Presentació de l’assignatura “Coneixement i mètode” (Grau d’Humanitats)

Coneixement i mètode són dos conceptes fonamentals en el pensament modern i contemporani. La voluntat per aconseguir un camí segur cap el coneixement, és a dir, un mètode que garanteixi que la realitat que coneixem, tal i com la coneixem, és vertadera, ha centrat els esforços del saber i les lluites entre els seus representants els tres últims segles. I aquest és el tema d’aquesta assignatura.

Interrogants

El denominat mètode científic, i el coneixement així obtingut, ha aconseguit l’hegemonia. Totes les disciplines que volen ser científiques al llarg del segle XIX, s’esforçaran per ajustar-se a l’únic mètode que garanteix el coneixement vertader. No totes les disciplines, ni activitats humanes, aconseguiran ajustar-se a les exigències de la ciència. El segle XX, a més, veurà esclatar molts dels límits que la racionalitat hegemònica i la disciplina científica s’han esforçat per definir al llarg dels dos segles anteriors, la qual cosa originarà debats fonamentals per a les humanitats i les ciències humanes i socials.

L’assignatura treballa les següents competències:

  • Capacitat per al pensament crític i autocrític.
  • Capacitat per entendre i qüestionar-se críticament les idees sobre la naturalesa de la realitat, de l’experiència i dels valors que juguen un paper central en la comprensió del món i de nosaltres mateixos.
  • Capacitat per comprendre les particularitats disciplinàries i llegir la realitat des d’una mirada interdisciplinària.
  • Capacitat per conèixer i utilitzar les diferents eines metodològiques en l’àmbit de les ciències humanes i socials.

Per treballar aquestes competències, es duran a terme exercicis com, per exemple, reflexionar sobre la producció del coneixement i els canvis que la modernitat ha incorporat en aquesta activitat humana tan important i definitòria de la nostra condició; repassarem alguns dels models-criteris del coneixement científic; examinarem les característiques específiques del coneixement en les ciències humanes i socials; debatrem sobre el paper de les emocions en el procés de coneixement, etc.

Feyerabend

Durant el procés d’avaluació continuada també es procurarà fomentar competències digitals bàsiques (incentivant l’ús de diferents aplicacions –que es troben a l’aula- i estimulant el treball no exclusivament textual), procurant que això no comporti cap complexitat o dificultat afegida i sí formació i ampliació de coneixements.

“Cinema, revistes i altres històries: la divulgació a la Història Antiga”

El proper dijous 19 de febrer s’organitza la taula rodona: “Cinema, revistes i altres històries: la divulgació a la Història Antiga” en el marc de presentació del nou curs acadèmic del Màster Universitari de la Mediterrània antiga UOC-UAB. L’acte tindrà lloc les 18 h al Barcelona Growth Centre (c/ Roc Boronat, 117 – 7ª planta Sala Mitchell).

Nueva imagenJavier Gómez (editor de la revista Desperta Ferro) i els professors d’aquest Màster, Borja Antela (professor de la UAB), i Jordi Vidal (investigador de la UAB) portaran a terme una taula rodona on s’analitzarà, a partir d’alguns casos escollits, la fecunda relació entre el món del còmic i la història antiga. Els ponents, des de la seva doble experiència de professionals de la Història antiga i aficionats al món del còmic, estudiaran la imatge que els còmics han transmès de la història antiga, així com la recepció que aquestes històries han tingut per part dels lectors.

Tintin 1La història antiga ha estat, i continua sent, una font d’inspiració de primer nivell pels autors del cinema, els còmics, etc.. Així, és bastant freqüent trobar dins del novè art, amb independència del seu gènere (superherois, espasa i bruixeria, línea clara, etc.), un nodrit estol de personatges i d’històries directament provinents del món antic. A tall d’exemple podem recordar casos tan coneguts com els d’Astèrix i Obèlix, Conan el cimmeri, Hèrcules i Gilgamesh com a membres de The Avengers, o les freqüents relacions de Tintín amb el món de l’arqueologia. De la mateixa manera, històries tan emblemàtiques com la Ilíada o la batalla de les Termòpiles (els famosos 300 de Frank Miller) també formen part de l’imaginari dels aficionats als còmics gràcies a les seves adaptacions al novè art. Per altra banda, la divulgació de la Història Antiga en revistes de prestigi és cada cop més important. Pel cas espanyol, l’extraordinari èxit de la revista Desperta Ferro és un estudi de cas a tenir en compte.

