La Urbino de Federico de Montefeltro

 vila_Urbino

mapa_Urbino

La petita vila d’Urbino esdevingué un dels principals centres del Renaixement italià. No era pròspera, però tenia una gran importància estratègica en estar situada a la frontera septentrional dels Estats Pontificis. Era un feu papal que pertanyia als Montefeltro       –una família de condottieri–, que l’havien adquirit a canvi dels deutes contrets amb ells pel papat[1]. A l’època de Federico de Montefeltro com a comte d’Urbino (1444-1482), títol que li va concedir el papa Sixt IV, aquesta vila de muntanya esdevingué una de les corts més prominents de la Itàlia del segle XV. Continua llegint

Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza

Milà era la ciutat més gran de la Itàlia del segle XV; controlava les rutes comercials que creuaven els Alps cap a França i nord d’Europa. Havia estat un important centre administratiu de l’Imperi romà: Constantí hi va signar l’Edicte de Milà el 313 (amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial de l’imperi). El bisbe sant Ambròs (374-397) va aconseguir que Milà fos un centre influent a l’època paleocristiana. Milà i Pavia esdevingueren el cor del regne llombard del Sacre Imperi. La catedral de Milà (iniciada cap el 350) era tan antiga i gran com la basílica de sant Pere (aixecada per Constantí a Roma). L’església de sant Ambròs havia estat reedificada a partir del segle IX per oferir un marc adient al cerimonial imperial (l’església de sant Llorenç fou la capella palatina de la cort imperial).

Esdevingué independent de l’Imperi arran la Pau de Constança[1] (1138). Però aquesta autonomia va provocar un conflicte entre la vella noblesa imperial i una nova i poderosa classe mercantil[2]. Les guerres civils foren guanyades per la noblesa, que, sota el lideratge de l’arquebisbe Ottone Visconti varen imposar un govern aristocràtic a Milà el 1277. L’elecció de Matteo Visconti com a Capitano el 1287 va marcar l’inici del seu govern dinàstic. Va estendre els seus dominis i autoritat i, a finals del segle XIV, havia establert lligams de parentiu amb les cases regnants del nord d’Europa (Galeazzo II (1355-1378) va casar una filla seva amb el fill d’Eduard II d’Anglaterra, i un fill amb la filla de Joan II de França, i una neta amb el fill de Carles V de França –aquesta  fou la base de les pretensions franceses sobre Milà el 1499).

castell_Visconti

Castell Visconti, edificat per Matteo Visconti (1250-1322) a Pavia el 1290 i presidit per les imponents torres, amb muralles amb merlets i envoltat per un fossat amb un pont llevadís fortificat. Era una de les formes més impressionants d’exhibir el poder cortesà a Itàlia. Les seves habitacions estaven decorades amb escenes de caça, justes i altres entreteniments cortesans. Proporciona pel seu aspecte, decoració i mobiliari una prova evident dels seus vincles polítics i culturals amb les corts del nord d’Europa.

castell_Visconti2

Giangaleazzo Visconti, de1385 a 1402, va dur a terme un seguit de campanyes militars per estendre la seva autoritat pel nord d’Itàlia (conquerí Verona i Vicenza el 1387, i Pàdua, Bassano i Belluno el 1388) i cap el sud (el 1402 controlava Perugia, Assís, Pisa i Siena), i va morir mentre assetjava Florència. Els humanistes florentins condemnaven aquestes ambicions imperialistes; però els humanistes milanesos exaltaven el propòsit d’establir una monarquia italiana[3]. L’emperador Wenceslau li va concedir el títol de duc de Milà el 1395. Va organitzar una administració centralitzada i va crear un consell privat similar al dels governs monàrquics de França i Anglaterra[4]. La seva cort estava feta a imatge de les del nord d’Europa i a l’igual que elles, la seva cultura cavalleresca estava explícitament associada amb l’ethos militar del règim aristocràtic i no amb els valors mercantils promoguts a Florència o a Venècia. Va finançar un seguit de projectes per tal de palesar el seu poder (catedrals de Como i Monza, el monestir cartoixà La Certosa a Pavia, la finalització del castell de Pavia, la catedral de Milà…).

