22. L’Homo sapiens

Els fòssils més antics d’Homo sapiens (els anteriorment esmentats Omo I i II) tenen una antiguitat de gairebé 200.000 anys i procedeixen del sud d’Etiòpia (formació Kibish del riu Omo), considerada com el bressol de la humanitat . A aquestes restes fòssils segueixen en antiguitat els d’Homo sapiens idaltu, amb 160.000 anys.

Algunes dades de genètica molecular, concordants amb troballes paleontològiques, sostenen que tots els éssers humans descendeixen d’una mateixa “Eva mitocondrial”, això vol dir que, segons els rastreigs de l’ADN mitocondrial (que només es transmet per via materna), tota la humanitat actual té una antecessora comuna que hauria viscut al nord-est d’Àfrica (en territoris que corresponen als actuals estats d’Etiòpia i Kenya) fa entre 140.000 i 200.000 anys. En altres estudis no obstant això, basats en el polimorfisme del complex major d’histocompatibilitat, es suggereix que en els últims milions d’anys l’espècie humana o els seus ancestres mai van poder haver comprès menys de 100.000 individus, la qual cosa esfondra la teoria del coll d’ampolla de l’ADN mitocondrial i l’Eva ancestral. Aquestes conclusions són derivades del fet que humans i ximpanzés comparteixen moltes diferents varietats dels mateixos gens que no van poder haver-se transmès d’una espècie a una altra si hi hagués només un humà originari.

Altres indicis derivats de recents investigacions suggereixen que la de per si mateix minsa població d’Homo sapiens fa uns 74.000 anys es va reduir a la vora de l’extinció en produir l’esclat del volcà Toba, segons la teoria de la catàstrofe de Toba[1]. Si això és cert, significaria que el pool genètic de l’espècie s’hauria restringit de tal manera que s’hauria potenciat la unitat genètica de l’espècie humana.

Origen dels humans moderns

Els paleoantropòlegs segueixen debatent sobre on va evolucionar l’home modern i com es va dispersar pel món. La qüestió és si l’evolució va tenir lloc en una petita regió de l’Àfrica o en una àmplia àrea d’Àfrica i Euràsia. I encara més, si les poblacions humanes modernes procedents d’Àfrica van desplaçar a totes les poblacions humanes allà existents, arribant a produir en últim terme la seva extinció.

Aquells que pensen que l’home modern va tenir el seu origen només a Àfrica per més tard dispersar-se pel món recolzen l’anomenada hipòtesi de l’emigració de l’Àfrica. Aquells que pensen que l’home modern va evolucionar per tota una gran regió d’Euràsia i Àfrica recolzen l’anomenada hipòtesi multiregional.

Els investigadors han realitzat nombrosos estudis genètics i han valorat acuradament els fòssils per a determinar quina d’aquestes hipòtesis coincideix més amb l’evidència científica. Els resultats d’aquesta investigació no confirmen ni rebutgen totalment cap d’elles. Per tant, alguns científics pensen que la millor explicació és un compromís entre ambdues hipòtesis. El debat entre aquestes teories té implicacions pel que fa a què entenen els científics com raça humana. La qüestió que es planteja és si en l’home modern les diferències físiques evolucionaren profundament en el passat llunyà o ho van fer en un passat relativament recent.

La hipòtesi de l’emigració d’Àfrica.

D’acord amb la hipòtesi de l’emigració d’Àfrica, també coneguda com la hipòtesi de substitució o Out of Africa, les primeres poblacions d’humans moderns procedents de l’Àfrica van migrar a altres regions i varen substituir per complet a les poblacions fins aleshores existents d’hominins primitius. Entre les poblacions substituïdes s’inclou a l’Home de Neandertal i a qualsevol grup supervivent d’Homo erectus. Els defensors d’aquesta hipòtesi afirmen que moltes característiques de l’esquelet de l’humà modern van evolucionar en un passat relativament recent (fa uns 200.000 anys aproximadament) el que suggereix un origen únic i comú. A més, les similituds anatòmiques comunes a totes les poblacions d’humans moderns superen de lluny les compartides entre l’humà modern i l’humà premodern dins de regions geogràfiques determinades. Nombrosos estudis biològics indiquen que la majoria de les espècies noves d’organismes, inclosos els mamífers, han sorgit de poblacions petites i geogràficament aïllades.

La hipòtesi multiregional.

