar, a la pedrera de Forbe el 1848, però no es va reconèixer el significat d’aquests dos descobriments fins bastant després que es donés a conèixer Neandertal 1.

El descobriment de 1856 va ser realitzat per Franz Meyer i per explicar aquesta troballa va inventar una teoria curiosa. Segons Franz l’esquelet pertanyia a un cosac rus que perseguia a Napoleó a través d’Europa. Explicava que el cosac patia raquitisme, el que explicaria la forma arquejada de les seves cames, i que el dolor del raquitisme li feia arquejar tant les celles que li van produir uns forts arcs supraciliars.

El 1863 el geòleg anglès W. King, impressionat per la remarcable absència en el crani de Neanderthal dels contorns i proporcions que caracteritzen la nostra pròpia espècie, va crear, a partir del espècimen de Neander, una nova espècie: Homo neanderthalensis. Amb la denominació proposada per King es reconeix per primera vegada formalment l’existència en la història biològica de la Terra d’una espècie d’hominins diferent d’Homo sapiens.

El seu lloc en la classificació científica ha estat molt debatut, de vegades classificant-lo com una subespècie d’Homo sapiens (Homo sapiens neanderthalensis), però el consens actual el situa com una espècie a part (Homo neanderthalensis). La genètica ha demostrat que l’Home de Neandertal va evolucionar paral·lelament a l’Homo sapiens des d’avantpassats comuns llunyans. Els científics han tingut èxit a extreure l’ADN de diversos fòssils de neandertals. Després d’una acurada anàlisi, particularment de l’ADN mitocondrial i a més d’una quantitat d’ADN nuclear, sembla que l’ADN dels neandertals és molt diferent al de l’Homo sapiens. En mesurar el grau de diferència filogenètica entre l’ADN dels neandertals i el dels humans moderns, els investigadors suggereixen que aquestes dues espècies van sorgir de llinatges separats fa entre 400.000 i fins a un milió d’anys enrere.

Mentre l’Homo sapiens va evolucionar a l’Àfrica, des d’on va migrar fa entre 100.000 i 60.000 anys cap a la resta del planeta, l’Home de Neandertal es creu que descendeix de l’Homo heidelbergensis. Estudis recents indiquen que el seu origen podria estar a la Península Ibèrica.

Les diferències amb els seus antecessors no són només morfològiques, sinó també de comportament: per exemple, practicaven enterraments de cossos en companyia d’aliments, armes o utensilis. Es discuteix si utilitzaven certs adorns, així com trossos de diòxid de manganès i d’ocre vermell afilats com llapis, o bé reduïts a pols, per dibuixar a les parets.

No s’han trobat restes de neandertals del període de la glaciació de Riss (fa 200.000-125.000 anys), durant la qual va haver de produir-se una lenta evolució, però després d’aquesta època freda, a l’interglacial Riss-Würm (fa 125.000-100.000 anys) ja es troben diverses restes de protoneandertals en diversos punts d’Europa, entre ells el de Gibraltar.

A la Península Ibèrica hi ha proves de la seva existència des dels primers estadis (fa uns 600.000 anys) fins fa aproximadament 28.000 anys, com indiquen estudis recents.

Van sorgir fa almenys 2000.000 anys en el Paleolític Inferior i desapareixen del registre fòssil fa uns 28.000 anys, després d’haver creat i desplegat la important i estesa cultura Mosteriana, que es considera com l’expressió del Paleolític Mitjà, i també el Châtelperronià, que actualment es creu que hauria estat autòcton.

Canibalisme

Alguns consideren que el canibalisme està provat en diferents jaciments neandertals, com Moula-Guercy o Vindija. Les restes òssies presenten marques de tall realitzades amb eines de pedra, i estan molt ben conservades per haver estat eliminada dels seus ossos tota la carn. No era un canibalisme antropofàgic sinó ritual, segons es creu, ja que pel que sembla la carn es llevava dels ossos per ser enterrats, i no per ser menjada. Això se sap per comparació etnològica. Amb un microscopi es nota la diferència dels talls realitzats en animals de caça per ser menjats, i en els que es practiquen en ossos dels membres morts del grup.