giangaleazzo_ViscontiGiangaleazzo Visconti (1351-1402) Certosa

Façana de la Certosa, Pavia. Iniciat el 1396                           Conjunt del monestir

Monza_Como

Catedral de Monza                                                Catedral de Como

domini_Visconti

Continua llegint

Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià

Juny de 1473. Eleonora d’Aragó, filla del rei de Nàpols, es trobava a Roma camí de Ferrara per casar-se amb el duc Ercole d’Este. En una carta que va enviar a la seva família descrivia el banquet que havia donat en honor seu el cardenal Pietro Riario. Cadires de plata, taula amb quatre capes d’estovalles, més de vint-i-cinc plats (cabra, pollastre, paó, faisà, ametlles daurades, fantasies de sucre…). La relació directa entre el cost del banquet i el nivell d’honor que se li feia a ella, a Nàpols i a Ferrara esdevé inqüestionable. L’extravagància era no només la principal manera d’exhibir el poder, sinó que era també la fórmula reconeguda per expressar respecte. Les manifestacions ostentoses constituïen un component clau per a la posició i el prestigi, sobretot en les corts laiques. Vet aquí una de les claus del Renaixement.

Tot i la importància de Florència, Roma i Venècia, la major part de la Itàlia renaixentista estava controlada pels sobirans absoluts que regien els nombrosos estats independents de la península.

mapa_Italia_Renacimiento

La caiguda de l’Imperi romà durant el segle V havia acabat amb el govern centralitzat a Itàlia i havia destruït la seva unitat política i cultural. Aquest buit va se omplert per una successió de potències la finalitat última de les quals era el domini de Roma, el centre espiritual de l’Europa cristiana. Els gots, els emperadors bizantins, Carlemany i els seus exèrcits llombards i els normands, tots varen intentar establir la seva autoritat a Itàlia. Nàpols va estar sotmesa al control dels reis francesos de la dinastia Anjou des de 1266 a 1435; les ciutats del nord d’Itàlia, que eren nominalment feus del Sacre Imperi, s’aprofitaren de la manca d’una autoritat imperial efectiva per obtenir la seva independència, reconeguda oficialment a la Pau de Constança de 1138. Continua llegint

Desconstruint alguns mites del Renaixement

Sovint s’identifica Florència i els Mèdici amb Humanisme i Renaixement. Només quatre paraules, però àmpliament carregades de mites[1] i de tòpics.

El primer és pensar que Florència fou l’únic centre de la cultura del Renaixement: Roma, Venècia, Milà, Nàpols, Urbino, Ferrara i Màntua varen fer importants contribucions al desenvolupament cultural de la Itàlia del segle XV. Precisament les diferències polítiques, socials i econòmiques entre aquests centres ens proporcionen la clau interpretativa de l’especificitat de la producció cultural i artística de Florència.

El segon té a veure amb el propi concepte de Renaixement[2]. El terme fou encunyat  per Vasari («rinascita») per expressar la idea d’un renéixer artístic després dels segles de foscor cultural que separaven les glorioses aportacions de l’Antiguitat clàssica i la Itàlia del segle XV, exaltant-se a ells mateixos mitjançant aquesta comparació. Òbviament, es tracta d’una construcció cultural (actualment, o bé es nega l’existència del Renaixement o bé es parla en plural de Renaixements) que deixa de banda els canvis produïts durant l’Edat Mitjana i no té present que la cultura de l’Antiguitat es trobava molt lluny d’haver desaparegut del món cristià.

El tercer fa referència a la concepció que els seus artistes creaven i experimentaven lliurement amb les seves idees i oferien peces mestres a patrons erudits entusiasmats per adquirir aquestes obres genials. La metodologia amb la que s’han estudiat les obres del Renaixement, formalista, idealista i romàntica, a través dels seus artistes i no a través dels clients o dels receptors, ha anat reforçant aquesta mitificació. Algun dia es deixarà de parlar del geni[3] de Miquel Àngel? De fet era el patró, el mecenes, el veritable promotor de l’arquitectura, l’escultura i la pintura i qui exercia un paper cabdal per determinar tant les formes com els continguts. No podem aplicar al Renaixement la nostra concepció actual d’artista, obra d’art, de mecenatge;[4] en el segle XV era el mecenes, i no l’artista, a qui els contemporanis consideraven creador dels seus projectes i això li conferia la gran possibilitat de controlar la seva aparença final. Foren, doncs, els mecenes els qui exerciren el paper més determinant en la introducció dels canvis (dels estilemes gòtics a les formes artístiques de la Roma imperial, de la cultura internacional de l’Europa medieval a formes d’expressió artística la finalitat de la qual era afirmar les tradicions de cada centre cultural vinculant-lo al poder i prestigi de l’antiga Roma), i és aquest paper el que cal explicar. Continua llegint