Segons la hipòtesi multiregional, també coneguda com la hipòtesi de continuïtat, l’evolució de l’humà modern va començar quan l’Homo erectus es va dispersar per gran part d’Euràsia fa un milió d’anys. Les poblacions regionals van retenir algunes característiques anatòmiques úniques durant centenars de milers d’anys, però ells també es van barrejar amb poblacions de les regions adjacents, intercanviant trets hereditaris entre si. Aquest intercanvi de trets es coneix com a flux genètic.

A través del flux genètic les poblacions d’Homo erectus van transmetre una sèrie de característiques cada vegada més modernes, com ara una major grandària de cervell, per tot el seu radi geogràfic. Gradualment això hauria donat lloc a l’evolució d’un hominí amb aspecte més modern en tota Àfrica i Euràsia. En aquest cas les diferències físiques entre els humans actualment serien el resultat de centenars de milers d’anys d’evolució regional. Aquest és el concepte de continuïtat. Així, per exemple, les poblacions modernes de l’est asiàtic tenen algunes característiques cranianes observades també pels científics en fòssils de l’Homo erectus d’aquesta regió.

Totes les transformacions que hem anat esmentant, així com totes les interaccions amb el medi (procés de cerebració, increment de la grandària física, canvis en la dentició, bipedisme, instrumental lític, hàbitat, sistemes de caça-recol·lecció, capacitat de llenguatge…) assoleixen el límit superior amb l’homo sapiens, representants del qual són les restes del Cromanyó, Grimaldi, Chancelade, Florisbad, Lagoa Santa, Tepexpan…

Des de fa uns 40/30.000 anys tenim documentada l’existència d’una única espècie d’homínids: l’homo sapiens, és a dir, tots nosaltres.

Sembla que l’origen de l’homo sapiens és també l’Àfrica oriental. La sabana seguia oferint menjar en abundància, i l’alimentació herbívora proporcionava els hidrats de carboni i les vitamines necessàries com a complement de la carn, molt pobra en greixos, dels animals salvatges africans.

homo_sapiens

Fins a l’aparició de l’homo sapiens, treball, llenguatge, cooperació social i evolució biològica anaren paral·lels, i quan al wurmià l’espècie homo adquirí les característiques actuals en un pla estrictament biològic, l’evolució continuà a nivell cultural.

L’adaptació al medi esdevingué transformació del medi.

Característiques

Molt similar a nosaltres, l’homo sapiens era de pell fosca, d’una alçària mitjana d’1,80 m, nas estret i prominent, front recte, absència de torus supraorbital, capacitat cranial entre 1400 i 1500 cm3, cara baixa i ampla, pòmuls sortints, i barbeta marcada.

Mentre el Neandertal es desenvolupava a Europa i a l’Àsia occidental, a l’Àfrica oriental es produïen avenços importants: la laringe es va desplaçar cap avall i esdevingué un instrument que va permetre el naixement del llenguatge. Així, el cervell més petit del sapiens esdevingué més avançat que el més gran del Neandertal, perquè era capaç de comunicar pensaments i deduccions: l’intel·lecte vencia la força muscular.

A partir d’ara, la cultura esdevingué la responsable del procés evolutiu. Per naturalesa, som un animal cultural.

mans_Castillo_Pech_merle                  Mans de la cova El Castillo                                    Mà de Pech-Merle

Neandertal i Cromanyó

neandertal_cromanyo

Neandertal i Cromanyó es distingien pels diferents hàbitats en els que vivien. No competien entre ells: el primer s’havia adaptat a la tundra com a caçador, el segon a les vores del bosc com a recol·lector.

El període interglacial de principis del paleolític superior va proporcionar a Àfrica una gran època de pluges: els boscos tornaren a expandir-se, el desert va retrocedir… Va ser el moment propici per a una subespècie humana que fins aleshores havia tingut un paper marginal. Havien coexistit durant mil·lennis a Europa i al sud-oest asiàtic; en canvi, a l’Àsia oriental i sud-oriental no hi ha restes de neandertals (el monsó porta abundants pluges i s’hi desenvolupaven els boscos), i per això els Cromanyó, en no trobar-hi cap espècie similar, s’hi va assentar més ràpidament.

mapa_expansio_sapiens

Fa 40.000 anys va arribar a Austràlia, i en fa 11.000 que poblà Amèrica. El planeta terra esdevingué l’hàbitat del sapiens.

Medi i estratègies de supervivència

¿Quines adaptacions mediambientals ajudaren a sobreviure a l’homo sapiens?

L’homo sapiens practicava un cert nomadisme: calia anar a buscar les arrels, fruites i tubèrculs, i seguir els ramats de grans animals.

