31. Sobre els orígens del llenguatge

Des del segle XIX, pel cap baix, es ve discutint sobre l’origen de la consciència i del llenguatge; en particular, l’origen i la evolució del llenguatge és un tema força controvertit dins de la biologia evolutiva.

Charles Darwin (1809-1882) i Alfred Russell Wallace (1823-1913) van concebre de forma independent la teoria de l’evolució a través de la selecció natural. Tots dos van considerar possible explicar l’origen de les espècies per mitjà d’aquest mecanisme. Però van divergir, sobretot,  en l’explicació sobre l’origen de les capacitats cognitives. Per a Darwin es tractava d’un producte més de la selecció natural i, per tant, d’un procés gradual, en tant que Wallace atribuïa el seu origen a una intervenció externa, segons sembla divina. La ment seria per a Darwin una funció del cervell, mentre que Wallace[1] la considerava una entitat totalment diferent, amb un substrat no material.

Per a Darwin, doncs, la capacitat lingüística va experimentar un procés d’evolució per selecció natural que va conduir des dels primats capaços d’emetre crits inarticulats fins als éssers humans proveïts de llenguatges articulats i amb un bon  nombre de regles sintàctiques.

Un destacat lingüista de la seva època, Friedrich Max Müller[2] (1823-1900), va defensar una posició contrària, inspirada en la tradició cartesiana, segons la qual el llenguatge està mancat de qualsevol antecedent animal i constitueix l’autèntic llindar que separa la nostra espècie de les altres. Aquesta nítida separació entre animals i humans que propugnava Müller era sens dubte majoritària entre els lingüistes, fins al punt que la Societat Lingüística de París va prohibir fer el 1886 qualsevol referència al tema de l’evolució del llenguatge en les seves conferències i publicacions.

Són molts els qui segueixen veient alguna cosa especial en l’origen de les nostres facultats superiors. Darwin fundava l’aparició d’òrgans nous en la lenta acumulació de molts canvis petits al llarg de dilatats períodes de temps. A L’origen de les espècies va escriure: «La psicologia es basarà segurament en els fonaments, ben establerts ja per míster Herbert Spencer, de la necessària adquisició gradual de cada una de les facultats i aptituds mentals. Es projectarà molta llum sobre l’origen de l’home i sobre la seva història»[3]. En canvi, els autors moderns en línia amb els plantejaments de Wallace afirmen que la ment humana, simbòlica i conscient, es va originar de manera sobtada. Tan extraordinari fenomen s’hauria produït quan va sorgir la nostra espècie, o fins i tot després (segons Richard Klein[4] al menys 50.000 anys més tard).

En el fons el que es discuteix és si això que anomenem ment humana –que tothom diu saber el que és però ningú gosa definir– és producte de:

  • un procés natural, gradual
  • una emergència, una fulguració, una cosa que ha aparegut de cop en un moment donat no fruit de la selecció natural o de mecanismes biològics

Molts antropòlegs segueixen les idees de Wallace: la ment humana és pròpia només de la nostra espècie i, per tant, només la nostra espècie està dotada de llenguatge, de capacitat simbòlica. L’argument que se sol fer servir és que ni l’Australopitec, ni l’Homo habilis…, no tenien llenguatge perquè no podien parlar. Per la dimensió del cervell, ni els motlles endocranials, ni les seves activitats, indiquen que poguessin ser mentalment diferents d’un ximpanzé.

El desenvolupament de la psicologia com a ciència durant el segle XX no va modificar aquesta relació distant entre llenguatge i evolució. Així, el conductisme, paradigma dominant durant bona part del segle passat, va aproximar la psicologia a la biologia, però la va mantenir allunyada de les idees evolucionistes, per la seva concepció de la ment com una pissarra en blanc que es va omplint amb el que s’ha après. Des d’aquesta perspectiva el llenguatge es va considerar un caràcter après més i la seva evolució com a tal no va ser objecte d’estudi.

Noam Chomsky, tot i defensar l’existència d’un «òrgan per al llenguatge» en el cervell humà, nega que aquest «òrgan» hagi sorgit per selecció natural. Va proposar l’existència d’una capacitat mental innata per al llenguatge, és a dir, un mecanisme específic per a la adquisició del llenguatge que explicaria la facilitat amb què un nen és capaç d’aprendre qualsevol llengua. Cada llenguatge natural es genera aplicant un conjunt finit de normes que constitueix la seva gramàtica generativa. Chomsky va defensar la presència d’una estructura lògica profunda idèntica en els diferents llenguatges, d’una gramàtica universal comuna a totes les gramàtiques generatives, reflex al seu torn d’aquesta capacitat innata que tenim per al llenguatge, posant les bases d’un nou paradigma en la lingüística que ha arribat fins als nostres dies.

La defensa d’una capacitat innata per al llenguatge podria haver afavorit una aproximació entre la lingüística i la teoria neodarwinista de l’evolució. Però això no va succeir. La crítica que fa Chomsky al conductisme va ser percebuda per molts biòlegs evolucionistes no tant com una crítica a la concepció generalista de l’aprenentatge, crítica que ha triomfat plenament en les ciències de la conducta, sinó com la reafirmació cartesiana d’un mur infranquejable entre la nostra espècie, dotada d’una ment racional i de capacitat lingüística, i les altres espècies animals que no tenen aquestes capacitats. Aquest rebuig ha estat alimentat, sens dubte, pel mateix Chomsky que ha sostingut repetides vegades que l’origen i la presència de la capacitat innata universal per al llenguatge en la nostra espècie no pot ser explicada per selecció natural.

Els arguments principals utilitzats per defensar aquesta idea es poden resumir en tres:

  • la capacitat per al llenguatge no existeix en forma rudimentària i intermèdia en altres espècies de manera que es pogués pensar en un desenvolupament gradual sota l’acció de la selecció natural;
  • la seva evolució hagués requerit més temps evolutiu i espai genòmic del que ha estat disponible;
  • la capacitat lingüística no mostra una variabilitat genètica suficient per a pensar que hagi pogut ser objecte d’un procés de selecció.

A principis dels anys noranta, Pinker i Bloom[5] van criticar aquests arguments i van defensar la hipòtesi que la selecció natural va tenir un paper central en l’origen de la capacitat lingüística. La base del seu raonament se centra en el fet que el llenguatge és una estructura massa complexa per acceptar que hagi pogut sorgir sense una finalitat funcional específica. Aquests autors afirmen que el llenguatge mostra signes de la presència d’un disseny complex per a alguna funció, signes que no es poden explicar d’una manera convincent per cap altra teoria, pel que és obligat acceptar que la selecció natural està implicada en l’evolució del llenguatge.

Per a Stephen Jay Gould[6] (1941-2002) i Ian Tattersall[7] la ment i el llenguatge no són producte de la selecció natural ordinària, sinó un efecte col·lateral de l’evolució. De vegades un òrgan seleccionat per a una funció determinada pot realitzar altres funcions per a les quals no va ser seleccionat inicialment. Aquest procés d’ampliació d’una adaptació determinada a funcions diferents de l’originària és el que es coneix amb el nom d’exaptació. El cervell, doncs, s’hauria desenvolupat en els homínids per a complir missions diferents de les funcions que després va assumir en la nostra espècie[8]. El llenguatge podria ser, doncs, un exemple d’exaptació[9]. Una explicació  semblant l’ofereix Steven Mithen[10] amb la seva teoria d’una intel·ligència que primer es va modular (o sigui, compartimentada) i després esdevingué fluïda (unificada i global) en l’Homo sapiens modern. Cal tenir present que el medi només selecciona a partir del que ja existeix: el medi no crea mai res (quan els individus s’enfronten a canvis de l’entorn, només poden sobreviure si tenen característiques que afavoreixen la seva adaptació).

Autors com Lewis Binford[11] o Clive Gamble[12] no concedeixen a les espècies fòssils diferents de la nostra (els neandertals, per exemple) la capacitat de manejar símbols, ni tan sols la de planificar el futur a mitjà termini, i critiquen tot intent de fer paleopsicologia i voler desxifrar els orígens de la ment des de disciplines «no prehistòriques».

Recentment Cecilia Lai[13] i col·laboradors han descobert un gen concret en el cromosoma 7 present en els membres d’una família amb una incapacitat seriosa per elaborar construccions sintàctiques sense que això suposi que tinguin afectada la seva capacitat intel·lectual.  Encara que els resultats no són encara del tot concloents, aquesta i altres evidències com les trobades pels investigadors Ignasi Martínez i Juan Luis Arsuaga[14] en el crani 5 del jaciment d’Atapuerca, que mostra trets en la seva estructura que permeten pensar que podia parlar, avalen la hipòtesi d’una evolució gradual de la capacitat per al llenguatge durant el procés d’hominització.

crani5_Atapuerca
Crani 5 de la Sima de los Huesos

L’auge de les tesis darwinistes ha originat una proliferació d’hipòtesis que miren de discernir quin va poder ser l’avantatge adaptatiu que va fer possible l’evolució del llenguatge per selecció natural. Deacon[15] sosté que el punt clau en l’evolució dels homínids es va produir quan els nostres avantpassats van ser capaços de travessar el llindar que va permetre el desenvolupament del pensament simbòlic. Per a Deacon, l’espècie humana és l’espècie simbòlica. El llenguatge és només l’expressió externa d’aquesta capacitat simbòlica (i nosaltres hi afegiríem l’art), la qual és responsable de la nostra manera de pensar i de la nostra manera de ser, incloent la necessitat de trobar  el significat de les coses (i nosaltres hi afegiríem de dotar de significat a les coses). La comunicació simbòlica va ser una resposta adaptativa a un problema reproductiu: la necessitat de representar un contracte social. El llenguatge fa possible la comunicació mare-fill mitjançant la qual es transmet informació rellevant sobre l’experiència viscuda, incloent trucs i estratègies per a competir amb altres individus, obtenir aliment, aconseguir el benestar col·lectiu o elaborar eines.