Us podeu inscriure a l’acte a través d’aquest enllaç. També podeu seguir l’acte per l’streaming d’aquest enllaç.

 

Lliçó 29. Temes de l’art mobiliari

En tots els suports i tipus de peces artístiques mobles del Plistocè Superior els temes figuratius resulten molt constants i reiteratius, de tal manera que és factible reduir-los a una terna fonamental: antropomorfs (amb formes humanes), zoomorfs (figures d’animals) i ideomorfs (dissenys lineals, geomètrics o abstractes).

Un advertiment inicial. La tradició judeo-cristiana representa el concepte de Pau amb la paloma bíblica que va retornar a l’arca de Noè amb una branca d’olivera al bec. Si desconeguéssim la seva simbologia, la descriuríem com «tema animalístic: paloma» o, com a molt, «paloma construint un niu» en fixar-nos amb el motiu vegetal que duu al bec. Cal, doncs, anar amb molt de compte a l’hora de fer les classificacions i identificacions, i mirar de no aplicar els nostres esquemes mentals i significats a les manifestacions artístiques del passat.

1. Antropomorfs

Entre els motius de temàtica humana es pot diferenciar les peces per gènere, masculines i femenines, i s’observen divergències en els tractament, així com moments d’àlgid i de declivi en la seva producció. Atès l’esquematisme d’alguns dissenys, es prefereix parlar de temes antropomorfes i no categoritzar-los de figures humanes

1.1. Masculins

Cal deixar constància de l’escàs nombre d’imatges que admeten ser classificades clarament com a masculines.

Per una banda, es troben les figuracions parcials que representen el «concepte humà» tant masculí com femení a través d’un tret anatòmic individualitzador i característic, que recau en els atributs que ajuden a dissociar el dimorfisme sexual: el penis en el cas de l’home i els pits-vulva en el de les dones. D’aquesta manera, el tema antropomorf masculí parcial estaria integrat per elements d’índole fàl·lica, com certs bastons perforats amb el relleu del gland en un extrem i d’altres més realistes.

fallus_Laugerie
Bloc de pedra amb representació de fal·lus de l’abric de Laugerie-Haute

fallus_Hohle
Fal·lus de la cova Hohle Fel. 28.000 anys.         Fal·lus de la cova de Vogelherd.
fallus_Fronsac
Fal·lus tallat a la paret de la cova de Fronsac (Vieux-Mareuile, France) amb l’edema característic del prepuci de parafimosi
Continua llegint

Trobada dels estudis de l’Àsia Oriental

asiaEl proper dissabte 31 de gener al matí celebrarem una trobada presencial que donarà continuïtat a la jornada de celebració dels 10 anys del programa que vam organitzar l’any passat i que va tenir tan bona acollida.

Es tracta d’un acte obert a tothom i que, a més, volem que sigui un punt de trobada per a tota la comunitat d’Àsia Oriental de la UOC: estudiants, alumni i docents de totes les nostres titulacions–des de la llicenciatura en Estudis de l’Àsia Oriental al Màster Universitari en Estudis de la Xina i el Japó: món contemporani passant pels cursos d’especialització en economia i negocis, en llengua i cultura o en idioma xinès i japonès.

Us hi esperem!
Professorat dels Estudis de l’Àsia Oriental

Trobada presencial 2015
Dissabte 31 de gener
10.00h a 14.00h
Seu UOC (Avinguda Tibidabo 39) Continua llegint

Lliçó 28. L’art moble del Plistocè

Concepte d’art moble 

Per art moble o mobiliari entenem tots aquells objectes que mantenen pel cap baix una grafia o representació d’origen humà, i que posseeixen la capacitat de ser transportats per una persona de complexió mitjana. Es tracta, doncs, d’objectes movibles que es poden traslladar pel territori, fins a distàncies molt llunyanes del lloc de producció.

cova_Blombos
Art mobiliari de la cova Blombos[1], Sud-Àfrica. Bifaços, bloc d’ocre gravat i atzagaies d’una antiguitat de 75.000 anys

 Els suports 

Es poden agrupar els objectes mobiliaris en funció de la substància que utilitzen com a suport. Així es poden distingir:

  • obres en suport orgànic: procedeixen de parts esquelètiques de certs animals (ossos, banyes, dents, closques)
  • obres en suport inorgànic: procedeixen de minerals. Les obres fetes amb fusta o cuir no s’han conservat.