Joaquim Molas, in memoriam

joaquimmolas_textLa matinada de dimarts passat, 17 de març, va morir el Dr. Joaquim Molas (1930-2015), catedràtic de literatura catalana, professor, editor i crític que ha marcat profundament la tradició dels estudis literaris catalans del segle XX.

En la seva adolescència va ser deixeble de Joaquim Carreras i Artau, de qui va dir que havia après «l’ordre i l’afany de precisió», i de Guillem Díaz-Plaja, de qui admirava «la tendència a la síntesi i a la classificació, i el plaer per la lectura». Aquest mestratge va continuar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona amb Martí de Riquer, Antonio Vilanova i Antoni M. Badia i Margarit, Ramon Aramon, Jordi Rubió i Vicens Vives.

Aquesta formació va fructificar de manera notòria en els diferents àmbits en els quals va treballar. Com a professor dels Estudis Universitaris Catalans, a la Universitat Autònoma, a l’Escola Universitària Jordi Rubió de Biblioteconomia i Documentació i a la Universitat de Barcelona. Com a editor i crític, amb la seva implicació  en el projecte d’Edicions 62, la fundació de la revista de llengua i literatura Els Marges (1974), la publicació de col·leccions com la MOLC, la direcció dels darrers números de la Història de la literatura catalana d’Ariel, i de treballs com Poesia catalana del segle XX (1963), amb Josep Maria Castellet, Lectures crítiques (1975) o La literatura catalana d’avantguarda. 1916-1938 (1983), entre molts d’altres. Com a professor de literatura catalana contemporània, molts filòlegs que han treballat amb ell o que tan sols han passat per les seves aules han pogut aprendre del rigor, l’ordre i l’ambició en l’anàlisi, l’estudi i la crítica de la literatura. Continua llegint

Curs L’art dels museus: la Galleria degli Uffizi

A un museu s’hi pot entrar per molts motius: perquè al carrer hi fa calor, perquè toca, perquè si no, un no podria dir «hi he estat», perquè ens hi porten, perquè es vol viure una experiència estètica, per passar una estona, perquè dóna una pàtina cultural a les vacances, per emocionar-nos davant el que expressen o ens diuen algunes obres, per adquirir cultura… Dins del museu, podem recordar l’obra de Barbara Kruger, Per què estàs aquí? i mirar de respondre les preguntes que ens hi formula: Per a matar el temps? Per a cultivar-te? Per a ampliar el teu món? Per a tenir bons pensaments? Per a millorar la teva vida social?

Kruger_Why_qre_you_here

 Barbara Kruger: Untitled (Why are you here?), 1991. Fotografia i tipografia sobre paper. 15.2 x 11.4 cm.

A més de les respostes personals, s’hi pot entrar també perquè es considera que en un museu hi ha un cúmul de documents històrics (el propi edifici, la col·lecció, les pintures, escultures, gravats, la seva ubicació i presentació, el discurs museístic…) que ens poden ajudar a respondre un grapat de preguntes, no només sobre el passat, o sobre les figures de sants i marededéus, de dones nues i déus mitològics, de retrats de prínceps i nobles, d’escenes de la vida de Crist o de les mil batalles que han sacsejat Europa…, sinó sobre la nostra pròpia subjectivitat (en les dues accepcions del terme «subjecte»: ser el protagonista de la pròpia història, observant, pensant i emocionant-se, i estar lligat, dominat per una història que un no pot controlar), projectada en la nostra mirada.