Especial rellevància han tingut les teories que lliguen el desenvolupament de la ment humana i del llenguatge a la vida social. Per exemple, Dunbar[16] (1996) suggereix que la funció del llenguatge és la transmissió d’informació sobre el que fan els altres membres del grup, és dir, la xafarderia i la funció de la xafarderia és mantenir la cohesió social del grup. Molts primats viuen en grups i una bona part del seu temps el dediquen a mantenir la unitat del mateix. L’empolainament recíproc és la forma habitual d’aconseguir la unió del grup. No obstant això, com més gran és un grup més difícil és mantenir la cohesió del mateix mitjançant aquestes interaccions binàries d’empolainament. Per a Dunbar, el llenguatge actua com una forma alternativa a l’empolainament de mantenir la cohesió social del grup, però molt més eficaç quan aquest és gran. Dunbar sosté que hi va haver una pressió selectiva a favor de grups cada vegada més grans quan els nostres avantpassats homínids es van instal·lar a la sabana[17]. La vida a la sabana va obligar a que els nostres avantpassats s’haguessin de defensar de predadors poderosos en condicions certament difícils i aquesta necessitat va afavorir l’existència de grups cada vegada més grans a la recerca d’autoprotecció. La vida en grups grans va exercir al seu torn una pressió sobre el desenvolupament cerebral, ja que els individus del grup han de recordar les nombroses interaccions que estableixen amb els altres components del grup.

També ha tingut un fort impacte l’aportació de Calvin i Bickerton[18]. Aquests autors sostenen la hipòtesi que l’evolució del llenguatge es va produir en dues etapes: a principi hauria sorgit un protollenguatge en què les paraules no tenen una organització sintàctica i es comporten com etiquetes amb les quals designar conceptes no verbals existents en la ment de l’organisme i, posteriorment, s’hauria desenvolupat un llenguatge autèntic amb regles sintàctiques definides. L’emergència del protollenguatge va tenir com a pressió de selecció la necessitat de transmetre informació sobre la presència de fonts d’alimentació i d’alertar a les cries sobre perills potencials als quals calia fer front. Es tractaria de posar nom a conceptes com un tipus d’aliment –mel– o un determinat predador –lleopard– que estan representats en la ment de l’individu. La idea que existeixen protoconceptes no verbals en els primats, permet traçar una continuïtat evolutiva en la gènesi de la capacitat lingüística a través del desenvolupament gradual de la capacitat d’abstracció, responsable de la formació de conceptes no verbals. En altres paraules, l’avantpassat evolutiu de llenguatge humà no són els sistemes previs de comunicació animal sinó els sistemes previs de representació conceptual com ara els que semblen posseir alguns primats.

Bickerton defensa que el desenvolupament de la sintaxi es va produir en una etapa posterior com a conseqüència de la potenciació de l’altruisme recíproc en els grups d’homínids dotats ja d’un protollenguatge. L’altruisme recíproc exigeix, per a evitar els individus que enganyen i per a mantenir les aliances, el desenvolupament d’una forma d’intel·ligència social que permeti identificar «qui va fer què a qui».

Totes aquestes hipòtesis sobre l’evolució del llenguatge han de fer front al mateix problema: explicar quin va ser el factor desencadenant del procés d’hominització. Durant un temps es va atribuir aquest paper a l’adopció de la locomoció bípeda per part dels nostres avantpassats. La postura dreta i el fet de tenir les mans lliures per a fabricar eines ha estat considerat per molts autors com el principal factor responsable de l’evolució homínida. No obstant això, aquesta teoria ha perdut part del seu poder  explicatiu perquè, entre altres coses, no podem oblidar que els australopitecs van ser bípedes durant més de 2 milions d’anys sense que això hagués suposat canvis detectables en la seva capacitat craniana, en la seva capacitat instrumental o en els seus hàbits de vida.

Aquí considerarem la hipòtesi darwinista de l’adquisició gradual de les facultats superiors, basant-nos en la interpretació de les dades subministrades per l’arqueologia, o proves indirectes, i per l’anatomofisiologia, o proves directes. Què es pot dir a partir dels fòssils, sobre l’evolució del cervell i de l’aparell fonador, responsable del llenguatge articulat? 

La paleontologia del cervell 

Pel fet de ser part tova el cervell no fossilitza. L’endocrani reté, tanmateix, la forma de l’encèfal. A les parets del crani queden també gravats alguns dels relleus de la superfície cerebral Quina informació aporten? Malgrat l’abundància de restes, és molt poc el que s’ha aconseguit esbrinar.

Holloway[19] ha estat un dels investigadors que més s’han dedicat a l’obtenció de motlles endocranials dels fòssils dels homínids. A través d’aquest mètode, que permet conèixer amb força precisió la mida del cervell, s’ha comprovat que l’augment progressiu del volum cerebral ha estat una constant en l’evolució del nostre llinatge a partir del gènere Homo. Tenint en compte que un bipedisme eficaç requereix una cavitat pelviana estreta, sembla incompatible tenir una estructura anatòmica apta per córrer sobre dues cames i, alhora, donar a llum nadons amb el cap gros. La solució evolutiva enfront d’aquest problema va ser que els infants nasquessin amb el cervell cada cop més immadur. En paraules de Picq, Sagart, Dehaene i Lestienne[20], el cervell va haver de continuar el seu creixement fora de l’úter matern, en un «úter cultural», la qual cosa implica un període d’aprenentatge cada cop més llarg, propici per a l’adquisició del llenguatge. Gràcies a la tècnica dels endomotlles, també s’ha observat l’evolució d’aspectes morfològics que suggereixen canvis en l’organització cortical, asimetries cerebrals, l’aparició de zones especialitzades com l’àrea de Broca, etc. Sembla ser que, a nivell neurològic, els humans es distingirien de la resta de primats per l’augment localitzat d’algunes àrees dels lòbuls prefrontals (Semendeferi i Damasio[21]).

Relacionat amb les asimetries, un tema àmpliament tractat ha estat el de la lateralitat manual del registre fòssil, tot i que, com assenyalen Toga i Thompson[22], la dominància manual i la dominància per al llenguatge no és clar que correlacionin perfectament. Un dels autors que més ho han investigat, Toth[23], basa el seu mètode a examinar les ascles resultants de la talla d’estris de pedra, tot reconstruint el procés de fabricació de les eines. Segons ell, existeixen evidències de dominància manual dretana en el Pleistocè mitjà i inferior, i apunta, a més, que la lateralització cerebral devia produir-se fa ja entre 1,9 i 1,4 milions d’anys. Tanmateix la seva metodologia ha estat força criticada (Llorente[24]). Avui dia el mètode d’obtenció d’endomotlles ha incorporat tècniques radiològiques avançades com les TAC –Tomografia Axial Computada– que permeten obtenir imatges virtuals de gran qualitat. De totes maneres, tenint en compte que l’encèfal està cobert per les meninges, un motlle endocranial pot mostrar empremtes vasculars, les cissures de Silvio i de Rolando, aspectes morfològics grollers, però alguns autors com Campillo-Valero i Garcia-Guixé[25] són crítics respecte l’apreciació de les àrees de Broca i de Wernicke i consideren que només excepcionalment es visualitzen amb nitidesa.

Dean Falk[26] i altres han estudiat els motlles endocranials d’homínids sud-africans pertanyents a l’espècie Australopithecus africanus(la majoria compresos entre 3 i 2,5 milions d’anys). Encara que el volum d’aquests encèfals (amb una mitjana de 450 cc) és lleugerament més gran que el dels ximpanzés (mitjana de 390 cc) i una mica inferior als dels goril·les (mitjana de 500 cc), l’organització cerebral sembla ser bastant diferent. En els australopitecs s’observa, respecte a ximpanzés i goril·les, una expansió del sector orbital del lòbul frontal i del pol anterior del lòbul temporal. Aquestes regions guarden en el cervell humà relació amb algunes de les funcions anomenades superiors; la part anterolateral del lòbul temporal, per exemple, s’activa quan es reconeixen i anomenen cares conegudes.

Les dues regions del cervell associades al llenguatge humà (àrea de Broca i àrea de Wernicke) han estat localitzades en alguns dels primers fòssils del gènere Homo, de fa uns 1,8 milions d’anys. Ara bé, el mateix que en el cas anterior del lòbul temporal, aquesta és una prova molt dèbil en favor d’un cervell funcionalment evolucionat. Una cosa semblant es pot dir de l’asimetria del cervell humà, tret que s’ha detectat en fòssils molt anteriors als primers fòssils de característiques modernes: no hi ha proves contundents de l’associació entre asimetria cerebral i presència de llenguatge.
Què dir del volum encefàlic? Existeix una fórmula alomètrica[27] que relaciona el pes (o el volum) de l’encèfal amb el pes corporal; s’expressa per la funció y = bxa, on x és el pes corporal i y representa el pes cerebral. És fàcil calcular els valors dels coeficients a i b a partir d’un conjunt d’espècies, tal com va fer Robert Martin[28] per als mamífers. Quan se substitueix en l’equació la incògnita x pel pes corporal d’un ser humà s’obté un valor d’y (pes cerebral) que resulta ser molt inferior al real. Això vol dir que els humans estem molt més encefalitzats del normal (per ser mamífers). El quocient entre pes real de l’encèfal d’una espècie de mamífer i el que li «correspondria» segons l’equació es denomina quocient d’encefalització (EQ). En la nostra espècie assoleix el valor més gran de tots els coneguts (EQ = 5,4). Ens segueixen els ximpanzés, els nostres parents més propers, amb un quocient d’encefalització de 2,3. Com a grup, els primats anomenats «superiors» (platirrins i catarrins) apareixen més encefalitzats que la resta dels mamífers, amb l’excepció res sorprenent dels dofins.