Aquesta seria una pràctica que s’hauria realitzat al llarg de llargs períodes i en diferents regions. Els jaciments esmentats estan el primer a França i el segon a Croàcia, datats en 100.000 i 30.000 anys, respectivament. També s’han trobat evidències de canibalisme ritual en El Sidrón i Atapuerca (Espanya), a Combe Grenal (França), a Krapina (Croàcia) i a la cova de Guattari (Itàlia), encara que en el cas de la cova del Sidrón es creu que podria ser un canibalisme amb finalitats alimentàries, a causa de fams. Pel que sembla, en les dents d’aquests individus s’hi poden veure períodes de fam, i els ossos estan triturats com per extreure’n el moll.

Enterraments

Molts dels esquelets neandertals excavats en coves han estat històricament considerats com el resultat de pràctiques funeràries. Destaquen els jaciments de La Chapelle-aux-Saints i de la Ferrassie, aquest últim amb vuit enterraments (dos adults, un nen de 10 anys, dos nens d’entre 2 i 3 anys i tres fetus). A la cova de Kebara es va trobar la meitat superior d’un esquelet neandertal, al qual després de la inhumació li va ser retirat el crani, perquè s’ha trobat la seva mandíbula i una dent de la dentició superior.

Hi ha grans dubtes sobre l’existència d’un ritual acompanyant, és a dir, si l’enterrament tenia algun tipus de significat simbòlic. Les proves de ritualitat en els enterraments neandertals són molt dubtoses:

  • en el sediment al voltant d’un dels esquelets de Shanidar (Iraq) es van identificar grans de pol·len procedents de flors que, suposadament, havien estat dipositades sobre el cos.
  • sobre l’esquelet d’un nen de dos anys de Dederiyeh (Síria) es va trobar un útil triangular de sílex a l’altura del cor i, al costat del cap, una llosa de calcària.
  • en molts altres casos, com a La Ferrassie, Amud o Teshik-Tash, els cossos apareixen associats amb restes de fauna que han estat interpretats com ofrenes.

No obstant això, alguns autors qüestionen aquestes proves de ritual i atribueixen una associació casual als objectes que acompanyen a l’esquelet. Encara que té l’aparença de ser intencionada, la barreja d’ossos humans amb restes d’animals o útils és sempre possible en un jaciment on hi ha abundància d’animals i instruments de pedra. A més, algunes de les excavacions són antigues i els mètodes d’excavació no eren els idonis.
Llenguatge

És polèmica la qüestió de quina forma de comunicació utilitzaven els neandertals: si un llenguatge relativament similar al modern (amb estructura compositiva i regles gramaticals, de manera que un nombre limitat de paraules es combina per crear un nombre il·limitat de frases possibles) o algunes formes menys desenvolupades i, en cert sentit, més properes al sistema de comunicació dels simis.

Entre els autors que consideren que els neandertals no usaven un llenguatge com a tal està l’arqueòleg Steven Mithen[1], que defensa que tenien un sistema de comunicació Hmmmm (és a dir, holístic, manipulador, multimodal, musical i mimètic). Lieberman[2] va realitzar un model coincident amb l’opinió de Mithen: la situació del coll avançat i la disposició de la laringe semblarien haver dificultat un llenguatge articulat. No obstant això altres estudis suposen que el hioide estava prou desenvolupat i posicionat com per a l’emissió de fonemes discrets amb capacitat simbòlica, encara que d’una manera molt més tosca que en l’Homo sapiens.

A El Sidrón (jaciment localitzat a Astúries, de 43.000 anys d’antiguitat), s’han pogut prendre mostres que permeten reconstruir dos importants gens neandertals: el FOXP2, relacionat amb la possibilitat de la parla, i del MCR1, de la pigmentació, que indicaria color del pèl ros i pèl-roig.

