31. Sobre els orígens del llenguatge

Des del segle XIX, pel cap baix, es ve discutint sobre l’origen de la consciència i del llenguatge; en particular, l’origen i la evolució del llenguatge és un tema força controvertit dins de la biologia evolutiva.

Charles Darwin (1809-1882) i Alfred Russell Wallace (1823-1913) van concebre de forma independent la teoria de l’evolució a través de la selecció natural. Tots dos van considerar possible explicar l’origen de les espècies per mitjà d’aquest mecanisme. Però van divergir, sobretot,  en l’explicació sobre l’origen de les capacitats cognitives. Per a Darwin es tractava d’un producte més de la selecció natural i, per tant, d’un procés gradual, en tant que Wallace atribuïa el seu origen a una intervenció externa, segons sembla divina. La ment seria per a Darwin una funció del cervell, mentre que Wallace[1] la considerava una entitat totalment diferent, amb un substrat no material.

Per a Darwin, doncs, la capacitat lingüística va experimentar un procés d’evolució per selecció natural que va conduir des dels primats capaços d’emetre crits inarticulats fins als éssers humans proveïts de llenguatges articulats i amb un bon  nombre de regles sintàctiques.

Un destacat lingüista de la seva època, Friedrich Max Müller[2] (1823-1900), va defensar una posició contrària, inspirada en la tradició cartesiana, segons la qual el llenguatge està mancat de qualsevol antecedent animal i constitueix l’autèntic llindar que separa la nostra espècie de les altres. Aquesta nítida separació entre animals i humans que propugnava Müller era sens dubte majoritària entre els lingüistes, fins al punt que la Societat Lingüística de París va prohibir fer el 1886 qualsevol referència al tema de l’evolució del llenguatge en les seves conferències i publicacions.

Continua llegint