Podem pensar a calcular coeficients d’encefalització dels homínids fòssils, sempre que tinguem  un registre prou bo com per a estimar amb fiabilitat els pesos encefàlic i corporal. Però sorgeix un problema quan es treballa amb els nivells taxonòmics inferiors: el pes de l’encèfal i el del cos no segueixen cap relació lògica; per exemple, el cervell d’un mastí és, en proporció, menor que el d’un caniche, sense que per això es mostri menys capaç. Amb el goril·la assistim a  una curiosa paradoxa: tot i donar un valor molt baix d’encefalització (la meitat que un ximpanzé), el seu grau d’intel·ligència no és menor que el dels ximpanzés. I atès que totes les espècies d’homínids es troben estretament emparentades cal qüestionar-se la utilitat de l’enfocament al·lomètric.
Ximpanzés, goril·les i humans compartim un avantpassat comú que va viure fa uns sis o set milions d’anys. Deuria de ser aquest de la talla d’un ximpanzé actual, que per altra banda és aproximadament la mateixa dels primers homínids. Ximpanzés i primers homínids eren més frugívors (menjadors de fruits) que folívors (menjadors de fulles i tiges). Sembla que els goril·les esdevingueren folívors per a aprofitar un recurs molt  abundant, el que els va permetre augmentar el pes corporal, però el seu cervell no va créixer en la mateixa mesura (tot i que, donat que el cervell és un òrgan del cos, va augmentar en fer-se el cos tres vegades més gran). Semblant desenvolupament dispar pot atribuir-se a l’enorme inversió energètica que requereixen la producció i el manteniment del cervell; només creix quan és absolutament necessari. Per aquest motiu els goril·les tenen un quocient d’encefalització baix, sense minva de la seva intel·ligència.

No sembla que els australopitecs (EQ entorn de 2,4) assolissin un grau d’encefalització molt més gran que els actuals ximpanzés, de talla també similar. S’admet que hi va haver certa expansió del cervell, sense canvi en la talla, fa entre 2,5 i 2 milions d’anys. Aquest guany encefàlic net  podria anar acompanyat d’un progrés en intel·ligència, vinculada a l’aparició de les primeres formes del gènere Homo.

Homo
ergaster, una espècie africana i asiàtica (trobada també a la georgiana Dmanisi), va sorgir fa poc menys de dos milions d’anys. Presentava augmentats el seu encèfal i el seu cos, que va assolir l’aparença del nostre. Com a resultat del creixement alhora encefàlic i corporal, el quocient encefàlic no va canviar respecte dels primers representants d’Homo (EQ d’aproximadament 2,7). Va augmentar la seva intel·ligència? No se sap. Però va ser l’autor dels primers bifaços. Potser el creixement de l’encèfal (amb una mitjana propera als 900 cc) va anar molt més enllà del que correspondria a un simple canvi de mida corporal. L’altura era, sens dubte, com la nostra, però per a certificar l’amplada del cos necessitaríem disposar d’un maluc ben conservat.

pelvis_heidelbergensis
El jaciment de la Sima de los Huesos ha proporcionat una pelvis molt completa d’Homo heidelbergensis mascle l’alçada del qual assoliria uns 176 cm. Per altres restes no tan completes trobades allí sabem que es tractava d’un mascle proper a la mitjana. La pelvis presenta una robustesa i una amplada molt més grans que la de qualsevol home actual de manera que el pes de l’individu deuria superar els 90 quilograms. Tot i que el pes corporal de les dones de la Sima de los Huesos seria menor, s’ha trobat que la  diferència entre els sexes no era llavors més gran que ara.

A la població de la Sima de los Huesos el volum de l’encèfal varia entre 1100 cc i 1400 cc gairebé. És probable que la mitjana estigués per sota de l’home modern, xifrada  entre 1300 cc i 1400 cc (varia amb les poblacions). Però com el pes del cos era molt superiors al de la nostra espècie, el quocient d’encefalització es trobaria només al voltant de 3,5.

Més recentment, fa entre 200.000 i 100.000 anys van sorgir dues espècies humanes que han coexistit fins fa menys de 30.000 anys: els neandertals i nosaltres. En ambdues línies es van produir augment de l’encèfal i reducció del pes corporal. En el cas dels neandertals, l’estatura es va reduir perquè avantbraços i tèbies es van escurçar en un procés d’adaptació al fred, un fenomen  que s’observa també en les poblacions humanes actuals. La nostra espècie va conservar l’estatura alta però va estrènyer els malucs, en una adaptació biomecànica que aproxima entre sí els caps dels dos fèmurs i permet economitzar energia a cada pas, tot i que, entre altres inconvenients, dificulta el part.

En les dues línies evolutives, neandertals i «cromanyons», s’assisteix a un augment del cervell amb disminució de la grandària del cos. L’encefalització va ser més gran en els neandertals, mentre que la pèrdua de pes del cos es va notar més en els estrets «cromanyons», raó per la qual els segons revelen un quocient d’encefalització superiors (5,3 enfront de 5).

Aquest procés d’encefalització es va produir, com ens indica el registre fòssil, d’una manera gradual. I si encefalització no és sinònim  obligat de més intel·ligència, podria trobar-se la clau d’aquesta en la parla? 

L’origen de la parla

Per explorar els inicis del llenguatge ens cal tenir una imatge ordenada cronològicament del registre fòssil i oblidar-nos de la idea d’una evolució lineal (només recordar l’existència d’hibridació entre sapiens i neandertals o el descobriment de l’hominí de Denisova[29] a partir del qual s’ha establert una nova nissaga emparentada amb els neandertals que es va estendre per Àsia de manera similar a com els neandertals es van estendre per Europa i, igual que ells, es va extingir després de l’arribada del sapiens).

arbre_filogenetic_e_s

La seqüenciació de l’ADN del nucli cel·lular s’ha interpretat en el sentit que l’home de Denisova probablement es va separar (línia fina) en el període de transició de l’Homo erectus a l’Homo heidelbergensis del llinatge que condueix a la línia del neandertal.

mapa_denisova

arbre_filogenetic_ergaster_sapiens

Recordem l’arbre filogenètic. A partir de la línia africana Homo ergaster l’evolució humana es va escindir en dues línies. Una, exclusivament asiàtica, és la d’Homo erectus (en sentit estricte) i l’altra inclou el llinatge dels neandertals i el dels humans moderns. Els neandertals provenen d’una evolució local europea a partir d’una població fundadora d’Homo antecessor, oriünda d’Àfrica, i a través de formes intermèdies com la representada per la població de la Sima de los Huesos. La nostra espècie es va originar a partir de la població d’Homo antecessor que romangué a Àfrica.  

Homo habilis

Alguns autors defensen que aquí es troba l’origen del llenguatge. Phillip Tobias[30] es va basar en l’anàlisi dels motlles endocranials. En les superfícies del cervell hi ha dues àrees (Broca i Wernicke) que són com dos engruiximents, asimètrics, habitualment ubicats en l’hemisferi esquerre, són característics de la nostra espècie i no d’altres primats. Des del temps de Broca es va veure que hi havia una associació entre aquestes dues zones del cervell i la capacitat de parla (estudiada a partir de patologies: per exemple, persones que sofrien un infant en aquesta zona perdien la facultat de la parla).

Es dóna una relació unívoca quan una estructura anatòmica està relacionada només amb una funció biològica. Estudiant l’anatomia podem saber si l’individu tenia o no aquesta funció biològica.

Tobias va considerar que en els Homo habilis la zona de Wernicke estava desenvolupada com en els humans moderns i, per tant, podien parlar.

La neurociència actual ha mostrat que les àrees de Broca i de Wernicke estan relacionades amb el llenguatge, però, ni tot el llenguatge resideix aquí (hi ha més àrees del cervell que participen del llenguatge), ni només s’ocupen del llenguatge.

Ja no podem, doncs, estat segurs que el desenvolupament d’aquestes àrees certifiqui la capacitat de parlar. És, doncs, una via que, de moment, està en via morta.

 area_Broca

Homo ergaster

Amb ell apareix el mode II (acheulià), una forma de tallar la pedra molt més complex que el model I (olduvaià: donar cops a una pedra per a obtenir un tall).

mode_II

El mode II està molt estandarditzat i és difícil aprendre a fer un bifaç: cal tenir molt clar el què es vol fer i no es pot colpejar la pedra de qualsevol manera, sinó que cal seguir una seqüència ordenada.

Sovint s’ha fet referència a la indústria lítica per inferir com es comunicaven els primers homínids, entenent que existeix una relació directa entre l’elaboració d’instruments i el llenguatge. Certament, la construcció d’una eina requereix un seguit de capacitats com ara planificar una tasca, cercar i seleccionar la matèria primera adient, seguir una tècnica adequada, amb moviments precisos, que s’ha hagut d’aprendre, saber escollir els millors trossos, si escau amagar-los, i després recordar allà on s’havien deixat, etc. Podem dir que l’evolució lítica proporciona indicis clars sobre el desenvolupament de la ment humana. En aquest sentit, és interessant conèixer el procés de fabricació d’estris, en la mesura en què proporciona informació sobre les capacitats cognitives involucrades, les quals són, alhora, prerequisits necessaris per al sorgiment del llenguatge. No obstant això, l’evolució lítica no ens informa explícitament sobre com va aparèixer el llenguatge.