Continua llegint

Lliçó 27. Temes i distribució de l’art parietal

1. Temes de l’art parietal 

1. Antropomorfs 

En l’art parietal del Plistocè europeu el tema antropomorf no es prodiga en excés. 

1.1. Figures masculines

El nombre de dissenys masculins parietals és bastant escàs. Pel que fa als motius parcials, resulta tremendament difícil trobar una representació de fal·lus aïllada. Només es pot citar un penis i testicles gravats a Cosquer i una probable figuració exempta modelada en fang de la cova de Bédeilhac.

És en els motius totals on trobem més figures d’homes. Són considerades masculines per posseir penis i està mancades de pits. Apareixen bestialitzats (antropozoomorfs), clarament bípedes, sovint itifàl·lics però amb el cap transformat en un animal (bisó, ur, ocell, cérvol) i sovint amb cua, som si anessin coberts amb la pell d’un quadrúpede figures_masculines

 1) El Castillo. 2-3) Les Trois-Frères. 4) Gabillou. 5) Altamira. 6) Lascaux. 7) Hornos de la Peña. 8) Los Casares. 9) Les Trois-Frères. 10) Addaura.

figures_masculines2

 1) Sous-Grand Lac. 2) Le Portel. 3-4) Massat. 5) Los Casares. 6) Rouffignac. 7) Marsoulas. 8) Labastide. 9) «Màscares» d’Altamira    figures_masculines3

1) Les Combarelles. 2) Los Casares. 3) Villars. 4) Lascaux. 5) Levanzo. 6) Pech-Merle. 7-8) Cougnac

 1.2. Figures femenines Continua llegint

Literatura europea al Museu Episcopal de Vic

 

MEV_2

Els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen la primera activitat del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals al Museu Episcopal de Vic.

Literatura europea al Museu Episcopal de Vic
Dissabte, 31 de gener de 2015
Horari: de 10:00 a 13:00 h.
Visita limitada a 30 participants

 

La capital d’Osona disposa, tal vegada, de la millor col·lecció al món de pintura romànica sobre fusta. Un patrimoni que destaca especialment per un tractament museogràfic molt contemporani que acosta l’art medieval a la sensibilitat de l’espectador actual.

La visita, conduïda per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC, consistirà en el comentari de les obres pictòriques (frescos, frontals, bigues…) i escultòriques (majestats, davallaments, arquetes…) i la seva relació amb la literatura produïda en l’època en què van ser creades.

Imatges i context que ens han d’aproximar també als relats, la lírica o l’esperit d’una literatura, la medieval, que també, malgrat la distància dels segles, manté la fascinació per al lector contemporani.
Activitat gratuïta i oberta a tothom, amb inscripció obligatòria.

Podeu descarregar-vos el dossier complet del Cicle en aquest enllaç.

Lliçó 26. L’Art rupestre del Plistocè

1. Una qüestió de nomenclatura

En primer lloc, una qüestió de nomenclatura. Al llarg de la historiografia de l’art dels grups caçadors-recol·lectors plistocens s’han fet servir un seguit de termes per definir aquest fenomen figuratiu. I ja sabem que la nomenclatura no és neutra.

Un dels termes més populars fou el d’Art Quaternari[1]. El concepte al·ludeix a l’era geològica, erròniament identificada amb el període glacial, atès que el Quaternari està subdividit en dues etapes: Plistocè i Holocè, etapa aquesta darrera en la qual encara estem. Per tant, si utilitzem el terme Art Quaternari, estem designant tant una escultura femenina gravetiana de fa 24.000 anys, els bisons d’Altamira de fa uns 14.000 anys, un fresc d’una casa de Pompeia del segle I  ane., i una tela de Picasso del segle XX (les dues darreres obres estan més properes entre elles que les dues primeres).

Atesa la concentració de coves decorades a França i a la cornisa Cantàbrica (Astúries, Cantàbria i País Basc) es va utilitzar la denominació Art franco-cantàbric, tot i que es tenia constància de la presència de la Cova de La Pileta (Màlaga), i actualment sabem que la distribució de l’art parietal abasta totes les zones de la península ibèrica. Per tant, l’etiqueta d’art franco-cantàbrica està obsoleta.