Art

L’art dels neandertals (Mosterià) encara presenta controvèrsies. Potser quan ja podrien haver entrat en contacte amb els Homo sapiens, els neandertals podrien haver copiat rudimentàriament l’art dels Homo sapiens primitius: en jaciments corresponents a neandertals s’han trobat alguns objectes de banya polits que semblen haver tingut un valor estètic i fins i tot una molt tosca màscara confeccionada amb una placa de pedra a la qual se li van practicar dos forats a manera d’ulls. Les descobertes recents mostren, de manera força clara, que els neandertals ja produïen objectes d’art.

Extinció

Les causes de l’extinció de l’Home de Neandertal són encara motiu de debat: els sapiens van competir intensament amb ells pels recursos?, els van matar i exterminar en combat? els varen contagiar malalties per les quals no tenien defensa? o no van suportar els neandertals determinats canvis climàtics o ambientals? També s’especula amb la possibilitat de la hibridació, és a dir, que hagi existit un encreuament entre les dues espècies i els Homo sapiens els hagin absorbit.

Alguns opinen que, malgrat la seva gran capacitat cranial, no pertanyia al llinatge que desembocà en l’Homo sapiens, sinó que constituïa una espècie local o subespècie adaptada a hàbitats glacials, que es va extingir entre el 50.000 i el 40.000. Altres diuen que foren exterminats per l’Homo sapiens en la seva expansió. Sembla, tanmateix, que no fou anihilat pels humans moderns (l’homo sapiens), atès que a la majoria dels territoris en els que va viure l’homo neandertalensis, l’ésser humà modern no s’hi va assentar fins després de la desaparició del primer; a més, l’extinció del Neandertal i l’expansió dels humans moderns no coincideix en el temps. Pel fet que el Neandertal estava tan adaptat a l’hàbitat euroasiàtic de l’època glacial, potser va sucumbir quan van canviar les condicions climàtiques; en canvi, el Neandertal africà potser va evolucionar cap a l’homo sapiens, com potser ho recolzarien les dades de Shanidar (Iraq) i les de Tabun, Amud i Skhul al Monte Carmelo (Israel).

La hipòtesi de mixogénesis Homo sapiens / Homo neanderthalensis resulta, pels mapatges de seqüències d’ADN, pràcticament descartada; l’extinció massiva d’Homo neanderthalensis per la rigorositat de l’última gran glaciació fins a la data també sembla descartada ja que els neandertals haurien estat molt ben adaptats al clima glacial, de manera que el més probable és que el principal motiu per a l’extinció fos la competència amb els Homo sapiens. Els últims reductes de neandertals s’han trobat al sud de territoris actualment espanyols (Andalusia).

mascle_femella_neandertal

Si avui ens trobéssim amb un australopitec vestit segons els cànons de la moda actual, ens semblaria un ximpanzé vestit que hagués après a caminar; en canvi, una parella de neandertals no ens faria pas tombar el cap. Malgrat això, les representacions el pinten amb cara de bestiota, una expressió atordida, de pell fosca i pelut. Sovint també quan es pensa en els humans de l’edat del gel es pensa, exclusivament, en el neandertal.

mapa_neandertals

Resumidament, aquestes són les principals teories sobre la relació de continuïtat que existeix entre l’homo neandertalensis i l’homo sapiens:

1. Brace:
La capacitat cranial d’ambdós grups és força similar; les diferències facials obeeixen als diversos hàbits alimentaris

2. Howells:
Les diferències anatòmiques són massa marcades per a reivindicar un origen dels éssers humans actuals a partir dels Neandertals.

3. Stringer:
A partir d’estudis estadístics entre variables mesurables d’ambdós grups, creu que les diferències són significatives i, per tant, és difícil postular una filiació entre ells.