Wynn[31] (1985) estableix un augment cognitiu paral·lel a la progressiva complexitat dels instruments lítics. La cultura del chopper[32] va perdurar durant més d’1 milió d’anys sense cap canvi. Com diu el mateix Leroi-Gourhan[33] (1964), no sense un punt d’ironia, com és possible que, en tants centenars de milers d’anys, no hi hagués cap Homo habilis genial, capaç de modificar el prototip? Després d’aquest llarg període d’estabilitat es produeix un inequívoc progrés en la seva manufactura i apareix el bifaç. Certament, la simetria bilateral de les eines i la preparació del nucli per a la seva realització, impliquen una concreta i estandarditzada cadena operativa, a partir d’uns models predeterminats socialment, la qual cosa resulta pràcticament impossible de realitzar sense l’ajuda del llenguatge. A més, la creació d’eines que serviran per fabricar altres eines anuncia l’aparició de la capacitat típicament humana de procedir recursivament. Però la cultura és molt més que la tecnologia. Els estris per si sols tenen poca significació; l’important són els contextos als quals estan vinculats, qui els va utilitzar, amb quines finalitats, en quin tipus d’entorn, quines capacitats exigeix la seva fabricació –cognitives de planificació i previsió, de destresa sensoriomotora, d’organització i retenció de la seqüència de gestos[34].

Hi ha qui opina que aquesta capacitat d’imaginar un resultat final, de ser capaç d’establir una seqüència de passos ordenats, seria l’inici de la «sintaxi» (= amb ordre). Rere el mode II hi hauria, doncs, una estructura que donaria suport al llenguatge.

Altres, per contra, opinen que el mode II es podria aprendre per imitació. 

Homo Neanderthalis

El problema de l’origen del llenguatge s’ha centrat molt en l’estudi dels neandertals, atès el seu gran cervell, la cultura material molt complexa (el mode tècnic III o mosterià) i els enterraments.

El paradigma que s’ha utilitzat fins ara afirma el següent: els neandertals no podien parlar perquè no tenien una ment com la nostra, i recolza l’argument en dues dades objectives:

  • no produeixen art. L’art seria la constatació empírica de l’existència d’una ment simbòlica (els cromanyó, per contra, sí que en produeixen)
  • segons la paleontologia, els neandertals no podien parlar. Es basa en tres premisses:

1. la posició baixa de la laringe és una adaptació exclusiva dels humans

2. la posició baixa de la laringe és fonamental per a la producció de les vocals, que són el nucli de la comunicació oral

3. la posició de la laringe es pot inferir de l’anatomia basicranial, especialment del grau de flexió basicranial

flexio_basicranial
Flexió basicranial

Mirem de desmuntar aquest paradigma.

Sembla que els neandertals van produir art.

cova_Gorham

signes_neandertals

Cova de Gorham a Gibraltar, on el 2012 es va descobrir un gravat possiblement realitzat per neandertals.

Però, atès que és l’únic vestigi que, de moment, tenim d’una representació dels neandertals, ens cal aportar proves contra el segon dels arguments.

L’antic paradigma centrat en la fonació[35]

Entre les característiques que ens distingeixen de la resta dels mamífers destaca l’anatomia de les nostres vies aèries superiors, en particular, la posició peculiar de la laringe en el coll. La laringe és  una caixa formada per cartílags que es troba just a l’entrada de la tràquea. El més gran d’aquests cartílags, el tiroides, està situat a la part anterior de la laringe i forma la protuberància que anomenem nou o mos d’Adam. La laringe alberga les cordes vocals, font emissora dels sons.

orofaringe

L’orofaringe és una regió de l’anatomia que neix en la porció més posterior de la boca, des del paladar tou fins a l’os hioide i inclou el terç posterior de la llengua. En la seva cara anterior, l’orofaringe limita amb la cavitat bucal mitjançant dels pilars palatins anteriors i posteriors ia cada costat amb les amígdales palatines. L’orofaringe és també el lloc per on transiten els aliments, líquids i saliva en ser empassats, des de la boca cap a l’esòfag. Juntament amb la boca, l’orofaringe emet aire per a la vocalització i exhalació no nasal, és la via de pas dels aliments durant el vòmit i participa en la identificació del gust.

Entre l’orofaringe i la laringe de les persones adultes queda un interval lliure, l’espai supralaringi, que és una via comuna al  tub respiratori i al tub digestiu; per aquest tracte transiten l’aire cap a la laringe i l’alimenti i els líquids cap a l’esòfag. L’espai supralaringi resta eficàcia a l’acompliment d’algunes de les funcions de les vies aèries superiors. A més, fa menys eficient el mecanisme que impedeix que l’aliment s’introdueixi en el tub respiratori, amb el consegüent risc d’ennuegament. També hem perdut la capacitat de respirar pel nas mentre bevem. La possibilitat de respirar al mateix temps que s’empassa un líquid és fonamental per a la lactància. Per això, els nostres nadons tenen la laringe alta en el coll, en la mateixa posició que la resta dels mamífers, i poden mamar sense necessitat d’interrompre la respiració. En principi, per a l’adult resultaria avantatjós respirar mentre beu, ja que redueix considerablement el temps dedicat a aquest menester, que sol ser una situació delicada i exposada als depredadors.

Per què es va perdre, en el curs de l’evolució, semblant capacitat tan vital? Darwin admetia que, quan es tractava d’òrgans que exercien diverses funcions, la selecció natural podia especialitzar-los en una, encara que a costa de disminuir la seva eficàcia en el compliment de les altres tasques, si amb aquesta especialització augmentaven les possibilitats de supervivència. L’especialització de les vies aèries superiors humanes, amb la seva laringe baixa i el seu ampli espai supralaringi, afavoreix una de les seves funcions: la producció de l’àmplia gamma de sons en els que es basa el nostre de llenguatge. Sembla evident que la facultat de parlar, això és, de comunicar-se eficaçment, compensa amb escreix tant la pèrdua de la capacitat de beure i respirar al mateix temps, com el risc d’ennuegar-se.

Però la laringe, formada per cartílags i sostinguda per músculs, no fossilitza. Com s’ha analitzat a partir dels fòssils? (la laringe no fossilitza, ni els lligaments, ni els músculs del coll). Ara bé, certes estructures òssies relacionades amb ella sí que es conserven fòssils. Es tracta de la base de crani i de l’os hioide.

laringe

Fins fa una mica més d’una dècada no es coneixia cap os hioide fòssil d’homínid. La investigació s’havia, doncs, de centrar en l’anatomia de la base del crani, que sí fossilitza.

Comparem la base del crani d’un humà i la d’un ximpanzé (s’ha alterat l’escala per tal que es pugui relacionar millor): la de l’humà és curta davant del foramen magnum (llarga en el ximpanzé) i el paladar és més petit (gran en el ximpanzé)

base_crani_ximpanze_huma
Base del crani d’un ximpanzé i d’un humà

Edmund Crelin[36], Jeffrey Laitman[37] i Philip Lieberman[38], treballant junts o per separat, establiren les conclusions que durant més de vint anys van predominar en aquest camp.

Van assenyalar, en primer lloc, una sèrie de trets anatòmics en els que la base del crani dels humans nadons i la dels ximpanzés, les laringes dels quals estan situades altes en el coll, eren molt similars entre si i diferents de la morfologia de la base del crani dels humans adults. En essència, aquests trets, comuns a humans recent nascuts  i ximpanzés, eren els següents:

  • base del crani poc flexionada entre el final del paladar ossi i el foramen magnum
  • extensa orofaringe, és dir, un ampli espai situat darrere del paladar dur,
  • marcada separació entre els ossos basioccipital i vòmer.

Trets que, van advertir, anaven canviant durant el curs del creixement fins assolir la morfologia típica dels adults, a la vegada que descendia la situació de la laringe en el coll. Van associar la posició de la laringe amb aquestes característiques anatòmiques.

De la investigació sobre fòssils varen deduir que la laringe dels primers homínids (Australopithecus afarensis, Australopithecus africanus, Homo habilis i Paranthropus) ocupava la mateixa posició que en els ximpanzés, raó per la qual aquells i aquests desenvoluparien similars capacitats lingüístiques. D’altra banda, en fòssils del Plistocè mitjà d’Àfrica (Broken Hill) i Europa (Steinheim) varen trobar una anatomia basicranial molt més propera a la dels humans moderns adults, de la que es podia inferir una posició baixa de la laringe.

Laitman va concloure que els australopitecs tenien la laringe en posició alta, com els ximpanzés, i que el descens, factor decisiu per a l’articulació de sons, va començar en l’Homo ergaster/erectus, que la tindria en una posició semblant a la d’un nen humà modern de 8 anys d’edat. Per a Coppens i Picq, la laringe va baixar quan vam començar a córrer. La flexió basicranial completa, semblant a la dels humans actuals, no s’aconseguiria fins als Homo sapiens arcaics, fa uns 300.000 anys.
Fundats en aquests resultats, van exposar que l’evolució hauria seguit dues línies. En la que arribava fins a nosaltres, l’aparell fonador  hauria patit només lleugers “retocs”, que l’haurien perfeccionat. Ena l’altra línia, l’aparell fonador hauria experimentat un procés de regressió fins una anatomia convergent de nou amb la dels ximpanzés. A aquesta branca pertanyerien els neandertals.

Aquestes característiques s’han proposat com a indicadors de la posició de la laringe amb l’argument que en els nadons dels humans que tenen la laringe alta –que després baixa al llarg de la vida– l’anatomia de la base del crani s’assembla més a un ximpanzé que a un humà. Davant d’això es va proposar una correlació: a mesura que descendeix la laringe, va canviant la base cranial. La conclusió era clara: una base del crani oberta, comportava una laringe alta i, per tant, no existència de parla. Per contra, una base del crani tancada, comportava una laringe baixa i, per tant, possibilitat de parla. Els neandertals, doncs, no podien parlar.