El que veiem en els quadres és el que hi ha? Entendre un quadre es limita a descriure’n el que s’hi veu? N’hi ha prou a reconèixer el tema, els objectes, les persones, els paisatges, les escenes? No som càmeres o ordinadors visuals. Els éssers humans no merament  enregistrem la llum a la manera de cèl·lules fotosensibles: la nostra consciència presta atenció al que s’hi veu i al que ens han dit que s’hi ha de veure, però també a la intensitat i intenció de la nostra mirada i, fins i tot, a qui ens està observant. No hi veiem el mateix de la mateixa manera: si ho descrivim, ens semblarà que altres també veuen el que nosaltres veiem, però la definició del que és  vist s’origina, no en el camp visual, sinó en el llenguatge. D’aquí la necessitat de saber llegir les imatges, interpretar-les, per tal de poder compartir el que cadascú ha vist i sentit.

I amb la finalitat de preparar el viatge que farem  a Florència els dies 23-25 d’octubre del 2015 i d’aprendre a llegir, a través de la mirada, algunes de les imatges dels Uffizi, es planteja aquesta segona experiència de curs en línia, via facebook i blog d’Humanitats, que pretén convertir la Galleria degli Uffizi en un laboratori d’anàlisi i interpretació de la producció cultural de la Florència del Renaixement.

El programa d’aquest curs constarà de les següents lliçons o capítols:

1. Desconstruint alguns mites del Renaixement (el que cal i no cal entendre per Renaixement)

2 Les corts italianes (un estudi del context històric i de les diferències polítiques i econòmiques de les diferents repúbliques italianes)

  • Milà
  • Urbino
  • Ferrara
  • Màntua
  • Nàpols

3. Algunes claus del Renaixement a Florència (un passeig per les bases econòmiques, polítiques i urbanístiques de Florència, amb un estudi detallat del principal art urbà i monumental)
a)  Les bases econòmiques de Florència

  • La indústria tèxtil
  • El procés de producció
  • El comerç tèxtil
  • L’organització gremial i la lluita pel poder

b) L’estructura política de Florència

  • Els banquers florentins
  • Banquers florentins i Cúria romana
  • Banquers florentins i prínceps medievals
  • Política i mecenatge
  • Mercaders i moralitat: els encàrrecs

c) L’arquitectura monumental

  • El Baptisteri
  • Orsanmichele
  • L’Hospital dels Innocents
  • La catedral
  • Els palaus
  • Les capelles

4.  Els Mèdici

5. Giorgio Vasari (1511-1574): L’edifici dels Uffizi. Florència, 1560-1581

6. Trecento

  • Maestro della Sant’Agata?: Madonna de Pisa, mitjan segle XIII
  • Cimabue (c. 1240 – c. 1302): Marededéu majestat, àngels i sants, cap el 1280
  • Duccio (1255/60 -1318/19): Pala Rucellai, cap el 1285
  • Giotto (1267-1337): Marededéu a la glòria. Madonna Ognissanti, cap el 1310
  • Simone Martini (1284-1344): L’anunciació entre els sants Ansà i Margarida, 1333

7. Quattrocento

  • Gentile da Fabriano (c. 1370 – c. 1427): Adoració dels mags, 1423
  • Lorenzo Monaco (c. 1370-1425): La coronació de la Marededéu, 1413-1414
  • Lorenzo Monaco (c. 1370-1425): Adoració dels reis, 1421-1422
  • Fra Angelico (c. 1395 – 1455): Coronació de la marededéu, cap el 1435
  • Paolo Uccello (1397-1475): La batalla de san Romano, cal el 1438
  • Domenico Veneziano (c. 1410-1461): Sacra conversazione, cap el 1445
  • Piero della Francesca (c. 1415-1492): Retrat de Federico de Montefeltro i de la duquessa Battista Sforza, 1465-66.
  • Filippo Lippi (1406-1469): Coronació de la Marededéu, 1447
  • Hugo van der Goes (c. 1436-1482): Tríptic Portinari, 1475-76
  • Sandro Botticelli (1445-1510): Judit (El retorn de Judit de Betúlia),1470
  • Sandro Botticelli (1445-1510): Adoració dels mags, cap el 1475
  • Sandro Botticelli (1445-1510): Madonna del Magnificat, 1480-81
  • Sandro Botticelli (1445-1510): El naixement de Venus, 1482
  • Sandro Botticelli (1445-1510): Al·legoria de la Primavera, 1477/1485-87
  • Sandro Botticelli (1445-1510): Minerva i el centaure, cap el 1482
  • Sandro Botticelli (1445-1510): L’anunciació Cestello, 1489-90.
  • Sandro Botticelli (1445-1510): La calúmnia d’Apel·les, 1494-95.
  • Leonardo da Vinci (1452-1519): L’Anunciació, cap el 1473-1475
  • Leonardo da Vinci (1452-1519): Adoració dels reis, 1481-2.
  • Lorenzo di Credi: Adoració dels pastors, cap el 1510
  • Giovanni Bellini (c. 1424-1516): Al·legoria sacra, cap el 1490