Es va optar per trobar un nom que aplegués els atributs cronològics, tecnològics i culturals d’aquest art, i es va adoptar el terme Art Paleolític[2] –el concepte més acceptat–, tot i que és un nom connotat pejorativament («pedra vella») i podria incloure l’art rupestre de grups actuals de caçadors-recol·lectors, és a dir, d’«economia paleolítica».

Actualment, es prefereix el terme d’Art Plistocè per referir-se a les manifestacions figuratives de les comunitats humanes d’aquest període[3].

Actualment ja no es pot mantenir  la convenció que l’art comença amb l’Homo sapiens, atès que sembla demostrada l’existència d’un art dels neandertals. De fet, i en funció del que s’entengui per art, l’origen d’aquest es pot fer remuntar a l’Homo ergaster.

2. Artistes en masculí o artistes en femení?

Les pintures prehistòriques varen ser fetes per homes o per dones? L’estudi de les diverses traces de mans trobades al costat de les pintures rupestres, provaria que els artistes eren més aviat dones que homes.

Prenem les empremtes de mans en negatiu de la cova de Pech Merle, a Cabrerets. Datades de fa uns 25.000 anys, aquestes representacions de mans envolten una figura ben coneguda d’un cavall decorat de punts. Mesurant les dimensions d’aquests dibuixos, realitzats amb plantilles d’estergir –l’artista bufava la pintura que tenia a la mà per tal d’impregnar la pedra– i comparant les proporcions amb la d’homes i dones europeus actuals, hom dedueix que la majoria d’empremtes de mans de Pech Merle són de dones.

cavalls_Pech_merle
Cavalls puntejats. Cova de Pech Merle. 24.600 ane

ma_Pech
Mà en negatiu de Pech Merle amb 13 punts

Si comparem aquestes mans amb les d’altres coves datades d’un període similar, entre 20.000 i 30.000 anys, com les de Gargas (Hautes-Pyrénées), Maltravieso (Extremadura) i El Castillo (Cantàbria), trobarem que també són femenines.

mans-Gargas
Mans de Gargas. Cap el 26.500 ane

Continua llegint

Presentació del llibre de Marta Rovira La transició franquista: Un exercici d’apropiació històrica

El dimecres 28 de gener a les 19h, la Marta Rovira ens presentarà el seu llibre La transició franquista a la Llibreria Documenta (Pau Claris, 144)

Sempre s’ha dit que el franquisme va ser sotmès a un tractament d’oblit durant la Transició. Però com deia Mario Benedetti, l’oblit és ple de memòria. I la Transició conté una política de memòria que actua sobre aquest oblit del passat criminal del franquisme. La Transició ens va omplir de memòria, d’una memòria excessiva, abusiva, reiterativa i autocomplaent, que ha servit per amagar el Franquisme que contenia. I alhora ha servit per legitimar la reubicació política d’aquells que venint del règim franquista, han esdevingut pares, líders o factòtums de la “democràcia”. Aquest llibre analitza els condicionants socials i polítics que converteixen la Transició en un relat.

Continua llegint

Lliçó 25. Sobre els orígens de l’art del Plistocè

1. El punt de vista clàssic i tradicional 

Enlluernat per l’esplendor de les pintures de la cova de Lascaux, Georges Bataille[1] (1897-1962) li va atribuir el paper del naixement de l’art. Segons ell[2] l’art és signe d’hominització i Lascaux és el símbol del pas de l’animal a l’humà («és el signe sensible de la nostra presència en l’univers»;  «mai abans de Lascaux havíem assolit el reflex d’aquesta vida interior de la qual l’art –i només l’art– assumeix la comunicació»; «cap diferència és més palesa: oposa a l’activitat utilitària la figuració inútil d’aquests signes que sedueixen, que neixen de l’emoció i s’hi adrecen (…) sentiment de presència, de clara i esclatant presència que ens donen les obres mestres de tots els temps»). L’home de Neandertal no produïa art; per contra, l’home de Lascaux demostra la seva aptitud sobrepassant la tradició i fent obres d’art: ultrapassa el que havia existit fins llavors creant el que no existia un instant abans. Lascaux, doncs, té el valor d’un començament.