Per a  justificar la pèrdua neandertal de la capacitat de la parla, adduïen que les seves vies aèries superiors haurien canviat amb la finalitat d’especialitzar-se en la funció d’escalfar i humitejar el fred i sec aire de l’Europa glacial. Haurien sacrificat una facultat incipient i potser encara no molt important, la parla, davant d’una pressió de selecció més urgent, la de poder respirar i seguir vivint. Però els cranis neandertals estudiats per Laitman, Crelin i Lieberman conservaven només part de les seves bases. Partien, doncs, de reconstruccions. Aquí residia la debilitat de seus treballs. Jean Louis Heim i David Frayer[39] no van trigar a objectar-los que la reconstrucció del crani neandertal La Chapelle-aux-Saints, el fòssil més representatiu de la mostra estudiada, era incorrecta; en particular, subestimava la seva flexió basicranial.

El 1989 va aparèixer, en el jaciment israelià de Kebara, el primer os hioide fòssil del registre dels homínids. El jaciment de Kebara data d’uns 60.000 anys i s’hi ha trobat un esquelet  bastant complet d’un exemplar neandertal, encara que li manca el crani i els ossos de les cames. Del hioide, situat a la regió posterior del sòl de la boca, arrenquen diversos músculs de la llengua i altres que eleven la laringe. Els nostres parents vius més propers, els ximpanzés, tenen un os hioide la morfologia del qual difereix bastant de la forma adquirida en els humans moderns. Atès que el hioide de Kebara és essencialment idèntic al del home modern, els seus descobridors, encapçalats per Baruj Arensburg, van suposar que la resta de l’aparell fonador dels neandertals, posició de la laringe inclosa, va haver de ser semblant al dels humans moderns.

kebara

 hioide_Kebara
Hioide fòssil del jaciment israelià de Kebara

No obstant això, en afirmar que a partir de la morfologia de l’os hioide es pot establir la del conjunt de l’aparell fonador constitueix, per a molts autors, una inferència arriscada. Sobretot quan no ha estat possible establir cap relació funcional entre l’anatomia del hioide i la posició de la laringe, l’aspecte més determinant del nostre d’aparell fonador.

Els estudis realitzats per a reconstruir l’aparell fonador dels neandertals, a partir de la morfologia del seu basicrani, han estat molt criticats perquè s’han basat en reconstruccions sobre material molt fragmentari. Un dels fòssils clau en aquest context és el crani neandertal de La Chapelle-aux-Saints, que ha perdut la major part de la seva  base. El crani 5 de la Sima de los Huesos conserva la pràctica totalitat de la seva base, el que el fa  idoni per a estudiar l’evolució de l’aparell fonador dels humans.

base_crani_Chapelle_aux_Saints

Base del crani neandertal de La Chapelle-aux-Saints

I s’arriba a una primera conclusió: per a reconstruir la posició de la laringe en el coll no resulta imprescindible la flexió basicranial; no existeix una relació directa entre ambdues variables. Daniel Lieberman i Robert McCarthy han recolzat aquesta tesi en un treball recent sobre el descens de la posició de la laringe i la flexió de la base del crani al llarg del creixement, en una  mostra àmplia de nens. Observem, a més, que existència d’una àmplia orofaringe no era un caràcter exclusiu dels humans recent nascuts i dels ximpanzés.

De l’anàlisi de la morfologia basicranial del Crani 5 es desprèn que aquesta coincideix amb els humans moderns en un doble  aspecte, a saber, en la distància entre el vòmer i el basioccipital i en la inserció del múscul constrictor superior de la faringe. Es pot sumar a això que els dos ossos hioide de la Sima de los Huesos també són com els de les poblacions humanes modernes (és dir, molt més propers als nostres que als hioides dels ximpanzés). Recolzats en la morfologia de la base del Crani 5, de tipus humà modern, i en els ossos hioides, creiem que  la  posició de la laringe dels fòssils de la Sima de los Huesos va haver de ser també de tipus humà modern, i que, per tant, podien parlar.

base_crani_5
Base del crani 5 de la Sima de los Huesos

Anem a comparar les vies aèries superiors (és el tracte que va de les cordes vocals a la cavitat nassal i bocal) en els humans actuals i en els ximpanzés

laringe_ximpanze_huma

Esquema de la laringe, les vies aèries superiors d’un ximpanzé  i un humà modern. La part anterior de la laringe està constituïda pel cartílag tiroide, que una forma protuberància en el coll, fàcil de distingir (“nou” o “mos d’Adam “). A l’interior de la laringe es troben les cordes vocals. L’epiglotis és un cartílag amb forma de cullera situat per damunt de la laringe i que actua com una llengüeta, tancant als aliments el pas a la laringe. En les persones adultes la laringe es troba en una posició baixa en el coll, que és la base anatòmica del nostre llenguatge oral.

Observem les diferències:

  • els humans moderns tenim la cavitat nassal i la bocal molt curta en comparació amb la dels ximpanzés que tenen un morro més llarg
  • les cordes vocals, la laringe, ocupen una posició més baixa en el coll

aparell_fonadorcavitat_nassal_bocal

Relació entre cavitat nassal/bocal i laringe en ximpanzé i sapiens. La part horitzontal s’ha fet més curta i la vertical més llarga

Fins ara es considerava que això era una adaptació única en els humans. La laringe baixa en el coll és una estructura relativament perjudicial en l’evolució, perquè la posició baixa de la laringe dificulta el treball de l’epiglotis[40] i la llengua a l’hora de bloquejar el tracte respiratori quan estem ingerint un líquid o ens empassem un sòlid. És més fàcil que, en ser la laringe més llarga, el líquid o l’aliment puguin anar a la tràquea i als pulmons.

laringe2

L’argument clàssic formulava la següent pregunta: com la selecció natural ha pogut modificar les vies aèries superiors per tal que funcionin pitjor? (els mamífers solen tenir una posició de la laringe alta i un mecanisme eficaç de bloqueig). I la resposta era: això ha esdevingut perquè aquesta anatomia de les vies superiors s’ha fet càrrec d’una altra funció que en termes absoluts era més important per a la supervivència que el risc de morir ennuegat. I quina podria ser aquesta funció? La d’emetre els sons que composen la parla humana. Quins són en concret? Les vocals. Aquesta morfologia és l’adient per a produir les vocals, en particular la /i/, /a/, /u/, que són les fonamentals en la comunicació,

Totes les investigacions s’han centrat en una idea: les vocals són les importants, són els sons fonamentals, el nucli del llenguatge oral.

Per tal que puguem pronunciar la a, i, u cal que el tracte vertical modifiqui les seves seccions. El sons són ones que es poden descriure amb dos paràmetres inversos: freqüència i longitud d’ona. Segons quina sigui la longitud (que és inalterable) i la secció, que es pot modificar amb els moviments de la llengua, el so és filtrat (unes freqüències s’extingeixen i d’altres s’amplifiquen).

i_a_u3

i_a_u

Variacions en la secció en pronunciar la i, la a, la u

Observem les modificacions. A la /i/ la secció vertical és ampla, però el tram horitzontal s’estreny perquè la llengua puja; a la /a/ per contra, la llengua s’aplana i el tram horitzontal es fa ample però el vertical s’estreny; en el cas de la /u/ el tram vertical esdevé ample i l’horitzontal es converteix en dues ampliacions.

Les propietats acústiques d’aquestes vocals són les que més es distingeixen entre totes les que podem pronunciar, com queda palès en els següents triangles vocàlics:

sistema_vocalic_castella   sistema_vocalic_catala

Sistema vocàlic castellà                                                Sistema vocàlic català

El ximpanzé, en no tenir la morfologia adient, no pot pronunciar les vocals i, per tant, no pot parlar.

Conclusió: la laringe baixa permet pronunciar unes vocals clares i, per tant, produir un llenguatge intel·ligible. Una laringe alta produiria unes vocals brutes, molt juntes i, per tant, un llenguatge poc intel·ligible.

Crítica a les tres premisses del paradigma antic:

1. William Tecumseh ShermanFitch[41] (1963) troba que hi ha altres mamífers que tenen la posició de la laringe baixa (cérvols, gossos…) i proposa que la posició de la laringe té a veure amb la dimensió del cos. D’altra banda, el 2006 es varen publicar uns articles d’un grup encapçalat per Nishimura sobre l’os hioide i la laringe en ximpanzés, on s’arriba a la conclusió que fins a una edat equivalent a nens de 10 anys, la posició de la laringe és homòloga. Els ximpanzés[42] tenen, doncs, també la laringe baixa. És una herència del nostre avantpassat comú.

2. La importància de les vocals. No és cert que les vocals tinguin el paper protagonista en la comunicació entre els éssers humans. El protagonisme el tenen les consonants; les vocals no són més que un vector d’energia (no podem pronunciar consonants sense vocals). A més, cap llenguatge humà és només vocàlic i els ximpanzés només pronuncien vocals. Hi ha llenguatges humans que redueixen les vocals al màxim, fins a 1. La major part de la informació està en les consonants (només cal mirar els actuals sms o whatsapp).

3. Les dades no reals. El mateix Fitch[43] va descobrir que les dades en les quals es basava l’anterior paradigma no eren reals, atès que amb les mateixes dades dels estudis que relacionaven la base del crani amb la posició de la laringe, era possible demostrar que no existeix cap relació.

Phillip Lieberman[44] i el mateix Fitch han estudiat sèries successives (fent tomografies al llarg del desenvolupament) i observant com la laringe va baixant fins el final de l’adolescència. No existeix, doncs, cap correlació, són caràcters independents.

Atès que no és possible reconstruir l’aparell fonador i no podem saber com parlaven, la tendència actual és la de canviar de perspectiva: és possible saber com escoltaven, atès que s’han trobat ossos de l’oïda mitjana. Es passa, doncs, d’estudiar l’aparell fonador a estudiar l’audició. 