8. Cinquecento

  • Miquel Àngel (1475-1564): Tondo Doni, 1504
  • Rafael Sanzio (1483-1520): Marededéu de la cadernera, cap el 1506

9. Escola veneciana

  • Tizià (1477-1576): Flora, 1515-20.
  • Tizià (1477-1576): La Venus d’Urbino, 1538

10. Manierisme

  • Parmigianino (1503-1540): La marededéu del coll llarg, 1534-40
  • Bronzino (1503-1572): Leonor de Toledo, cap el 1545
  • Bronzino (1503-1572): Cosme I amb armadura, 1545

11. Bibliografia

Els dilluns i dijous es publicaran els corresponents posts al blog, previ avís al meu facebook i es podran realitzar comentaris als diferents posts. Els curs està previst que duri, aproximadament, fins a mitjan setembre.

Tal com s’ha fet en el curs Els orígens de l’art i l’evolució humana: l’Homo significans, al final de cada post s’hi trobarà, en format .pdf, el contingut del post així com de tots els altres posts que s’hagin anat publicant. Al final s’aplegarà en un únic document el conjunt de lliçons/posts que constituiran el curs.

Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital
Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Materials del Curs L’art dels museus: els Uffizi
1. Desconstruint alguns mites del Renaixement
2. Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià
3. Milà i el Renaixement: dels Visconti als Sforza
4. L’Urbino de Federico de Montefeltro
5. La Ferrara dels Este
6. La Màntua dels Gonzaga
7. El regne de Nàpols d’Alfons I
8. La Venècia dels dogo
9. Forència en el Renaixement (1)
10. Florència en el Renaixement: política i mecenatge
11. Els Mèdici, senyors de Florència
12. Giorgio Vasari: els Uffizi, 1560-1581
13. Maestro della Sant’Agata: Madonna de Pisa
14. Cimabue: Maestà di santa Trinità
15. Duccio: Palla Rucellai
16. Giotto: Madonna Ognissanti
17. Simone Martini: L’Anunciació
18. Gentile da Fabriano: Adoració dels mags
19. Lorenzo Monaco: La coronació de la marededéu
20. Fra Angèlic: Coronació de la marededéu
21. Paolo Uccello: La batalla de san Romano
22. Domenico Veneziano: Sacra conversazione
23. Piero della Francesca: Díptic del duc d’Urbino
24. Filippo Lippi: Coronació de la marededéu
25. Hugo van der Goes: Tríptic Portinari
26. Sandro Botticelli: Judit
27. Sandro Botticelli: L’adoració dels mags
28. Sandro Botticelli: La marededéu del magníficat
29. Sandro Botticelli: El naixement de Venus
30. Sandro Botticelli: Al·legoria de la primavera
31. Sandro Botticelli: Minerva i el centaure
32. Sandro Botticelli: L’anunciació Cestello
33. Sandro Botticelli: La calúmnia d’Apel·les
34. Leonardo da Vinci: L’anunciació
35. Leonardo da Vinci: Adoració dels reis
36. Giovanni Bellini: Al·legoria sacra
37. Miquel Àngel: Tondo Doni
38. Rafael: Madonna del cardellino
39. Ticià: La venus d’Urbino

Sitges: modernisme i art contemporani

Dins de la quarta edició del cicle Catalunya, laboratori d’Humanitats, dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, tindrà lloc el proper dissabte 21 de març, una sortida centrada en la ciutat de Sitges, en la qual es tractaran els àmbits temàtics següents:

  • el modernisme
  • introducció a l’art contemporani

Sitges. Presentació

El programa d’aquesta jornada serà el següent:

