Desconstruint alguns mites del Renaixement

Sovint s’identifica Florència i els Mèdici amb Humanisme i Renaixement. Només quatre paraules, però àmpliament carregades de mites[1] i de tòpics.

El primer és pensar que Florència fou l’únic centre de la cultura del Renaixement: Roma, Venècia, Milà, Nàpols, Urbino, Ferrara i Màntua varen fer importants contribucions al desenvolupament cultural de la Itàlia del segle XV. Precisament les diferències polítiques, socials i econòmiques entre aquests centres ens proporcionen la clau interpretativa de l’especificitat de la producció cultural i artística de Florència.

El segon té a veure amb el propi concepte de Renaixement[2]. El terme fou encunyat  per Vasari («rinascita») per expressar la idea d’un renéixer artístic després dels segles de foscor cultural que separaven les glorioses aportacions de l’Antiguitat clàssica i la Itàlia del segle XV, exaltant-se a ells mateixos mitjançant aquesta comparació. Òbviament, es tracta d’una construcció cultural (actualment, o bé es nega l’existència del Renaixement o bé es parla en plural de Renaixements) que deixa de banda els canvis produïts durant l’Edat Mitjana i no té present que la cultura de l’Antiguitat es trobava molt lluny d’haver desaparegut del món cristià.

El tercer fa referència a la concepció que els seus artistes creaven i experimentaven lliurement amb les seves idees i oferien peces mestres a patrons erudits entusiasmats per adquirir aquestes obres genials. La metodologia amb la que s’han estudiat les obres del Renaixement, formalista, idealista i romàntica, a través dels seus artistes i no a través dels clients o dels receptors, ha anat reforçant aquesta mitificació. Algun dia es deixarà de parlar del geni[3] de Miquel Àngel? De fet era el patró, el mecenes, el veritable promotor de l’arquitectura, l’escultura i la pintura i qui exercia un paper cabdal per determinar tant les formes com els continguts. No podem aplicar al Renaixement la nostra concepció actual d’artista, obra d’art, de mecenatge;[4] en el segle XV era el mecenes, i no l’artista, a qui els contemporanis consideraven creador dels seus projectes i això li conferia la gran possibilitat de controlar la seva aparença final. Foren, doncs, els mecenes els qui exerciren el paper més determinant en la introducció dels canvis (dels estilemes gòtics a les formes artístiques de la Roma imperial, de la cultura internacional de l’Europa medieval a formes d’expressió artística la finalitat de la qual era afirmar les tradicions de cada centre cultural vinculant-lo al poder i prestigi de l’antiga Roma), i és aquest paper el que cal explicar. Continua llegint