El nou paradigma centrat en l’audició 

L’audició té una base física i, per tant, es poden reproduir les seves propietats físiques. Recordem-ne el seu funcionament:

  • L’orella externa consta del pavelló de l’orella, que és la part més exterior i visible, i del conducte auditiu extern, d’un a dos cm de llarg, que acaba en una membrana anomenada timpà, que vibra quan rep el so.
  • L’orella mitjana és una cavitat plena d’aire, separada de l’orella externa per la membrana del timpà. S’obre cap la gola per un conducte estret, la trompa d’Eustaqui. La separació amb l’orella interna són dos foradets, les finestres oval i rodona, tancades per una membrana. L’orella mitjana és travessada, des de la membrana del timpà fins a la finestra oval, per una cadena de tres ossets: martell, enclusa i estrep.
  • L’orella interna, anomenada laberint a causa de la seva complicació, té dues parts ben diferenciades: el cargol i els canals semicirculars. El cargol és un tub enrotllat d’uns 35 mm de longitud. A tot el seu llarg hi ha una membrana en contacte amb el nervi acústic. Aquest condueix al cervell l’estímul que prové de la vibració del timpà, transmesa per la cadena d’ossets a la finestra oval.estructura_oida

Els cossos, en funció de la seva massa, longitud…,no ressonen de la mateixa manera davant de totes les freqüències (el vidres de la finestra no vibren igual davant dels diferents sorolls del carrer). L’oïda d’un mamífer no és imparcial a l’hora de transmetre els sorolls, perquè també produeix un filtrat acústic: hi ha determinades freqüències o longituds d’ona que s’extingeixen al seu pas per l’oïda externa i mitjana, i d’altres s’amplifiquen. La nostra oïda és molt selectiva: està ajustada a la veu humana.

No a tots els mamífers els importen tots els sorolls de l’ambient. Per tant, la selecció natural ens fa més sensibles als sorolls que sí ens importen. Tota l’estructura de l’oïda s’ha anat adaptant per a transmetre millor els sons més importants per a la supervivència. I en el cas dels animals socials no hi ha so més important que la veu dels seus semblants.

A partir d’un seguit d’audiogrames[45], anem a veure com senten els primats
(a l’eix de les ordenades hi posem l’energia, els decibels, en definitiva, el volum, i en el de les abscisses les freqüències)

audiogrames_micos_cercopitecids

Micos del nou món                                                    Cercopitècids

audiogrames_ximpanze_huma

Ximpanzé                                                           Humà

 audiogrames
Comparació ximpanzé – humà

Entre els primats no humans existeix un model similar en forma de W. Senten bé al voltant d’1 quilohertz (kHz), després es dóna una pèrdua de sensibilitat i tenen a sentir bé al voltant dels 6 kHz i, posteriorment, es produeix la pèrdua progressiva de sensibilitat.

Aquest model d’audició és una adaptació a la comunicació vocal en el bosc, atès que en un mitjà forestal els sons més greus es propaguen millor i perquè al voltant d’1 kHz hi ha una finestra en els sorolls del bosc (per damunt d’1 kHz hi ha molt soroll produïts pels ocells i insectes).

Per contra, en els humans tenim un audiograma invers. Sentim millor entre 2 i 4 kHz (la freqüència de les consonants): on els altres primats no senten bé, nosaltres augmentem la sensibilitat (i a partir de 5 kHz comencem a perdre sensibilitat).

L’important no és tant la freqüència com l’ample de banda. Els altres primats on senten millor tenen un ample de banda reduït, tenen un pic de sensibilitat: per la freqüència d’1 kHz quasi bé no transmeten informació, perquè amb la reverberació de les fulles el so esdevé molt confús. No hi ha manera d’introduir molta informació acústica en una crida en el bosc. Es limiten a comunicar-se en una sola nota (el típics crits).

Els humans tenim una banda ampla perquè en aquesta banda és on està la veu humana, i no ens comuniquem amb una mena de «xiulet», sinó amb una «flauta»: introduïm moltes notes diferents, molts sons acústicament diferents. Els sons importants en la nostra comunicació són les consonants, encara que no totes (veure el següent diagrama conegut com banana speech).

banana_speech

El nou paradigma reconstrueix, a partir dels ossos fòssils trobats, les parts de l’oïda, i a través de simuladors, es comprova si una determinada resta fòssil «sentia» o no com els humans actuals. I a partir, sobretot, dels ossos de la Sima de los Huesos, s’ha pogut constatar que els humans de fa 500.000 anys ja posseïen el hardware necessari, ja sentien com nosaltres. Això vol dir que parlaven? Tenien el software?

Bibliografia

Anati, E. (2004). «Las primeras artes sobre la tierra». A Y. Coppens & P. Picq (Eds.), Los orígenes de la humanidad: vol.1. (pp. 516-571). Madrid: Espasa Calpe. 2 Vols. 662+568 pàgs.

Arsuaga, Juan Luis i Martínez, Ignacio (2006). La especie elegida : la larga marcha de la evolución humana. Madrid. Ed. Temas de Hoy. 1ª impr. 448 pàgs.

Arsuaga Ferreras, Juan Luis i Martínez Mendizábal, Ignacio: El origen de la mente. Investigación y Ciencia,302,  novembre 2001, pàgs. 4-12.

Bernárdez, Enrique (2012). ¿Qué son las lenguas?. Madrid. Alianza ed. (Col. Alianza ensayo,243). 3ª impr. 328 pàgs.

Calvin, William H. i Bickerton, Derek (2001). Lingua ex machina : la concilación de las teorías de Darwin y Chomsky sobre el cerebro humano. Barcelona. Gedisa. (Col. Serie Cla-de-ma, 302505). 1ª impr. 368 pàgs.

Castro Nogueira, Laureano i Toro Ibáñez, Miguel A.: «La evolución del lenguaje». Diálogo Filosófico 53 (2002), pàgs. 275-290

Chomsky, Noam (1976). Aspectos de la teoría de la sintaxis. Madrid. Aguilar. (Col. Cultura e historia). 344 pàgs.

Chomsky, Noam (1980). Chomsky o Skinner? : la génesis del lenguaje. Barcelona. Fontanella. (Col. Breviarios de conducta humana, 4). 2ª ed. 238 pàgs.

Chomsky, Noam (1986). El lenguaje y el entendimiento. Barcelona. Planeta DeAgostini. (Col. Obras maestras del pensamiento contemporáneo, 61). 317 pàgs.

Chomsky, Noam (1992). El lenguaje y los problemas del conocimiento. Boadilla del Monte. Machado Grupo de distribución. (Col. Visor lingüística y conocimiento, 2). 2ª ed. 160 pàgs.

Chomsky, Noam (1998). Una aproximación naturalista a la mente y al lenguaje. Barcelona. Ed. Prensa Ibérica. (Col. Ensayo,5). 320 pàgs.

Chomsky, Noam (2002). El lenguaje y la mente humana.Barcelona. Ariel. (Col. Ariel filosofia). 1ª impr. 256 pàgs.

Corballis, Michael C.(2014). La mente recursiva : los orígenes del lenguaje humano, el pensamiento y la civilización. Vilassar de Dalt. Ediciones de Intervenciòn Cultural. 344 pàgs.

Corballis, Michael C. (2010). «The gestural origins of language». WIREs Cognitive Science,1, 2–7.

Corballis, Michael C. (2002). From Hand to Mouth. The Origins of Language. Princeton, New Jersey: Princeton University Press. 272 pàgs.

Damasio, Antonio R. (2001). La sensación de lo que ocurre. Barcelona. Debate. (Col. Debate pensamiento). 1ª impr. 384 pàgs.

Damasio, Antonio R. (2010).I el cervell va crear l’home : saber com el cervell va generar emocions, sentiments, idees i el jo. Barcelona. Destino (Col. L’Àncora 210). 528 pàgs.

Deacon, Terrence W. (1998). The Symbolic Species. The Co-evolution of Language and the Brain. Nova York/Londres. W. W. Norton & Company. 528 pàgs.

Dunbar, R (2004). Grooming, Gossip, and the Evolution of Language. Londres. Faber and Faber. 240 pàgs.

Enard, W., Przeworski, M., Fisher, S., Lai, C. S., Wiebe, V., Kitano, T., Monaco, A. i Pääbo, S.: «Molecular evolution of FOXP2, a gene involved in speech and language». Nature 418, 2002, pàgs. 869-872.

Fitch, W.T., Reby, D.: «The descended larynx is not uniquely human». Proceedings of the Royal Society London Series B Biological Sciences 268, 2001, pàgs. 1669-1675.

Gould, S. J. i Vrba, E. : «Exaptation: A missing term in the science of form». Paleobiology, Vol. 8, nº 1, estiu 1982, pàgs. 4-15. En línia a http://www2.hawaii.edu/~khayes/Journal_Club/fall2006/Gould_&_Vrb_1982_Paleobio.pdf

Gould, Stephen Jay (2004). La estructura de la teoría de la evolución. Barcelona. Tusquets. (Col.Metatemas, 82 ).1ª impr. 1432 pàgs.  

Ivern, Ignasi i Perinat, Adolf: «Els orígens del llenguatge en l’evolució humana». Aloma Revista de Psicologia, ciències de l’Educació i de l’Esport, 2011: 28, pàgs. 13-40. En línia a http://www.revistaaloma.net/index.php/aloma/article/view/38

Lai , C.S.L., Fisher , S.E., Hurst , J.A., Vargha – Khadem , F. y Monaco , A.P.: «A forkhead-domain gene is mutated in a severe speech and language disorder». Nature 413: pàgs. 519-523, 2001

Lieberman, P. (1984). The Biology and Evolution of Language. Harvard Univ. Press. Cambridge. 392 pàgs. Capítol 12 en línia a http://www.lel.ed.ac.uk/~jim/ORIGINS/lieberman.12.pdf

Lieberman, P., Laitman J.T., Reidenberg J.S., Gannon P.J. (1992). «The anatomy, physiology, acoustics and perception of speech: essential elements in analysis of the evolution of human speech». Journal of Human Evolution 23, pàgs. 447-467. En línia a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/004724849290046C#

Martínez, I., Quam, R., Arsuaga, J., Lorenzo, C., Gracia, A., Carretero, J., Rosa, M. i Jarabo, P.: «Paleontological approaches to the evolution of language: the state of the art». L´Anthropologie (Paris) 113, 2009, pàgs. 255-264.

