Art del segle XX

13 gener, 2015

En començar l’assignatura Art del segle XX ens preguntarem, parodiant a Barbara Kruger, què n’espereu d’aquesta assignatura?

Barbara Kruger: Why are you here?, 1991. Fotografia i tipografia sobre paper. 15,2 x 11,4 cm. Per què estàs aquí? I ens demana: Per a matar el temps? Per a cultivar-te? Per a ampliar el teu món? Per a tenir bons pensaments? Per a millorar la teva vida social?

Mentre aneu responent aquestes qüestions, iniciarem el nostre corregut per l’assignatura amb la invenció de la fotografia el 1816. Com  va incidir en la producció pictòrica? Quin paper va jugar en l’aparició de dos corrents, fins a cert punt antagònics, l’impressionisme i el simbolisme? Quan la fotografia va aconseguir el mateix estatus que la pintura?

El declivi de l’Acadèmia va comportar l’aparició de nous referents de qualitat (l’originalitat i la transgressió de fronteres). A partir d’ara, els pintors ressaltaren les particularitats del seu treball que el diferenciaven de la fotografia. Existeix una clara diferència en el tema, la tècnica, l’ambientació. La consciència de diferenciació és la que permet explicar les innovacions de Monet.

Abans de 1900, tots els fenòmens s’intentaven explicar mitjançant la física clàssica (newtoniana). Però Max Planck (l’energia no és una magnitud contínua), Louis De Broglie (la dualitat ona-partícula), Heisenberg (principi d’incertesa), faran entrar en crisi el sistema newtonià. Albert Einstein va publicar la Teoria especial de la relativitat el 1905. És en aquest context on cal ubicar la ruptura amb l’impressionisme i l’esclat d’una  multiplicitat de possibilitats que aquesta ruptura facilitava i que es coneix amb el nom de postimpressionisme.

I coincideix amb el moment en què es va inventar el cinema: 1895. I se seguien celebrant els Salons, i en el de tardor del 1905 pintures de joves artistes com Henri Matisse marcaren el començament del fauvisme i, per tant, de les avantguardes.

A partir de Nietzsche, Freud i Schopenhauer, les emocions i els sentiments adquireixen un paper rellevant. Es produeix, doncs, un conflicte entre ser fidels a les aparences (com farà el Realisme) i ser fidels als sentiments (com farà l’Expressionisme). Problema que es planteja aquest segon corrent: com reemplaçar l’objecte, la realitat, per l’emoció, el sentiment?  Si en primer lloc els corrents expressionistes es manifestaran a Alemanya és perquè els autors citats escriuen en alemany (al 1921 es traduirà La interpretació dels somnis de Freud al francès i per això entendrem que el surrealisme no aparegui fins el 1923-24 a França).

Cap el 1910-15,  es donen un parell de fets que cal tenir en compte:

  • un corrent antimaterialista, propiciat per les guerres balcàniques i els precedents de la Primera Guerra Mundial, així com per la primera Revolució Russa
  • estudis sobre el llenguatge que culminen en l’obra de Saussure i el seu signe lingüístic (significant – significat)

Combinant aquests factors ens és fàcil entendre les bases de l’art abstracte (Kandinski i Malèvitx) com a recerca d’una utopia espiritual i la possibilitat d’una estètica universal.

El conflicte realisme – sentiment es va reproduir als anys 30 als EE.UU. arran la crisi de 1929. Assistim a una nova formulació de l’art abstracte a partir del fracàs de les mesures del Federal Art Project, a l’ascens dels feixismes, a la descoberta de la dictadura stalinista, al fracàs dels fronts populars europeus… Els artistes que durant el 1930, als EE.UU. eren pintors socialment compromesos i feien art figuratiu, a finals dels 40, després de la Segona Guerra Mundial, esdevenen pintors abstractes. I es tracta d’una abstracció també socialment compromesa, contra el disseny capitalista i les formes d’art fonamentalista (l’essencialisme americà i el realisme socialista)

Amb la Segona Guerra Mundial s’esdevé una crisi total de valors, la filosofia de la crisi, la beat generation… i tot plegat porta a un desencís davant la realitat: aquesta ja no és atractiva, per això la investigació estètica esdevé investigació lingüística, a l’hora que l’art es posa al servei de la cultura de masses (publicitat, TVE…), en un context d’incomunicació. A més, el centre de l’art mundial (“occidental”) es desplaça de París (Europa) als EE.UU.: deixaran de comprar art per a fabricar-lo i vendre’l. I això portarà a la “creació” de noves avantguardes.