La seva base alimentària ja comprenia algun tipus de pa (llavors triturades i barrejades amb aigua), alcohol (provinent de la fermentació de fruits), formatge (de la llet), i mel. La recol·lecció havia adquirit més importància, perquè les noves tècniques de millora de l’alimentació vegetal havien reduït la seva dependència de les proteïnes animals. I amb aquest bagatge, va iniciar la seva onada migratòria i va deixar Àfrica fa uns 70.000 anys.

eines_solutrianes

Eines solutrianes, 22.000-17.000ane, Crôt du Charnier, Solutré-Pouilly, Saône-et-Loire, France

La seva tecnologia denota un marcat regionalisme, fruit de diferents tradicions locals. Les eines són més lleugeres i fàcils de manipular. Es constata un més gran estalvi de primeres matèries i una gran rendibilitat en el treball; ja no trobem els pesats bifaços o els «choppers», sinó que quasi totes les eines de pedra són ara làmines extretes d’un nucli cònic sobre el que s’hi realitzen retocs per pressió. A més de pedra, les eines són de banya, ivori, os…, i apareixen noves eines (punxons, espàtules, agulles), armes (atzagaies, arpons…) i ornaments.

industria_aurinyaciana

Indústria aurinyaciana

Les armes per a caçar experimenten variacions: trobem armes individuals ofensives, i fletxes i atzagaies, cosa que indica un desenvolupament tecnològic específic per a la confecció d’arcs i propulsors. Tot plegat ens fa pensar en el desenvolupament d’un tipus de caça capaç de capturar animals a distància: es redueix el risc i possibilita una caça individualitzada (no obliga a tots els membres a participar en la captura de peces), el que ens fa pensar en una certa divisió social del treball.

eines_magdalenia

Eines del magdalenià

Es generalitza el costum d’enterrar els morts; sovintegen els ornaments i els enterraments col·lectius. Alguns cops s’hi dipositen aixovars de gran qualitat, amb peces provinents de llocs llunyans.

Així mateix, apareixen els primers instruments musicals, com flautes d’una o dues perforacions, i les primeres manifestacions artístiques (art rupestre i mobiliar).

Una més gran estabilitat dels assentaments, la presència d’unitats d’habitació-producció diferenciades, l’augment significatiu de la mida dels assentaments, un canvi qualitatiu dels sistemes de caça, el probable abandonament de la caça cooperativa i la diferenciació en el tractament funerari dels individus, són elements que ens porten a pensar en canvis qualitatius en l’estructura social respecte períodes precedents.

Entre totes les tasques assignades a les dones, l’obtenció de menjar era la més important, i aquest treball permetia sobreviure el grup. Les dones, amb o sense fills, en cap moment de la prehistòria depengueren dels homes caçadors per a l’obtenció d’aliments.

La caça és força ineficaç com a mitjà de proveir menjar. A més, la carn no es pot emmagatzemar (sobretot en els climes càlids). Per tant, només la recol·lecció, feta per les dones, manté el grup.

Durant tot el Paleolític inferior, la recol·lecció va poder contribuir a l’evolució dels hominins. La recol·lecció estimulava el desenvolupament de tècniques de distinció, avaluació i memòria. Llavors trobades en jaciments paleolítics indiquen que el que determinava l’elecció era una selecció acurada i estudiada i no una recol·lecció feta a l’atzar.

També la recol·lecció impulsava el desenvolupament tecnològic. L’error de considerar l’home caçador com a peça clau del nostre origen, ha determinat que els primers estris trobats s’associessin sempre amb la caça. Ara sabem que els primers estris segurament servien per a la recol·lecció. I tots aquests estris eren fets per dones: així, havien descobert la manera d’endurir puntes de fusta amb el foc, la construcció de bosses on guardar-hi tot el que recol·lectaven…

Com a responsable del sosteniment diari dels altres, no podia tornar fins que la bossa estigués plena; i aleshores començava l’altra gran tasca: convertir les primeres matèries en alguna cosa similar a una menja acceptable.

Òbviament, el treball de recol·lecció era més feixuc quan la dona tenia fills als qui alimentar. Calia transportar el nadó, i la pèrdua progressiva de pèl dificultava que els fills s’arrapessin al seu cos: així, hagué d’idear algun sistema per a dur-lo penjant.