Martínez Mendizábal, Ignacio: El origen del lenguaje: la evidencia de Atapuerca. Conferència pronunciada dins del cicle La sima de los huesos de Atapuerca en la encrucijada de la historia. Cursos de verano. Universidad de Alcalà. Juny 2007.  En línia a http://www.madrimasd.org/cienciaysociedad/mediateca/default.asp?videoID=804. Durada 1: 11: 16 h

Martínez Mendizábal, Ignacio i Arsuaga Ferreras, Juan Luis:El origen del lenguaje: la evidencia paleontológica. MUNIBE(Antropologia-Arkeologia), 2009, nº 60, pàgs. 5-16. En línia a http://www.aranzadi-zientziak.org/fileadmin/docs/Munibe/2009005016AA.pdf

Mithen, Steven J. (1998). Arqueología de la mente : orígenes del arte, de la religión y de la ciencia. Barcelona. Crítica. (Col. Drakontos). 336 pàgs.

Nishimura, T., Mikami, A., Suzuki, J. y Matsuzawa, T.: «Descent of the hyoid in chimpanzees: evolution of face flattening and speech». Journal of Physical Anthropology 51, 2006, pàgs. 244-254. En línia a http://langint.pri.kyoto-u.ac.jp/ai/intra_data/TakeshiNishimura/Descent_of_the_hyoid_in_chimpanzees.pdf

Pinker, Steven (2012). El instinto del lenguaje:cómo la mente construye el lenguaje. Madrid. Alianza ed. (Col. Alianza ensayo). 2ª ed. 1ª impr. 568 pàgs.

Pinker, S. y Bloom, P. «Natural language and natural selection». Behavioral and Brain Sciences, 13: pàgs. 707-784, 1990. En línia a http://citeseerx.ist.psu.edu/viewdoc/download?doi=10.1.1.231.4056&rep=rep1&type=pdf

Tobias, P.V.:  «Recent advances in the evolution of the hominids with especial reference to brain and speech». Pontifical Academy of Sciences Scripta Varia 50, 1983, pàgs. 85-140.

Vervoort, V., Smith, R. L., O’Brien, J., Schroer, R., Abbott, A., Stevenson, R. i Schwartz, C.: «FOXP2 and the neuroanatomy of speech and language». Nature Reviews Neuroscience, 6 (2), 2002, pàgs.131 – 138.

Whiten, A.: «Imitation of the sequential structure of actions by chimpancés (Pan troglodytes)». J. Comp. Psychol., 13: pàgs. 270-281, 1998.

Whiten, A., Goodall, J., Mcgrew, W.C., NIshida, T., Reynolds, V., Sugiyama, Y., Tutin, C.E.G., Wrangham, R.W., y Boesch, C.: «Cultures in chimpancés». Nature, 399: pàgs. 682-685, 1999.

Whiten, A., y Ham, R.: «On the nature and evolution of imitation in the animal kingdom: reappraisal of a century of research». Adv. Study Behav., 21: pàgs. 239-283, 1992.


[1] Wallace es va convertir en espiritualista i va començar a mantenir la idea que la selecció natural no podia considerar als genis matemàtics, artístics, o musicals, així com les reflexions metafísiques, l’enginy o l’humor. Finalment, va dir que alguna cosa de l’«univers invisible de l’Esperit» havia interferit almenys tres vegades en la història. La primera seria la creació de vida a partir de matèria inorgànica. La segona, la inclusió de la consciència en els animals superiors. I la tercera seria la generació de facultats mentals superiors en l’ésser humà. També creia que la raó de ser de l’univers era el desenvolupament de l’esperit humà. Wallace, A. R. (1889). Darwinism: An Exposition of the Theory of Natural Selection, with Some of Its Applications. Londres: Macmillan and Company. p. 477.

Aquests punts de vista van molestar a Darwin, que va argumentar que no era necessari recórrer a l’espiritualisme i que la selecció sexual podria explicar fàcilment algunes facultats mentals aparentment independents de l’adaptació. Mentre que alguns historiadors conclouen que la creença de Wallace que la selecció natural era insuficient per explicar el desenvolupament de la consciència i la ment humana va ser provocada directament per l’adopció de l’espiritualisme, altres experts asseguren que Wallace mai va creure que la selecció natural es pogués aplicar a aquestes àrees
Wallace va començar a estudiar l’espiritisme en l’estiu de 1865, possiblement incitat per la seva germana gran Fanny Sims, qui havia estat involucrada en això durant algun temps. Slotten, Ross A. (2004). The Heretic in Darwin’s Court: The Life of Alfred Russel Wallace. New York: Columbia University Press. p. 231

Després de revisar la literatura existent sobre l’assumpte i de repetir els fenòmens que va presenciar en diverses sessions d’espiritisme, va arribar a acceptar que l’espiritisme estava connectat amb una realitat natural. Durant la resta de la seva vida va quedar convençut que alguna de les sessions era genuïna, sense importar quantes acusacions de frau fessin els seus detractors. Historiadors i biògrafs no s’han posat d’acord sobre quins factors van influir en la seva adhesió a l’espiritisme( Slotten p. 236). Diversos autors han argumentat el desig de Wallace de trobar una explicació científica i racional a tots els fenòmens, materials o no, del món i de la societat humana

[2] Mac Müller (1864): Lectures on the Science of Language. Londres.  Longman, Green, Longman, Roberts, & Green, 2 volums. En línia a http://books.google.es/books?id=AkDr6jk3EooC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

[3] Darwin, Charles: Origin of Species. fourth British edition (1866), p 576.

[4] La seva tesi principal sosté que els éssers humans moderns van evolucionar a l’est d’Àfrica fa aproximadament 100.000 anys i, fa 50.000 anys, va començar l’expansió per tot el món no africà, reemplaçant poblacions humanes arcaiques. S’enfronta a la idea que el behavioral modernity va sorgir a poc a poc al llarg de desenes de milers, centenars de milers d’anys o milions d’anys, en lloc d’això dóna suport a la idea que el behavioral modernity va sorgir de sobte en la revolució del Paleolític Superior fa 50.000 o 40.000 anys.

Richard G. Klein (2009).The Human Career: Human Biological and Cultural Origins. Chicago. The University Chicago Press. 840 pàgs.

[5] Pinker, S. y Bloom, P. «Natural language and natural selection». Behavioral and Brain Sciences, 13: pàgs. 707-784, 1990. En línia a http://citeseerx.ist.psu.edu/viewdoc/download?doi=10.1.1.231.4056&rep=rep1&type=pdf

[6] La major contribució de Gould a la ciència va ser la teoria de l’equilibri puntuat que va desenvolupar amb Niles Eldredge el 1972. La teoria proposa que l’evolució està marcada per llargs períodes d’estabilitat evolutiva i moments menys freqüents de ramificació evolutiva. La teoria de l’equilibri puntuat es contraposa de manera radical a un dels punts claus del darwinisme: el gradualisme filètic, que estableix que el canvi evolutiu es caracteritza per un patró de canvi suau i continu.

Gould, Stephen Jay (2004). La estructura de la teoría de la evolución. Barcelona. Tusquets. (Col.Metatemas, 82 ).1ª impr. 1432 pàgs.

[7] Ian Tattersall(1998). Becoming Human: Evolution and Human Uniqueness. Nova York: Harcourt Brace. 272 pàgs.

Ian Tattersall i Rob DeSalle (2014).The Brain: Big Bangs, Behaviors, and Beliefs. New Haven, Connecticut. Yale University Press. 378 pàgs.

[8] Es tracta d’una característica anatòmica, fisiològica o conductual que, seleccionada per a determinada funció, pot ser «reutilitzada» per a una tasca diferent, en mostrar-se favorable en un nou context ambiental, natural o social.

[9] Per desenvolupar-se ha utilitzat elements que ja estaven en funcionament. La funció primordial de la laringe és regular el flux respiratori, i la de la llengua, a més de sentir el gust, és mastegar i deglutir. D’altra banda, les àrees cerebrals del llenguatge estan implicades en altres processos cognitius que, possiblement, han estat decisius en l’evolució.

[10] Mithen, Steven J. (1998). Arqueología de la mente : orígenes del arte, de la religión y de la ciencia. Barcelona. Crítica. (Col. Drakontos). 336 pàgs.

[11] Binford, L. R.: «Archaeological systematics and the study of culture process». American Antiquity, Vol. 31, nº2, octubre 1965, pàgs. 203-210. En línia a http://www.jstor.org/stable/2693985?seq=1#page_scan_tab_contents, o bé a   http://users.clas.ufl.edu/davidson/Proseminar/Week%209%20Paradigms%20and%20Schools%20of%20Archaeology/Binford%201965%20Archaeological%20systematics.pdf

[12] Gamble, C. (2003). Timewalkers: The prehistory of global colonization. Stroud. The History Press.. 320 pàgs.

[13] Lai, C.S.L., Fisher, S.E., Hurst, J.A., Vargha–Khadem, F. i Monaco, A.P.: «A forkhead-domain gene is mutated in a severe speech and language disorder». Nature 413: 2001,pàgs. 519-523.

[14] Arsuaga Ferreras, Juan Luis i Martínez Mendizábal, Ignacio: El origen de la mente. Investigación y Ciencia,302,  novembre 2001, pàgs. 4-12.

[15] Deacon, Terrence W. (1998). The Symbolic Species. The Co-evolution of Language and the Brain. Nova York/Londres. W. W. Norton & Company. 528 pàgs.

[16] Dunbar, R (2004). Grooming, Gossip, and the Evolution of Language. Londres. Faber and Faber. 240 pàgs.