Bataille oposa categòricament l’Homo faber, fabricant d’eines que pertanyen al món del treball, de l’Homo sapiens, ésser acabat i complert que pertany al món del joc (Homo ludens) i de l’art que, segons ell, però també segons una opinió àmpliament compartida, és joc per excel·lència.

Continua llegint

Nou Cicle Literatura europea i patrimoni

MNAC site

Els Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya organitzen una nova edició del Cicle Literatura europea i patrimoni. Itineraris d’art i literatura medievals.

Les visites, programades amb la col·laboració del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu d’Arqueologia de Catalunya i el Museu Episcopal de Vic, són totalment gratuïtes i obertes a tothom i tenen l’objectiu d’acostar-nos al nostre patrimoni històric i cultural a partir dels relats de l’Europa medieval.

El Cicle està organitzat per Neus Rotger, professora dels Estudis d’Arts i Humanitats, i conduït per Pau Gerez, Doctor en Història Medieval i en Filologia Romànica i col·laborador docent de la UOC.

Es tracta de tres activitats independents que tenen lloc a tres ciutats que destaquen pel seu patrimoni medieval: Barcelona, Girona i Vic.

CALENDARI 

Dissabte, 31 de gener de 2015: Literatura europea al Museu Episcopal de Vic
Dissabte, 21 de febrer de 2015: La Girona de Cerverí al Museu d’Arqueologia de Catalunya
Dissabte, 21 de març de 2015: Literatura romànica al Museu Nacional d’Art de Catalunya

Totes les activitats són gratuïtes i obertes a tothom. Properament obrirem les inscripcions per a cadascuna d’elles

Continua llegint

Patrimoni en conflicte: entrevista a la Professora Glòria Munilla

Belchite_y_Torre_de_San_Martín_de_Tours,_Belchite

Us recomanem l’entrevista al programa Despierta Aragón de Aragón Radio, la Radio Autonómica de Aragón, a la professora Glòria Munilla, directora del màster universitari de la Mediterrània antiga, sobre Patrimoni en conflicte.

http://www.aragonradio.es/podcast/emision/117217/
(minuts 10’38 a 10’48)

En l’entrevista es tracten els motius i les conseqüències que els conflictes bèl·lics plantegen al Patrimoni cultural mundial, centrant-se en el cas de Síria i les destruccions i el tràfic ilegal d’obres d’art de jaciments arqueològics tan simbòlics a nivell mundial com Palmira, l’antiga Aleppo o altres relacionats amb els orígens de la civilització occidental concentrats al que clàssicament anomenem Pròxim Orient.

Es tracta també el tema de la recerca sobre el patrimoni cultural al llarg de la Guerra Civil a Espanya i la seva repercussió, prenent com a exemple el cas de Belchite.

Art del segle XX

En començar l’assignatura Art del segle XX ens preguntarem, parodiant a Barbara Kruger, què n’espereu d’aquesta assignatura?

Kreger_Why_are_you_hereBarbara Kruger: Why are you here?, 1991. Fotografia i tipografia sobre paper. 15,2 x 11,4 cm. Per què estàs aquí? I ens demana: Per a matar el temps? Per a cultivar-te? Per a ampliar el teu món? Per a tenir bons pensaments? Per a millorar la teva vida social?

Mentre aneu responent aquestes qüestions, iniciarem el nostre corregut per l’assignatura amb la invenció de la fotografia el 1816. Com  va incidir en la producció pictòrica? Quin paper va jugar en l’aparició de dos corrents, fins a cert punt antagònics, l’impressionisme i el simbolisme? Quan la fotografia va aconseguir el mateix estatus que la pintura?

Niepce_maquina_fotos

Aparell utilitzat per Nicéphore Niépce, cap el 1820. Musée Nicéphore Niépce

El declivi de l’Acadèmia va comportar l’aparició de nous referents de qualitat (l’originalitat i la transgressió de fronteres). A partir d’ara, els pintors ressaltaren les particularitats del seu treball que el diferenciaven de la fotografia. Existeix una clara diferència en el tema, la tècnica, l’ambientació. La consciència de diferenciació és la que permet explicar les innovacions de Monet. Això es pot veure clarament en comparar les dues obres següents:

Bouguereau_Monet William-Adolphe Bouguereau: Mare i fills       Claude Monet: Roselles prop de Vétheuil,   1879. Oli sobre tela. 164 x 117 cm.                1879. Oli sobre tela. 71,5 x 90 cm.