“La necessitat d’organitzar-se per alimentar els fills, un cop aquests havien deixat de mamar, l’aprendre com afrontar els vincles sòcio-emocionals més complexos que s’anaven desenvolupant, les noves tècniques i els invents culturals que una recol·lecció més extensa implicaven, tot plegat exigia una més gran intel·ligència. S’ha dedicat massa atenció a les tècniques que es necessitaven per a caçar, i molt poca a les tècniques que suposava el treball de la recol·lecció i la criança dels fills”
Sally Slocum (1975), “Woman the Gatherer: Male Bias in Anthropology”, a Rayna Reiter (ed.), Towards an Anthropology of Women. Nova York. Monthly Review Press. 416 pàgs.


[1] La teoria de la catàstrofe de Toba, proposada en 1998 per Stanley H. Ambrose, estableix que l’evolució humana va ser afectada per un recent esdeveniment de tipus volcànic. Aquest esdeveniment hauria reduït la població mundial a 10.000 o fins i tot unes 1.000 parelles reproductores.

La teoria catastròfica de Toba estableix que una immensa erupció volcànica va canviar el curs de la història en produir la gairebé extinció de la població humana (aquest tipus d’esdeveniments es denomina «coll d’ampolla poblacional»). Fa entre 70.000 i 75.000 anys, el supervolcà del llac Toba, al nord de l’illa indonèsia de Sumatra, va explotar com una caldera amb una força 3.000 vegades superior a l’erupció de la muntanya Santa Helena, deixant com a rastre l’actual llac Toba (el llac volcànic més gran del món, de 100 quilòmetres de llarg, 30 d’ample i 505 metres de profunditat). S’han trobat restes d’aquesta explosió en llocs tan remots com l’Índia.

Segons Ambrose, això va provocar una caiguda de la mitjana de les temperatures de 3-3,5 º C, amb un hivern volcànic global que va poder durar entre 6 i 7 anys. En les regions temperades va produir una disminució de les temperatures globals de 15oC de mitjana, cosa que representa un canvi dràstic en l’ambient, que va haver de produir múltiples colls d’ampolla de població en diverses espècies humanes que havien d’existir en l’època (Homo sapiens a Àfrica , Orient Mitjà i Àsia, Homo erectus i Homo floresiensis a Indonèsia i Homo neanderthalensis a Europa). Aquest canvi va accelerar al seu torn la diferenciació de les poblacions humanes aïllades, conduint finalment a l’extinció de totes les espècies humanes (menys una, de la qual descendeixen els humans actuals).

Una combinació d’evidències geològiques i models computacionals dóna suport a la factibilitat de la teoria de la catàstrofe de Toba, i l’evidència genètica suggereix que tots els humans actuals, tot i l’aparent varietat, provenen d’un mateix tronc format per una població molt petita. Utilitzant les taxes mitjana de mutació genètica alguns genetistes han estimat que aquesta població humana original va viure en una època que concorda amb l’esdeveniment de Toba

 

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del curs en format .pdf

1. Una visió de conjunt de l’art paleolític
2. El paleolític: cronologia i referències etnoarqueològiques
3. Evolució tecnològica en el Paleolític. Referències etnoarqueològiques de l’hàbitat
4. La construcció del coneixement de l’art del Paleolític
5. El paradigma d’Henri Breuil i la seva crisi

6. L’estructuralisme de Leroi-Gourhan i Annette Laming-Emperaire
7. Del xamanisme a l’art com expressió de l’organització social
8. El procés evolutiu: Darwin i la selecció natural
9. Darwin i la selecció sexual. El cicle menstrual
10. La selecció sexual: la competència espermàtica
11. La selecció sexual: l’orgasme femení

12. Sobre els orígens de l’art: les coalicions de dones pintades
13. Una perspectiva ecològica de l’evolució humana
14. Els primers hominoides
15. Els homínids: els preaustralopitecins
16. Els hominins: els australopitecins
17. Paranthropus
18. Els primers Homo: Homo habilis
19. El poblament d’Euràsia: l’homo ergaster/erectus
20. Homo antecessor, rhodesiensis, heidelbergensis i floresiensis
21. L’Homo neanderthalensis
22. L’Homo sapiens
23. Sobre el concepte d’art
24. Les primeres expressions artístiques
25.  Sobre els orígens de l’art del Plistocè
26. L’art rupestre del Plistocè
27. Temes i distribució de l’art parietal

28. L’art moble del Plistocè
29. Temes de l’art mobiliari
30. Art mobiliari del Paleolític Superior. Interpretacions
31. Sobre els orígens del llenguatge

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*