4. Lieberman:
Els neandertals presenten un aparell fonador deficitari lligat a un escàs desenvolupament de les zones cerebrals relacionades amb la parla, és a dir, els neandertals no eren capaços d’establir una comunicació fonètica fluïda i ràpida.

Característiques

Les seves característiques anatòmiques bàsiques són:

  •  pell clara (si hagués estat de pell negra a l’Europa glacial només hagués evitat el raquitisme menjant marisc)
  • maxil·lars robusts (cosa que indica un subministrament de minerals excel·lent),
  •  nas gran (per escalfar millor l’aire)
  •  crani relativament baix i front fugisser; regió occipital pronunciada per la depressió de la volta cranial
  •  foramen magnum avançat, que obliga a un cert desplaçament del cap cap endavant en relació al cos
  •  prognatisme amb grans arcs superciliars, cara ampla, celles baixes, que recorden l’homo erectus
  •  estructura maxil·lar poderosa i posició marcadament avançada de la dentició: vist de perfil, es nota un espai entre el darrer molar i la branca ascendent de la mandíbula (diastema)
  •  els premolars i els molars són idèntics als dels éssers humans actuals, però les incisives tendeixen a ser més voluminoses
  •  corpulent i amb forta musculatura, com es dedueix de les marques que els tendons deixen en l’os. L’activitat dels seus potents músculs hauria proporcionat al seu cos rabassut l’energia tèrmica que li calia en un clima fred
  •  d’1,70 m d’alçària mitjana
  •  una capacitat cranial de 1500 cc de mitjana (superior a la dels humans actuals), que podia arribar fins els 1800 cc.
  •  per la posició de la laringe suposem que no podia tenir llenguatge articulat. Lieberman, a partir d’una hipotètica reconstrucció del conducte vocal dels neandertals, arriba a la conclusió que no podia emetre sons humans, i d’aquí dedueix que només amb l’aparició del crani totalment arrodonit i el prognatisme reduït del modern homo sapiens, el conducte vocal dels hominins va assolir la forma necessària per emetre sons, components essencials en totes les llengües humanes.

Molts d’aquests canvis s’expliquen com a adaptacions al fred (però no resol el fet que aquestes característiques es donen també en membres del grup que mai visqueren en condicions subàrtiques). Atès que el context ecològic en el que es va desenvolupar queda definit per les condicions climàtiques de la glaciació de Würm, durant els interestadis més temperats d’Amersfoort i BrØrup; per això es qüestiona que la seva estructura física pugui explicar-se exclusivament a partir de la seva adaptació al fred, i afavoreix la idea que aquesta estructura morfològica és una herència de l’homo heidelbergensis.

Haurem observat que la mitjana del seu volum cerebral és superior a la de l’homo sapiens. Com va poder créixer tant el seu cervell?

Un fort increment cerebral

¿Com va poder incidir el medi ambient en el desenvolupament cerebral de l’homo sapiens?

Per què en arribar a Europa es va produir l’impressionant augment de la mida del cervell de l’homo neanderthalensis?

La tundra ocupava la zona compresa entre el gel del nord i els Alps. Però en aquesta tundra, per la seva latitud més meridional que l’actual tundra siberiana, no existien ni la foscor de la nit polar ni la claredat constant dels sis mesos de dia. Proporcionava molts agents nutrients, aigua en abundància, fauna de grans animals, una radiació solar favorable i, en definitiva, una alimentació bona en minerals i greixos.

El greix li proporcionava combustible per a superar el fred a l’hivern, mentre que els minerals, alhora que enforteixen els ossos, garanteixen una font rica en compostos de fòsfor. Una alimentació rica en greix i minerals provoca un seguit de canvis en el cos que es concreten en l’increment de la capacitat cranial i en una estructura òssia sòlida: i aquestes són, precisament, dues característiques bàsiques de l’homo neanderthalensis.