– trobada a les 10,30  davant del Cau Ferrat – Palau Maricel (C/ Fonollar s/n)

– de 10,30  a 12: seminari sobre el modernisme

– de 12,30 a 13,15: visita al palau Maricel

– de 13,15 a 14,15: visita al Cau Ferrat

– de 14,30 a 16,30: dinar (restaurant a concretar, preu aproximat: 35 euros)

– de 17 h a 19 h: visita a la fundació Stämpfli i seminari sobre art contemporani

Inscripció obligatòria (abans del 18 de març)

Informacions d’interès

Per qüestions de logística, i atès que el Cau Ferrat, reinaugurat fa poc després d’anys d’estar tancat, és un recinte relativament petit i l’afluència de gent és molt gran, ens veiem obligats a limitar l’assistència a 30 persones.

L’entrada combinada al palau Maricel, Cau Ferrat i Fundació Stämpfli puja 104 € per grups de 15; en el nostre cas seran 208 €, és a dir, uns 7 € per cap.

A Sitges és molt difícil -i més en dissabte- trobar un restaurant  de preu raonable, bona qualitat i que el local tingui un cert interès. S’estan fent gestions i dimarts de la propera setmana podrem tancar el tema del dinar. No confio trobar res per sota dels 35 €.

Bibliografia bàsica: Joan Campàs (1993). L’art modernista. Una visió històrica. Barcelona. Barcanova. Col. Biblioteca Bàsica d’Història de Catalunya. 96 pàgs.

Professor que impartirà els seminaris:
Dr. Joan Campàs Montaner
jcampas@uoc.edu        Aura digital

SeeBook: ¿de què fa olor, la tinta electrònica?

pep-gomez-en-expositor-individualper Joan Carles Navarro

Que la digitalització de continguts ha trasbalsat tot l’ecosistema cultural és, dit en aquestes o en altres paraules, una de les afirmacions més repetides arreu i més compartida per tothom qui en forma part. De tots els reptes que aquesta digitalització planteja, el més evident, i sovint el més obviat, és el de la immaterialitat de l’obra digital. Avui les obres culturals, i podeu pensar en literatura, però també en música, cinema o fotografia, han deixat de ser aquell objecte físic que palpàvem i col·leccionàvem, que teníem a les mans mentre en gaudíem, que transportàvem amb nosaltres i no deixava de recordar-nos-ho, per l’espai que ocupava a la cartera, a la butxaca, a la maleta, o pel pes que arrossegàvem! Avui, dèiem, aquell objecte físic ha estat substituïda per dispositius de lectura, reproducció ­i visualització,­ sovint força freds i impersonals, uns dispositius que amaguen l’obra en el seu interior i la tornen invisible, que ens allunyen, d’alguna manera, de la relació de proximitat que hi teníem. Perquè podem tenir estima per un llibre imprès, per les seves cobertes, pel paper i l’olor de les seves pàgines, per un disc en vinil i la seva caràtula, per una fotografia i cadascun dels rebrecs o taques que hi ha anat deixant el pas dels anys. Però, ¿de què fa olor la tinta electrònica?; ¿quin tacte té la pàgina digital?; ¿quin pes físic, els llibres, la música o les pel·lícules digitals?; ¿quins lloms guarneixen la nostra biblioteca, discoteca o fototeca digital? Continua llegint

Voleu saber què succeeix a l’avantguarda de l’edició digital? Descobriu-ho al Kosmopolis15!

310x230 Kosmopolis

Del 18 al 22 de març el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona celebra la vuitena edició del Kosmopolis (#K15), la festa de la literatura amplificada que dirigeix Juan Insua.

Dissenyat amb vocació cosmopolita i multidisciplinària, el programa llueix una nodrida nòmina de ponents i desplega una rica varietat d’activitats paral·leles que connectaran el públic de Barcelona amb escriptors, obres i qüestions de primer ordre relacionades amb la literatura i les seves institucions. Fem-ho curt: Kosmopolis15 entronca amb els debats actuals sobre la producció cultural vinculada a la paraula escrita i convida a abordar amb perspectiva crítica els engrescadors horitzons que brinda la tecnologia digital, de naturalesa altament pol·linitzadora, i a trobar solucions als problemes que se’n deriven.

Continua llegint