Al voltant dels anys 60-70, quan el món (“occident”) s’ha recuperat dels efectes de la Segona Guerra Mundial, neixen un seguit de moviments (pop art, hiperrealisme, Schocker pop, abstracció postpictòrica, minimal art, op art, art povera, land art, body art, art conceptual) que aniran diluint l’objecte artístic fins a reduir-lo a pura idea (art conceptual). L’abstracció postpictòrica el redueix a mera superfície de color; el minimal a la mínima significació amb el màxim d’ordre, el povera i el land art als objectes de rebuig, a la pobresa significativa, a la materialitat de la pròpia terra, el body art a fer servir el cos com a lloc de pràctiques artístiques… Cada un d’aquests nous moviments desemboca en un atzucac, un carreró sense sortida. I el cop final el dóna l’art conceptual: l’art és la idea, no l’objecte. Ja no hi ha objecte. Només procés…

Què queda? Només l’individu.

La finalitat de l’art serà, ara, l’expressió de l’espontaneïtat, de la subjectivitat. Per això és tan difícil d’entendre l’art a partir dels anys 70, per això és tan difícil agrupar els artistes en moviments, per això és tan difícil interpretar-lo.

I com més l’artista afirmi que allò que fa no és art, més les galeries ho exposen i més interès suscita en els cercles artístics. Cal ser diferent, cal innovar per innovar, com s’esdevé en totes les altres facetes de la contemporaneïtat.

A partir dels anys 80 ja no trobem -ismes, moviments o estils clarament identificables. I per altra banda, l’art contemporani utilitza qualsevol tipus de material per a fer objectes artístics, fins al punt que l’important ja NO està en l’objecte resultant sinó en la interrelació entre els diferents components, i entre aquests i el receptor. De manera que podríem dir que l’art contemporani ja NO crea objectes sinó contextos. I per tant ja no té massa sentit «veure» o «mirar» la producció artística contemporània des d’una actitud passiva (moltes obres d’art contemporani «no agraden»), sinó com ens ubiquem i ens relacionem en/amb aquest context.

Què ens hauríem, doncs, de formular en estudiar l’obra d’artistes contemporanis?: els contextos que produeixen les obres d’aquests artistes. I la resposta que en aquest curs construirem la sistematitzem en forma dels grans temes o narratives: de què parlen aquests artistes, a què es refereixen, què els preocupa, què ens volen transmetre, què s’imaginen que farà l’espectador, per què fan servir els materials que fan servir…

En definitiva, si fins ara es podia «classificar» un grup d’obres o d’artistes en funció d’un període (antic, medieval, clàssic, modern…), de la tècnica (fresc, oli…), d’una certa unitat o identitat dels estilemes (gòtic, renaixement, barroc, avantguardes…), ara s’ha de canviar de paradigma, atès que ja no hi ha cànon [n’hi havia quan la producció artística es reduïa a una ciutat (París) o a un grup reduït d’artistes, a un territori concret (art grec, art romà…)]. Amb la mundialització ja no es pot parlar de cànon i, per tant, ja no es pot agrupar la producció en -ismes. Però sí en contextos.

Per això podrem acabar amb la pregunta: com es pot comentar la següent obra?

Terence Koh: Untitled (Vitrines), 2006. Tècnica mixta. 88 caixes de vidre amb motlles de bronze d’excrements humans recoberts d’or de 24 quirats. Dimensions variables. Venuda per 113.398 $ a Art Basel 2006.

Un tast de les primeres lectures:

Joan Campàs: Els mons de l’art
Cynthia Freeland: Però, això és art?
Patricia Mayayo: Històries de dones, històries de l’art
Angela Vettese: L’art contemporani

Joan Campàs    Aura digital
Assignatura: Art del segle XX
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

(Visited 134 times, 1 visits today)
Comentaris
Deixa un comentari