L’home de Neandertal era tan gran perquè la carn dels animals de la tundra tenien considerables reserves de greix; aquest greix substituïa la manca d’hidrats de carboni, i, a més, la carn amb greix genera força calor intern. Amb això s’aconseguia que els homes conservessin la musculatura forta i les dones poguessin alimentar el fetus i els lactants, i incrementar la capacitat cranial fins on ho permetés el canal de la pelvis: el fet que el canal de la pelvis de la dona neandertal fos superior al de la dona actual demostra que l’homo neanderthalensis no és el nostre predecessor (veure la llei de Dolo).

Medi i estratègies de supervivència

¿Quines adaptacions mediambientals ajudaren a sobreviure a l’homo neanderthalensis?

La imatge que hom sol donar del neandertal és que caçava grans mamífers migratoris amb eines especialitzades (cultura mosteriana del Paleolític mitjà) i trampes.

Vivia en coves (poques) i, sobretot, en cabanes fetes amb pells i ossos de mamut. Les cabanes tenen llars fixes i àrees específiques de producció o de consum alimentari. S’han trobat estructures domèstiques de gran complexitat, com ara l’empedrat de la Ferrasie i el sòcol de pedra de Pech-de-l’Azé; a Ucraïna occidental s’han trobat cabanes a l’aire lliure, de forma ovalada o circular (poden assolir fins els 8 m de diàmetre).

Feia servir el foc per cuinar; per escalfar-se utilitzava pells d’abric i una alimentació rica en greixos. S’il·luminava amb làmpades d’oli de peix i emmagatzemava menjar aprofitant les baixes temperatures (podien acorralar un grup d’animals en un congost i matar-los, o precipitar-los per una cinglera, i el fred mantindria la carn en bon estat durant molt de temps). El seu era un entorn de fauna gegantina (mamuts, rinoceronts, ossos).

Homo sapiens idaltu

homo_sapiens_idaltu

L’Homo sapiens idaltu és una subespècie d’Homo sapiens descrita a partir d’espècimens fòssils trobats en les proximitats de la localitat etíop de Herto l’any 1997 per l’equip de paleoantropòlegs dirigit per Tim White. No obstant això, el nou descobriment no es va fer públic fins l’any 2003.

Donat el lloc en el qual es va fer la troballa de les restes (tres cranis) inicialment se’l va anomenar Home de Herto. Aquests fòssils han estat datats amb una antiguitat d’uns 158.000 anys, és a dir, del Plistocè Mitjà.

El descobriment ha suscitat alguna polèmica entre els investigadors. Diversos consideren l’Homo sapiens idaltu com una subespècie extinta de l’Homo sapiens i és per això que s’usa la denominació taxonòmica trinomial. D’altres, en canvi, consideren que Homo sapiens idaltu és només un ésser humà de l’actual espècie que manté lleugers trets morfològics arcaics en relació a altres fòssils que són indiscutiblement d’Homo sapiens.

Si és correcta la tessitura segons la qual l’Homo sapiens idaltu és una subespècie de la nostra, caldrà recuperar l’antiga denominació d’Homo sapiens sapiens per a l’home actual. Aquest terminologia s’usava quan l’Home de Neandertal era considerat una subespècie nostra (Homo sapiens neanderthalensis), però des que es va evidenciar que els neandertals i els humans moderns representen espècies biològiques diferents, s’han vingut usant els termes Homo sapiens i Homo neanderthalensis.

Les restes d’Homo sapiens idaltu han estat considerades com els espècimens més antics de l’espècie humana fins a la redatació dels fòssils d’Homo sapiens coneguts com Omo I i Omo II, als quals se’ls ha atribuït gairebé 200.000 anys d’antiguitat.


[1] Mithen, S. (1998). Arqueología de la mente. Orígenes del arte, de la religión y de la ciencia. Barcelona. Crítica.

[2] Lieberman, d.E. (1989). «The origins of some aspects of human language and cognition», a P. Mellars & C. Stringer (eds.) (1989). The Human Revolution. Edinburgh. Edinburgh University Press.  Pàgs. 391-414

 

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític
5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social
8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana
14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*