Abans de 1900, tots els fenòmens s’intentaven explicar mitjançant la física clàssica (newtoniana). Però Max Planck (l’energia no és una magnitud contínua), Louis De Broglie (la dualitat ona-partícula), Heisenberg (principi d’incertesa), faran entrar en crisi el sistema newtonià. Albert Einstein va publicar la Teoria especial de la relativitat el 1905. És en aquest context on cal ubicar la ruptura amb l’impressionisme i l’esclat d’una  multiplicitat de possibilitats que aquesta ruptura facilitava i que es coneix amb el nom de postimpressionisme.

I coincideix amb el moment en què es va inventar el cinema: 1895. I se seguien celebrant els Salons, i en el de tardor del 1905 pintures de joves artistes com Henri Matisse marcaren el començament del fauvisme i, per tant, de les avantguardes.

A partir de Nietzsche, Freud i Schopenhauer, les emocions i els sentiments adquireixen un paper rellevant. Es produeix, doncs, un conflicte entre ser fidels a les aparences (com farà el Realisme) i ser fidels als sentiments (com farà l’Expressionisme). Problema que es planteja aquest segon corrent: com reemplaçar l’objecte, la realitat, per l’emoció, el sentiment?  Si en primer lloc els corrents expressionistes es manifestaran a Alemanya és perquè els autors citats escriuen en alemany (al 1921 es traduirà La interpretació dels somnis de Freud al francès i per això entendrem que el surrealisme no aparegui fins el 1923-24 a França).

primeres_avantguardes

Continua llegint

Lliçó 24. Les primeres expressions artístiques

Bednarik[1] i Lorblanchet[2] han establert la relació d’ítems del registre arqueològic que permeten deduir les primeres expressions artístiques, transmissió d’informació, capacitat o intenció de comunicació… Aquests indicis s’ordenen segons els graus d’expressivitat i serien:

  • les marques i incisions deixades en superfícies òssies i pètries
  • perforacions fetes a certs objectes que presenten la possibilitat de ser penjolls
  • els colorants naturals, com els ocres, que presenten la possibilitat d’haver estat utilitzats com a decoració corporal o per a pintar
  • els enterraments, que poden donar informació sobre la superestructura ideològica del grup

1. Ossos i pedres amb incisions

En recopilar les restes prehistòriques d’os i pedra que conserven algun indici d’incisió «artificial» es comprova que les peces de major antiguitat provenen del Plistocè Mitjà i de contextos tecnoindustrials acheulians  confeccionats per l’Homo erectus.

En concret, en el jaciment francès de Pech de l’Aze s’ha trobat un fragment ossi amb diverses incisions. Està datat al voltant del 300.000 ane. os_Pech_Aze

os_Pech_Aze_gravatOs de mamífer gravat. Pech de l’Azé, Dordonya. 450.000 ane.

Descobert per F. Bordes, aquest fragment de costella  presenta una «decoració» en forma de línies sinuoses embullades, que fou interpretada com un gravat deliberat. Aquesta interpretació fou confirmada per l’anàlisi microscòpica realitzada per Marshack, el qual va veure en aquests gravats el motiu precursor dels «macaroni» (una forma d’art que consisteix a realitzar amb els dits línies sinuoses a l’atzar damunt l’argila encara fresca o tova). Però l’anàlisi d’aquest objecte amb microscòpic electrònic de rastreig (SEM, de Scanning Electron Microscopy) ha mostrat que els gravats són només l’empremta dels solcs vasculars, fenomen natural provocats per les venes i artèries a la superfície de l’os[3]. Aquest estudi ha qüestionat diversos objectes similars que presenten decoracions de forma lliure, com ara els de la Cova Morin i Stránska Skála[4].

Bilzingsleben2

Gravats simètricament disposats en grups sobre un fragment de tíbia d’elefant, Bilzingsleben (Alemanya), 350.000 / 200.000 ane. Stranska_SkalaVèrtebra amb incisions de Stránska Skála

Aquests exemples d’incisions intencionades han estat rebutjats per la majoria d’investigadors, que consideren que les marques són degudes a causes naturals.[5]

Continua llegint

23. Sobre el concepte d’art

En estudiar els orígens de l’art d’entrada el primer que caldria tenir clar és quin és l’objecte de la nostra anàlisi, és a dir, saber a què es refereix el concepte d’art (i, en particular el prehistòric).