[17] L’increment cerebral va repercutir en la disminució del tracte digestiu i en la consegüent necessitat d’una dieta de més qualitat, i això va comportar llargs desplaçaments, cosa que va afavorir la constitució de grups més grans.

[18] Calvin, William H. i Bickerton, Derek (2001). Lingua ex machina : la concilación de las teorías de Darwin y Chomsky sobre el cerebro humano. Barcelona. Gedisa. (Col. Serie Cla-de-ma, 302505). 1ª impr. 368 pàgs.

[19] Holloway, R.L.: «Brain Fossils:Endocasts» a L.R. Squire (ed) (2009). Encyclopedia of Neuroscience, Vol. 2, pàgs. 353-361. Oxford. Academic Press. En línia a http://www.columbia.edu/~rlh2/2009.New%20Encyclopedia%20of%20Neuroscience.sm.pdf

[20] Picq, Pascal (2009). La història més bonica del llenguatge. Barcelona. Edicions de 1984.(Col.De bat a bat,13). 1ª impr. 174 pàgs.

[21] Semendeferi, K. i Damasio, H. (2000). «The brain and its main anatomical subdivisions in living hominoids using magnetic resonance imaging». Journal of human evolution, 38 (2), pàgs. 317-332.

[22] Toga, A.W. i  Thompson, P.M. (2003). «Mapping brain asymmetry». Nature Reviews Neuroscience, gener 4 (1), pàgs. 37-48. En línia a http://homes.mpimf-heidelberg.mpg.de/~mhelmsta/pdf/2003%20Toga%20NatRevNeurosci.pdf

[23] Toth, Nicholas (1987). «Behavioral inferences from Early Stone artifact assemblages: An experimental model». Jounal of Human Evolution, 16(7-8): pàgs.763-787.

[24] Llorente, Miquel (2011). Lateralidad manual y especialización hemisférica en chimpancés (pan troglodytes). Evaluación experimental y observacional. Barcelona. Universitat Ramon Llull. Tesi doctoral. En línia a http://www.tdx.cat/handle/10803/9283?show=full

[25] Campillo-Valero, D. i Garcia-Guixé, E. (2005). «Origen y evolución del lenguaje». Revista de Neurología, 41 (supli. 1), pàgs. 5-10.

[26] Falk, Dean (2009). Finding Our Tongues: Mothers, Infants and the Origin of Language. Nova York. Basic Books.

Falk, Dean: «Brain evolution in Homo: the “radiator” theory». Behavioral and Brain Sciences. 13 (02), 1990, pàgs.333-344.

Falk, Dean: «Prelinguistic evolution in early hominins: Whence motherese?» Behavioral and Brain Sciences 27, 2004, pàgs.491-541.En línia a http://www.cogsci.ucsd.edu/~johnson/COGS184/8Falk04.pdf

Falk, Dean: «Interpreting sulci on hominin endocasts: Old hypotheses and new findings». Frontiers in Human Neuroscience 8, 2014,134. En línia a http://journal.frontiersin.org/Journal/10.3389/fnhum.2014.00134/full

[27] Alometria: es refereix als canvis en la mida relativa de les parts corporals corelacionats amb els canvis en la mida total.

[28] Robert D. Martin: «Capacidad cerebral y evolución humana». Investigación y Ciencia. Desembre 1994. Nº219, pàgs. 70-77.

[29] L’Hominí de Denisova (també anomenat dona X) és el nom donat a una possible nova espècie d’homínid identificat per mitjà d’anàlisis d’ADN mitocondrial. El març del 2010, es va anunciar el descobriment de fragments d’os d’un individu jove que visqué fa uns 41.000 anys a la Cova Denisova (Altai a Rússia), en una zona la qual estava habitada pels neandertals i els humans anatòmicament moderns. L’hominí de Denisova seria un descendent d’una antiga migració humana des de l’Àfrica diferent de les migracions ja reconegudes d’Homo erectus, neandertals i humans moderns.

[30] Tobias, Phillip V. (1987). «The emergence of Spoken Language in Hominid Evolution», a A.J.D. Clark (ed). Cultural Beginings. Approach to Understanding Early Hominid Life-Ways in the African Savanna. Bonn. Rudolf Habelt GMBH. Pàgs. 67-78.

[31] Wynn, Thomas: «Piaget, stone tools, and the evolution of human intelligence». World Archaeology, 17 (1), juny 1985, pàgs. 32-43. En línia a http://www.jstor.org/stable/124673?seq=1#page_scan_tab_contents

Wynn, Thomas i Coolidge, F.L.: «Evolución de la mente: del neandertal al hombre moderno». Mente y cerebro, 32, setembre-octubre 2008,  pàgs. 12-21.

[32] Els primers rastres que podem trobar corresponen a còdols tallats de fa uns 2,5 milions d’anys, utilitzats com a eines per l’Homo habilis. Aquests instruments unifacials, anomenats choppers, s’utilitzen i es llencen en el mateix lloc. Més endavant apareixen les primeres eines bifacials –chopping- tools–. No va ser fins al cap d’1,4 milions d’anys que l’Homo ergaster/ erectus va crear els primers bifaços multifuncionals i versàtils. Les ascles resultants de la seva fabricació es treballen i s’aprofiten com a puntes, rascadores, burins i osques. L’eina acompanyarà el seu amo fins a fer-se malbé.

[33] Leroi-Gourhan, André (1964). Le geste et la parole. Paris. Albin Michel. 2 vol. 323 i 285 pàgs.Existeix versió en castellà a Leroi-Gourhan, André (1971). El gesto y la palabra. Caracas. Publicaciones de la Universidad Central de Venezuela.

[34] Berthelet, A., Chavaillon, J., i Picq, P (2004). «Los comienzos de la prehistoria. Hábitat y cultura en los australopitecos y los hombres». A Y. Coppens i P. Picq (eds.) . Los orígenes de la humanidad. Madrid. Espasa Calpe. Vol. 1, pàgs. 302-351

[35] En fonètica, la fonació és l’ús coordinat del sistema respiratori i l’òrgan de la laringe per generar la veu, una font perceptible d’energia acústica, que pot ser modificada per les accions ressonadores i articulatòries de la resta de l’aparell vocal.

La fonació s’efectua per les accions dels músculs laringis intrínsecs, ja que mouen els diversos cartílags i així canvien les posicions d’aquests entre si. Aquests moviments fan que les plecs vocals s’aproximin (adducció) o separin entre si en una àmplia obertura (abducció). El moviment resultant de la contracció dels músculs laringis intrínsecs, produeix així les característiques de massa, longitud i tensió que modifiquen els plecs vocals.

Si els plecs vocals estan en tensió, aleshores la glotis es troba gairebé tancada i, en vèncer l’obstacle, el pas de l’aire produeix una sèrie de vibracions i s’emet un so. La producció de la veu depèn de la relació equilibrada entre les forces exercides pels músculs intrínsecs de la laringe i la força exercida per la pressió de l’aire expirat des dels pulmons. Les més petites desviacions d’aquest equilibri precari produeixen una notable alteració en el to, la potència o la qualitat de la veu produïda.

[36] Edmund S Crelin (1987). The human vocal tract: Anatomy, function, development, and evolution. Nova York. Vantage Press. 265 pàgs.

[37] Laitman, Jeffrey: «El origen del lenguaje». Mundo Científico, Vol. 6, nº 64, 1985, pàgs. 1182-1191. En línia a http://www.chapingo.mx/bagebage/16.pdf

[38] Lieberman, Philip (1993). Uniquely Human. The Evolution of Speech, Thought, and Selfless Behavior. Cambridge-Massachusetts-Londres. Harvard University Press. 224 pàgs.

[39] Frayer, David. 1992. «Cranial Base Flattening in Europe: Neanderthals  and more recent Homo sapiens». American Journal of Physical  Anthropology 14:77.

[40] És una part de la supraglotis que està constituïda pel cartílag del mateix nom (epiglotis) i la mucosa que el recobreix. Tapa l’orifici de la glotis en el moment de la deglució. És una espècie de vàlvula que cobreix l’entrada de la laringe i que es mou cap a dalt i cap a baix, impedint que els aliments entrin en ella i en la tràquea en empassar-se.

[41] Fitch, W.T. i D. Réby (2001), «The descended larynx is not uniquely human». Proceedings of the Royal Society, B, 268(1477): 1669-1675. En línia a http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1088793/pdf/PB011669.pdf

[42] No és fàcil estudiar un ximpanzé viu, fer-li tomografies… Fins ara s’havien estudiat animals embalsamats i la seva postura, en morir, o el procés d’embalsamament podia modificar la posició de l’os hioide i de la laringe.

[43] Fitch, W. T. (2010) The Evolution of Language. Cambridge: Cambridge University Press. 610 pàgs. En línia a http://www.genlingnw.ru/board/attachments/fitch_evolution.pdf

[44] Lieberman, Philip (2006). Towards an Evolutionary Biology of Language. Cambridge: Harvard University Press. 448 p. Veure també Philip Lieberman: On the Evolution of Human Speech: Its Anatomical and Neural Bases. 63 p. En línia a http://www.cog.brown.edu/courses/cg195/pdf_files/fall06/CG195Lieberman.pdf

[45] Aquests audiogrames estan trets de la Conferència pronunciada dins del cicle La sima de los huesos de Atapuerca en la encrucijada de la historia per Ignacio Martínez Mendizábal: El origen del lenguaje: la evidencia de Atapuerca. Cursos de verano. Universidad de Alcalà. Juny 2007.  En línia a http://www.madrimasd.org/cienciaysociedad/mediateca/default.asp?videoID=804. Durada 1: 11: 16 h

 

Joan Campàs    Aura digital
Curs: Orígens de l’Art i evolució humana: l’homo significans
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC
Materials del curs en format .pdf

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*