Les corts italianes: el context històric del Renaixement italià

Juny de 1473. Eleonora d’Aragó, filla del rei de Nàpols, es trobava a Roma camí de Ferrara per casar-se amb el duc Ercole d’Este. En una carta que va enviar a la seva família descrivia el banquet que havia donat en honor seu el cardenal Pietro Riario. Cadires de plata, taula amb quatre capes d’estovalles, més de vint-i-cinc plats (cabra, pollastre, paó, faisà, ametlles daurades, fantasies de sucre…). La relació directa entre el cost del banquet i el nivell d’honor que se li feia a ella, a Nàpols i a Ferrara esdevé inqüestionable. L’extravagància era no només la principal manera d’exhibir el poder, sinó que era també la fórmula reconeguda per expressar respecte. Les manifestacions ostentoses constituïen un component clau per a la posició i el prestigi, sobretot en les corts laiques. Vet aquí una de les claus del Renaixement.

Tot i la importància de Florència, Roma i Venècia, la major part de la Itàlia renaixentista estava controlada pels sobirans absoluts que regien els nombrosos estats independents de la península.

La caiguda de l’Imperi romà durant el segle V havia acabat amb el govern centralitzat a Itàlia i havia destruït la seva unitat política i cultural. Aquest buit va se omplert per una successió de potències la finalitat última de les quals era el domini de Roma, el centre espiritual de l’Europa cristiana. Els gots, els emperadors bizantins, Carlemany i els seus exèrcits llombards i els normands, tots varen intentar establir la seva autoritat a Itàlia. Nàpols va estar sotmesa al control dels reis francesos de la dinastia Anjou des de 1266 a 1435; les ciutats del nord d’Itàlia, que eren nominalment feus del Sacre Imperi, s’aprofitaren de la manca d’una autoritat imperial efectiva per obtenir la seva independència, reconeguda oficialment a la Pau de Constança de 1138.

L’espectacular revitalització del comerç en els segles XI i XII va crear una poderosa elit mercantil que va desafiar la tradició de l’herència com a base del poder i va propiciar la formació de governs electius comunals. El de Florència fou un dels pocs que varen sobreviure en el segle XV (una altra de les claus del per què Florència esdevingué un dels bressols de l’art renaixentista). Per a la majoria, les pressions exercides per la recessió econòmica i els desordres civils varen fer que semblés més atractiu el govern d’un únic sobirà poderós. Cinc corts laiques varen sorgir en el segle XV com a importants centres de cultura renaixentista: Milà, Nàpols, Ferrara, Urbino i Màntua.

Milà i Nàpols, importants nuclis urbans a l’època romana, eren dues de les ciutats més grans d’Europa; Màntua, Ferrara i Urbino, eren ciutats petites, més reduïdes que Pavia, la segona ciutat de l’estat milanès. Els seus prínceps, ducs i marquesos eren senyors feudals, que pagaven drets anuals  i havien de prestar serveis militars a l’Emperador (en el cas de Milà i Màntua) o al papa (en el cas d’Urbino, Ferrara i Nàpols). Però, a la pràctica, eren independents i exercien un poder absolut sobre els seus dominis. Formaven aliances mitjançant acords diplomàtics i, sobretot, a través d’enllaços matrimonials[1]. Inspirats en les corts del nord d’Europa, s’envoltaren dels atributs propis del poder aristocràtic i crearen centres de cultura renaixentista que rivalitzaven amb els seus models d’ostentació, proporcions i magnificència.

La cultura d’aquestes corts laiques era essencialment de caràcter militar (una altra clau per entendre les diferències entre Florència i la resta). Molts dels seus sobirans havien prestat serveis com a condottieri, és a dir, mercenaris, i la seva concepció de la vida i, per tant, de l’art, era completament diferent de la que tenien els rics homes de negocis de Venècia i Florència. La cavalleria era un element fonamental en la seva cultura i proporcionava una clara evidència de la seva associació amb els models propis de les aristocràcies del nord d’Europa. Els cavalls esdevenien essencial per a la vida cortesana (torneigs, caceres, justes…).

Moltes d’aquestes corts eren destacats centres de l’humanisme. Milà i Nàpols eren particularment importants: existia una deliberada voluntat política per part tant de Francesco Sforza com d’Alfons d’Aragó de contractar a humanistes que proporcionessin propaganda per legitimar els seus règims. Els humanistes podien exercir com excel·lents oficials de la cancelleria i diplomàtics, alhora que les seves històries i biografies constituïen materials molt influents en la lluita pel poder. Mentre que els humanistes a Florència es dedicaven a elogiar la superioritat de la seva ciutat, els seus coetanis a les corts laiques promocionaven els èxits dels seus sobirans (vet aquí una altre element diferencial entre Florència i la resta de corts). La combinació de l’idealisme republicà de Ciceró amb la literatura cavalleresca va oferir un poderós i nou llenguatge per a proclamar la posició i prestigi dels règims absoluts, a diferència del que s’esdevingué a Florència, Venècia i Roma.

L’element essencial per a la magnificència principesca era realitzar grans despeses, i els sobirans absoluts de les corts italianes no tenien qui els limités a mostrar la seva extravagància, cosa que sí existia a Venècia i Florència (element que permet explicar la gran quantitat d’obres arquitectòniques, escultòriques, pictòriques…, i, per tant, la concentració d’artistes en aquestes corts). Observem les diverses reaccions davant les despeses: durant la visita del papa Pius II a Florència a l’abril de 1459, un cronista florentí lloava les esplèndides festes que s’havien preparat en honor seu; per contra, el propi papa va comentar que la ciutat s’havia gastat poc diner i esforç per entretenir-lo a part de l’espectacle d’un combat de lleons![2]

El ritual de la vida cortesana girava al voltant dels castells, les zones de caça i les viles dels seus sobirans, la principal imatge de poder dels quals era una fortalesa en el centre de la ciutat, i el seu exterior defensiu estava deliberadament dissenyat així per oferir un missatge d’invulnerabilitat[3]. La seva luxosa decoració palesava la riquesa i el poder del seu propietari. Estaven especialment valorats els tapissos, la marqueteria, els camafeus, joies i relíquies, així com les estàtues de bronze, pel seu alt cost. En canvi, la pintura era molt barata i, per tant, no estava massa ben considerada, però oferia un mitjà útil i popular per a crear l’imaginari visual del caràcter, prestigi i ambicions de cada dinastia.

Les corts del Renaixement van desenvolupar una imatgeria molt diferent a la de Florència, Venècia o Roma, atès que cadascuna tenia un missatge totalment diferent a comunicar. La temàtica de l’idealisme republicà, l’herència bizantina o la primacia papal no significaven res en aquestes ciutats-estat. Per contra, a Milà els ducs de la dinastia Sforza volien establir la legitimitat de la seva posició com hereus del règim dels Visconti; els Gonzaga a Màntua, els Este a Ferrara i els Montefeltro a Urbino estaven més preocupats a promoure el prestigi de les seves petites corts. Els cicles de frescos que descrivien la vida la vida a la cort podien mostrar les ambicions dinàstiques i promoure la imatge d’un sobirà savi i poderós. Les noves esglésies i convents, amb els seus alts costos, mostraven la riquesa de qui les finançava. I la cultura de la Roma imperial oferia noves i rotundes imatges per expressar el poder absolut. Fou precisament la combinació de tem es seglars, religiosos, imperials i cortesans la que va possibilitar que cada sobirà proclamés el seu propi poder i les seves pròpies aspiracions.