El registre arqueològic de les societats prehistòriques ens posa de manifest part de la cultura material d’aquelles gents, i la qüestió està a discernir:

  • quins d’aquests objectes exhumats a les excavacions o grafies conservades a les roques mereixen el qualificatiu d’artístic
  • quan els humans tenen la capacitat o intencionalitat de produir-los
  • quina espècie humana va tenir la capacitat d’objectivar i comunicar el seu pensament plàsticament o gràfica
  • per què ho va fer (o no)

El nostre punt de partida és que l’art  ha estat sempre una eina, ha estat creat com a eina, i només la consciència de la decadència d’una elit a la fi del segle XVIII o a la primera meitat del XX ha pogut utilitzar l’art com a «experiència estètica». L’art és una manera de fer les coses per als humans -en l’aspecte constructiu- i una manera de comunicar-se -en l’aspecte expressiu. És, per tant, inseparable de tota forma de treball i de llenguatge. Preguntar-se per l’origen de l’art és demanar-se a quines necessitats constructives i comunicatives necessitava fer front el nostre més llunyà ancestre. I l’artista fou qui sabé captar aquestes necessitats i codificar-les de manera que, al seu torn, pogués influir sobre la seva societat. Un bastó perforat amb incisions geomètriques, una plaqueta d’esquist amb imatges zoomorfes, una figureta femenina d’ivori de mamut, el negatiu d’una mà sobre una paret d’una cova…, no són objectes decorats fets per a ser vistos ni per a esdevenir bells. Són formes de treball la finalitat de les quals no és tan pragmàtica i utilitària com codificadora de les relacions i els espais socials que comporten tot grup humà i que serveixen a aquestes relacions i espais. Aquesta és la seva utilitat. Comprendre una obra d’art significa, per tant, desxifrar els codis que conté i intentar esbrinar com va incidir, al seu torn, sobre el grup o societat.

L’art, doncs, no és un conjunt d’objectes ni de pràctiques o produccions d’artefactes. L’art és una manera d’estudiar determinats objectes (a l’igual que la química, la física o la literatura); i és  aquesta mirada la que els converteix en artístics (un pigment, per exemple, pot ser analitzat des d’un punt de vista, físic, químic, econòmic, simbòlic, semiòtic, artístic…). L’expressió «això és art» seria, doncs, l’equivalent a «això és química». La mirada artística es centra a desxifrar o trobar el significat de missatges –sobretot visuals i gestuals– que codifiquen diferents relacions i espais de la vida social. Els béns culturals o artístics construeixen una xarxa de significats (que responen a necessitats de comunicar, construir, visibilitzar, identificar, persuadir, seduir, manipular…) per a una determinada societat. Són, doncs, els receptors qui atorguen valor significatiu a determinats objectes i serà, doncs, l’artista l’encarregat de traduir en imatges, formes, praxis, moviments corporals, música… aquests codis socials. No hi pot haver art sense societat; no hi pot haver societat sense art. Continua llegint

Visita a l’exposició On the Table

El proper dimecres 28 de gener, el Màster en Estudis de la Xina i el Japó: món contemporani organitza una visita guiada a l’exposició On the Table. Ai Weiwei, que actualment està oberta al Palau de la Virreina i de la qual ja us vam parlar en aquesta entrada.Sin título

La visita, organitzada per la professora Muriel Gómez, comptarà amb els comentaris de Laia Manonelles, especialista en art xinès contemporani i col·laboradora del nostre programa. Al llarg d’un recorregut per les diverses sales de l’exposició, la visita vol aprofundir en les obres i els projectes més rellevants d’aquest creador de fama mundial. L’activitat acabarà amb un debat sobre les estretes connexions entre la pràctica artística, l’activisme i la dimensió mediàtica d’Ai Weiwei.

Data: dimecres 28 de gener de 2015
Hora: 18.00h
Lloc: Palau de la Virreina
L’activitat és gratuïta, per bé que cal fer una inscripció prèvia aquí.