Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià

Juny de 1473. Eleonora d’Aragó, filla del rei de Nàpols, es trobava a Roma camí de Ferrara per casar-se amb el duc Ercole d’Este. En una carta que va enviar a la seva família descrivia el banquet que havia donat en honor seu el cardenal Pietro Riario. Cadires de plata, taula amb quatre capes d’estovalles, més de vint-i-cinc plats (cabra, pollastre, paó, faisà, ametlles daurades, fantasies de sucre…). La relació directa entre el cost del banquet i el nivell d’honor que se li feia a ella, a Nàpols i a Ferrara esdevé inqüestionable. L’extravagància era no només la principal manera d’exhibir el poder, sinó que era també la fórmula reconeguda per expressar respecte. Les manifestacions ostentoses constituïen un component clau per a la posició i el prestigi, sobretot en les corts laiques. Vet aquí una de les claus del Renaixement.

Tot i la importància de Florència, Roma i Venècia, la major part de la Itàlia renaixentista estava controlada pels sobirans absoluts que regien els nombrosos estats independents de la península.

mapa_Italia_Renacimiento

La caiguda de l’Imperi romà durant el segle V havia acabat amb el govern centralitzat a Itàlia i havia destruït la seva unitat política i cultural. Aquest buit va se omplert per una successió de potències la finalitat última de les quals era el domini de Roma, el centre espiritual de l’Europa cristiana. Els gots, els emperadors bizantins, Carlemany i els seus exèrcits llombards i els normands, tots varen intentar establir la seva autoritat a Itàlia. Nàpols va estar sotmesa al control dels reis francesos de la dinastia Anjou des de 1266 a 1435; les ciutats del nord d’Itàlia, que eren nominalment feus del Sacre Imperi, s’aprofitaren de la manca d’una autoritat imperial efectiva per obtenir la seva independència, reconeguda oficialment a la Pau de Constança de 1138. Continua llegint